L'ofici d'arader

Àmbit: 
Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 1/002
Nom propi de l'element: 
L'ofici d'arader
Altres denominacions: 
Mestre d'arades
Breu descripció: 

Tradicionalment, l’arader és el fuster especialitzat en l'elaboració de tot tipus d’eines de feina i d'objectes domèstics de la pagesia menorquina. La seva matèria primera és, bàsicament, la fusta procedent de Menorca, amb preferència per l'ús de la llenya d'ullastre (Olea europaea var. sylvestris). En temps antic, l'especialitat d'aquest artesà era la fabricació i la reparació d'arades. L'arada, introduïda a l'illa pels romans, era un estri quotidià i primordial per a la gent del camp quan no hi havia la maquinària actual, i l’empraven a tots els llocs per llaurar i sembrar. Tan important era, que donà el seu nom a l'ofici d'arader.

La mecanització i els canvis socioeconòmics i tecnològics que ha patit el món rural al llarg de les darreres dècades ha reduït considerablement la feina de l'arader, que s'ha vist obligat a adaptar-se a una nova realitat, a unes noves necessitats i a les demandes d'una nova clientela. Si el client principal de l'arader era abans el pagès, actualment ho pot ser qualsevol persona. Com a conseqüència, l'arader ha hagut de diversificar la seva producció, ja que la demanda ha canviat sensiblement i la feina que més se li sol·licita avui dia és la barrera tradicional d'ullastre, el seu producte estrella, per tancar parcel·les de xalets i cases de camp. Es pot afirmar que la barrera d'ullastre ha contribuït a mantenir aquest ofici fins al dia d'avui.

Grup i/o comunitat: 

Els araders

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

L'obra dels actuals i dels antics araders es troba arreu del territori illenc, però tallers d'araders professionals en actiu en queden molt pocs i en localitats concretes. Hi ha un sol taller d’arader als pobles següents: Ciutadella, Ferreries, es Mercadal, Alaior, Sant Climent i Sant Lluís.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La feina de l'arader ha canviat molt al llarg de les últimes dècades. Ja no està lligada a l'activitat agrícola i ramadera dels llocs com en temps antic, i els araders ja no van als llocs a reparar eines rompudes o deteriorades, perquè la mecanització i els objectes moderns ja no necessiten de la seva intervenció. L'arader fa feina al seu taller, per la qual cosa sol tenir un horari de feina marcat, normalment de dilluns a divendres, els matins de 8 a 13 h i els capvespres de 15 a 19 h. Per tant, la periodicitat de la seva feina ve determinada pels horaris que s'imposa per poder fer els treballs que li encomanen i per la demanda, sense que influeixin ni les hores de llum ni la climatologia.

La matèria primera que utilitza l'arader és la fusta, especialment la d'ullastre. Aquesta és un tipus de llenya molt resistent i molt ben adaptada a Menorca. Es pot tallar en qualsevol moment de l'any, però es diu que és convenient tallar-la en lluna vella, i durant els mesos d'estiu fins a l'hivern. El temps d'assecatge vindrà marcat pel gruix i per les característiques de la llenya, pel moment que s'ha tallat i per les condicions d'assecatge. La llenya per obrar necessita per assecar-se un període mínim d'entre un i dos anys; si és molt gruixuda farà falta un poc més temps.

Un arader que domina l'ofici necessitarà, per construir una barrera, entre un i tres dies, segons la mida. Per altra banda, és un ofici que s'aprèn amb la pràctica i, preferentment, de la mà d'un mestre artesà. Segons la capacitat i la voluntat que s'hi posi, l'aprenent pot elaborar qualsevol objecte en un parell d'anys de pràctica amb el mestre. Per tenir un domini acceptable de l'ofici i pder muntar un taller propi es necessiten entre dos i quatre anys, encara que per arribar a ser un bon professional fa falta un poc més de temps i, sobretot, molta voluntat, ganes de superar-se, enginy i molta manya per adaptar-se a allò que el client pot arribar a demanar.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Tradicionalment, l’arader és el fuster especialitzat en l'elaboració de tot tipus d’eines de feina i d'objectes domèstics de la pagesia menorquina. La seva matèria primera és, bàsicament, la fusta procedent de Menorca, amb preferència per l'ús de la llenya d'ullastre (Olea europaea var. sylvestris). En temps antic, l'especialitat d'aquest artesà era la fabricació i la reparació d'arades. L'arada, introduïda a l'illa pels romans, era un estri quotidià i primordial per a la gent del camp quan no hi havia la maquinària actual, i l’empraven a tots els llocs per llaurar i sembrar. Tant important era, que donà el seu nom a l'ofici d'arader, encara que, paradoxalment, avui dia hi ha araders que no saben fer arades.

La mecanització i els canvis socioeconòmics i tecnològics que ha patit el món rural al llarg de les darreres dècades ha reduït considerablement la feina de l'arader, que s'ha vist obligat a adaptar-se a una nova realitat, a unes noves necessitats, i a les demandes i capricis d'una nova clientela. Si el client principal de l'arader era abans el pagès, actualment ho pot ser qualsevol persona. Com a conseqüència, l'arader ha hagut de diversificar la seva producció, ja que la demanda ha canviat sensiblement i la feina que més se sol·licita a l'arader és avui dia la barrera tradicional d'ullastre, el seu producte estrella, per tancar parcel·les de xalets i cases de camp. Es pot afirmar que la barrera d'ullastre ha contribuït a mantenir aquest ofici fins a dia d'avui.

L'arader fa feina en règim laboral d'autònom, per encàrrec i, generalment, treballa tot sol al seu taller. L'obrador de l'arader és un espai més o manco gran on hi ha la reserva de llenya i la maquinària necessàries per elaborar els seus productes. En aquest espai, la majoria d'eines tradicionals manuals han donat pas a les màquines, de manera que la feina que fa l'arader avui dia ret molt més que la que es feia en temps antics.

