La construcció i l'ús de guitarrons i tiples

Àmbit: 
Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 1/004
Nom propi de l'element: 
La construcció i l'ús de guitarrons i tiples
Breu descripció: 

Els principals instruments que integren els grups folklòrics i que acompanyen habitualment els balls i les músiques tradicionals de Menorca, especialment a Ciutadella, són la guitarra, el guitarró, el tiple, la bandúrria i les castanyoles, encara que també podem trobar el llaüt, el baix, la flauta, el violí i alguns instruments de percussió, especialment a la part de llevant.

El guitarró i el tiple són els dos instruments típicament menorquins que encara es construeixen i se sonen avui dia. En les ballades de fandango, solen anar acompanyats, encara que no sempre, de la veu humana, l'autèntica protagonista de les cobles menorquines. El guitarró és un cordòfon de cinc cordes, i té una forma similar a la guitarra, però és de dimensions molt més petites, amb la caixa de ressonància en forma de vuit i els dors pla. El tiple és un cordòfon de característiques molt similars al guitarró, però és de mida bastant més reduïda i només té quatre cordes. Les dimensions també marquen les característiques del so, de manera que el guitarró és molt més greu i el tiple molt més agut.

Grup i/o comunitat: 

Constructors de guitarrons i tiples, sonadors

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La construcció de guitarrons i tiples menorquins es circumscriu a Ciutadella.

Els sonadors que integren els grups folklòrics de Menorca sonen habitualment el guitarró, però no tots els que se sonen són de fabricació menorquina o segueixen la tipologia tradicional menorquina. És freqüent disposar d'exemplars de procedència o tipologia mallorquines. Per altra banda, l'ús del tiple menorquí en l'àmbit dels grups folklòrics es limita bàsicament a Ciutadella, però hi ha sonadors, encara que manco, que també el toquen fora d'aquest municipi.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La construcció de guitarrons i tiples del tipus menorquí no té una periodicitat contínua, ja que la sortida que tenen aquests tipus d'instruments és limitada, però construir-los i aprendre a sonar-los es pot fer en qualsevol moment de l'any.

L'ús d'aquests instruments va lligat a les activitats que organitzen els grups folklòrics menorquins, principalment les representacions dels balls tradicionals, que s'acompanyen de la corresponent música. Actualment, els balls tradicionals menorquins (fandango, bolero i jota) es practiquen exclusivament en l'àmbit dels grups folklòrics legalment constituïts com a societats civils sense ànim de lucre, i la periodicitat de la pràctica del ball i de la música que l'acompanya ve condicionada per diferents aspectes.

En primer lloc, hi ha l'aprenentatge del ball en les escoles dels diferents grups folklòrics, amb periodicitat setmanal o quinzenal, segons cada escola en particular. A més, els grups folklòrics fan trobades especials per aprendre a tocar els instruments i la música que acompanyarà el ball, és a dir, per saber fer de sonador, i dies addicionals dintre del programa regular de trobades perquè els balladors aprenguin a sonar les castanyoles. Actualment, a Ciutadella hi ha un parell de grups de joves que es troben cada setmana o cada quinze dies per sonar. Conviden a algun sonador major i, d'aquesta manera, aprenen a sonar d'una manera més popular i no tan encotillada com en l'àmbit dels grups folklòrics. Aquestes trobades de sonadors no tenen vinculació amb cap agrupació, sinó que solen ser membres relacionats amb algun grup folklòric, però que es troben per l'amistat que hi ha entre ells i per l'interès d'aprendre a sonar els instruments dels balls tradicionals.

En segon lloc, hi ha les trobades dels membres dels grups folklòrics, és a dir, de les persones que dominen perfectament la pràctica del ball i la música, i que es troben periòdicament per no perdre la pràctica (les denominades proves). En aquests casos, també s'ajunten balladors i sonadors per practicar junts. La periodicitat depèn també de cada grup, però entre els més actius el més freqüent és trobar-se cada setmana o cada quinze dies per practicar i organitzar els balls que es representaran en futures actuacions.

En tercer lloc, hi ha les trobades que organitza la Federació Menorquina de Grups Folklòrics (Femefolk), de la qual formen part la majoria de agrupacions que actualment hi ha a l'illa. La federació es pot reunir cada mes o cada dos mesos.

Finalment hi ha la ballada pròpiament dita. Aquesta pot ser de demostració, és a dir, que els balladors van vestits d'època i realitzen passos i figures de ball coreografiades; o ballades populars, que són aquelles en les quals els membres del grup vesteixen de carrer i es convida a ballar a qui vulgui a més a més dels integrants de l'agrupació. Aquestes ballades poden ser públiques o privades.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Els principals instruments que integren els grups folklòrics i que acompanyen habitualment els balls i les músiques tradicionals de Menorca, especialment a Ciutadella, són la guitarra, el guitarró, el tiple, la bandúrria i les castanyoles, encara que també podem trobar el llaüt, el baix, la flauta, el violí i alguns instruments de percussió, especialment a la part de llevant. Així i tot, es pot considerar que els instruments típicament menorquins que encara es construeixen i se sonen avui dia són el guitarró i el tiple que, en les ballades, solen anar acompanyats, encara que no sempre, de la veu humana, l'autèntica protagonista de les cobles menorquines.

