La fabricació i l'ús del fabiol

Àmbit: 
Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 1/005
Variants terminològiques: 
Fabiol o flabiol. Tot i que la forma normativa és flabiol, en la fitxa utilitzam el terme fabiol, ja que és la forma que s’usa a Menorca per anomenar aquest instrument.
Nom propi de l'element: 
La fabricació i l'ús del fabiol
Altres denominacions: 
La fabricació i l'ús de flabiols
Breu descripció: 

El fabiol és una flauta de bec consistent en un tub sonor de bisell amb forat per modular els sons i adaptat per ser tocat amb una sola mà, amb l'objectiu de deixar lliure l'altra per poder sonar un altre instrument, especialment el tambor. Avui dia és l'instrument musical protagonista en les festes patronals de tots els pobles de Menorca, malgrat que la seva fabricació no està professionalitzada. El fabioler és el responsable de sonar-lo oficialment durant les festes, és el que va al capdavant de la colcada i, amb les tonades del tambor i el fabiol, va avisant dels diferents actes els caixers, els cavallers i els assistents, convidant a la festa.

Amb el fabiol es sona un nombre limitat de tonades. A Ciutadella l’única tonada que se sona durant els actes de les festes de Sant Joan és la que es coneix amb el nom de toc de tambor i fabiol, tot i que s’interpreta amb diferents aires i matisos segons cada moment de la festa. A la resta de pobles, les tonades principals que s'interpreten en els moments i actes més solemnes i rellevants de la festa són Sa colcada i S'aigua-ros. En aquests mateixos pobles, els fabiolers també toquen altres tonades quan volen canviar de melodia i no estan sotmesos a cap protocol. Més recentment s'han recuperat tonades que s'havien deixant de sonar. I, a criteri personal del fabioler, es poden incorporar al repertori melodies del cançoner popular menorquí que gaudeixen de cert arrelament entre la gent.

Grup i/o comunitat: 

Constructors de fabiols i fabiolers

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

El fabiol se sona a tots els pobles de Menorca, però la fabricació es limita a uns pocs constructors.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La construcció de fabiols no és un ofici, i tampoc té una periodicitat laboral contínua, ja que la producció és puntual. Malgrat tot, els fabiols es poden construir en qualsevol moment de l'any. Per a la construcció de fabiols de canya s'aconsella, emperò, que la recollida de la matèria primera es faci en lluna vella de gener, és a dir, a principi d'any.

L'aprenentatge de les tonades de fabiol també és pot fer en qualsevol moment de l'any, i ho pot aprendre qualsevol persona que vulgui. Qualsevol persona pot aprendre amb certa facilitat, i en poc temps, a fer el toc de tambor i fabiol de les festes de Sant Joan amb el fabiol de dos forats de Ciutadella. Les tonades que se sonen a la resta de pobles de l'illa (Sa colcada, S'aigua-ros i Sa tonada des ball des còssil, principalment), amb el fabiol de set forats, són més complexes i requereixen més coneixements i pràctica. Les persones que les saben tocar ho ha après d'oïda, a través d'una partitura o a través de l'aprenentatge amb algú que ja les sàpiga sonar.

Els dies previs a les festes de Sant Joan se sol sentir la tonada ciutadellenca, com a divertiment que ens indica l'arribada de la festa gran, fet que no succeeix a la resta de pobles de l'illa. No obstant això, l'autèntic sonador del fabiol és el fabioler, que toca les tonades de manera oficial quan es celebren les festes patronals dels pobles i en els moments que marquen els protocols. A Ciutadella, segons els protocols tradicionals, el fabioler ha de tenir la funció d'algutzir notificador de l'Ajuntament de Ciutadella. Els criteris d'elecció dels fabiolers de la resta de pobles de l'illa varia d'uns anys a uns altres però, en qualsevol cas, és requisit imprescindible que coneguin i sàpiguen sonar les tonades del fabiol.

Les tonades que toca el fabioler se sonen a les festes de Sant Joan (Ciutadella), Sant Martí (es Mercadal), Sant Antoni (Fornells, es Mercadal), Sant Jaume (es Castell), Sant Cristòfol (es Migjorn Gran), Sant Gaietà (Llucmaçanes, Maó), Sant Llorenç (Alaior), Sant Climent (Sant Climent, Maó), Sant Bartomeu (Ferreries), Sant Lluís (Sant Lluís) i la Mare de Déu de Gràcia (Maó). També es toquen a les festes de Sant Llorenç de Binixems (Alaior), de Sant Nicolau (el Toro, es Mercadal), de Cala en Porter (Alaior), de Sant Miquel (es Migjorn Gran) i en la Festa des Caixers (Alaior).