La reserva de llenya que l'arader té a seu taller s'obté majoritàriament dels boscos de Menorca, però avui dia rarament la talla el propi arader. La fusta que s'extreu de la neteja de les marines es destina principalment a la venda per escalfar les llars menorquines en xemeneies o estufes de ferro modernes, i manco freqüent és destinar-la a la fabricació de mobles o altres tipus d'objectes de fusta. L'explotació de la fusta pot ser competència del pagès que mena el lloc per destinar-la a l'autoconsum, però majoritàriament és extreta i venuda per empreses que s'hi dediquen, i és consumida per cremar i escalfar, i també per obrar. Tant en un cas com en l'altre, les feines de neteja i explotació dels boscos es fan sota l'autorització i la supervisió dels ens públics corresponents dependents del Govern de les Illes Balears, que és l'administració competent en matèria de gestió forestal a les Illes Balears. Les llenyes que més s'aprofiten a Menorca són les d'ullastre, pi blanc, alzina i mata, especialment. De totes elles, la llenya d'ullastre és la més usada per obrar, per la seva abundància, adaptació i expansió al camp menorquí, i per l'elevada concentració d'olis que té, que la fan duradora i molt resistent al clima illenc. Les llenyes d'ullastre, alzina i pi es comercialitzen preferentment com a combustible per escalfar les llars gràcies al seu alt poder calorífic.

L'arader nodreix el seu taller amb la llenya que li proporcionen els proveïdors amb els quals sol treballar. Aquests solen reservar la llenya que anirà bé a l'arader per fer els seus productes i després la hi venen. De vegades, quan l'arader necessita excedent de llenya, la va a cercar o l'encomana als proveïdors, mentre que altres vegades, quan aquests tenen llenya per vendre de les característiques que exigeix la feina de l'arader, van al seu taller a oferir-la-hi. També hi ha pagesos que donen llenya a canvi d'unes barreres, i la que sobra se la queda l'arader. En qualsevol cas, al taller de l'arader sempre hi ha provisió de llenya, i l'artesà no espera a quedar sense llenya, perquè sempre necessita romanent per triar les fustes o els trossos de fusta amb les formes idònies per al que ha de fer en cada moment, i aprofitant al màxim el material que té.

D'aquesta llenya s'obtenen, principalment, barreres per encàrrec. Els araders, emperò, solen diversificar la seva producció, tot i que açò varia molt d'uns araders a uns altres. Tot depèn de la inquietud i de la creativitat de l'artesà. N'hi ha que fan tot allò tradicional que encara es demana, com ara mobiliari rústic tradicional (taules de pagès, tabalets, escales, etc.), mànecs d'eines del camp que s'han romput o eines antigues de la pagesia per emprar-les o bé per decoració, i d'altres que fan feines més creatives i novedoses, com ara mobiliari rústic amb nous dissenys (penjadors, capçaleres, baranes, prestatgeries, marcs, jardineres, etc.) o altres tipus d'objectes de decoració.

Història i transformacions de l'element: 

L'origen de l'ofici d'arader és difícil de situar en el temps, però deu ser ben antic, perquè és una feina artesana que ha estat estretament lligada a l'activitat agrícola i ramadera del camp de Menorca. Sorgeix de la necessitat de construir, reparar i mantenir en perfecte estat les eines que els pagesos utilitzaven en les seves tasques quotidianes, una feina que esdevenia vital quan la riquesa econòmica de Menorca era al camp. La regressió de l'ofici es produeix amb la industrialització i la mecanització de les feines i, especialment, amb la transformació econòmica que pateix l'illa al llarg de la segona meitat del segle XX. Aquesta conjuntura ha obligat aquests obradors a adaptar-se al que demana la societat actual, tot canviant el perfil de client i diversificant els seus productes.

Ahir, com avui, l'arader era un artesà que treballava en el seu taller, un espai ample on sempre hi havia una provisió abundant de llenya per poder-ne disposar a mesura que anava rebent els seus encàrrecs. No obstant això, els clients majoritaris dels araders de temps enrere eren els pagesos, i quan arribava l'època en què més necessitaven dels seus serveis —principalment durant el període que va de Sant Miquel a Nadal, moment en què es treien les arades per començar a llaurar i sembrar el sementer del blat— es traslladaven als llocs amb les eines imprescindibles per realitzar allà mateix totes les feines que els encarregava l’amo. Val a dir que, antigament, quan els araders anaven a fer feina al lloc, el pagès s'encarregava de tenir a punt el material que empraria l'arader per obrar. Per aquest motiu, quan els pagesos anaven a fer rama i llenya per cremar, feines prèvies a les de llaurar i sembrar, triaven les peces que trobaven que podrien anar bé als araders i les deixaven en reserva. D'aquesta manera, quan l'arader arribava al lloc, el primer que feia era anar al llenyer i allà triava la peces segons la forma, la qual venia marcada per l'ús que se'ls havia de donar, perquè no era el mateix arranjar un carro que una arada, una barrera o qualsevol altre objecte o estri de l'antiga ruralia.

La fusta que emprava antigament l'arader era, dons, obtinguda a Menorca, de la neteja de marines, i era principalment fusta d'ullastre, alzina, sivina, pi, mata i figuera, malgrat que a poc a poc també es van anar introduint llenyes d'importació (que s'empraven especialment per fer carruatges). La llenya d’ullastre, sivina i alzina, l'anaven a cercar als diferents pobles i indrets del territori illenc, i hi havia llocs que subministraven llenya als araders, que prèviament havien tallat i deixat assecar. També hi havia pagesos que, quan necessitaven que l’arader els fes alguna eina per a les seves feines, li duien ells mateixos la llenya i, així, només pagaven la feina.

Els araders feien feina per encàrrec i a escarada, i les peces que havien de fer noves les fabricaven al seu taller i tenien un cost fix. No obstant això, quan anaven al lloc a elaborar o reparar estris, treballaven a jornal des de primera hora del matí fins a la nit tots els dies que fossin necessaris fins acabar tota la feina que hi havia per fer. Als llocs, adobaven eines rompudes i posaven peces noves a tots aquells estris que s’havien anat gastant o que s’havien romput amb l’ús. Així, per exemple, col·locaven peces a les arades, als erxos, a les barreres, etc. amb la llenya proporcionada pel mateix pagès i normalment tallada al mateix lloc.