El guitarró és un cordòfon de cinc cordes, i té una forma similar a la guitarra, però és de dimensions molt més petites, amb la caixa de ressonància en forma de vuit i els dors pla. És un instrument molt semblant a l'anomenat en castellà guitarrillo, el qual està emparentat amb nombrosos cordòfons d'arreu. El guitarró, emperò, té com a particularitat principal que el mànec és molt més llarg que qualsevol altre instrument similar. No se sap amb certesa quan s'introdueix aquest instrument en la música i els balls menorquins, ni quan és utilitzat per primera vegada en l'àmbit dels actuals grups folklòrics; el que sí se sap és que els antics sonadors de guitarrons eren quasi sempre els mateixos constructors d'aquests petits instruments, possiblement copiats d'altres arribats de fora. El guitarró és molt més petit que una guitarra, però més gros que un tiple. Tradicionalment el guitarró es feia amb la llenya que hi havia a l'abast, per la qual cosa sona millor o pitjor o d'una manera o altra segons com es construeixi i quina llenya s’empri per fer-lo. La resta de materials utilitzats per a la seva construcció també eren antigament molt rudimentaris.

El guitarró està constituït per les parts que es detallen a continuació. Primer de tot, hi ha la caixa, que correspon a la caixa de ressonància de l'instrument i que té la forma d'un vuit, com la guitarra, però molt més petita. Té una llargària aproximada de 25,5 cm, una amplària màxima de 16 cm i una alçada aproximada de 8 cm. La caixa està formada pels costats, les riscles, que són dues peces de llenya prima corbades i de forma simètrica l'una respecta a l'altra; la tapa, que és l'anvers de la caixa harmònica, és plana i és on hi ha la boca circular al centre, que sol tenir uns 4 cm de diàmetre aproximat, i el fons o cul del guitarró, que correspon al revers o dors de la caixa i, com la tapa harmònica, és pla però sol estar fet en dues peces simètriques encolades. Dins la caixa, trobam dos braguers, que són dues barretes petites de llenya que es col·loquen dintre i que ajuden a donar consistència i rigidesa a l'instrument. Un braguer dóna rigidesa a la unió entre la caixa (tapa, fons i riscles), el mànec i el taló; mentre que l'altre s'encola al costat oposat de la caixa i dóna consistència a la unió de la tapa, els fons i els dos riscles dels costats de la caixa de ressonància.

Per altra banda, hi ha el mànec, que és la peça llarga que va de la caixa a la pala, i que té el taló al darrere, una peça massissa de llenya que el manté fix a la caixa i dóna consistència a l'instrument; s'encola al costat de la caixa des d'on arranca el mànec de l'instrument. El mànec té una llargària aproximada de 35 cm i una amplària màxima de 5 cm. A l'anvers del mànec, entre la caixa i la pala, s'aferra una peça molt prima de llenya dura que s'anomena soleta, que serà on s'encaixaran les barretes del diapasó. Al llarg de la soleta hi haurà encaixats a pressió i amb un poquet de cola els trasts, que són de llautó, alpaca o, més antigament, de claus de ferro; els trasts es col·loquen paral·lelament els uns respecte als altres i a diferents distàncies entre ells, i n'hi ha set. Al final del mànec, i oposat a la caixa, hi ha la pala o claviller, una peça més o manco rectangular de llenya massissa que es talla conjuntament amb la peça del mànec, i que té cinc forats, pels quals passen les clavilles (els guitarrons que en tenen més de cinc és perquè corresponen a pales reaprofitades d'antigues guitarres); la pala sol tenir una llargària màxima de 15 cm. La tapa pot està coberta d'una làmina de llenya de millor qualitat que s'anomena tapeta.

Entre la pala i el mànec hi ha la celleta o somereta, que es una peça prima de llenya, o més habitualment d'os, que va encaixada a pressió i que manté les cordes tensades i lleugerament separades de la fusta del mànec i de la tapa de la caixa. La celleta té la longitud de l'amplària del mànec. A l'extrem oposat on hi ha la celleta, hi ha el pont, una peça de llenya aferrada al lòbul del vuit de la caixa i a poca distància de la boca que serveix de subjecció de les cordes del guitarró, les quals van fermades en un extrem per les clavilles de la pala, passen per la celleta, transcorren per tot el mànec i la caixa i es fermen a aquesta peça. El pont transmet la vibració de la corda a la caixa, la qual amplifica el so. El pont té una llargària aproximada de 7 cm i un amplària d'1 cm. Les cordes es fermen al pont a través d'uns forats; i entre el pont i la boca, hi ha una segona somereta, que ajuda a mantenir les cordes tensades i separades de la fusta. Si les cordes no es fermen al pont, ho fan a una altra peça aferrada a l'extrem de la caixa, que es diu contrapont, sol ser una peça metàl·lica de llautó que té una llargària aproximada de 4,5 cm.