Les festes patronals de Menorca se celebren els mesos d'estiu; comencen amb les festes de Sant Joan de Ciutadella (23 i 24 juny) i acaben amb les festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó (6 a 8 de setembre). Més recentment s'han incorporant al calendari de festes les de Sant Nicolau (es Mercadal), Cala en Porter (Alaior) i la Festa des Caixers d'Alaior, que se celebren totes elles el mes de setembre. Cada cinc anys es Migjorn Gran celebra la festa de Sant Miquel, al final del mateix mes.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

El fabiol és l'instrument musical protagonista a les festes patronals dels pobles de Menorca. N'hi ha de dos tipus: el fabiol que s'utilitza a les festes de Sant Joan de Ciutadella i el fabiol que s'utilitza a les festes patronals de la resta de pobles de l'illa.

El fabiol de Ciutadella és un petit instrument fet amb un tub de canya comuna (Arundo donax) sense nusos. Té una llargària aproximada d'entre 16 i 17 cm, i un diàmetre exterior d'entre 1,7 i 1,9 cm. Tot tenint en compte que la paret de la canya té una gruixa d'uns 2 mm aproximadament, el diàmetre interior de la canya fa entre 1,5 i 1,7 cm. En un extrem, i a la part anterior de la paret de la canya, hi ha dos forats rectangulars fets amb un ganivet, amb els quals es produeix la melodia. En l'extrem oposat hi ha una sola finestra rectangular, també feta amb un instrument tallant, amb un dels costats rectes tallat amb un tallavent o bisell. Si l'extrem de la canya en el qual hi ha els dos forats està obert, l'extrem oposat ―on hi ha l'embocadura― està tapat amb un tros de suro, tot deixant un canal de pas per a l'aire, i tant la canya com el suro estan tallats en tall de fabiol, és a dir, amb un tall bisellat. D’altra banda, el tros de suro de l’interior de la canya va de la boca fins al tall recte de la finestra contraposat al tallavent, de manera que, quan es bufa, l'aire és canalitzat directament cap a aquest.

A Ciutadella, el fabiol es fa sonar sempre amb una sola mà, la mà esquerra, perquè amb l'altra es pica el tambor amb una maceta o baqueta. És a dir, que la melodia que se sona amb el fabiol de Ciutadella sempre va acompanyada del toc de tambor. Mentre se sona, el fabiol s'aguanta en posició horitzontal amb els dits polze i anular de la mà esquerra, i els dos forats melòdics es van tapant i destapant convenientment amb els dits índex i cor, mentre que el dit petit no té cap funció. Es fa sonar tot fent entrar l'aire de la boca pel foradet on hi ha el tall de fabiol amb el suro, que el canalitza directament cap al tallavent i cap a l'interior de la canya tot provocant uns fricció que produeix un so i, tapant i destapant convenientment els dos forats de l'extrem oposat amb els dits, es produeix la melodia desitjada. Com que les dimensions del fabiol són variables, l’afinació també canvia d’un instrument a l’altre, però es podria dir que l’extensió és d’una tercera menor, havent-hi un to de la nota més greu a la següent i mig to d’aquesta a la més aguda. L’instrument, per tant, produeix tres sons fonamentals, de so feble, que no s’utilitzen, ja que només s’empren els harmònics, per la qual cosa s’ha de bufar amb força.

El fabiol que s'utilitza a la resta de pobles de l'illa és diferent del que es fa sonar a Ciutadella. Les seves característiques són similars a les dels que es fan sonar a Mallorca i a Catalunya per acompanyar les celebracions més diverses. El fabiol tradicional està fet amb un tros de canya sense nusos. Té una llargària aproximada d'entre 23 i 25 cm (poc més d'un pam) i un diàmetre exterior d'entre 20 i 21 cm. A la part superior de la paret de la canya hi ha cinc forats redons disposats a una distància adequada entre ells perquè es puguin anar tapant i destapant còmodament amb els dits de la mateixa mà. A la part inferior de la canya, contraposats als anteriors, hi ha dos forats més, redons, bastant més separats l'un de l'altre que els anteriors. Amb tots aquests forats es pot tocar qualsevol tipus de melodia, ja que abasta tota l'escala natural de notes, a diferència del de Ciutadella, que només en pot tocar tres. A la part superior de l'extrem oposat de la canya hi ha una finestra rectangular, feta amb un instrument tallant, amb un dels costats recte tallat amb un tallavent o bisell. Si l'extrem de la canya on hi ha els cinc forats està obert, l'extrem oposat està tapat amb una peça de llenya, tot deixant un canal de pas per a l'aire, i tant la canya com el tros de llenya estan tallats en tall de fabiol, és a dir, amb un tall bisellat. El tros de llenya que tapa l'embocadura va de la boca al tall recte de la finestra contraposat al tallavent. Si en el cas del fabiol de Ciutadella el canal d'aire que va de l'embocadura al tallavent és arquejat per la pròpia forma corbada de la canya, en aquest tipus de fabiol, tant la peça de llenya con la paret interior de la canya es tallen rectes, i s'aprimen cap a endins tot canalitzant l'aire de la boca directament cap al tallavent. D'aquesta manera, el forat de l'embocadura és rectangular, té un mil·límetre aproximat d'alçada i una amplària aproximada que no arriba al centímetre, i mentre que l'alçada del canal d'aire es va reduint lleugerament a mida que s'atraca al tallavent, també ho fa l'amplària, que s'adapta a manera d'embut a l'amplària de la finestra del tallavent.

