L'ofici de paredador i la tècnica de la pedra en sec

Àmbit: 
Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 1/001
Nom propi de l'element: 
L'ofici de paredador i la tècnica de la pedra en sec
Altres denominacions: 
Mestre de paret, mestre de paret seca
Breu descripció: 

La paret seca i les construccions fetes amb la tècnica de la pedra són el resultat de la necessitat, al llarg dels segles, de retirar el pedreny del terreny per fer-lo conreable i, a la vegada, donar-li una utilitat, tot contribuint a resoldre les necessitats de la unitat principal d'explotació rural de Menorca: el lloc. Així, les diferents construccions realitzades amb la tècnica de la pedra en sec, a més de permetre alliberar les terres de cultiu del pedreny sobrant per llaurar-les, també tenien la funció de delimitar les propietats, compartimentar i ordenar els diferents espais agrícoles dins una mateixa explotació, reduir els efectes del vent sobre els sembrats, evitar l'erosió i els moviments de terra amb les pluges, conduir i canalitzar l'aigua per on es volia i servir d'aixopluc al bestiar en qualsevol indret de l'explotació quan els cicles agrícoles i ramaders no permetien dur-lo fins a les cases del lloc.

Tradicionalment, aquestes necessitats eren assumides pel pagès en el context de les feines que implicava estar al capdavant d'un lloc. De fet, la construcció de parets seques i l'aixecament dels enderrossalls que s'hi produeixen, són encara una feina més de les que desenvolupen els pagesos en la gestió ordinària del lloc. No obstant açò, aquestes feines esdevindrien amb el temps un ofici propi, el de paredador, atesos els coneixements, la dedicació i l'elevat grau d'especialització que requereix el domini de la tècnica de la pedra en sec. I sense deixar de banda els pagesos com a portadors d'aquest saber, avui dia és el paredador el professional que, majoritàriament, conserva i manté vius els coneixements de la construcció amb la tècnica de la pedra en sec, però la seva activitat es desenvolupa més en l'àmbit urbà que en el de la ruralia. Els paredadors en actiu avui dia, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l'agrari, i la seva principal activitat se centra en la construcció de parets de camins i carreteres públiques i en la construcció de murs per a cases de camp o xalets en urbanitzacions residencials i turístiques.

Grup i/o comunitat: 

Els paredadors són els professionals que construeixen, bàsicament, les parets seques de nova construcció, a més d'altres tipus de construccions fetes amb la tècnica de la pedra en sec, i aixequen els enderrossalls que es produeixen a les parets seques existents. Els pagesos també solen aixecar els enderrossalls de les parets seques del lloc que menen.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La paret seca i les construccions en pedra seca són part indissociable del paisatge de Menorca i, com a conseqüència, les trobem arreu de l'illa i a tots els municipis. La geomorfologia del terreny, els usos i el recorregut en el temps de les diferents zones del territori menorquí determinen la quantitat, la qualitat i els tipus de paret i de construccions de pedra seca presents en el paisatge. La majoria d'elements construïts amb la tècnica de la pedra en sec que hi ha a l'entorn rural de Menorca són herència del passat, i l'activitat professional que es du a terme avui dia se centra principalment en la construcció de murs en terrenys que limiten amb camins i carreteres promogudes per les administracions públiques, així com en la realització de tancats de parcel·les en zones turístiques i en altres tipus de nuclis residencials o d'esbarjo d'iniciativa privada.

La feina de paredar la realitzen equips de treballadors més propers a l'àmbit de la construcció, que fan la feina per encàrrec arreu de l'illa, sigui per reparar murs antics, sigui per construir parets noves, sigui per fer qualsevol altra feina vinculada al treball de la pedra (enjardinats, decoració de façanes, etc.).

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Actualment, la feina del paredador professional està fortament deslligada de l'activitat agrícola i ramadera i, per tant, dels seus cicles de funcionament. Malgrat tot, la feina del paredador és encara un ofici que es desenvolupa habitualment a l’aire lliure, per la qual cosa s’adapta a les hores de llum, i a l'hivern la jornada és més curta que a l’estiu. Així mateix, també està condicionada per les condicions climàtiques.

Els paredadors solen ser equips que, segons el cas, poden fer feina a jornal o a escarada. El primer cas se sol donar en equips subcontractats per empreses de construcció adjudicatàries de grans infraestructures i obres promogudes per l'Administració pública que, per normativa, duen implícites importants obres de construcció de paret seca. És el cas, per exemple, de l'aixecament de quilòmetres de paret seca en obres d'ampliació i millora de vials i carreteres públiques. Les obres de menor envergadura, que sol promoure la iniciativa privada, es fan a escarada, és a dir, que es paguen a tant la feina feta, es pressuposta a tant el metre i, en conseqüència, com més paret es construeix, més guanya el paredador.

La periodicitat de la feina de construcció de paret seca ve condicionada per la demanda. Quan el paredador treballa a escarada, sol desenvolupar la seva feina com a autònom, en la categoria professional d'oficial de manobre; és a dir, lligat laboralment a l'àmbit de la construcció.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

La paret seca i les construccions fetes amb la tècnica de la pedra en sec són elements definidors del paisatge de Menorca. La gran abundància de paret seca a l'illa és el resultat de la necessitat al llarg dels segles de retirar el pedreny del terreny per fer-lo conreable i, a la vegada, donar-li una utilitat, tot contribuint a resoldre les necessitats de la unitat principal d'explotació rural de Menorca: el lloc. Així, doncs, els diferents tipus de construccions realitzades amb la tècnica de la pedra en sec no només permetien alliberar les terres de cultiu del pedreny sobrant del terreny per llaurar-lo, sinó que també tenien la funció de delimitar les propietats, compartimentar i ordenar els diferents espais agrícoles dintre d'una mateixa explotació, reduir els efectes del vent sobre els sembrats, evitar els moviments de terra amb les pluges, conduir i canalitzar l'aigua per on es volia i servir d'aixopluc al bestiar en qualsevol indret de l'explotació quan els cicles agrícoles i ramaders no permetien dur-lo fins a les cases del lloc.

Tradicionalment, aquestes necessitats eren assumides pel pagès en el context de les feines que implicava estar al capdavant d'un lloc. De fet, la construcció de parets seques i, sobretot, l'aixecament dels enderrossalls que s'hi produeixen, segueixen sent avui dia una feina més de les que desenvolupen els pagesos en la gestió ordinària del lloc. No obstant açò, aquestes feines esdevindrien amb el temps un ofici propi, el de paredador, atesos els coneixements, la dedicació i l'elevat grau d'especialització que requereix el domini de la tècnica de la pedra en sec.

Els contractes d'amitgeria entre el pagès i el propietari estipulen encara ara quina és la responsabilitat de l'amo davant els enderrossalls que es produeixen en les parets seques de la finca i que, segons els cas, pot anar a compte del pagès o a compte del propietari. Tant en un cas com en l'altre, quan són enderrossalls greus i que duen feina d’aixecar —que se solen produir després d'un temporal amb pluges abundants i seguides d'una forta tramuntanada— se sol encomanar la feina a paredadors professionals i, en algunes finques, les despeses que se'n deriven les cobreixen les assegurances que tenen contractades amb les empreses asseguradores.

Sense deixar de banda els pagesos com a portadors d'aquest saber, avui dia és el paredador el professional que, majoritàriament, conserva i manté vius els coneixements de la construcció amb la tècnica de la pedra en sec, però la seva activitat es desenvolupa més en l'àmbit urbà que en el de la ruralia. Malgrat tot, la tècnica de la pedra en sec i l'ofici de paredador es troben en una situació de risc. Els pocs paredadors en actiu avui dia, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l'agrari, i la seva principal activitat se centra en la construcció de parets de camins i carreteres públiques i en la construcció de murs per a cases de camp o xalets en urbanitzacions residencials i turístiques. De fet, la majoria d'elements que trobam en l'entorn rural han perdut la funció per a la qual foren concebuts, són herència del passat i s'han deixat de construir i d'emprar i, en molts casos, estan abandonats, s'esfondren i es deterioren irremeiablement.

Un altre aspecte que ha anat canviant de l'ofici de paredador és la procedència de la matèria primera i la manera de treballar-la. El fet que les construccions de pedra seca actualment no estan directament relacionades amb la necessitat d'arrabassar o d'espedregar un indret concret, sinó amb criteris estètics i normatius, comporta la necessitat d'obtenir el pedreny d'altres indrets. Un dels efectes és que, molt sovint, s'ha de recórrer a un tipus de pedreny —procedent de plantes de reciclatge, per exemple— que no és propi del lloc on s'ha d'aixecar la paret, de manera que un cop acabada no queda integrada en el seu entorn. I un altre efecte és que això implica que el cost d'elaboració d'una paret seca augmenta, ja que s'hi han d'afegir els costos d'extracció, si s'ha de fer, del temps d'anar a buscar la pedra i de la feina de transportar-la al lloc de construcció. Només es poden reutilitzar les pedres desplaçades de la mateixa finca quan es tracta d'aixecar un enderrossall, obrir un portell o modificar el traçat d'una paret, però cal fer aplec de pedreny d'un altre lloc en noves construccions. D’altra banda, les exigències estètiques de molts demandats de paret seca han tingut com a conseqüència la proliferació, sobretot en zones residencials i turístiques, d'una àmplia gamma de tipus de paret en què s'ha manipulat en excés la pedra amb el martell, allunyant-se de la tècnica tradicional, basada en el coneixement dels vells paredadors de saber, sense desbastar-les o fent-ho mínimament, on ha d'anar cada pedra amb un simple cop d'ull i de martell. Totes aquestes despeses addicionals, les exigències legals que du implícit el desenvolupament de qualsevol activitat professional, i la dedicació i el saber d'una feina artesana com la del paredador, fan inviable actualment l'ofici tal com és conegut tradicionalment i, per tant, la seva perpetuació futura en condicions òptimes.