Per al cordatge del guitarró antigament s'emprava budell, però actualment es fa servir fil de niló, i s'utilitzen les cordes primera i segona de la guitarra. La quarta i la cinquena corda són del mateix calibre que la primera i la segona, per tant, la corda més greu del guitarró és la tercera, que es cordonaria pel seu gruix amb una segona de guitarra, mentre que totes les altres (primera, segona, quarta i cinquena) amb una primera de guitarra. Això no obstant, hi ha alguns sonadors que diuen tenir el costum de cordar sempre les cinc cordes del guitarró només amb primeres de guitarra. La quarta i la cinquena corda del guitarró són secundàries i s'utilitzen, com el tiple, per reforçar i duplicar la sonoritat dels acords.

El guitarró es pot afinar de maneres diferents, però la més comuna entre els sonadors és per comparació amb la guitarra. L'afinació és aquesta: la primera corda a l'aire del guitarró ha d'estar a l'octava alta comparada amb la segona a l'aire de la guitarra. Seguidament es compara la segona corda a l'aire del guitarró amb la primera de la guitarra pressionada en el segon trast i haurà de resultar a l'uníson. Després es comparen les cordes del guitarró, unes amb les altres de la forma següent: la primera corda del guitarró pressionada en el tercer trast ha d'estar a l'octava alta amb la tercera corda a l'aire del mateix guitarró; la quarta corda del guitarró pressionada en el segon trast ha de coincidir a l'uníson amb la primera a l'aire també del guitarró, finalment la cinquena corda del guitarró pressionada en el segon trast estarà a l'uníson amb la segona del guitarró a l'aire.

La posició per fer sonar el guitarró és la següent. S'agafa el guitarró pel mànec, amb la mà esquerra a l'alçada del primer trast. Per adoptar una posició correcta, el claviller ha de quedar a l'alçada de l'espatlla, de manera que l'instrument quedi en una posició més vertical que horitzontal, i el baix de la caixa harmònica ha de reposar damunt de la cuixa dreta. El guitarró es toca normalment arpegiant successivament amb l'índex de la mà dreta cap a la primera corda i tot seguit a la inversa cap a la cinquena. De tant en tant s'intercala el dit polze amb un arpegi generalment en direcció d'agut cap a greu, de la primera cap a la cinquena. El joc de l'arpegi es fa exclusivament amb el canell, tot deixant la mà totalment relaxada.

Una altra manera de sonar el guitarró és la que popularment s’anomena ventar. Consisteix en un batre molt ràpid i també de forma arpegiada amb els quatre dits (petit, anular, del mig i índex), tots a la vegada, per donar més força a l'acompanyament d'arpegi i sempre de forma descendent (de la cinquena cap a la primera). Aquesta manera de tocar només es fa de manera espontània i improvisada en el moment en què al sonador li sembla oportú. Quasi sempre ho sol fer entre cobla i cobla, és a dir, dins la part instrumental, per no tapar mai el cant, i la seva finalitat no és altra que el lluïment del sonador. Amb la manera de ventar es coneixen els grans sonadors, que demostren així la seva destresa, a la vegada que serveix per fer notar i destacar l'instrument d'una manera especial per damunt de tots els altres del grup.

El tiple és un cordòfon de característiques molt similars al guitarró, però és de mida bastant més reduïda que aquell i només té quatre cordes. Les dimensions també marquen les característiques del so, de manera que el tiple és molt més agut que el guitarró. El model menorquí té força similituds amb el tiple de Canàries. Encara que les característiques generals dels dos instruments són semblants quant a les parts que els componen, les grans diferències entre ambdós consisteixen, sobretot, en la mida del mànec que, en el cas del model menorquí és molt més llarg i ample que el canari, i en la caixa de ressonància, que és més alta i ampla que la del canari i de forma completament plana en el dors, mentre que en el canari és convexa, semblant a la mandolina i el llaüt.

Del tiple, tampoc se’n coneixen els orígens ni quan es va emprar per primera vegada, però tot indica que en un principi només s’utilitzaria el guitarró i després, més tard, en sorgiria aquest petit instrument com un derivat i una rèplica més petita d'aquell. Sabem també que, com amb el guitarró, els sonadors antics de tiple eren els propis constructors de l'instrument que sonaven.