Als llocs, el pagès proporcionava la llenya, però l'arader solia dur les seves pròpies eines. Les eines que normalment s'enduia eren la destral, l’aixa, l'aixol (o uixol), les barrines, l’escarpra, la maça, els martells i claus de tot tipus. Amb les eines dintre d'una senalla, es desplaçava al lloc a peu o dalt d'una bístia. Antigament totes les feines que feia l'arader es feien manualment, i les eines principals que utilitzaven eren la destral o destral d'entaular, l'aixa, l'aixol, el banc de llavorar, les barrines de diferents mides, l'escarpra, les estenalles, la maça, els martells de diferents mides, la raspa, la serra, el xerrac, el verduc, etc. I els objectes més característics que elaborava l'arader eren les arades i els erxos, i les barreres.

La intervenció dels araders en la reparació de les eines del camp no era un costum general, sinó que, pel fet que els mateixos pagesos coneixien molt bé les eines que empraven per treballar i, a més, estaven avesats a fer tot tipus de feines, moltes vegades eren ells mateixos els que adobaven els seus utensilis laborals. Per aquest motiu, el pagès solia tenir quatre eines d’arader sempre a mà, i quan anava a fer rama, cercava aquells troncs i aquelles branques d’ullastre de corrals i marines del lloc que tinguessin la forma adequada per fer qualque eina o qualque peça, que tallaven i treballaven quan arribava el moment. Si no els emprava ell mateix, l’amo reservava aquests trossos de llenya per quan arribàs l’arader al lloc i, així, aprofitar-los.

El procediment de fabricació d'una arada menorquina segons el mètode artesanal era el següent. Agafaven les barres de llenya que tenien la forma convenient per fer les diferents peces que componen l'arada, les entaulaven i les llavoraven a cops de destral i d’aixa, i les serraven amb la serra de mà per fer-les de la mida convenient. Una vegada fetes totes les peces individualment, ajustaven i acoblaven les unes amb les altres amb les armelles fetes pel ferrer —ajuntaven amb armelles el nas amb el tiràs, el tiràs amb la cameta i el mantí amb el dental—, i les podien fixar i reforçar amb claus. Les peces que després es clavaven a l'arada només amb claus eren les orelles, que es clavaven al dental amb els claus d’orella —de cinc o sis centímetres de llargària i amb la cabota redona—. Igualment, l’armella que ajuntava el mantí amb el dental es reforçava amb el clau del mantí —de vuit o deu centímetres de llargària i amb la cabota allargada—. A part, hi havia el trempador, un clau gruixut que es clavava a la telera transversalment perquè no sortís del seu lloc. Amb l’escarpra i la maça es foradava la cameta per passar-hi la telera i el reteler, que s’ajustaven i s’afinaven amb l’aixa. També es foradava el dental per encaixar-hi la cameta; i es feia el mateix a l’extrem del nas per passar-hi la clàvia.

El procediment de fabricació d'una barrera de bestiar segons el mètode tradicional era el següent. En primer lloc, es triaven les peces de llenya que tenien la forma i la mida adequades per fabricar-la. Per fer una barrera de bestiar, són necessàries nou o deu barres de llenya horitzontals i dues de verticals. Una vegada triades les barres, s'encaraven amb la destral. Les barres horitzontals i les verticals es col·locaven a terra tal com havien d'anar una vegada muntada la barrera, i es marcava on s'havien de fer els forats de les barres verticals per passar-hi els extrems de les barres horitzontals. Es feien els forats amb la barrina allà on s'havia marcat i se'ls donava l'amplària i la forma adequades amb l'ajut de l'escarpra a cops de maça. A continuació s'ajuntaven les barres horitzontals als forats de les barres verticals, i s’afinaven amb l'aixa. Tot açò es reforçava amb claus de barrera, de cabota redona i fets pel ferrer. Després es posava la barra travessera, clavada amb claus per tal de donar més solidesa a la barrera i, finalment, es posava l'escassa al portell, s'ajustava al batedor i es posava el tancador. Com es veu, la feina de l'arader necessitava de la del ferrer, perquè quan les peces no anaven encaixades les unes amb les altres, ho feien amb armelles o amb claus de ferro fets per aquell artesà.

L'ofici s'ha transformat en bona manera, perquè l'arader, des de la introducció i generalització de l'ús de tractors i altra maquinària agrícola, ja no fabrica arades ni erxos, i en la construcció de barreres, malgrat que se segueixen utilitzant algunes de les eines esmentades, s'han introduït màquines que fan que la feina reti molt més.

En la segona meitat del segle XIX, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), explica que a Ciutadella i a Maó hi havia molt bons ebenistes que destacaven per la qualitat dels mobles que feien; en canvi, diu que als pobles abundaven més els araders, dels quals comenta que es dedicaven principalment a la construcció d'eines del camp i utensilis domèstics. Fa una relació molt detallada i precisa de tot allò que construïen i en dóna els preus per unitat. Aquests objectes van ser pràcticament els mateixos fins a mitjan segle XX. Són els següents: arades del tipus menorquí o de dues bísties, arades bordes o d'una bístia, basts, diferents tipus de recipients per fer les mesurades —la quartera, la mitja quartera, l'almud i la barcella—, diferents tipus de barrera, batedors de llenya per batre el blat a l'era, ormejos del batedor, cavalls de formatjar, coixins de llaurar, collars de llaurar, caps de cingla de bast, corrons o arbres de cisterna, escaletes, escorballs, erxos d'una bístia, erxos de dues bísties, diferents tipus de desterrossadors d'estivada, ferrades de munyir i dur la llet, forques de ventar —de dos, tres, quatre o cinc forcalls—, jous de bou, jous de bístia de cabestre, jous de batre, mànecs d'eines —de càvec, aixada, gavilans, pic, picot, picassa, escoda, xapó, caveguell, falç, falçó i pala principalment—, morters de picar l'herba de formatjar, morters de maçar tabac de pota, pales de ventar blat, premses de formatjar, poals de cisterna, poals de pou de torn, civeres, ormejos de garbejar, tot tipus de mobiliari rústic per a la pagesia —taules de pagès, taules de matar el porc, tabalets, etc.—, i les peces de llenya de la maquinària dels pous de torn, les sínies i els molins —de vent, d'aigua i de sang—. També construïen i reparaven carruatges, principalment els models tradicionals de carro amb barrots o carro de pagès, carro amb balustres o de carreter i carretó.