Cal esmentar, també, que el volum important de feina de construcció de paret seca a Menorca es desenvolupa actualment en l'àmbit de l'obra pública. Les vies d'execució d'aquestes obres i totes les despeses addicionals abans referides duen a la contractació puntual i temporitzada de mà d'obra externa deslligada de la terra, que no transmet, no perpetua, ni tampoc arrela el saber i els coneixements de la tècnica de la pedra en sec al lloc i a la comunitat de l'indret on aquesta s'aixeca.

En resum, avui dia l'ofici de paredador està molt deslligat de la terra i del context físic i cultural en el qual es va originar. No obstant això, aquesta descontextualització té un aspecte positiu com a manera de pervivència i continuació d'un saber que necessita i que s'ha hagut d'anar adaptant als temps presents. Les exigències actuals lliguen més l'ofici de paredador a l'àmbit de la construcció i a unes noves necessitats no exclusives del món agrari que, tant per la maquinària que s'utilitza, com per l'abandó de les explotacions, el canvi de model agrari o la no necessitat d'algunes de les infraestructures que antigament eren clau per a la supervivència (barraques, ponts, aljubs, corral, etc.), han fet que aquest context agrari hagi quedat en segon pla respecte als coneixements com a ofici actiu i en el manteniment d'aquests propis elements. Per tant, tot i que es converteix en un saber reduït i es perd part de la diversitat de tècniques que implicava l’aprofitament de la pedra com a element constructiu en l’àmbit agrari, l’especialització i l’element estètic també el contextualitzen a les necessitats actuals i fan necessari mantenir-lo com a activitat productiva i com a part intrínseca de la cultura menorquina.

Història i transformacions de l'element: 

No es pot determinar amb exactitud quan es començaren a aixecar les construccions de pedra seca que hi ha arreu de Menorca, ja que són construccions anònimes que no es registraren. Tot fa pensar, emperò, que la tècnica de la pedra en sec es troba arrelada a l'illa des de temps prehistòrics, encara que els primers documents que hi fan referència daten del segle XIV (1345), quan el rei Pere IV permet tancar amb parets les possessions. No obstant això, la majoria d'elements que es conserven avui dia es van construir al llarg dels últims segles, concretament entre els segles XVIII i XX, i tot indica que és en el segle XIX quan es completa la major part de la retícula de parets seques que hi ha avui arreu de l'illa, coincidint amb la fi del procés de tancament i privatització de les pastures comunals i de les divisions entre propietats.

Al marge de les parets seques construïdes per delimitar les propietats, els elements de pedra seca tenen el seu origen, com ja s'ha dit, en la necessitat d'espedregar el terreny per fer-lo conreable i resoldre les necessitats agrícoles i ramaderes del lloc. Les parets i les diferents tipologies de construccions de pedra en sec d'arreu del territori illenc dividien les finques en parcel·les més petites que permetien canviar-ne els usos de manera rotativa i no esgotar la terra i els seus recursos naturals, reduïen els efectes del vent sobre els sembrats, anivellaven i permetien aprofitar les faldes empinades dels turons, aturaven l'erosió del sòl, canalitzaven l'aigua atorrentada per assecar terreny inundables, protegien els arbres dels ramats i donaven refugi al bestiar. Respondre a totes aquestes necessitats, i a moltes altres, seria el punt de partida de l'ofici de paredador.

Efectivament, la totalitat del territori rural illenc es divideix en propietats i, tradicionalment, els terrenys de cadascuna es dividien en tres sementers que s'explotaven mitjançant el sistema de rotació de cultius. Cada sementer, alhora, es dividia en diferents tanques, i cada tanca es delimitava amb les corresponents parets seques. Aquest sistema d'organització dels espais agrícoles i de rotació d'usos de la terra duia implícita tota una sèrie de recursos i mecanismes que permetien la circulació interna del bestiar dins la finca sense que açò afectés els cultius. Eventualment, hi havia construccions addicionals a qualsevol tanca de qualsevol dels tres sementers que permetia que el bestiar es posés a recer quan no podia accedir a les instal·lacions de l'epicentre de l'explotació (les cases del lloc) destinades a allotjar-lo. Aquestes construccions havien de servir de refugi en un moment donat i, alhora, satisfer les necessitats bàsiques del bestiar quan ho requeria el cicle anual de cultiu. Pot ser que, en aquest sentit, les més emblemàtiques i vistoses que trobam en el paisatge menorquí siguin els ponts i les barraques de pedra seca.

Els tipus de ponts i barraques, la seva major o menor presència en el paisatge, i el domini i la depuració de la tècnica constructiva varia molt d'uns casos a uns altres. Val a dir, emperò, que els de grans dimensions es generalitzen entre finals del segle XVIII i tot el segle XIX en explotacions molt concretes, en un context econòmic en què els avantatges que oferien la ramaderia i l'exportació dels derivats que se n'obtenien feu guanyar pes a l'activitat agrícola i ramadera tradicional, basada en el cultiu de cereals i complementada amb una ramaderia de subsistència. Val a dir, doncs, que les barraques i els ponts, independentment del tipus o de les dimensions, es destinen exclusivament a usos ramaders, preferentment a refugi de bestiar oví, caprí i porquí. En el cas de les construccions més grans, especialment de barraques, i de les que utilitzen una tècnica més depurada, s'hi afegia el caprici o la dèria dels propietaris per aquestes construccions, tot esdevenint símbols molt visibles en el paisatge del poder i l'estatus dels seus llinatges. Efectivament, en les explotacions que són o que van ser part en el passat de l'heretat de les principals famílies terratinents de Menorca trobam els millors exemplars d'aquests tipus de construccions. Així ho constata l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), quan diu que «Se’n veuen moltes [de barraques] principalment a la contrada de Ciutadella, on sobresurten de la plana uniforme com túmuls moderns, concretament n’hi ha moltes a les possessions del comte de Torre Saura, car el seu avi n’era molt aficionat» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 453).

Les barraques i els ponts més monumentals deixen palès el gran domini que de la tècnica de la pedra en sec arribaren a tenir els paredadors menorquins en el segle XIX i el grau d'exigència dels propietaris que encarregaren la seva construcció. Algunes de les barraques i ponts més imponents que es conserven presenten una data inscrita en un lloc destacat de la construcció, que podria correspondre a l'any de construcció. La Barraca de sa Tanca de sa Bassa (Son Salomó, Ciutadella de Menorca), per exemple, presenta en la llinda de la porta la data de 1857; la Barraca de sa Tanca d'Enmig (ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), la data de 1813 en el mateix lloc que l'anterior; el Pont de s'Aljub (Son Salomó, Ciutadella de Menorca) presenta en el dintell d'una de les portes l'any 1858, pràcticament il·legible avui dia; mentre que en un monòlit que rematava el cim de la Barraca des Comte (ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), possiblement la més gran de l'illa, presentava la xifra 94, que ha estat interpretada com l'any 1794.

A part de referir-se als ponts i les barraques, l'Arxiduc fa nombroses referències a la tècnica de la pedra en sec, a les construccions de pedra seca i a l'ofici de paredador, fet que evidencia que eren plenament vigents en la segona meitat del segle XIX.

Els canvis que ha patit el sistema de gestió del camp de Menorca i l'evolució de la maquinària agrícola a partir de la segona meitat del segle XX, han fet que molts dels elements tradicionals construïts amb la tècnica de la pedra en sec hagin quedat obsolets, s'hagin deixat de construir i, com a conseqüència, s'hagin deixat de reparar. D’altra banda, la implementació en el medi de nova maquinària i de nous sistemes de reguiu ha provocat, en certes finques de l'illa, l'eliminació de parets seques i altres elements construïts amb la mateixa tècnica. No obstant això, la legislació d'ordenació del territori de Menorca vigent actualment obliga a tancar amb murs de pedra en sec els marges de carreteres i camins, a reparar els murs existents i a utilitzar la paret seca per a la parcel·lació de zones turístiques i residencials, que han comportat l'evolució i el canvi de l'ofici de paredador al llarg de les últimes dècades.

Les antigues construccions de pedra seca són obres anònimes, per la qual cosa es té poca o nul·la informació dels paredadors que aixecaren la infinitat de parets seques que separen els llocs i compartimenten els diferents espais agrícoles i tots els elements que avui es conserven en el camp menorquí. En el Die Inseln Menorca (1890-1891), l'Arxiduc deixa constància de l'existència de dos tipus de professionals dedicats a la tècnica de la pedra en sec segons quina era la seva situació contractual amb el propietari del lloc. Per una banda, es refereix al fet que certs tipus de construccions es feien a jornal; és a dir, que els paredadors rebien una nòmina del senyor per mantenir i reparar les parets i construir-ne de noves, i per altra banda hi havia les que feien per encàrrec un ranxo autònom d'homes regits per un mestre. A part, hi havia l'obligació del pagès d'aixecar els petits enderrossalls que s'anaven produint en els murs de lloc, i hi havia missatges que feien de paredadors, i paredadors que completaven el jornal fent de missatge. Sense que coneguem els tipus de contractes que s'establien, tot apunta que els diferents equips de paredadors estaven vinculats a la feina que els encomanaven determinats senyors. Aquest mateix autor ens diu que les parets es pagaven a tant la cana (el metre i mig aproximadament); és a dir, que no ho feien a jornal, sinó a escarada. Com més paret construïen, més guanyaven. El preu de la paret venia condicionat per múltiples factors: les condicions del terreny, la duresa i el pes de les pedres, la distància des del lloc de procedència del pedreny fins al lloc on s'havia d'aixecar la paret, etc.

Jaume Febrer, en el seu treball Els mestres de parets haguts a Ferreries (1999), descriu així la manera de ser i de fer feina dels vells paredadors: «Els mestres de paret eren una gent molt senzilla i poc valorada, la majoria d'ells no sabien llegir ni escriure, o en sabien ben poc, però per altra banda demostraven ser una gent molt arrelada dins el seu entorn, tenien fama de ser persones de “paraula”, que no feien dues cares, la majoria de vegades fermaven contractes sense cap paper escrit, i és que la paraula donada tenir una valor incalculable. El fet d'anomenar-los mestres de paret té la seva importància, ja que un mestre és aquell que ensenya i hem de tenir en compte que aquestes persones sabien ensenyar el seu ofici als altres, açò feia que aquesta feina no és perdés i que encara avui perduri, de vegades ho feien de pares a fills, altres ho feien als seus companys, més predisposats a aprendre» (pàg. 6).