Aquest tipus de fabiol es podria sonar amb les dues mans, com si fos una flauta, i podria produir qualsevol tipus de melodia, però tradicionalment es fa sonar com el fabiol de Ciutadella, és a dir, s'agafa i se sona amb una mà mentre que es percuteix el tambor, amb l'ajuda de la maceta, amb l'altra mà. En aquest cas, el fabiol es manté en posició horitzontal recolzant-lo en els dits polze i petit, que tapen els dos forats inferiors, i estabilitzant-lo amb l'ajut dels llavis del fabioler; els dits índex, cor i anular s'empren per tapar i destapar convenientment els forats superiors més propers a l'embocadura, i per aguantar-lo també quan es destapen els forats inferiors, produint-se així les corresponents notes. El forat superior de l'extrem oposat a l'embocadura no te cap funció (possiblement és una reminiscència de quan es tocava amb les dues mans, com si fos una flauta). Aquest tipus de fabiol es fa sonar fent entrar l'aire de la boca pel foradet de l'embocadura amb tall de fabiol, el tros de llenya canalitza directament l'aire cap el tallavent i cap a l'interior de la canya tot provocant uns fricció que produeix un so i, tapant i destapant convenientment els forats superiors ―els més propers a la boca del fabioler― i els dos inferiors amb els dits corresponents, es produeixen les melodies desitjades.

A Ferreries se sol emprar encara el fabiol tradicional de set forats fet a partir d'un tros de canya. No obstant això, des de fa uns anys, aquest fabiol tradicional s'ha anat substituint als pobles del llevant de l'illa pels fabiols de llenya. Els canvis que han anat patint les festes patronals dels pobles de Menorca al llarg de les últimes dècades han obligat a substituir l'instrument més rudimentari, de canya, per altres de més eficients i duradors. En tractar-se d'una nova modalitat de fabiol, pràcticament no hi ha constructors a Menorca, i se solen encarregar a constructors de fabiols de Mallorca que reprodueixen la tipologia del fabiol menorquí però amb el materials tradicionals mallorquins. Aquests fabiols solen presentar característiques dels fabiols mallorquins, la més visible de les quals és la incorporació de dues anelles de llautó als extrems, que els embelleixen, els donen estabilitat i els fan més duradors. Per allargar la vida i l'eficiència del fabiol, es poden incorporar peces d'altres materials, com ara el plàstic en la peça bisellada que tapa l'embocadura.

Amb el fabiol de Ciutadella es fa sonar la melodia del toc de tambor i fabiol que convoca les festes de Sant Joan de Ciutadella (aquesta mateixa melodia té diferents matisos segons el moment en què es toca dintre del programa d'actes de la festa, com ara el primer toc, toc de dol, toc de replec, darrer toc, etc.). Amb els fabiol de la resta de pobles de l'illa es pot sonar qualsevol melodia, però les més comunes són les lligades a les festes patronals de la resta de pobles, que són Sa colcada, S'aigua-ros i Sa tonada des ball des còssil. Per a més informació sobre aquest tema, vegeu la fitxa de tonades de fabiol.