Matèria primera: 

La matèria primera de l'arader és la llenya i, entre elles, hi ha preferència per la llenya d'ullastre (Olea europaea var. sylvestris), encara que també n'empren d'altres tipus, com ara la d'alzina (Quercus ilex subsp. ilex) o la de pi (Pinus halepensis). Antigament també empraven la de sivina (Juniperus phoenicea) i la de figuera (Ficus carica). L'ullastre és una arbre molt abundant i molt ben adaptat al medi illenc, i entre els seus grans avantatges hi ha que és una llenya que difícilment es corca; és comú dir que pot durar infinitament a la intempèrie sense cap manteniment si s'ha tallat en el moment convenient i si es compleixen unes condicions atmosfèriques i climàtiques favorables. La llenya d'ullastre és una bona llenya, pot durar anys a l'exterior sense necessitat de fer-li cap tractament especial, sempre que estigui ventilada. Una barrera completament nova pot arribar a durar entre vint i trenta anys perfectament.

Processos i preparatius: 

L'arader, per fer la seva feina, necessita una bona provisió de llenya. Per fer unes barreres, l'objecte tradicional per excel·lència que s'elabora avui dia, l'arader ha de menester una provisió de barres de llenya d'ullastre, i ha de cercar les barres amb les formes adequades per a allò que vol fer, tot pensant, abans de començar, com convindrà tallar-les per fer l'objecte en qüestió.

L'obtenció de la llenya requereix d'uns preparatius i unes feines preliminars. La tala de llenya requereix dels preceptius controls i autoritzacions de l'administració competent en matèria forestal segons la legislació vigent. Abans de tallar la llenya, s'ha d'acordar amb la propietat de la finca i treure la llicència de tala corresponent. A continuació, el tècnic forestal indica tot allò que es pot tallar i, segons a què es destini la llenya, es tria i es talla el que convengui als araders. Entre una tala i una altra de boscos d'ullastres és convenient que passi un mínim de deu anys per donar temps suficient als arbres perquè rebrotin. La legislació concedeix un any i un mes de pròrroga perquè durant aquest temps es pugui talar la llenya per a la qual es té l'autorització. L'arader pot nodrir el seu taller amb la llenya que ha triat i tallat ell mateix, però el més comú és que la compri a proveïdors especialitzats en la tala i la venda de llenya de les marines menorquines, els quals solen reservar les barres i els troncs que troben que poden anar bé per les feines que ha de fer l'arader. També hi ha pagesos que donen llenya a l'arader a canvi d'unes barreres.

El millor moment per tallar la llenya d'ullastre és en lluna vella, especialment a partir dels mesos de juliol i agost i fins a gener i febrer, encara que es pot tallar tot l'any. Tant si es talla a l'estiu com a l'hivern, és convenient que la llenya hagi assecat correctament. S'ha d'eixugar a ombra i en un lloc ventilat; a l'estiu perquè no li toqui el sol directament i la llenya no s'assequi massa deveres i s'esquerdi, i a l'hivern perquè no agafi la humitat de la serena i es podreixi més fàcilment. Per tant, és molt importants que durant el procés d'assecatge la llenya estigui ventilada i a ombra.

Per poder disposar d'una llenya assecada en condicions per obrar-la ha de passar, com a mínim, un any, encara que tot dependrà del gruix, de les característiques de la llenya, del moment en què s'ha tallat i de les condicions d'assecatge. Per tant, el període de preparació de la llenya serà variable en funció del moment i del clima. Com més temps tengui la fusta per assecar-se i com més lent sigui el procés d'assecatge, més durabilitat tindrà i en millors condicions estarà per obrar-la. L'arader compra la llenya quan n'hi ha, per la qual cosa la pot comprar verda. Quan és verda l'ha d'assecar ell mateix, i açò se sol fer a cobert, però en un espai fora del taller. Quan ja està seca, se sol emmagatzemar al mateix obrador.

Quan ja té la llenya, l'arader tria de la seva provisió les barres amb les formes més adequades per fer les diferents peces que constitueixen una barrera. Trobar les llenyes adequades és una de les parts més laborioses de la feina de construcció d'unes barreres. Les barreres més demandades són les clàssiques, d'una o dues fulles, i cada fulla amb dues barres verticals i set o vuit d’horitzontals. Les variacions del model tradicional venen donades pel caprici o el criteri del client. Les barreres es fan a mida, per la qual cosa quan el client va el taller i encomana a l'arader una barrera, l'artesà es desplaça al lloc on ha d'anar, pren les mides i fa les barreres ajustades al portell. No obstant això, també se'n solen fer de mides estàndard, per als casos en què s'encomanen unes barreres per tancar uns portells que no s'han construït o obert encara, o en parets que encara no s'han aixecat. En aquests casos, el portell s'adapta a les mides de la barrera encomanada. Per altra banda, també es dóna el cas de clients que volen unes barreres i porten les velles com a mostra al taller; en aquest cas l'arader no s'ha de desplaçar al lloc on s'hauran d'instal·lar les barreres i només haurà de reproduir-ne les mides. Finalment hi ha aquelles persones que duen al taller una barrera vella perquè l'arader la repassi o substitueixi les barres més deteriorades per peces noves.

El procediment de fabricació d'una barrera de bestiar, és a dir, d'una fulla, és el següent. En primer lloc es trien les peces de llenya que tenen la forma i la mida adequades per construir-la. Per fer una barrera de bestiar són necessàries nou o deu barres de llenya horitzontals i dues de verticals (el batedor i la barra mestra). Antigament, una vegada triades les barres es feia una primera desbastada amb destral i després s'acabaven de llavorar amb l'aixa o l'aixol. Actualment la manera més ràpida i còmoda és utilitzant la serra de cinta o serra sense fi (la sinfín). Segons com s'aprofiten les barres, hi ha tres tipus de barrera: la barrera rodona, la barrera esmitjada i la barrera serrada. La barrera és rodona quan s'utilitzen les barres completes encarades a banda i banda amb la serra de cinta; la barrera esmitjada és aquella que utilitza barres tallades per la meitat i després s'encaren a banda i banda; mentre que la barrera serrada és la que és encarada a banda i banda, i les dues cares queden ben llises, sense irregularitats i sense escorxa. A diferència de la barrera redona i la barrera esmitjada, la serrada té un millor acabat i és la que se sol posar a l'entrada principal de xalets, així com la que es posava als portells que duien a les cases del lloc.