Queda palès, amb aquesta senzilla descripció, com es produïa la transmissió de coneixements i el procés d'emancipació laboral. I com diu Josep Portella en l'estudi Pedres, parets i paredadors (2000) «[...] l'ofici no era únicament el d'aixecar parets, barraques i ponts: treballaven per convertir masses boscoses en terres de conreu i organitzar-les com a tals, obrien camins i carreteres per comunicar les tanques, transformaven carreranys en camins aptes per carruatges, construïen sistemes de reguiu, arribaven a construir cases, boers, estables, sínies i pallisses amb pedra i morter. Era comú, igualment, que fossin els mestres paredadors els que construïssin les sèquies. En alguns casos empedraven torrents per a un major aprofitament de les aigües. Com es veu, l'ofici de paredador de paret seca era, antigament, molt divers, sempre relacionat amb les necessitats de l'explotació econòmica de les terres. Era, com és evident, molt més divers que avui en dia» (pàg. 39).

La poca rendibilitat del camp i el procés d'abandonament progressiu que va experimentar el medi rural a partir de mitjan segle XX portaren a la quasi desaparició de l'ofici de paredador. Durant aquells anys, els mestres de paret seca sobrevisqueren de mala manera mantenint i reparant les construccions ja existents i combinant la seva activitat amb altres ocupacions.

L'esclat del turisme i el boom urbanístic que va començar a viure Menorca a partir de finals de la dècada de 1960 van dur la necessitat d'obrir noves carreteres, crear urbanitzacions i parcel·lar zones de xalets i hotels per a usos turístics o de segona residència. Aquestes circumstàncies van reactivar l'ofici, i van començar a sortir nous equips de feina, principalment amb gent procedent del camp. Avui, la normativa territorial obliga a parcel·lar i a delimitar les carreteres amb paret seca, però els condicionants en el bon coneixement de la feina i el fet de ser un treball feixuc han moderat l'accés a l'ofici, que és poc demandat entre la gent que es vol dedicar a un ofici manual com és aquest. Així i tot, les grans obres públiques, sobretot les de construcció i ampliació de carreteres, han fet que hi hagi certa independència professional dels mestres paredadors, sempre condicionats a la situació de treballador autònom; és a dir, a l'existència o no de feina.

En les últimes dècades, a diferència de temps enrere, l'ofici de paredador s'ha independitzat del treball vinculat al camp, ja que la seva principal font de feina és la parcel·lació de zones turístiques i residencials. Els mestres paredadors són professionals autònoms que contracten directament amb el client demandant d'una paret, que normalment sol ser el propietari de la parcel·la que s'haurà de tancar. La feina es fa a preu el metre: com més metres, més benefici.

A tot açò, cal afegir la feina generada per les institucions, centrada bàsicament en l'ampliació de les carreteres i que obliga a construir grans llargàries de paret seca; mentre que alguns paredadors diversifiquen la seva feina amb treballs vinculats amb la pedra: enjardinats, construcció de murs, decoració de façanes, etc. Recentment, la constitució d'equips de paredadors amb immigrants marroquins contractats per les grans constructores que realitzen la major part de les obres públiques d'envergadura que es duen a terme actualment a l'illa, ha trencat la idea d'un ofici exclusivament menorquí.

Si l'ofici ha anat canviat amb el temps, també ho han fet les construccions amb paret seca que avui aixequen els paredadors. Actualment, a causa de la seva obsolescència, no es construeixen tots els elements que avui trobam al camp i que formen part del nostre paisatge menorquí, i la tècnica ha quedat relegada únicament a la construcció de parets seques o d'elements ornamentals en zones rurals o urbanitzades. També hi ha hagut una evolució en l'ofici i una depuració en la tècnica de construcció, fet que es pot constatar en nombroses parets seques d'urbanitzacions en les quals s'ha fet un ús excessiu del martell. També han anat canviant els materials utilitzats. Avui les pedres no es treuen del lloc on s'aixeca el mur, sinó que es duen d'altres llocs; i els acabats ja no es fan amb els materials tradicionals, sinó fent ús del ciment, l'arena i les pintures sintètiques. Finalment, cal esmentar que cada cop és més freqüent l'ús del ciment per garantir la consistència i la durabilitat de les parets de nova construcció.

Matèria primera: 
Processos i preparatius: 

La paret seca es diu així perquè es construeix utilitzant la tècnica de la pedra en sec, que consisteix a apilar amb habilitat i coneixement pedres irregulars sense utilitzar cap tipus de morter. A grans trets, una paret seca es construeix col·locant files horitzontals de pedres les unes sobre les altres. La paret té dues cares visibles, és a dir, un doble parament, que s'uneix amb un reblert de pedres petites anomenat reble. Les dues cares s'executen a la vegada, paral·lelament, i el cos de la paret es forma utilitzant les pedres en ordre de mida decreixent a mesura que puja la paret. L'última fila del cos de la paret configura una línia horitzontal i està constituïda de pedres petites. Per a segellar-les, és necessari un acabat que estabilitzi el conjunt de pedres. Aquest acabat pot fer-se en sec, amb pedres rectangulars, amb lloses planes pesants o amb una coberta de morter. Les parets no es construeixen a plom, sinó que el basament és més ample que l'acabat superior. Les pedres sempre s'han de col·locar en pendent cap a dintre i han de tenir contacte entre elles, mentre que el reble serveix de suport i impedeix el moviment de les pedres exteriors. L'acabat superior segella l'obra tot actuant com una biga cohesionadora.

Una paret seca pot ser construïda per una sola persona, però atès que els paredadors normalment fan feina a tant el metre, l'eficiència i la rendibilitat de l'obra s'obtenen amb un paredador a cada banda de la paret, responsables de l'aixecament dels dos paraments exteriors del mur, i una tercera persona encarregada d'anar reblint-la gradualment a mesura que va pujant la paret. D'aquesta manera, hi pot haver tants de trios com volum hi hagi de feina per poder-la afrontar amb certa rapidesa. Els passos per a la construcció d'una paret seca són els que es detallen a continuació.

La primera feina que s'ha de fer és la de senyar la paret; és a dir, marcar-la sobre el terreny amb l'ajut de monjoies, o sigui, muntets d'unes poques pedres que marcaran el trajecte que seguirà. Les monjoies obligaven a fer la feina més a ull, per la qual cosa actualment hi ha pocs paredadors que només emprin monjoies; per pujar la ginyola (o llinyola) és freqüent avui dia recórrer a varetes de ferro. Abans de continuar, s'ha de fer net de vegetació el terreny per on passarà la paret; és a dir, s'ha d'eixermar, desbrossar i treure'n les soques i les rabasses de mates. És important fer aquesta feina amb molta cura si es vol una paret duradora, ja que si les mates rebroten dintre de la paret, poden causar danys i provocar que el mur es descohesioni i caigui.

El pas següent és guiar la paret. Aquesta feina consisteix a preparar, a banda i banda del recorregut que tindrà la paret, els munts de pedreny que faran falta per construir-la. Avui dia, quan es fa una paret nova, es duu material d'un altre punt, i es tragina amb un camió que aboca la càrrega al llarg de la línia on es construirà la paret. Antigament, emperò, no ho feien així. La majoria de parets antigues que hi ha arreu del camp de Menorca estan fetes amb pedres que procedeixen del mateix entorn on s'aixequen. Quan un paredador havia de fer una paret nova, ho feia amb el pedreny que els pagesos de les finques properes havien anant acumulant en clapers a les tanques. Poder disposar d'aquestes pedres s'acordava amb l'amo i el senyor, els primers interessants a alliberar les terres del pedreny que s'havia anat amuntegant en una tanca per poder-la conrear còmodament. Per abaratir costos de transport, els antics paredadors intentaven treure el pedreny de clapers i tanques properes al lloc on s'havia d'aixecar la paret.

Avui dia és cabdal guiar bé la paret, ja que com més ben distribuït estigui el pedreny, més a mà tindrà el paredador les pedres que necessita al llarg del procés de construcció i més temps s'estalviarà, amb tot el que açò representa. Un bon paredador posarà més a mà les pedres que emprarà primer per començar la paret, i la resta de pedres es reservaran i s'amuntegaran segons l'ús que se'ls hagi de donar, fet que vindrà determinat per la mida i la forma de la pedra (es fan munts per igualades, cobertores, reble, estelles, etc.).

La feina següent és la d'escombrar la paret. Açò vol dir retirar tota la terra per on hagi de passar la paret fins deixar la roca mare vista, amb l'objectiu de recolzar-hi els fonaments i, d'aquesta manera, donar consistència a la paret. Quan no ha de ser gaire alta, per exemple en el tancament de parcel·les en urbanitzacions turístiques i residencials, l'escombra té poca fondària i no necessàriament arriba a la roca. En qualsevol cas, el moviment de terra per mor de la pluja pot afectar una paret que no s'ha assentat bé damunt la roca.

Després de les feines prèvies de preparació del terreny, ja es pot començar a aixecar la paret. Abans de tot, emperò, s'ha de marcar; és a dir, s'han d'assenyalar amb una ginyola ben tensada les dues línies per on passarà la fonamentada, i per açò s'empren les varetes de ferro. Com que la paret seca és un mur de doble parament amb un rebliment de pedra petita al mig, la fonamentada són les dues primeres filades paral·leles de pedres grosses que seuen damunt la roca mare i que vindran marcades pels dos cordills de la ginyola. La distància entre filada i filada; és a dir, l'amplària de la fonamentada de la paret, vindrà condicionada per l'alçada que es vulgui donar al mur, i açò també determinarà les mides de les pedres per començar-la a aixecar. Per donar la mida necessària a les pedres de la fonamentada s'empra el mall, i desbastant les pedres a pic de mall s'obté la mida desitjada, així com les estelles i les igualades, que són les pedres planes i llises que després s'empraran per anar aixecant la paret i acabar-la.