El tiple està constituït per les mateixes parts que el guitarró, però són més petites. La caixa del tiple té una llargària aproximada de 24 cm, una amplària màxima de 12,5 cm i una alçada aproximada de 5,5 cm. Com en el guitarró, la caixa està constituïda per les riscles, la tapa i el fons; i la boca de la tapa té un diàmetre de 3,5 cm aproximadament. El mànec del triple té una llargària màxima d'uns 24,5 cm i una amplària màxima d'uns 4,5 cm. La pala, o claviller, sol tenir una llargària màxima d'uns 12 cm, al contrari que la del guitarró que fa uns 15 cm. El pont fa uns 5 cm de llargària per 1 cm d'amplària, i el contrapont sol ser de dimensions similars al del guitarró.

Per a les quatre cordes del cordatge del tiple antigament també s'emprava budell, i actualment niló, i s'utilitzen les cordes primera i segona de la guitarra. La quarta corda té el mateix calibre que la primera i la segona, en canvi, la tercera és una mica més gruixuda i equivaldria a la segona corda de la guitarra; per la qual cosa la tercera corda serà la més greu en el tiple. La quarta corda, que està afinada per damunt de la segona i la tercera, es pot considerar secundària i serveix per reforçar la sonoritat dels acords en molts tons en què repeteix sons que coincideixen amb algunes de les altres cordes.

El tiple se sol afinar per comparació amb el guitarró menorquí. L'afinació es fa de la manera següent: la tercera corda a l'aire del tiple ha de coincidir amb la quarta a l'aire del guitarró. Seguidament es comparen les cordes del tiple entre elles i s'afinen de la manera següent: la primera corda pressionada en el cinquè trast ha de resultar a l'octava alta amb la tercera a l'aire; la quarta corda pressionada en el segon trast ha de resultar a l'uníson amb la primera a l'aire; i, finalment, la segona corda pressionada en el primer trast ha de resultar a l'uníson amb la quarta a l'aire. El tiple també es pot afinar per comparació amb la guitarra i també sense comparar-lo amb cap altre instrument, però açò només es podrà fer quan el tiple hagi de tocar tot sol.

La posició per fer sonar el tiple és la següent. S'agafa el tiple pel mànec amb la mà esquerra a l'alçada del primer trast, amb una posició quasi vertical, en la qual el claviller quedarà a l'altura de l'espatlla, i el baix de la caixa de ressonància es recolzarà damunt la cuixa dreta. El dit polze quedarà a la part posterior, com es fa amb la guitarra, i serà el punt de recolzament, mentre que la resta de dits pressionaran les cordes amb els caps als diferents trasts. La funció de la mà dreta és tocar arpegiant, com en el guitarró. L’arpegi es fa amb el canell cap amunt i cap avall exclusivament, mantenint la mà completament relaxada. Es fa, habitualment, de dues formes: primer amb l'índex cap a la primera i tot seguit cap a la quarta alternativament; i quan es retorna per fer l'arpegi cap a la quarta normalment es fa amb el dit polze.

Actualment el guitarró i el tiple els toquen els sonadors dels grups folklòrics menorquins per acompanyar els balls tradicionals del fandango, la jota i el bolero. L’ordre d’entrada dels instruments en els balls folklòrics menorquins, com la jota i el fandango, és el següent: primer entra la guitarra, al segon compàs entren el tiple i el guitarró al mateix temps, i en el quart compàs és quan entra la bandúrria. Finalment, quan entra la veu, s’hi incorporen les castanyoles, just al final del primer mot o vers de la cobla.

Història i transformacions de l'element: 

Juntament amb la guitarra, la bandúrria, el llaüt i les castanyoles, els guitarrons i els tiples sonen les músiques que acompanyen els balls tradicionals menorquins avui dia, i tots ells ja es recullen en documents conservats als arxius històrics de l'illa. Aquests són els inventaris de béns dels contractes matrimonials de l'Arxiu Diocesà de Menorca, els protocols notarials de l'Arxiu Històric de Maó i altres documents de l'Arxiu Històric Municipal de Ciutadella, tots ells del primer terç del segle XVIII. En aquests mateixos fons documentals hi apareixen molts altres instruments —com ara la cornamusa, el sac de gemecs o xeremia, el baixó, la dolçaina o la cítara— però amb la diferència que aquests han caigut completament en l'oblit, fet que evidencia que les músiques i els balls populars canvien, evolucionen o s'abandonen en el temps segons els gustos i les modes de cada moment.