Una vegada escollides les barres, s'encaren a banda i banda amb la serra de cinta. Per acabar-los de donar la forma es poden passar per la planejadora i la regruixadora, o directament per la màquina universal o combinada de fuster si aquesta té les funcions d'aquelles dues màquines. Si es considera convenient, es pot fer un acabat manual final amb les eines tradicionals.

A continuació, les barres horitzontals i les verticals es col·loquen a terra tal com han d'anar una vegada muntada la barrera. La barra horitzontal més recta sempre és la inferior, i la més corbada la de l'extrem superior. Després es marca amb un llapis on s'han de fer els forats de la barra mestra i el batedor per passar-hi les barres horitzontals. Una vegada marcada la unió, amb la mateixa serra de cinta es tallen les parts sobrants de les barres horitzontals i verticals. Després es fan els forats de la barra mestra i del batedor. Antigament es marcaven amb la barrina i se'ls donava l'amplària i la forma adequades amb l'ajut de les escarpres a cops de maça. Actualment s'utilitza una traucadora o màquina de foradar, o directament la màquina universal o combinada de fuster si té aquesta funció. Els forats poden ser rectangulars o arrodonits, tot dependrà de la broca que s'utilitzi. Tot seguit, s'ha d'adaptar el diàmetre de les barres als forats de la barra mestra i del batedor (és a dir, s'ha d'ajustar la metxa), per la qual cosa s'afinen manualment amb l'aixol, la raspa o més comunament amb un disc elèctric o la mateixa serra de cinta. Una vegada ajustats, es reforça bé l'encaix entre peces a cops de maça. Totes aquestes feines se solen fer damunt un parell de cavallets, perquè l'arader no hagi de fer feina ajupit tota l'estona.

La unió entre les barres verticals o muntants i les barres horitzontals es pot reforçar amb alguns perns. Antigament s'empraven claus de ferro fets pels ferrers, que es clavaven a cops de martell; si la punta del clau sortia per l'altra banda de la barra, l’havien de tòrcer a cops de martell. Actualment s'utilitzen perns d'acer inoxidable. Primer es forada amb un filaberquí o un trepant elèctric, es passa el pern —que sol ser de cabota semiesfèrica aplanada— i s’estreny amb una femella amb l'ajut d'una clau anglesa o una carraca. El pas següent és posar la barra travessera, que es fixa també amb tres o quatre perns d'acer, la qual cosa dóna més solidesa a la barrera. Finalment s'emperna l'encontre a la part superior del batedor i el tancador a la part inferior.

Si es tracta de substituir una barrera vella per una de nova, la col·locació de la barrera també serà feina de l'arader. Açò succeeix quan l'escassa i la polleguera que fixaran la barra mestra de la barrera ja estan posades al portell. Si no és així, aquesta feina la sol fer un manobre. L'escassa es fixa al portell foradant-lo i reforçant-lo amb ciment. La polleguera sol ser el cul d'un bòtil de vidre fixat a terra amb ciment, i la seva col·locació també sol ser feina del manobre. Hi ha araders que han substituït la polleguera per una peça d'acer. En aquest cas, la part inferior de la barra mestra es forada i es posa una peça tubular metàl·lica a dintre per encaixar-hi una barra metàl·lica que es fixa verticalment al terra amb ciment i que farà d'eix, permetent obrir i tancar el full de la barrera.

Com que la llenya d'ullastre és molt resistent i no es corca, no necessita ni pintures, ni olis, ni vernissos, però alguns araders les pinten amb oli de llinosa diluït amb aigua. Les barreres no solen anar pintades, encara que se'ls pot donar oli o gasoil periòdicament si se’ls vol pujar el color o nodrir la llenya.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 

Actualment el producte més emblemàtic de l'arader és la barrera. La barrera té un patró estàndard, però pot presentar variacions en els acabats, les mides, la disposició de les barres o el material utilitzant en funció del caprici, el gust o les necessitats del client. Generalment, es fabriquen dos tipus de barreres que segueixen el model tradicional: la barrera de bestiar i la barrera de carro.

La barrera de bestiar o de tanca es posa en portells que tenen un o dos metres d'amplària, per al pas de persones o bísties. És una barrera estreta, d'una sola fulla. Antigament aquesta fulla era més ample de dalt que de baix, però actualment se solen fer bastant rectes La fulla està feta de dues peces verticals: la barra mestra i el batedor. La barra mestra queda fixada amb una anella que fa de frontissa al portell i que permet l'obertura de la barrera. El batedor és la barra vertical del costat oposat, per on s'obre la barrera i on queda fixat el pestell. Aquestes dues peces s'ajunten amb nou o deu barres horitzontals, les barres, que es reforcen amb la barra travessera, col·locada en diagonal respecte a les anteriors. L'extrem superior de la barra mestra es fixa al portell amb una barra corbada de llenya o una anella de ferro, l'escassa, i a la part inferior, amb un pedra amb un clot o amb un cul de bòtil de vidre, la polleguera. La barrera es tanca amb la pestellera, que és una barra corredora que evita que els animals la puguin obrir, o amb el pestell de cop, molt corrent a les barreres del Camí de Cavalls, que es tanca mecànicament amb un cop.

La barrera de carro és molt més ampla que l'anterior, i antigament permetia el pas dels carruatges. Avui en dia són un poc més amples perquè han de permetre el pas de cotxes i tractors. Aquesta barrera es compon de dues ales, cadascuna amb els dos batedors verticals per on s'obre, amb les dues barres mestres que les fixen als portells i les corresponents barres horitzontals. Cada peça té una barra travessera i una barra horitzontal col·locada enmig que serveix de reforç. Les dues fulles es fixen a la paret amb l'escassa i la polleguera. Les dues ales s'ajunten amb l'anella, l'encontre o l'armella, i es fixen amb el ganxo, que neix del portell i s'aguanta a la barrera amb l'anell del ganxo. Tant en la barrera d'una fulla com en la de dues, les peces de ferro les fa el ferrer, mentre que perns i anells solen ser peces estàndard que es comercialitzen i es distribueixen fetes.