Una vegada col·locades les dues línies de la fonamentada, es rebleix el mig amb pedreny més petit, i aquesta operació s'ha de repetir a cada filada que s'afegeixi a la paret. Però abans de posar el reble, és important estaquejar les pedres de la fonamentada des de dintre, i el mateix es farà a mida que s'aixeca el mur. La feina d'estaquejar (fer estelles o fer les cues) consisteix a anar col·locant pedres planes i punxegudes amb forma de tascó entre pedra i pedra, tot evitant que estiguin balderes, cloent els buits que hi pugui haver entre elles i, d'aquesta manera, assentar-les bé. D'una bona estaquejada interior de les pedres que constitueixen els dos paraments de la paret, dependrà la seva consistència i durabilitat. Anar reblint la paret no és altra feina que omplir l'espai entre filada i filada després d'haver estaquejat les filades exteriors amb pedra més petita per acabar d'omplir tots els buits. La mida del pedreny també vindrà condicionada per l'altura de la filada que es vol omplir i per l'amplària entre paraments, per aquesta raó el pedreny disponible té diferents noms en funció de la mida o la forma que té (matacans, còdols, reble, rossec, peltret, etc.). Una vegada reblerta la fonamentada, ja es pot començar a pujar la paret.

El procediment per anar pujant la paret és el mateix que se segueix per fer la fonamentada; és a dir, anar col·locant les pedres per filades i reblir-les progressivament. La paret seca redueix lleugerament la seva amplària a mesura que puja el mur i, de la mateixa manera, la mida del pedreny utilitzat per aixecar les filades dels dos paraments ha d'anar minvant així com es va aixecant la paret. A cada filada, les pedres dels paraments exteriors s'han d'anar estaquejant per dintre abans d'abocar-hi el reble, i s'ha d'evitar reblir fins dalt, ja que açò pot dificultar la feina d'assentar i estaquejar les pedres de la filada següent. S'ha d'anar reblint amb un marge de maniobra per tal d'assentar bé la següent filada de la paret.

Un cop arribats a l'altura desitjada, la paret s'ha d'igualar. Aquesta feina consisteix a aconseguir que la línia superior de la paret quedi perfectament paral·lela a la línia de la fonamentada, per la qual cosa s'empra, una vegada més, la ginyola. Per igualar-la, s'utilitzen pedres planes i amples que s'hauran anat decantant a mesura que s'aixeca la paret per destinar-les a aquest fi; aquestes pedres són les igualades.

La darrera feina és acabar la part superior de la paret. Hi ha diversos tipus d'acabat, però el més comú en l'àmbit rural és el que utilitza pedres grosses, planes i de forma més o manco rectangular, col·locades de cantell i recolzades les unes amb les altres. Són les cobertores, que conformen la cobertorada, i la seva mida vindrà condicionada per l'alçada del mur. Les cobertores es col·loquen diagonalment, pressionant una sobre l'altra, i si queden buits entre elles, es clou l'espai amb estelles encaixades des de defora. Una vegada col·locades les cobertores, s'acaba de reblir la part d'enmig amb pedreny petit.

Un acabat també molt freqüent, especialment al centre de l'illa, és el de lloses, que substitueixen les cobertores. Es poden col·locar en sec, però és freqüent afegir-hi morter per omplir les juntes o crear una franja de reforç horitzontal. Aquest morter se sol aplicar de manera bastant grollera, i de vegades s'emblanquina.

Un altre acabat prou comú és l'anomenat de tàpia, d'esquena d'ase o de mitja canya. Es fa amb pedreny petit i a la part superior del mur se li dona la forma arrodonida, que després es fixa amb morter (abans de sauló i calç, i ara de ciment i arena) i s'emblanquina. Aquests tipus d'acabat se sol trobar als camins que donen a les cases del lloc, als horts amb parets molt altes o als tancats de les parcel·les d'ús turístic i residencial. Quan són molt altes, les parets amb coberta d'esquena d'ase es reforcen amb faixes verticals de forma trapezoïdal, que van de la coberta a la fonamentada, es fan amb morter, s'emblanquinen i se situen a distàncies equidistants al gust del paredador.

A les urbanitzacions, l'acabat d'una paret seca pot venir condicionat pel gust del propietari o pel seu pressupost. En aquest sentit, una de les opcions més freqüents és l'abans esmentada de rematar el mur amb una filada de lloses col·locades horitzontalment, normalment de pedra del Toro o amb quarts de marès, fixades amb ciment; o la de tàpia, amb un acabament amb morter de secció arrodonida, més aplanada o triangular.

Un cop finalitzada la feina d'aixecar la paret, el pedreny sobrant es retira o s'escampa, i la terra acumulada per fer l'escombra, s'anivella i es tapa bona part de la fonamentada.

Però la feina del paredador no només és construir parets seques noves, sinó també reparar parets caigudes o amb enderrossalls. Els enderrossalls en una paret seca es poden deure a causes molt diverses i tenen molt a veure amb la qualitat de la construcció i amb el material que s'ha fet servir. Els principals agents que provoquen els enderrossalls són l'home —amb el costum de saltar parets indiscriminadament sense fer servir els botadors o amb l'ús de maquinària pesada vora les parets seques per llaurar, tallar la vegetació o arreglar vials públics o privats—, la vegetació, el bestiar de la finca —cabres i bens que s'enfilen i boten les parets, o cavalls i vaques que es graten amb als murs— i la pluja. Segons la gravetat de l'enderroc, la feina de reparar-lo la farà el mateix pagès o bé un mestre paredador. Val a dir que, amb els canvis que ha patit l'activitat agrícola en les últimes dècades, de cada vegada es veuen al camp més enderrossalls sense reparar. En l'àmbit rural es té cura de mantenir en bon estat les parets més properes al casat o als camins d'accés a les cases. I en les urbanitzacions, les parets que marquen les propietats. També s'adoben les parets que tanquen terres que donen a camins i carreteres; però ja comença a ser una imatge habitual veure enderrossalls sense aixecar arreu del camp i en camins secundaris o poc transitats.

Terminologia de les feines de l'ofici de paredador:

  • Aixecar un enderrossall: Reparar i reconstruir una paret, a la part on s'ha produït un enderroc, amb el mateix pedreny que ha caigut del mur.
  • Escombrar / fer s'escombra: Retirar la terra i el pedreny del terreny per on passarà una paret seca fins arribar a la roca mare per poder-hi assentar la fonamentada.
  • Eixermar: Netejar d'arbusts i altres tipus de vegetació el terreny on s'ha d'aixecar una paret seca.
  • Fer es pedreny: Preparar el pedreny per construir una paret seca donant-li la forma i la mida necessària per a l'ús que se li hagi de donar.
  • Fer estelles: Col·locar pedres planes i punxegudes amb forma de tascó entre pedra i pedra de la filada d'una paret seca i des de dintre, tot evitant que les pedres dels paraments estiguin balderes, cloent els buits que hi pugui haver entre elles i, d'aquesta manera, assentar-les bé.
  • Fer ses cues: Fer estelles.
  • Fer rabasses: Arrabassar i eliminar les rabasses o soques dels arbusts i les mates que hi hagi per allà on s'ha d'aixecar una paret seca, perquè no rebrotin dins la paret quan aquesta estigui enllestida.
  • Guiar sa paret: Preparar i distribuir, a cada costat de la paret, els munts de pedres que faran falta per aixecar-la.
  • Igualar sa paret: Anivellar la paret seca quan s'arriba a l'altura desitjada, fent que la part superior de la paret quedi paral·lela a la filada de la fonamentada.
  • Pujar sa paret: Aixecar progressivament la paret, de la fonamentada a la cobertorada, amb filades de pedres i reble entre paraments.
  • Reblir sa paret: Omplir amb pedreny petit l'espai entre els dos paraments exteriors d'una paret seca o d'una construcció de pedra en sec.

 

Parts d'una paret seca:

  • Cantonada: Nom que rep l'acabament d'una paret seca on hi ha un portell o una portalada i que, habitualment, sol estar feta amb cantons de marès que la reforcen. Les cantonades d'un portell de l'interior d'una finca se solen fer amb pedres més grosses del mateix entorn. Les cantonades més elaborades són les que delimiten el portell d'entrada a una finca des d'un camí, i se solen fer amb peces de marès, poden anar emblanquinades o folrades, poden tenir elements decoratius i, fins i tot, poden dur el nom de la propietat. També hi ha cantonades de pedres més grosses i planes, per donar consistència a la paret, en els cantells i angles d'un tancat amb paret seca.
  • Cintell: Cadascun dels anells realitzats amb la tècnica de la pedra en sec que configuren el volum exterior d'una barraca, que li donen la forma d'una piràmide esglaonada, i que envolten la falsa volta que cobreix l'espai interior.
  • Cobertorada: L'última filada d'una paret seca, formada per cobertores posades de cantell i reposant l’una sobre l’altra en una línia contínua.
  • Enderrossall: Part del mur d'una paret seca que ha patit un enderroc total o parcial. Conjunt de pedres caigudes en enderrocar-se una paret seca.
  • Escombra: Síquia excavada al terra que permet assentar la fonamentada de la paret seca damunt la roca mare.
  • Esquena d'ase: Tipus d'acabat superior d'una paret seca, consistent en la col·locació de pedres més petites a la part superior donant-li una forma semicircular, fixant-les després amb una primera capa de morter i, un cop seca, fent-hi un acabat més fi que es poleix amb una passada de palotxa i una segona passada d'esponja. Un cop eixuta, s'emblanquina.
  • Faixa: Nom que reben les franges verticals trapezoidals de morter en una paret alta amb coberta d'esquena d'ase per enfortir la construcció.
  • Filada: Cada una de les fileres de pedres que formen els dos paraments exteriors que configuren una paret seca.
  • Fonamentada: Primera filada de pedres d'una paret seca, de pedres grosses assentades sobre la roca mare, damunt la qual s'aixeca tota la paret.
  • Igualada: Filada de pedres que anivellen i igualen la part superior d'una paret seca respecte a la fonamentada. Les pedres que s'utilitzen per fer aquesta filada també s'identifiquen amb el mateix nom.
  • Mitja canya: Esquena d'ase.
  • Portell: Obertura en una paret seca que permet la comunicació amb un camí o el pas d'un tancat a un altre. Els portells estan delimitats a banda i banda per les corresponents cantonades, i es tanquen amb una barrera.
  • Reble: Nom genèric que rep el pedreny petit que s'utilitza per omplir el buit entre els dos paraments exteriors d'una paret seca.
  • Tàpia: Paret seca que té un acabat final amb morter de ciment i arena (antigament de calç i arena). Esquena d'ase.