El guitarró i el tiple són instruments emparentats amb altres cordòfons d'arreu d'Espanya —especialment amb els que se sonen a Mallorca, l'àrea valenciana, Múrcia, la Manxa, Extremadura, Andalusia i les illes Canàries— i amb instruments de corda de la resta del món —com l'ukelele hawaià, el cavaquinho portuguès, la mejorana panamenya o el tiple colombià—. Ambdós instruments, per les seves mides i característiques, es poden englobar dins del tipus de guitarrons antics o guitarrons de mànec llarg, representats avui dia per uns pocs instruments, sobretot llatinoamericans, com tota la família de les jaranas jarochas i jaranas huastecas de Mèxic, entre d'altres.

Cal pensar, doncs, que exemplars de cordòfons de fora procedents d'indrets diversos arribarien a l'illa, on serien tocats i reproduïts. La pagesia menorquina, que ha estat la que ha conservat el patrimoni folklòric illenc, els hauria copiat utilitzant els materials i les eines que tindria al seu abast que, de vegades, s'hauria reduït a trossos d'altres guitarres, instruments vells romputs i un ganivet i una raspa, donant com a resultant els actuals guitarrons i tiples menorquins. Se sap que, temps enrere, els constructors de guitarrons i tiples eren els mateixos que els sonaven, i que els exemplars antics que encara es conserven avui dia van ser fets per aquests sonadors. De fet, es té constància que un dels més coneguts constructors d'aquests instruments, Francesc Capó Català en Xec sa Mosca (1886-1969), va emprar en nombroses ocasions mànecs de guitarres més petites que en el seu temps venien a certs establiments de l'illa.

M. Antònia Moll, en el seu estudi Folklore Musical de Ciutadella. Instruments i balls típics (1994), diu que un dels constructors més antics dels quals es té constància és, precisament, Francesc Capó Català en Xec sa Mosca, que va ser guàrdia forestal a sa Marjal (Ciutadella de Menorca) i missatge a Son Salamó (Ciutadella de Menorca), i era molt molt popular per la seva participació en la colcada de les festes de Sant Joan de Ciutadella. La majoria de vells guitarrons i tiples que es conserven actualment són obra seva, fets tots ells al llarg de la primera meitat del segle XX. I molts dels guitarrons i tiples que ara se sonen han estat construïts agafant com a model els fets per en Xec sa Mosca.

Els sonadors de grups folklòrics d'arreu de l'illa sonen instruments similars al guitarró i al tiple tradicionals, i solen ser exemplars importats, que no es corresponen amb exactitud al tipus menorquí. Els guitarrons i tiples fabricats d’acord amb el model menorquí són exemplars que ens han arribat d'antics sonadors o que han estat elaborats recentment pels pocs constructors que encara hi ha actualment a Ciutadella. L'estudiós Pere Cortés Fernández, que ha fet una exhaustiva recerca d'instruments menorquins arreu de l'illa, ens informa que només ha documentat exemplars d'aquests cordòfons fets a Menorca a les localitats de Ciutadella, es Migjorn Gran, Sant Lluís i es Castell, i ens assegura que només es toquen a Ciutadella i, ocasionalment, a Sant Lluís.

Entre els constructors de guitarrons i tiples típicament menorquins hi ha Joan Pons Huguet, amb carta de mestre artesà, que fins fa poc fabricava guitarrons, tiples i castanyoles menorquines, i que ha dotat diversos grups folklòrics dels instruments sortits de la seva mà, seguint les directrius tradicionals en la construcció dels instruments presents en el folklore musical menorquí. També destaca Jaume Benejam Benejam en Met des Banyuls, un prolífic constructor afeccionant però molt experimentat, que ha fabricat nombrosos cordòfons tradicionals. Altres constructors de guitarrons i tiples menorquins són els ciutadellencs Ramon Castelló Puiggener (1910-1985), Cristòfol Febrer i Sebastià Moll Capó en Sebastià de Son Camaró.

Finalment, s'ha d'esmentar el cas particular del mestre jubilat Pere Cortès Fernández, que ha realitzat una important tasca de recuperació i dignificació dels instruments populars menorquins i, especialment, de perfeccionament i millora del procediment de construcció d'aquests instruments populars. L'afecció de Pere Cortès ha anat molt més enllà de l'estudi i la investigació —presentà un treball sobre el tema a la trobada organitzada per l'Asociación de Violería y Organologia Instrumental Romanillos-Harris de Sigüenza (Guadalajara)—, ja que ha dedicat bona part dels últims anys a la construcció d'aquests instruments tradicionals de corda amb la col·laboració del concertista i professor i constructor de guitarres Pere Fiol i el pianista i constructor de clavicèmbals Francesc Forteza, ambdós de l'illa veïna de Mallorca. Pere Cortès també ha construït tiples i guitarrons amb l'ajut de motlles realitzats a partir d'instruments fets pel llegendari Francesc Capó en Xec sa Mosca.