Els araders també poden fer peces noves de maquinàries antigues com ara sínies, pous de torn o molins. Aquests casos solen ser feines puntuals de restauració de béns etnològics o bé de nova construcció per a fins decoratius. L'arader elabora, així mateix, tots aquells objectes que els canvis de la societat comporta i d'acord amb la seva activitat, els seus coneixements i la maquinària i matèria primera de la qual disposa. Aquests productes varien d'uns araders a uns altres. N'hi ha que fan mobiliari rústic per encàrrec, com ara taules de pagès, tabalets, cadires, bancs, banquets, penjadors, safates, tovallolers, capçaleres de llit o baranes rústiques. N'hi ha d'altres que es dediquen a la realització de reproduccions o miniatures de peces tradicionals, i uns altres que elaboren objectes artesanals de decoració i objectes de record per a turistes.

Distribució/Consum: 

La major part de les feines que fan els araders són per encàrrec, per la qual cosa els productes que realitzen no tenen projecció més enllà de l'illa. Els encàrrecs solen ser de clientela local o de persones que tenen propietats o segones residències a Menorca. Els productes que els araders poden tenir en estoc es comercialitzen en botigues de Menorca, i van destinats a un públic tant local com forà. També alguns araders venen el seu producte o promocionen la seva activitat en fires del camp o en mercats d'artesania que s'organitzen periòdicament en certs pobles.

Es té constància que alguns araders han fet barreres per a clients de fora per ser instal·lades fora de l'illa, i que les han encomanades després de veure-les quan visitaren Menorca i que els cridaren l’atenció per la seva originalitat.

Oficis/Coneixements tècnics: 

Alguns araders, a més dels coneixements propis de l'ofici, han après també l'ofici de fuster per fer portes, finestres, etc.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

L'arader necessita un taller, ja que es requereix d'un cert espai per poder treballar i tenir la reserva de fusta necessària i les eines i la maquinària corresponents per poder fer feina. Actualment la majoria de feines es fan amb màquines modernes, però es pot donar un acabat més manual utilitzant algunes eines tradicionals. Les eines que tradicionalment s'han emprat per fer la feina de l'arader han estat les següents:

  • Destral o destral d'entaular: Instrument de tall format per una fulla ampla de ferro acerat, de forma aproximadament trapezial amb el tall més o manco corbat, i proveït d'un mànec que segueix el mateix pla de la fulla. En l'àmbit dels araders, se solia conèixer antigament amb el nom de destral d'entaular, perquè servia per entaular els troncs, les soques o les branques de llenya, és a dir, per treure les irregularitats més grans i aconseguir unes cares planes fins donar-los la forma d'una biga o una post, és a dir, per desbastar la llenya.
  • Aixa: Eina de fuster, composta d'una fulla de ferro acerada i tallant unida a un mànec de fusta de tal manera que, posant el mànec vertical, el tall queda horitzontal. L'eina s'emprava per llavorar la llenya treballada. Aquesta feina consisteix a acabar de polir les barres de llenya amb talls continuats una vegada feta la feina d'entaular-les.
  • Aixol o uixol: Espècie d'aixa, però més petita, que fusters i araders empren per rebaixar la fusta. Aquesta era una eina principal, però ha estat decantada progressivament per la maquinària. És molt més lleugera que l'aixa i, per tant, es pot emprar de manera més continuada. La part de tall, l'aceró, és per desbastar la fusta, i l'altra cap serveix per picar i ajustar. Antigament era una eina molt important, i amb ella es podia fer gairebé tot el que l'arader es proposava elaborar.
  • Banc de llavorar: Tronc gruixut tallat per la meitat i amb quatre potes de llenya que s'usava per aguantar les barres de llenya que s'havien de desbastar o llavorar, és a dir, treure les irregularitats més grosses i grolleres amb la destral abans d'entaular-les.
  • Barrina de mà: Eina que consisteix en una barra d'acer o de ferro acerat, que prop de la punta té espires i per l'altre cap duu un mànec entravessat, i serveix per foradar. Antigament hi havia dos tipus de barrina, per una banda la barrina dinal, d'uns tres mm de gruix per foradar la llenya i poder clavar claus —per exemple, per clavar els quatre claus que reforçaven una barrera—, i, per altra banda, la barrina de foradar jous, que servia per fer forats més grossos, amb un gruix d'uns 25 mm —per exemple, per fer els forats dels batedors de les barreres que després es treballaven amb l'escarpra o per fer els forats dels jous per passar-hi les camelles.
  • Escarpra: Instrument que consisteix en una barra de ferro, d'uns 20 i 30 cm de llargada, que per un cap fa doble bisell i per l'altre té cabota, a la qual es pega cops amb un martell o maça. Serveix per fer forats a la fusta i per separar fent palanca dues peces o parts d'un cos dur. Els araders empraven escarpres de mides diferents en funció de les feines que s'havien de fer i que, normalment, venia determinat pel tipus de forats que havien de fer a una barrera o a un altre objecte. L'escarpra s'emprava a cops de maça.
  • Estenalles: Instrument compost de dues palanques corbades i unides per un eix comú al voltant del qual poden girar, i que, agafades per les mans per un dels extrems, per l'altre estrenyen fortament una cosa per subjectar-la o arrancar-la. És a dir, que l'arader l'emprava principalment per llevar claus ja clavats d'un estri que havia de reparar. N'hi havia de mides diferents segons la mida del clau que s'havia de treure o segons la feina que havia de fer. Quan eren claus molt grossos, es podien substituir per una pota de cabra, que és una barra de ferro llarga per desclavar claus.
  • Maça: Instrument compost d'una peça de llenya massissa i relativament voluminosa, que per un cap té una prolongació més prima que serveix de mànec o agafador. Serveix per a diferents usos, principalment per produir una pressió o percussió feixuga. S'emprava per colpejar l'escarpra per fer forats o per donar forma a les barres de llenya que després s'havien d'encaixar amb altres peces —com ara els forats dels batedors de les barreres per on havien de passar les barres horitzontals.
  • Martell: Eina que consisteix en una peça de metall feixuc posada formant creu al cap d'un mànec que l'entravessa per un ull central, i que serveix, entre d'altres coses, per clavar claus. L'arader l'emprava bàsicament per a aquesta finalitat i, per açò, en solia tenir de mides diferents segons les necessitats i els tipus de claus que hagués de clavar.
  • Puntacorrent: Eina de fuster consistent en una fulla plana d'acer aplicada al final d'un mànec i que té l'extrem esmolat amb tall fi per llavorar la fusta. En el cas dels araders, s'emprava per foradar llenyes blanes amb l'ajut d'una barrina. Es tracta d'una eina més moderna que substituí l'escarpra per foradar.
  • Raspa: Espècie de llima que té la superfície guarnida de dents triangulars o còniques més sortints que les estries de la llima pròpiament dita, i serveix per rebaixar o allisar la fusta.
  • Serra o serra de mà: Eina consistent en una fulla d'acer proveïda d'una sèrie de dents agudes en una de les seves voreres, subjecta a un mànec o bastidor, i que, moguda reiteradament cap endavant i cap enrere, serveix per tallar fusta. S'emprava per tallar i acurçar les barres de llenya.
  • Xerrac de beina: Eina consistent en una fulla d'acer que té una vora dentada i va fixada per un extrem a un mànec. Serveix per serrar. Aquest model de xerrac és més petit que la serra i té la fulla reforçada amb un regruix tot al llarg de l'esquena o vora oposada a la del tall.