 

Terminologia del tipus de pedreny:

  • Claper: Munt de pedreny arreplegat i amuntegat en una tanca per poder-la conrear, tot proporcionant la matèria primera necessària per aixecar una construcció de pedra seca.
  • Cobertora: Pedra grossa i plana, de forma més o manco rectangular, que es reserva al llarg del procés d'aixecament d'una paret seca per fer la filada superior.
  • Còdol: Pedra rodonenca.
  • Estella: Pedra més o manco petita i punxeguda que se sol obtenir de picar amb un mall una pedra més grossa, i que s'empra per assentar i omplir els buits des de dins els paraments exteriors d'una paret seca.
  • Igualada: Pedra que s'utilitza per anivellar i igualar respecte a la fonamentada la part superior d'una paret seca.
  • Llosa: Pedra plana.
  • Mac: Pedra més o manco arrodonida de la mida d'un puny.
  • Matacà: Pedra de forma i mida variable, que es pot manejar còmodament amb una mà i que pot tenir la mida d'un o dos punys.
  • Monjoia: Muntet de quatre o cinc pedres més o manco petites que serveix per marcar el recorregut que tindrà la paret seca abans de començar-la a aixecar.
  • Pedreny: Conjunt de pedres de totes les mides i formes que s'empraran per construir una paret seca o per aixecar qualsevol altra construcció amb la tècnica de la pedra en sec.
  • Peltret: Conjunt de pedreny trossejat, procedent habitualment d'un enderroc.
  • Ròssec: Residus de terra i pedreny minúscul que queda del pedreny emprat per aixecar una paret seca.

 

Elements complementaris d'una paret seca:

  • Barrera: Estructura de barres de llenya d'ullastre poc desbastades, feta per l'arader, que serveix per tancar el portell d'una paret seca. Les barreres d'una fulla tanquen portells per al pas de persones i bestiar. Les barreres de dues fulles es destinen a portells per al pas de vehicles.
  • Botador: Conjunt de lloses o pedres planes que sobresurten d'una paret seca a manera de senzilla escala, amb tres o quatre esglaons, per poder-la saltar amb comoditat sense malmetre el mur ni provocar un enderrossall. En els botadors convencionals la distribució de les pedres és en diagonal; en els botadors per a cabres les pedres es distribueixen d'esquerra a dreta, tot dificultat que aquests animals puguin girar a mitjan pujada i enfilar-se fins a dalt. Si la paret és prou ampla, es pot practicar una escala esglaonada en una cara de la mateixa paret, que també rep el nom de botador.
  • Fibla: Obertura regular a la part inferior d'una paret seca que té com a finalitat permetre el pas de l'aigua de pluja i evitar que aquesta afecti l'estabilitat de l'estructura del mur. Se solen trobar en zones en costers o depressions del terreny que formen llits naturals de l'aigua de pluja.
  • Menjadora: Cavitat feta a mitjan altura d'una paret gruixuda, destinada a posar farratge per al bestiar. Es troben a les proximitats de les cases del lloc, a les quintanes i als patis a prop dels boers, així com en llocs propers a barraques i ponts.
  • Passadora: Obertura arran de terra d'una paret seca, més alta i ampla que les fibles, per permetre el pas del bestiar menor. També rep aquest nom una mena de pont encastat a una paret seca i d'una altura considerable, destinat al pas de persones o de bestiar major.
  • Saltador: Botador.

 

Tipus de construccions en pedra seca:

  • Bancal: Mur de pedra seca que sol tenir una sola cara, que serveix per retenir i evitar l'erosió en un terreny inclinat, i permet crear terrasses destinades al cultiu. Les porcions de terra que es creen entre bancal i bancal reben el nom de feixes.
  • Barraca: Construcció feta amb la tècnica de la pedra en sec destinada a refugi de bestiar. Genèricament, són construccions de planta circular, constituïdes per una superposició de cossos troncocònics que es redueixen de diàmetre a mesura que s'aixequen, a manera d'una piràmide esglaonada. Poden tenir d'un a dotze o tretze cossos superposats, i el superior es remata amb un caramull de terra i pedreny petit que cobreix la clau de la falsa volta interior. La portalada s'orienta al sud i dona accés a la cambra interior a través d'un corredor que salva l'amplària del primer cos de la barraca i que és cobert amb una filada de lloses de pedra col·locades horitzontalment. L'interior és de planta circular i es cobreix amb una falsa volta feta per aproximació de filades circulars de pedra.
  • Barraca de bestiar: Barraca de dimensions grans, amb una superposició variable de cossos troncocònics, per al refugi de bestiar boví, oví i caprí.
  • Barraca de porquim: Barraca de petites dimensions, d'un, dos o tres cossos superposats, i amb portalada, corredor i cambra interior de poca altura, destinada a refugi de bestiar menor.
  • Encadenat: Porció de paret seca de llargària i amplària variable i d'altura baixa que té com a finalitat allisar la terra i evitar l'erosió provocada pel vent i la circulació d'aigua en un terreny en pendent.
  • Fortí: Mur de paret seca que es construeix en els llits dels barrancs per a retenir l'aigua dels torrents i per evitar l'erosió del sol.
  • Marjal: Mur de contenció que es construeix en un terreny en pendent o muntanyós per anivellar el terreny i crear porcions de terra —les feixes— per al conreu.
  • Mitgera / paret mitgera: Paret seca que marca els límits d'una propietat i que, per aquest mateix motiu, és més alta que la resta de parets que hi ha dintre de la finca. No hi ha portells que posin en comunicació dues propietats entre si. La paret mitgera sol tenir una altura d'uns set pams, aproximadament, mentre que les parets de dintre del lloc no superen els sis pams.
  • Parat: Paret seca que es construeix als costers o llocs rostos per impedir que la terra sigui emportada per l'aigua de pluja.
  • Paret seca: Mur construït íntegrament amb la tècnica de la pedra en sec, aixecat amb pedreny més o manco desbastat, directament damunt la roca, de doble parament, lleugerament atalussat i reblert amb pedreny més petit.
  • Pont: Construcció feta amb la tècnica de la pedra en sec destinada a refugi de bestiar. La tipologia genèrica del pont és la planta rectangular, els murs del qual parteixen del terra en vertical i van convergint cap a l'interior a mesura que aquests pugen cap a la part superior per aproximació de filades de pedra i, arribats a una certa altura, la coberta es completa amb dues filades de lloses de pedra o de carreus de marès rectangulars col·locats a doble vessant, és a dir, en forma de V invertida recolzant-se l'una amb l'altra. La part exterior de la coberta es completa amb una aportació de terra i pedreny petit fins arribar a impermeabilitzar completament l'interior, aïllant-lo de la pluja i de la banyadura de la nit i, alhora, convertint-lo en un lloc fresc en els mesos d'estiu. Poden tenir un o més accessos, preferentment orientats al sud, que s'obren a la paret amb cantonades i es cobreixen amb una filada de lloses col·locades horitzontalment.
  • Pont de bestiar: Pont de dimensions i altura necessàries per servir de refugi a bestiar boví i oví.
  • Pont de porquim: Pont de dimensions més reduïdes i accessos més baixos destinat al refugi de bestiar menor.

 

Espais delimitats amb pedra seca:

  • Aprés: Espai allargat i estret delimitat per dos murs de pedra seca paral·lels, destinat a posar el bestiar en filera per poder-lo munyir.
  • Bancal: Mur de pedra seca que sol tenir una sola cara, que serveix per retenir i evita l'erosió en un terreny inclinat i permet crear terrasses destinades al cultiu. El terme també s'utilitza per definir l'espai existent entre mur i mur.
  • Corral: Tancat de paret seca de forma circular i de diàmetre variable que encercla i protegeix un arbre o un grup d'arbres dels animals de pastura. El terme també s'utilitza per definir els espais tancats amb mur de paret seca en una confluència entre tanques i sementers per al pas i la distribució del bestiar.
  • Coster: Tanca en pendent.
  • Cruia: Tanca de forma triangular delimitada amb murs de paret seca, de petites dimensions, en una intersecció de tanques i sementers per a la distribució del bestiar.
  • Feixa: Tros de terra, pla i horitzontal, situat en un coster o en una zona muntanyosa i limitat per marges de paret seca que retenen la terra i eviten l'arrossegament per la força de les aigües.
  • Marjal: Mur de contenció que es construeix en un terreny en pendent o muntanyós per anivellar el terreny i crear porcions de terra, les feixes, per al conreu.
  • Passatge / passatget: Espai de pas delimitat per murs de paret seca llargarut i estret destinat a evitar de trepitjar els sembrats o de pas d'una tanca a una altra o d'un lloc a un altre.
  • Pleta: Porció de terreny tancada amb murs de paret seca de petites dimensions i propera a les cases del lloc, que forma part d'un dels tres sementers que configuren els terrenys d'un lloc.
  • Quintana: Tancat amb murs de pedra seca prop de les cases del lloc o davant d'un pont, una barraca o un bouer destinat a tenir-hi el bestiar.
  • Sementer: Nom que rep cada una de les tres parts que configuren els terrenys d'un lloc i que permeten la rotació d'usos mitjançant el sistema de guaret. El sementer està tancat amb murs de paret seca i se subdivideix en porcions més petites intercomunicades entre si i delimitades també per murs de paret seca (tanques).
  • Tanca: Porció de terreny tancada amb murs de paret seca que s'integra en un dels tres sementers que configuren els terrenys d'un lloc.
  • Vela: Tanca de forma allargada o triangular. També es diu de cada una de les terrasses de què està fet un terreny en desnivell que es pareden amb paret seca per evitar possibles esbaldrecs.