Matèria primera: 

Tradicionalment, per a la construcció de guitarrons i tiples s'utilitzaven materials molts rudimentaris i les fustes que es tenien més a l'abast, fet que condicionava la qualitat de l'instrument. La matèria primera, per tant, és la fusta. De fusta són la caixa, els braguers, el pont, el mànec, la soleta del mànec, el taló, la pala, la tapeta de la pala i les clavilles. Amb peces metàl·liques es fan el contrapont i els trasts. Mentre que per a les celletes s'utilitza preferentment os. Les cordes es fan de niló.

Processos i preparatius: 

Per a la construcció d'un guitarró es necessita, primer de tot, un motlle fet a partir d'un altre guitarró més antic. S'agafa el model de guitarró, es posa damunt un paper i es marca el contorn de la caixa de ressonància. Una opció possible és marcar el contorn només de la meitat de la caixa, i l'altra meitat es fa completament simètrica, ja que els guitarrons antigament es feien a l'ull i no són exactament simètrics. A continuació, s'agafa un tauló de llenya del gruix que hagi de tenir l'instrument, es dibuixa el contorn en una part plana i es talla amb l'ajut d'una serra de cinta (o serra sense fi), tot obtenint el positiu i el negatiu del motlle. A continuació es tallen el motlle i el contramotlle longitudinalment per la meitat amb la mateixa serra.

Tot seguit es preparen les riscles de la caixa del guitarró. Per açò, es necessita una post d'uns pocs mil·límetres de gruix que tengui l'amplària de la caixa de ressonància. Es tallen dues tires llargues i rectangulars, una per a cada banda de la caixa. Mentrestant, es prepara una palangana amb aigua i es posa al foc. Quan l'aigua bull, s'hi introdueixen les dues peces de fusta i es deixen bullir una estona fins que agafen la flexibilitat necessària per poder-les acoblar a la forma corbada dels motlles. Una vegada arribat a aquest punt, les dues peces reblanides es col·loquen entre el motlle i el contramotlle i s'estrenyen amb caragols. Es treuen quan les peces de llenya estan ben eixutes i han agafat la forma corbada del vuit de la caixa de ressonància.

Abans de treure les riscles del motlle i del contramotlle, s'han d'aferrar els braguers a banda i banda de l'interior de la caixa, allà on s'uneixen els dos extrems de les riscles. Per poder-ho fer, és necessari que en el contramotlle hi hagi dos forats rectangulars per poder-hi passar i fixar els braguers, els quals s'estrenyen amb l'ajut de falques col·locades a banda i banda de cada braguer.

A continuació s'agafa el motlle exterior (el negatiu) i es posa damunt una post de llenya de la mateixa gruixa que les riscles, amb les dues peces juntes i sense el contramotlle interior. El motlle serveix per marcar a la post la forma de vuit de la caixa, i es talla donant-li la forma marcada, ja que aquesta s'emprarà de fons de la caixa de ressonància. Tot seguit, es torna a agafar el motlle complet i, a dins, s’hi posen la peça acabada de retallar i les riscles, i s'aferren en els punts d'unió amb cola de fuster (avui se sol emprar cola alifàtica, que es pot desferrar fàcilment amb escalfor). Una vegada fet açò, la unió entre riscles i fons es reforça amb un llistonet encolat que recorre tot el perímetre de la caixa. Aquest llistonet queda dins la caixa i li dóna consistència. La forma corbada del vuit s'aconsegueix tallant-lo parcialment en tota la seva llargària amb diferents talls amb unes alicates i aferrant-lo fent pressió amb unes pinces. Abans de fer el pas següent, s'aferren un altre llistonet com l'anterior a la part oposada de la caixa, que serveix per reforçar la unió entre els riscles i la tapa de la caixa, quan està posada, i una altra barreta interior que uneixi els dos punts més estrets del vuit de la caixa. Per aconseguir que les diferents peces de la caixa quedin ben aferrades es fan servir posts i caragols per fer pressió mentre les coles s'assequen.

Abans de posar la tapa, es fa el mànec i la pala en una sola peça massissa de llenya. Per a la seva elaboració s'empren diferents eines de fuster (serra, puntacorrents de diferents amplàries, raspes, llimes de diferent gruixa, etc.), i per donar-li la forma exacta es parteix de mànecs d'altres guitarrons. El taló del mànec es pot fer de la mateixa peça, o bé a part i després aferrar-l’hi. Una vegada fet el mànec, es talla la soleta amb la forma corresponent i s'aferra a la part anterior del mànec. A la part superior de la caixa, on s'ajunten els dos riscles, es practica una obertura rectangular i es rebaixa el braguer, de manera que es pugui encaixar el mànec a la caixa de ressonància. A continuació, a la part anterior del mànec, i amb l'ajut d'un xerraquet, es fan diferents incisions paral·leles i a pressió, i amb un poquet de cola es claven els cinc trasts. Tot seguit es fan els forats de les clavilles al claviller amb l'ajut d'un filaberquí.