 

A part d'aquestes eines, n'hi podia haver altres que s'empraven puntualment, com ara la garlopa, el xerrac, el verduc, esquadres i compassos, i l'esmoladora per esmolar les serres.

Totes aquestes eines es poden emprar encara perquè l'acabat final sigui més manual, però es pot dir que han estat pràcticament substituïdes per les màquines perquè la feina reti més. Avui dia, al taller d'un arader no manca la màquina universal o combinada de fuster. És una màquina eina que combina diverses funcions i que alguns models reuneixen, en una sola màquina, una serra circular, una planejadora, una regruixadora i una traucadora de broca. El cost d'una màquina universal és menor que el de les màquines amb funcions especialitzades per separat, però aquestes també les podem trobar en el taller de l'arader.

Les màquines amb funcions especialitzades més freqüents al taller d'un arader són: la serra circular, que és una màquina que funciona amb un motor elèctric i serveix per serrar la fusta longitudinalment o transversalment; la planejadora, màquina eina usada en fusteria que permet deixar plana una o més superfícies d'una peça de fusta; la regruixadora, màquina eina de fuster que serveix per deixar una peça de fusta amb el gruix desitjat, i la traucadora o màquina de foradar, usada per fer traus rectangulars, necessaris entre la unió de les peces de fusta anomenades muntant i travesser (el muntant és la peça amb el trau que després s'ha de repassar amb una raspa, i el travesser és la peça que s'uneix al muntat pel forat, introduint-hi els extrems rebaixats amb les dimensions del trau), peces que se solen acabar d'ajustar i rebaixar amb alguna eina manual, com ara l'aixol o uixol. Finalment, una altra màquina imprescindible avui dia és la serra de cinta o serra sense fi (la coneguda com sinfín), que és una serra elèctrica de pedestal que serveix per tallar la fusta i molts altres tipus de materials. El taller de l'arader ha de tenir espai suficient per tenir aquestes màquines i és imprescindible disposar de zones lliures a l'entrada i a la sortida per a peces de fusta de les dimensions màximes necessàries.

L'arader també pot tenir màquines més petites per a feines puntuals, com ara un petit disc elèctric, un filaberquí o trepant elèctric, o una aspiradora, entre altres.

Per fabricar objectes decoratius i miniatures s'utilitzen tot tipus d'eines i màquines de fuster, segons l'enginy i l'habilitat de cada artesà, com ara el filaberquí, el xerrac, les escaires, el compàs, les estenalles, les llimes, la serra de tallar ferro, els puntacorrents, les raspes, els martells, els caragols, la fregadora de paper de vidre, l'esmoladora, etc.

Per recollir la llenya, antigament s'utilitzaven tot tipus d'eines manuals, com aixades, destrals, dalls, serres de mà, verducs i xerracs, moltes de les quals encara s'empren, però han estat substituïdes majoritàriament per la motoserra, la serra elèctrica o la serra de cadena.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

No hi ha un model concret d'organització laboral. No obstant això, la transmissió de coneixements i l'aprenentatge de l'ofici d'arader antigament se solia fer de generació en generació, de pares a fills. Avui, com ahir, està directament relacionat amb la transmissió que fa una persona amb més experiència, a la qual la comunitat reconeix un bon saber fer, principalment per les qualitats funcionals i estètiques dels seus productes, als aprenents o ajudants amb els quals treballa. El model organitzatiu, per tant, segueix les pautes entre mestre i aprenent.

Participants/Executants: 

Araders. Actualment a Menorca hi ha cinc araders que tenen la carta de mestre artesà (CMA), un que té la carta d'artesà (CA) i un que té la carta d'artesà honorífic (CAH).

Ús i funció: 

Productiva

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La feina de l'arader, i concretament la construcció de barreres, són d'un gran interès per a l'illa perquè contribueixen a una gestió forestal sostenible, d'aprofitament i ús racional dels recursos forestals, alhora que garanteixen les funcions ambientals i les externalitats que generen per al gaudi i el benestar de la població. L'ofici dóna sortida a l'excedent de llenya que s'obté de la neteja de les marines i participa del manteniment de la qualitat del paisatge de Menorca. És, per tant, un ofici artesà que s'ha de protegir, promocionar i garantir-ne la supervivència futura, perquè se sustenta en els principis de sostenibilitat que propugna una reserva de biosfera, contribueix a augmentar la qualitat de vida de la societat i està fortament lligat a la tradició menorquina.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

En tractar-se d'un ofici artesà, que només s'aprèn amb l’experiència, tradicionalment ha estat de base familiar, transmès de generació en generació dintre d'una mateixa família. Actualment, però, no necessàriament hi ha d'haver un vincle familiar, tot i que la transmissió la segueix fent una persona amb més experiència als aprenents o ajudants amb els quals treballa. És a dir, la transmissió continua sent oral i es basa en l'experiència adquirida en la pràctica de l'ofici. La transmissió, per tant, segueix les pautes entre mestre i aprenent.