 

Expressions populars i refranys associats a l'ofici de paredador i a la tècnica de la pedra en sec:

  • Agafar un mac / dur un mac: Embriagar-se.
  • Dormir com un mac: Dormir profundament.
  • D’una pedra, fer-ne un claper: Exagerar les coses o atribuir-los una importància que no tenen.
  • Encorralar: Posar algú en una situació de la qual no pot escapar.
  • Estar a pic de mall: Ple fins dalt.
  • Estar fet a ginyola: Se'n diu d'una cosa ben feta, així com cal.
  • Fer estelles (d'alguna cosa): Fer molt d'assumpte d'una cosa insignificant. Barallar-se.
  • Fer un dia de barraca: Fer molt mal dia, per estar tancat a casa.
  • Fer un dia de pont i cova: Fer molt mal dia, per estar tancat a casa.
  • Ficar reble: Omplir un escrit o un discurs amb text mancat de contingut.
  • No tenir barrera: No tenir por de res.
  • Pasturar sa darrera tanca: Estar a punt de morir.
  • Ser sord com un còdol / com una tàpia: Se'n diu d'una persona molt sorda.
  • Ser una senalla: Se'n diu d'algú quan es considera que és tan bona persona que alguns s'aprofiten de la seva bondat.
  • Ser un mac: Ser una persona inculta o que no serveix per fer alguna feina.
  • Ser una marjala: Ser una dona alta i gruixada.
  • Tenir d’on fer estelles: Tenir recursos o maneres per treure diners, de procurar-se allò que es vol.
  • Tenir un ventrell que pairia còdols: Tant en sentit estricte com figurat, ser capaç de pair tant el menjar com qualsevol problema que es presenti.
  • Treure algú de botador: Exasperar, fer-li perdre els nervis o treure'l de punt.

 

  • Com més llarga és sa paret, més gros és s’enderrossall: Com més importància té allò que fracassa, més commoció provoca.
  • Massa paredadors, enderossall segur: Quan l’execució d’una obra recau entre molts, la responsabilitat d’aquells cap a ella sol esvair-se.
  • Qui va darrera, que tanqui sa barrera: El qui es retarda anant amb els altres té la feina de deixar les coses arreglades.
Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 

L'objectiu principal és la construcció de parets seques noves i la reparació, el manteniment o la modificació de parets antigues. També es reparen i restauren elements tradicionals, com ara ponts, barraques, aljubs, etc. Actualment també es fan murs decoratius a jardins o a les façanes d'alguns edificis.

Distribució/Consum: 

L'ofici de paredador i la tècnica de la pedra en sec es circumscriu a l'illa de Menorca.

Oficis/Coneixements tècnics: 

El paredador és l'artesà que fa la paret seca, i és un ofici que tradicionalment s'havia transmès de generació en generació en el si d'una mateixa família. Actualment, però, ja no hi ha vincles familiars entre els membres d'un equip de paredadors. És un ofici que s'aprèn de mestre a aprenent, i aixecar una paret seca correctament és qüestió de bon ull i d'haver adquirit molta experiència.

Josep Portella, en el seu treball Pedres, parets i paredadors (2000), ens explica d'una manera molt encertada els coneixements i el bon ull que ha de tenir un bon paredador: «Totes les pedres, malgrat siguin irregulars, tenen sis cares. Hi haurà la cara exterior, que crearà una cara oposada, interior, el cul. I tindrem quatre cares, també interiors. Una, la inferior, reposarà sobre la filada de baix; l'oposada crearà la forma superior; i les altres dues s'hauran de combinar amb les pedres immediatament anterior i posterior de la mateixa filada. Quan escollim la cara exterior hem de pensar en les altres cinc cares, ja que aquesta crearà automàticament les següents; per aquest motiu, no sempre s'ha d'escollir tenint en compte que la cara que es veurà sigui la més polida, sinó la que convengui més al conjunt. Pel que fa a la profunditat de la pedra dins la paret, aquesta ha de ser suficient per assegurar-ne l'estabilitat; per regla general, la longitud de la pedra cap a l'interior de la paret ha de ser major que la de la pròpia cara exterior. Pel que fa a l'assentament, la cara que ha de reposar a terra, en el cas que sigui el fonament, o sobre les pedres de la filada anterior, no pot ballar, ha de seure bé; en ocasions es poden emprar estelles per afavorir aquest assentament. En el mateix sentit, la cara interior que quedarà dalt ha de formar un pendent lleugerament descendent cap al centre de la paret per facilitar la col·locació de les pedres de la pròxima filada. Si ens referim a les dues cares interiors laterals, les que encaixen amb les pedres immediates a la mateixa filada, hem de tenir present que no han de sobresortir lateralment i que és millor que presentin línies paral·leles cap a l'interior de la paret. Com veuen, quan s'elegeix la cara que ha de quedar visible s'han de tenir en compte molts altres factors igualment importants. Per això és tan necessari el bon ull del metre paredador: quan s'agafa una pedra de terra ja s'ha de saber on anirà. Aquesta aptitud requereix atenció i experiència. No és propi d'un bon mestre anar provant els còdols sobre la filada fins que es troba el lloc ideal; aquesta acció consumeix molt de temps i desfà un dels principis bàsics a l'hora de fer una paret: el de posar una pedra rere l'altra» (pàg. 15).

El paredador pot colpejar les pedres amb un martell per encaixar-les, però el bon professional ha de tenir, sobretot, bon ull i ha de saber col·locar-les emprant mínimament aquesta eina. Segons la manera com treballa el paredador, l'aspecte estètic de la paret serà diferent. Les parets del camp es construeixen tradicionalment sense gairebé retocar les pedres, però en les urbanitzacions és freqüent trobar parets molt ajustades, que presenten una superfície més plana i les juntes entre pedres més estretes; açò requereix manipular més la pedra, i el resultat final que s'obté s'allunya més de la paret tradicional de l'àmbit rural.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les eines pròpies del paredador són:

  • Aixada: Eina consistent en un ferro acerat, acabat en tall més o manco ample o bé en punta, i que té un forat per on passa un mànec d'uns quatre pams de llargària que forma angle agut amb el ferro. S'empra per remoure la terra on s'ha de fer l'escombra. La peça metàl·lica té en un cap un tall vertical, com una destral, que serveix per tallar els arbusts, les soques i les arrels que es van trobant dins la terra; l'altre tall, horitzontal, serveix per remoure la terra i girar el pedreny.
  • Càvec i senalla: El càvec és una espècie d'aixada que té una fulla de ferro acerat ampla de la part posterior i estreta de la part interior, de manera que té la forma triangular o trapezoïdal, i té un forat per on passa un mànec d'uns quatre pams de llargària que forma angle agut amb el ferro. Serveix per cavar i fer l'escombra i s'utilitza per retirar la terra amb una senalla. De vegades, el paredador pot tenir un caveguell, més petit que el càvec, per cavar i fer net racons.
  • Civera: Espècie de llit fet amb barres d'ullastre, amb dues barres llargues disposades paral·lelament, d'uns vuit o deu pams, ajuntades per diverses barres travesseres de devers tres o quatre pams. Al damunt, hi posen les pedres i la traginen a pols dos homes, un a cada extrem. S'empra per transportar pedreny per terrenys per on no passa una carreta.
  • Ginyola o llinyola: Fil o cordill resistent, que es pugui tensar sense rompre's, que s'utilitza per traçar les línies del mur de pedra. Pot ser un fil d'emplomar, de niló o un fil de cuca.
  • Mall: És un martell gros, amb un mànec ben reforçat d'una llargària d'uns quatre pams i fet amb llenya d'ullastre. Com més amunt se subjecta el mànec, més fort serà el toc sobre les pedres. Serveix per rompre pedres grosses i fer pedreny.
  • Martell de paredador: Cada paredador té el seu martell propi, i el de paredar és el que du el mestre de l'equip de paredadors. Normalment sol ser més ample que els de la resta. Consisteix en una peça de ferro acerat, d'un pam i mig aproximadament, que va encastada per un forat a un mànec d'un parell de pams de llargària. En un costat té un tall, que serveix per tallar les pedres, i l'altre, que és pla, fa les funcions de maça, per picar i encaixar les pedres.
  • Martelleta: Eina dels mestres de cases que serveix per escrosterar. També s'utilitza com a sinònim del martell de paredador, per picar i donar forma a les pedres i poder-les encaixar entre elles.
  • Nivelletes: Són unes peces de fusta fixades amb forma de T, d'uns sis o set pams, que serveixen per anivellar la paret sobre terrenys irregulars o per marcar els desnivells en costers. Els paredadors es col·loquen a la línia de la paret i les pugen o baixen fins que, a simple ull, marquen el nivell.
  • Parpal o perpal: Barra de ferro d'un parell de metres de llargària i d'una certa gruixa, amb un extrem acabat en punta i l'altre aplanat. S'utilitza per treure i moure les pedres més grosses del terreny mitjançant la pressió en palanca.
  • Pioixa: Té les mateixes forma, mida i funció que l'aixada, amb la diferència que en l'aixada el pic acaba en un tall, com si fos una destral, i en la pioixa acaba en punta.
  • Tallant: Eina consistent en dues fulles amples de ferro acerat amb tall que formen una sola peça; entre els dos talls hi ha un forat en el qual s'encasta un mànec d'uns quatre pams de llargària. És una eina pròpia dels trencadors, però també la utilitzen els paredadors. Serveix per treballar i preparar les pedres amb les quals es faran les cantonades.
  • Taulaplom: És una regla de fusta que, en un cap, porta penjant un fil acabat en una peça de metall. S'empra per traçar les perpendiculars a l'hora de fer les cantonades o de col·locar les barreres en un portell. Aquesta eina ha estat reemplaçada pel nivell.