El darrer pas és encolar la tapa a la caixa de ressonància. Quan ja s’ha muntat tota l'estructura, es poleixen les juntes amb paper de vidre, i els constructors més afinats envernissen tota la fusta i li donen un millor acabat. Finalment s'aferra el pont, s'encaixen a pressió les celletes i, per acabar, es posen les cordes de niló.

La construcció del tiple segueix el mateix procediment que el del guitarró. Així, només canvien les mides de les diferents peces, que són molt més reduïdes.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 

El guitarró i el tiple són instruments que es fabriquen per ser sonats en l'àmbit de les activitats que organitzen els grups folklòrics menorquins, que són les representacions dels balls tradicionals acompanyants de les corresponents músiques interpretades pels sonadors dels grups.

Distribució/Consum: 

La distribució dels guitarrons i els tiples és molt limitada i se circumscriu a l'àmbit local. Quan hom necessita un d'aquests instruments, l'encarrega i el compra a un constructor de guitarrons i tiples. Els constructors actuals de guitarrons i tiples de tipus menorquí es localitzen a Ciutadella.

Oficis/Coneixements tècnics: 

La construcció de guitarrons i tiples no està professionalitzada. Qui els construeix és una persona amb manya que ha tingut la inquietud de conèixer i saber com es fan aquests tipus d'instruments i contribuir de manera personal a mantenir una tradició i a satisfer la limitada demanda que té. Les persones que fan guitarrons i tiples per encàrrec o per vendre, ho fan a la menuda, de manera que esdevé un ingrés complementari. No hi ha sortida més enllà de les ballades i representacions dels balls tradicionals dels grups folklòrics. Els sonadors de guitarrons i tiples tampoc són professionals, han après a tocar-los per tradició o inquietud i els sonen per afecció en l'àmbit de les activitats que organitzen els grups folklòrics dels quals formen part. En aquest cas, les despeses que es deriven de la construcció d'aquests instruments i d’aprendre a sonar-los van a compte del sonador.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per a la construcció de guitarrons i tiples es necessita un petit taller, ja que requereix cert espai i infraestructura. També s'ha de disposar d'un motlle i un contramotlle per poder fer les riscles de la caixa de ressonància, i un taulell per poder-hi fer feina damunt. A part, es necessiten diferents eines de tall (serra, xerrac, serra de cinta, puntacorrents de diferents amplàries, raspes, llimes de diferents gruixes, alicates, ganivet, ganiveta o coltell, etc.). I per aferrar totes les peces es necessita cola de fuster, caragols i gafes d'estendre. També fan falta martells, regla, cinta mètrica i, per als acabats, paper de vidre de diferents gruixos, vernissos i pinzells.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Els constructors no tenen cap organització específica. Els sonadors s'integren en els grups folklòrics legalment constituïts com a societats sense ànim de lucre.

Participants/Executants: 

Constructors de guitarrons i tiples. Sonadors de guitarrons i tiples.

Ús i funció: 

Festiva, d’oci, identitària

Patrimoni relacionat: 
Patrimoni relacionat: 

En l'àmbit del patrimoni moble cal assenyalar els guitarrons i els tiples històrics construïts i sonats per antics constructors i sonadors, com ara els exemplars elaborats per en Xec sa Mosca o els elaborats a partir d'exemplars seus. Pel que fa al patrimoni cultural immaterial, els guitarrons estan relacionats amb el fandango i amb altres balls susceptibles de ser-ho considerats.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

L'elaboració de guitarrons i tiples de tipologia menorquina és una activitat residual que estaria en perill de desaparèixer o, possiblement, ja hauria desaparegut si no fos per les representacions de la música i els balls tradicionals que organitzen els grups folklòrics de l'illa per iniciativa pròpia, per demanda de tercers o pel suport que reben de les administracions públiques. Així i tot, els pocs constructors dels tipus menorquins se circumscriuen a Ciutadella, i els instruments que construeixen són, ateses les exigències musicals actuals, substituïts a poc a poc i de manera progressiva per exemplars similars de procedència mallorquina o que segueixen models mallorquins, el tipus més proper a l'autòcton, la qual cosa pot dur a l'extinció d'aquesta tradició artesana. Més enllà de la voluntat personal de sonar instruments menorquins per conservar una tradició, la fabricació de guitarrons i tiples de tipologia menorquina és residual i té poca o nul·la rellevància a nivell econòmic.