Viabilitat / Riscos: 

L’ofici d’arader es manté viu després d’una notable evolució al llarg de les darreres dècades.

Tanmateix, la mecanització i els canvis socioeconòmics i tecnològics que ha patit el món rural al llarg de les darreres dècades han limitat considerablement la feina de l'arader i han influït en la reducció del nombre d’artesans que desenvolupen actualment aquesta professió. Pràcticament la majoria dels objectes que elaboraven els araders en l'àmbit de la pagesia s'han convertit en objectes del passat, que han perdut la funció per la qual foren concebuts, i s'han anat abandonant, es reutilitzen com a objectes decoratius, es posen a la venda en antiquaris o, en el millor dels casos, passen a engreixar els fons etnològics de col·leccions públiques i privades.

Per altra banda, dels pocs araders que hi ha en actiu a Menorca, la meitat es jubilaran en quinze o vint anys, i només dos tenen menys de cinquanta anys. Per tant, si no es produeix un relleu generacional, aquests pocs artesans representen una garantia insuficient per a la salvaguarda d’aquest element, de manera que les administracions competents haurien de cercar fórmules per facilitar l’aprenentatge de l’ofici i la seva posterior viabilitat.

Un altre aspecte negatiu que afecta l'ofici és la substitució progressiva arreu del camp de les barreres tradicionals d'ullastre per les barreres metàl·liques, molt més econòmiques i duradores, que desplacen la feina de l'arader per la d'altres professionals i participen en la pèrdua de qualitat del paisatge rural de Menorca. Val a dir, també, que els robatoris de barreres d'ullastre en zones de fàcil accés amb vehicle —per exemple, aparcaments, jaciments arqueològics de titularitat pública, Camí de Cavalls o àrees naturals protegides— són cada cop més freqüents, la qual cosa dissuadeix d'instal·lar-les i, per tant, d'encomanar-les a l'arader.

En aquest sentit, s'haurien de reforçar les polítiques destinades a recuperar elements tant definidors del paisatge illenc com són les barreres d'ullastre, la qual cosa incidiria positivament en la pervivència de l'ofici d'arader. Així, per exemple, la normativa sobre paisatge podria incloure les barreres d’ullastre com a element a protegir i potenciar; i les diferents administracions podrien preveure la instal·lació de barreres d’ullastre en els terrenys o les construccions que siguin de la seva propietat.

No obstant això, es pot diagnosticar que sempre hi haurà feina per a un pocs araders, com ho constata el fet que el volum de comandes que reben els que estan en actiu actualment, principalment de barreres i de mobiliari rústic, es manté, la qual cosa garanteix la pervivència de l'ofici a llarg termini. A tot açò cal esmentar la capacitat dels araders d'adaptar els seus coneixements i la seva habilitat a una nova realitat i a un nou tipus de clientela que demanda producte artesà tradicional i que valora l'autenticitat i els trets que diferencien la cultura i el saber dels menorquins, malgrat que en molts casos només es valori des d'un punt de vista merament estètic i des d'una òptica molt superficial. La diversificació de la feina de l'arader i l'adaptació a aquest nou client garanteixen la pervivència d'un ofici fortament arrelat a la cultura menorquina.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La supervivència de l'ofici en un context cada cop més mecanitzat i globalitzat, així com els encàrrecs que reben els araders, són l'evidència que és molt valorat per la comunitat. La barrera d’ullastre ha esdevingut un emblema distintiu del paisatge de Menorca.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

L'ofici és manté gràcies als mateixos araders i als seus clients. S'organitzen fires del camp i mercats artesans que col·laboren en la promoció de la seva feina.

L'ofici d'arader o mestre d'arades està inclòs en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears, de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2014 el Govern de les Illes Balears aprovà el decret que regula els requisits per a l'obtenció de la carta d'artesà (CA), la carta de mestre artesà (CMA) i la carta de mestre artesà honorífic (CMAH) per als oficis inclosos en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears. I també hi ha el Centre Artesanal de Menorca, que treballa en la promoció, difusió i dignificació dels oficis artesans.

Les administracions públiques també participen en el manteniment i la salvaguarda de l'ofici. De manera indirecta, a través dels ajuts i les subvencions que donen a les finques per restituir, recuperar o restaurar béns i elements distintius de la cultura rural i del paisatge tradicional de Menorca, com pot ser la instal·lació de barreres d'ullastre als portells de les tanques. I de manera directa mitjançant la promoció de la paret seca amb portells tradicionals que es tanquen amb barreres d'ullastre en el Camí de Cavalls i en els jaciments arqueològics condicionats per a la visita pública. En aquest sentit, l'Administració insular ha esdevingut un dels clients principals dels araders.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

A Alaior, el Centre d'Estudis Locals organitza durant l'estiu una ruta a través de la tradició artesana i industrial del poble, que inclou la visita a l'arader local. Ocasionalment, as Mercadal també es fan rutes artesanes que inclouen la visita a l'arader del poble.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • AUTORS DIVERSOS (1999). Antropologia I. Enciclopèdia de Menorca. Tom XIV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). Antropologia II. Volum 1: El món de la pesca. Artesania i oficis. Enciclopèdia de Menorca. Tom XV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • BONET, Antoni (1983). «Eines i feines del camp (I)». Quaderns de Folklore, 12. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • BONET, Antoni (1984). «Eines i feines del camp (II)». Quaderns de Folklore, 13. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel i MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Antesanal des Mercadal). Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • LIMÓN, Miquel Àngel i SALORT, Joan Pau (2002). Oficis en l'oblit. Feines i oficis tradicionals de la mà del fons etnològic del Sr. Gabriel Llambias. Centre d'Estudis Locals d'Alaior. Alaior.
  • PORTELLA, Josep (2000). «Pedres, parets i paredadors». Quaderns de Folklore, 66. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
05/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
19/03/2019