 

Per a la preparació del terreny, el paredador ha de disposar de certes eines per desbrossar i esporgar de vegetació el lloc on aixecarà la paret, com ara una destral, un guitzoll, una forca o un xurrac, o maquinària més moderna com la motoserra. Per a certs tipus d'acabats (com la coberta de lloses fixes o la de tàpia o d'esquena d'ase), els paredadors fan servir les eines bàsiques d'un manobre: paleta, palotxa (taloja), gaveta, poals, formigonera si cal i estris d'emblanquinar; a més de materials com el ciment —antigament es feia un morter de calç i arena o calç i sauló— i la pintura per emblanquinar.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

No hi ha un model concret d'organització laboral. No obstant això, la transmissió de coneixements i l'aprenentatge de l'ofici de paredador estan directament relacionats amb la transmissió que fa una persona amb més experiència, i a la qual la comunitat reconeix un bon saber fer, principalment per les qualitats funcionals i estètiques de l'obra, a la resta de membres o aprenents de l'equip amb el qual treballa. Això vol dir que en l'organització no hi ha funcions explícites; però el mestre paredador és el que va marcant les directrius que s'han de seguir al llarg del procés de construcció o reparació d'una paret o d'un altre tipus de construcció en pedra seca. El model organitzatiu, per tant, segueix les pautes entre mestre i aprenent.

Participants/Executants: 

Paredadors i pagesos. El de paredador és un ofici artesanal, però legalment, i de manera generalitzada, els paredadors s'emmarquen laboralment en la categoria d'oficials de manobre. Actualment, a Menorca, hi ha dos mestres de paret seca que tenen Carta de Mestre Artesà (CMA) i un que té Carta d'Artesà (CA).

Ús i funció: 

Avui, els coneixements de la tècnica de la pedra en sec s'apliquen principalment en la reparació de murs antics que han patit esfondraments o enderrossalls, la construcció de murs de parcel·les que delimiten propietats en urbanitzacions turístiques, residencials o d'altres usos (per exemple, en zones d'hortals), la construcció de noves parets que limiten amb camins i carreteres (normalment per obres d'ampliació o millora d'aquests vials promogudes per les administracions públiques) i la construcció d'elements amb un caràcter principalment estètic en jardins i edificis. La major part d'aquestes construccions responen a les exigències de la normativa territorial vigent, la qual té com a objectiu principal el de mantenir l'estètica tradicional del paisatge menorquí. L'obsolescència de la majoria de construccions rurals fetes amb la tècnica de la pedra en sec del medi rural (ponts, barraques, aljubs, sínies, bancals, etc.) fa que s'abandonin, i quan es restaura un bé es fa més per raons estètiques i de conservació d'un element patrimonial que està en un lloc visible que no amb la finalitat de recuperar-ne l'ús.

Patrimoni relacionat: 
Patrimoni relacionat: 

El patrimoni etnològic rural construït amb la tècnica de la pedra en sec. Un paratge especialment emblemàtic i d'un valor cultural inqüestionable és el de Punta Nati, a la part nord-occidental del terme municipal de Ciutadella, que inclou diferents llocs (Torre del Ram, ses Truqueries, Son Salamó, sa Torre Vella d'en Loçano, sa Torre Nova, Son Bernadí, Son Escudero, etc.). També hi estan relacionats l'Espai de Paret Seca de les pedreres de s'Hostal i el Centre Artesanal de Menorca.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La funció de les construccions de pedra seca i de l'ofici de paredador ha estat tradicionalment de caràcter socioeconòmic, concretament delimitar les propietats, permetre els usos rotatius de la terra mitjançant la delimitació dels espais agrícoles en parcel·les més petites i, sobretot, retirar el pedreny sobrant, donar-li un ús, i afavorir el conreu i la pastura. Per tant, la finalitat ha estat permetre l'ús productiu de la terra per part de la comunitat. Actualment, la normativa obliga a mantenir el sistema de parcel·lació amb paret seca, per la qual cosa es dóna valor al seu caràcter estètic, a la seva capacitat definitòria del paisatge, com a element patrimonial i com a element de caràcter mediambiental relacionant amb el manteniment del paisatge que se li atribueix. No obstant això, s'hauria d'incrementar encara més el compromís institucional i de la comunitat envers la protecció i la perpetuació de l'ofici del paredador i del seu saber, ja que la cultura de la pedra va estretament lligada a la cultura menorquina.

Actualment, a les parets seques, se'ls reconeix cada cop més el seu paper en la generació de serveis ambientals a la societat. Al voltant de la paret seca es desenvolupen interessants comunitats de fauna i flora, per la qual cosa és un element que contribueix a mantenir la biodiversitat del medi natural de l'illa, alhora que ajuda a prevenir l'erosió de sòl, a prevenir els incendis, etc. En resum, el seu aspecte ambiental contribueix al desenvolupament sostenible de la reserva de biosfera de Menorca.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

En tractar-se d'un ofici artesà, que només s'aprèn amb l'experiència, tradicionalment ha estat de base familiar, s'ha transmès de generació en generació dintre d'una mateixa família. Actualment, no necessàriament hi ha d'haver un vincle familiar, però la transmissió la segueix fent una persona amb més experiència a la resta de membres o aprenents de l'equip amb el qual treballa. És a dir, avui dia la transmissió continua sent oral i es basa en l'experiència adquirida en la pràctica de l'ofici. La transmissió, per tant, segueix les pautes entre mestre i aprenent.

Viabilitat / Riscos: 

Malgrat que l'activitat rural de Menorca manté la funcionalitat de les parets seques i de les construccions amb la tècnica en sec, el canvi del model tradicional d'explotació del medi rural ha provocat l'obsolescència d'algunes de les funcions que han tingut tradicionalment aquests elements. Quan la funció d'aquests elements deixa de ser prioritària, s'abandonen i, consegüentment, es deterioren per manca de manteniment. Aquest abandonament es fa molt evident a les zones que han perdut la seva funció ramadera i que han donat pas al creixement de la marina.

La introducció de la maquinària i dels mètodes d'explotació intensiva de les finques també ha contribuït al deteriorament de molts d'elements de pedra seca. El fet que la majoria de construccions de pedra seca es trobin en finques privades fa que la seva protecció i conservació depengui de l'acció dels propietaris, de manera que hi entren factors de caire econòmic o d'interessos productius a l'hora de conservar o mantenir aquests elements, que no poden ser regulats si no hi ha una declaració concreta com a bé patrimonial. A tot açò cal afegir que molts d'aquests elements ja no es construeixen, la qual cosa provoca que els paredadors en perdin la pràctica i que s'empobreixi el saber intrínsec de l'ofici.

En aquest mateix sentit, val a dir que la paret seca defineix el paisatge de Menorca però, paradoxalment, l'ofici i el saber que du implícit es troben en una situació força delicada i de risc. Actualment, les feines que ajudarien a mantenir i a perpetuar l'ofici serien, en bona part, les que es desenvolupen en l'àmbit de l'obra pública. Així es donaria sortida als joves paredadors que comencen i s'incentivaria des de les administracions la transmissió del saber dels vells paredadors a noves generacions de paredadors. Malauradament, els procediments d'execució d'aquestes obres aboquen a la contractació puntual i temporitzada de mà d'obra externa deslligada de la terra, que no transmet, no perpetua, ni tampoc arrela el saber i els coneixements de la tècnica de la pedra en sec al lloc i a la comunitat de l'indret on aquesta s'aixeca. Per altra banda, les exigències legals que du implícit el desenvolupament de qualsevol activitat professional, la dedicació i el saber d'una feina artesana com és la del paredador i totes les despeses addicionals que comporta la construcció de paret seca nova, fan inviable actualment l'ofici tal com és conegut tradicionalment i, per tant, la seva perpetuació futura en òptimes condicions.

Finalment, cal fer esment a l'evolució en negatiu que ha sofert la tècnica al llarg de les últimes dècades, tant en l'obra pública com en la privada. La incorporació de ciment a la paret, les falses parets seques (folre d'obres de formigó) i l'excessiva manipulació de la pedra en parets d'urbanitzacions, contribueixen a la pèrdua de la qualitat del paisatge de Menorca i a l'empobriment del saber de la tècnica de la pedra en sec heretat dels antics paredadors menorquins.

A tall de resum, es pot afirmar que la tècnica de la pedra en sec i l’ofici de paredador es troben en una situació delicada. Si, per una banda, l’activitat ha pogut perdurar malgrat els canvis tecnològics, l’escassa valoració dels oficis manuals i el cost econòmic que implica una feina que requereix de moltes hores, tot i que les institucions han pres iniciatives que han permès la transmissió generacional d’aquesta pràctica, una mirada més detallada revela un progressiu deteriorament dels aspectes tècnics que han caracteritzat tradicionalment la construcció de pedra seca. Per tant, si bé la viabilitat a curt termini de la tècnica de la pedra en sec sembla garantida, cal estar atents perquè l’evolució derivada del context econòmic en què s’ha de mantenir no acabi desvirtuant-la a mitjà o llarg termini.

Les administracions haurien de desenvolupar polítiques compromeses destinades a protegir i garantir la transmissió d'una tradició i un saber tan lligat a la cultura menorquina com és l'ofici de paredador i la tècnica de la pedra en sec. Aquestes polítiques podrien anar encaminades a afermar el caràcter patrimonial de l'obra i la tècnica de la pedra en sec, crear un marc legal específic per a l'ofici —més vinculat al món artesà que no al de la construcció— i implementar plans estratègics a llarg termini per a fomentar i formar nous professionals de la pedra seca.

Sense una planificació global i multidisciplinària, aquests coneixements poden arribar a perdre's. Aquesta planificació hauria d'incloure les fases de documentació i d'identificació dels transmissors del coneixement, així com la formació de noves generacions de paredadors que perpetuïn l'ofici i el coneixement de la tècnica de la pedra seca a i per a l'illa. A la vegada, tot açò contribuiria al manteniment i a la conservació de la fisonomia tradicional del paisatge, senya identitària de Menorca.

La inclusió de la tècnica de la pedra en sec en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, de la UNESCO, és una bona oportunitat per a promoure’n la salvaguarda a Menorca. El seu caràcter internacional aporta el valor de la mirada externa que considera la importància d’aquesta pràctica. D'altra banda, la coordinació internacional que implica obre portes al coneixement d’altres mesures de salvaguarda que poden ser útils.