L'ús de guitarrons i tiples, siguin autòctons o bé de construcció o tipus forans, en l'àmbit dels balls tradicionals dels grups folklòrics illencs és un referent cultural al voltant del qual s'ha construït i es continua construint la identitat cultural de Menorca.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

La construcció de guitarrons i tiples s'ha transmès oralment i amb l'ensenyament de constructors veterans a persones que han tingut la inquietud i l'interès de saber fer guitarrons i tiples menorquins. Qui els fabrica avui dia ho fa per la demanda directa de sonadors o per comercialitzar a la menuda. Actualment, els principals transmissors de la construcció d'aquests instruments són els pocs constructors en actiu que hi ha a Ciutadella, i els sonadors, que aprenen a tocar-los a través de les escoles de balls dels diferents grups folklòrics, que estan obertes a tothom sense distincions d'edat ni de gènere.

Viabilitat / Riscos: 

El procés de recuperació dels balls i les músiques populars al llarg del segle XX i l'existència de nombrosos grups folklòrics en l'actualitat, permet plantejar un estat actual òptim per a l'ús de guitarrons i tiples a Menorca, però no garanteix la pervivència de la seva construcció, que es troba amenaçada per la manca de relleu generacional i per la competència d’instruments similars. Hi ha molt pocs constructors de guitarrons i tiples, i els pocs que queden es troben només a Ciutadella i la majoria són d'edat avançada. A més, hi ha el perill de la substitució progressiva del guitarró i el tiple per instruments similars fets fora de Menorca, la qual cosa pot arribar a provocar que deixi d'haver-hi persones a l'illa que els fabriquin segons els models menorquins. De fet, ja la majoria de grups folklòrics sonen instruments importats, i els guitarrons i tiples fabricats a Menorca gairebé només els sonen les agrupacions ciutadellenques.

A més de l'escassa renovació generacional en l'aprenentatge i la transmissió de la construcció d'aquests instruments, aquest fet també es detecta entre els sonadors, de manera que podem parlar d’un cert envelliment dels coneixedors, portadors i transmissors d'aquesta tradició i un interès minvant entre la gent jove per conèixer i aprendre el ball i la música propis. Així i tot, val a dir que el nombre de sonadors que hi ha avui dia és, amb diferència, molt superior al que hi havia fa cent anys, quan no eren més que un reducte del passat; però podria arribar a ser insuficient per garantir-ne la salvaguarda, a la qual cosa s'afegeix el context mundial, molt canviant i globalitzat.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Les danses i músiques tradicionals són símbols d'identitat i de cohesió de la pròpia comunitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

No hi ha mesures de salvaguarda específica per a la construcció de guitarrons i tiples, ni tampoc per a l'aprenentatge. L'única mesura que es pren avui dia és per iniciativa pròpia i voluntàriament, i en el marc de les activitats que organitzen el grups folklòrics de Menorca.

Podem dir que la situació actual d’aquesta tècnica artesana és preocupant, però no sembla que calguin grans esforços per a garantir la salvaguarda d’aquest element. Tanmateix, sí que podria ser interessant promoure mesures de salvaguarda d'aquests instruments i de la tècnica per construir-lo, com ara:

  • Incloure en el currículum escolar matèries relacionades amb la música tradicional que podrien incloure, entre altres, la construcció de guitarrons i tiples i l'aprenentatge de les cobles tradicionals. En aquest sentit s'haurien de posar les bases per formar convenientment al professorat.
  • Desenvolupar activitats i campanyes de sensibilització per a la recuperació i ús d'aquests instruments en l'àmbit dels sonadors dels grups folklòrics.
  • Condicionar els ajuts de l’Administració pública a les actuacions dels grups folklòrics al fet que utilitzin guitarrons i tiples menorquins.
  • Ampliar el repertori i fer-los servir per a interpretar més tipus de música tradicional.

 

Finalment, en la mesura que per a construir-los cal l’ús de diversos tipus de llenya, hi ha un punt de relació amb l’entorn natural que permetria contribuir a la protecció del medi i al desenvolupament sostenible si s’hi inclogués una explicació del tipus i de la procedència de la llenya emprada per a construir-lo, perquè el sonador en fos conscient i ho pogués transmetre al públic que l’escolti.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • BAÑÓN, Laura (2016). «A la recerca de dignificar el tiple». Article del diari Menorca del 14/7/2016. Menorca.
  • BOSCH, Damià (2011). «Música i balls populars a Menorca. Inventari de grups folklòrics». Quaderns de Folklore, 96. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel i MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Antesanal des Mercadal). Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • JULIÀ, Gabriel (2015). «Història de la Música II». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIX. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • MOLL, M. Antònia (1994). Folklore musical de Ciutadella. Instruments i balls típics. Ciutadella de Menorca.
  • MOLL, Maria Antònia i MOLL, Xavier (2001). «La música popular a l'illa de Menorca». A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol VI. Música popular y tradicional. Edicions 62. Barcelona.
  • RAMIS, Andreu i COLL, Pedro (1988). Artesans. Oficis i artesania a Balears. Caixa de Balears Sa Nostra. Palma de Mallorca.
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
13/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
19/02/2019