Caldria una reflexió més profunda i oberta a una major diversitat d’actors sobre el vincle entre la tècnica i l’ofici com a element del patrimoni cultural immaterial, en la mesura que, tradicionalment, el manteniment de les obres de pedra seca no ha estat en mans exclusivament de paredadors professionals, sinó que sovint ha anat a càrrec dels mateixos pagesos.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La població menorquina és conscient que les construccions de pedra seca, i la paret seca especialment, són elements definitoris del paisatge illenc. No obstant això, no es tradueix en una acció col·lectiva de protecció.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Ocasionalment, l'Administració pública organitza cursos de formació i escoles taller.

D’altra banda, el Pla de Desenvolupament Rural de les Illes Balears, de l'Administració autonòmica, destina partides econòmiques a la construcció i la restauració de les parets seques de les finques agrícoles menorquines. De la mateixa manera, aquest tipus d'intervencions també es realitzen en el marc de projectes gestionats pel Consell Insular de Menorca i amb finançament europeu com el Life+BOSCOS, Life+BASSES o Life+RENEIX, que fomenten la construcció de paret seca pels seus valors ambientals i de manteniment de la biodiversitat. També hi ha diferents convocatòries d'ajuts públics, com ara el contracte agrari de la reserva de biosfera (CARB), a través del qual es finança la restauració d'elements etnològics fets amb la tècnica de la pedra en sec. Finalment, en l'àmbit públic, hi ha empreses com l'Institut Balear de la Natura (IBANAT), del Govern de les Illes Balears, que utilitza també la paret seca, davant alternatives més econòmiques com els tancats electrificats, en la seva gestió de les faixes auxiliars de prevenció d'incendis. Totes aquestes iniciatives contribueixen al manteniment de l'ofici i de la tècnica de la pedra en sec.

L'ofici de paredador o mestre de paret seca està inclòs en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears, de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2014, el Govern de les Illes Balears aprovà el decret que regula els requisits per a l'obtenció de la Carta d'Artesà (CA), la Carta de Mestre Artesà (CMA) i la Carta de Mestre Artesà Honorífic (CMAH) per als oficis inclosos en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears.

Per part de la comunitat, hi ha diferents iniciatives populars destinades a la conservació i valorització dels elements realitzats amb la tècnica tradicional de la pedra en sec. Potser la més emblemàtica és el programa del Grup d'Intervenció en Béns Etnològics de Menorca (GIBET) de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella del Cercle Artístic, que té com a objectiu la restauració de béns etnològics, entre ells les construccions de pedra seca, en terrenys públics mitjançant el voluntariat i la participació ciutadana; o la iniciativa promoguda per aquesta mateixa entitat, juntament amb l'associació Amics de Punta Nati i la Fundació Lithica, de declaració del paisatge cultural de Punta Nati com a bé d'interès cultural. Aquestes entitats han organitzat, juntament amb la Societé Scientifique Internationale pour l'Étude Plurisdisciplinaire de la Pierre Sèche (SPS), el XVIè Congrés Internacional & Workshop sobre la Pedra en Sec, celebrat a Ciutadella l'octubre de 2018; i els seus membres han participant ens diverses ocasions al llarg dels últims anys en congressos, simposis i trobades nacionals i internacionals on han donat a conèixer l'estat de la qüestió i els projectes que es duen a terme a l'illa en aquest àmbit.

Per altra banda, hi ha l'Espai de Paret Seca de les Pedreres de s'Hostal, gestionat per la Fundació Lithica i realitzat amb el patrocini de l'Associació Leader Illa de Menorca, el Consell Insular de Menorca i la mateixa Fundació Lithica, on es poden veure els diferents tipus de parets existents a Menorca. També hi ha el Centre Artesanal de Menorca, que treballa en la promoció, difusió i dignificació dels oficis artesans.

Un cas excepcional a l'illa és el del paredador Gabriel Pons Pons s'Espantu que, per iniciativa i empeny personal, ha aixecat una barraca de nova construcció tot seguint la tècnica, els procediments i la tipologia tradicionals, perduts des de fa dècades. Aquesta barraca, i altres construccions fetes amb la mateixa tècnica i materials, es poden veure avui a la seva finca de Sant Climent, on es fan, ocasionalment, tallers didàctics per donar a conèixer la tècnica i la importància de salvaguardar-la entre les generacions més joves.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Una part dels béns immobles derivats de la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec es troben protegits pels catàlegs municipals que els ajuntaments de Menorca tenen adjunts als seus plans generals d'ordenació urbana (PGOU).

El Pla Territorial de Menorca (PTI) obliga a la parcel·lació i a la delimitació de camins i carreteres amb murs de pedra seca; i sobre la protecció urbanística del patrimoni paisatgístic preveu la conservació i valoració dels elements del paisatge rural tradicional (barraques, ponts, parets seques, corrals, infraestructures tradicionals de drenatge, pous, aljubs, etc.), especialment dins les àrees naturals d'especial interès (ANEI) i les àrees naturals d'interès territorial (ANIT), a totes les àrees que es considerin d'especial interès paisatgístic i a les àrees d'interès paisatgístic fixades pel Pla Territorial Insular, propiciant a aquest fi l'acord i la conclusió de conveni amb la propietat i explotació de la terra.

Per altra banda, la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec va ser declarada el mes de gener de 2017 bé d'interès cultural immaterial pel Consell Insular de Menorca. I el novembre de 2018 ha estat inscrita en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, de la UNESCO, gràcies a la candidatura liderada per Xipre i Grècia i a la que s'hi adheriren després Suïssa, França, Itàlia, Croàcia, Eslovènia i Espanya (amb les comunitats autònomes de Galícia, Astúries, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Aragó, Comunitat Valenciana i Illes Balears).

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • AUTORS DIVERSOS (1999). «Antropologia I». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «Antropologia II. Volum 1: El món de la pesca. Artesania i oficis». Enciclopèdia de Menorca, vol. XV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • BISSON, Jean (1967). La tierra y el hombre en Menorca. Premio Ateneo de Mahón 1966. Gráficas Miramar. Barcelona.
  • CAMPS, Antoni (1998). «El camp de Menorca. La construcció humana del paisatge». Cap de Ponent. Revista de Menorca Cultural Trimestral, 7 (de 27 de novembre de 1998). Ciutadella de Menorca. Pàg. 6-7.
  • CAMPS, Antoni (2003). «La arquitectura rural en piedra seca de Menorca (Baleares)». I Congreso Nacional de Arquitectura Rural en Piedra Seca. Zahora. Revista de Tradiciones Populares, 38. Diputación Provincial de Albacete. Albacete. Pàg. 723-747.
  • CAMPS, Antoni (2006). «La arquitectura rural en piedra seca de Menorca (Illes Balears)». Revista Narria Estudios de Artes y Costumbres Populares, 109-110-111-112. Museo de Artes y Tradiciones Populares i Universidad Autónoma de Madrid. Madrid. Pàg. 13-23.
  • CAMPS, Antoni i ELORDUY, Juan (1998). El camp de Menorca. Patrimoni Etnològic construït. Ajuntament de Ciutadella de Menorca, Consell Insular de Menorca i “Sa Nostra” Obra Social i Cultural. Palma de Mallorca.
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel; MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Antesanal des Mercadal). Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • CARRERAS, Martí; FULLANA, Joana; MASCARÓ, Jaume (2011). «Aproximació a les funcions socioambientals de la paret seca a Menorca». A: Autos diversos. Actes de la V Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni de Pedra en Sec als Països Catalans. Palma, 23-25 d’octubre de 2009. Consell Insular de Mallorca. Palma. Pàg. 215-222.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8. vol.)].
  • FEBRER, Jaume (1999). «Els mestres de parets haguts a Ferreries». Monografies Ferrerienques, 14. Ferreries.
  • FEBRER, Llorenç (1986). Materials, eines i feines de la construcció. Revista de Ferreries. Gràfiques Rotger SL. Ferreries.
  • JORDI, V. i TALTAVULL, Enric (1979). «Arquitectura rural de Menorca». Separates de l'Enciclopèdia de Menorca, 1. Obra Cultural de Menorca. Maó.
  • MASCARÓ PASARIUS, Josep (1978-1985). Geografia e Historia de Menorca. 5 vols. Ciutadella de Menorca.
  • PONS, Josep (1992). «Refranyer popular». Quaderns de Folklore, 50, Institut Menorquí d’Estudis i Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • PONS, Joan (1984). «Dites i refranys menorquins». Quaderns de Folklore, 17-18-19-20. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • PORTELLA, Josep (2000). «Pedres, parets i paredadors». Quaderns de Folklore, 66. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • PORTELLA, Josep (2002). «Pedres, parets i paredadors». A: Autors diversos. De pedra. Centre d'Estudis Locals d'Alaior. Editorial Menorca. Maó.
  • RIUDAVETS, Francesc (2018). Espigolant (Una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll). Petit Format, 35. Institut Menorquí d'Estudis i Consell Insular de Menorca. Menorca.
  • SASTRE, Jaume (1989). «Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca» Treballs del Museu de Menorca, 9. Maó.
  • SOLER, Juli (1857). Esposició de lo estat actual de l'agricultura en la Isla de Menorca escrita arregladament á las observacions que ha reunid sobre la matexa materia D. Rafael Febrer y Albertí. Imprenta de D. Juan Fábregues y Pascual. Maó [hi ha una edició facsímil de Edicions Nura de 2002].
  • VIDAL, Tomàs (1978). «Tanques, parets, barreres i saltadors». A: Mascaró Pasarius, Josep [dir.]. Geografia e Historia de Menorca. Vol. 1. Ciutadella de Menorca.
  • VIDAL, Josep Miquel (2009). Menorca. Reserva de la Biosfera. Institut Menorquí d'Estudis i Agència Reserva de la Biosfera. Maó.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
21/12/2018
Darrera actualització de la fitxa: 
05/03/2019