Història i transformacions de l'element: 

La Gran Enciclopèdia de la Música (1999-2003) descriu el fabiol com un «Instrument de vent-fusta de petites dimensions que consisteix en un tub recte de fusta amb embocadura de bisell, que es toca amb una sola mà i que s'ha emprat des de l'Edat Mitjana associat a un instrument de percussió anomenat tamborí, tambor o tambor de cordes tocat pel mateix instrumentista» (tom III, pàg. s/n). Per altra banda, en la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (2000), dirigida per Xosé Aviñoa, es defineix el fabiol com «una flauta de bec, un tub sonor de bisell amb forat per modular els sons adaptat per ser tocat amb una sola mà amb l'objectiu de deixar lliure l'altra i poder sonar el tamborí». En relació amb el més popular dels instruments musicals menorquins, el professor Gabriel Julià, en els toms dedicats a la «Història de la Música» de l'Enciclopèdia de Menorca (2012-2015), apunta que el fabiol és un dels instruments més antics, que fou identificat ja en l'època neolítica, i que és conegut i usat per les cultures més diverses i en totes les èpoques històriques.

Malgrat l’antiguitat d'aquest instrument, la primera referència documental de l'ús del tambor i el fabiol que trobam a Menorca és del segle XVIII, concretament de 1703, al Llibre de Consells de la Universitat de Ciutadella (al volum XV, que va de 1686 a 1705) conservat a l'Arxiu Històric Municipal de Ciutadella, que diu «…Y en totes les cavalgades han acostumat aportar davant el penó, persona qui toca el tamborino i flauta...». En aquest document no s'utilitza la paraula fabiol, però el fet de que es toqui amb una sola mà – amb l'altra s'ha de fer sonar el tambor – es un indicatiu que, amb tota probabilitat, es tracta d'un fabiol i no d'una flauta.

L'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), fa referència als instruments que es toquen a Menorca i diu que a principis del segle XIX:

«[...] estava molt estesa entre els al·lots una espècie de flauta de canyes, semblant a la flauta de Pan, la siringa dels grecs, anomenada orgues de canya o bufacanyes, que tenia les canyes subjectes amb un cordill encreuat. Tenien vuit canyes, o sia una octava, amb una sola peça travessera, que s’emprava, i encara s’empra avui en dia, si bé més rares vegades, sobretot a l’interior de l’illa, a Sant Cristòfol, etc.; a Maó no n’hi havia gaire d’aquesta casta, sinó unes de 12 canyes, és a dir, d’una octava i mitja. S’empraven instruments així encara amb més canyes o notes, però eren molt pocs els que els sabien tocar. Les dues formes i algunes altres intermèdies de 9 i 10 canyes es conserven sobretot en el camp i a pobles petits. A Maó ja gairebé no se’n veuen, i mentre fa uns 50 anys encara s’empraven cada any, a l’època corresponent, com a jugueta dels infants, ara passen a vegades dos, tres i més anys abans de poder-ne veure una. Hi havia alguns al·lots que, si bé rares vegades, les feien de canyes verdes, sempre a l’estiu, i concretament la vigília i el dia de Sant Joan, que és l’època en què es tallen les canyes, les posen en els bujots i els al·lots les passegen per dins els pobles.» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 263-364).

Com es pot veure, no fa referència al fabiol que sona a les festes de poble, però ja existia en aquests moments. De fet, quan després explica certs aspectes de les festes patronals dels pobles de Menorca transcriu diferents tonades per a flauta ―és a dir, fabiol― i tamborí de diverses poblacions, i recull transcripcions de les tonades de Sa colcada, S'aigua-ros i Sa tonada des ball des còssil, que encara avui se segueixen tocant amb el tambor i el fabiol.

D’altra banda, quan l'Arxiduc descriu les festes de Sant Joan de Ciutadella i fa referència a la Comitiva des Be, en els actes del diumenge anterior al dia de Sant Joan, diu que els membres d’aquesta comitiva van «a convidar a les cases principals, precedits per un tamborer que toca al mateix temps tambor i flabiol» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 267), i quan es refereix a les curses de cavalls que se celebraven als pobles de Menorca diu que «A moltes carreres toquen amb el flabiol i el tambor la senzilla i antiga melodia anomenada Sa Colcada. A Ciutadella toquen només el flabiol, i concretament de diferents notes. A Villacarlos, fins fa tres anys, el dia de les carreres tocaven Es Ball d'Escòssil» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 271).

L'afirmació que a finals del segle XIX les melodies de les festes patronals dels pobles de l'illa es feien amb tambor i fabiol queda corroborada també pel fet que sabem que ja en aquest moment hi havia constructors de fabiols. Un dels més coneguts era Nicolau Moll Moll (1865-1956), des Migjorn Gran, i de fet encara avui es conserven fabiols fets seus. D’altra banda, tenim la fotografia més antiga que es conserva d'un fabioler, la de Miquel Franco, que ho va ser en les festes de Sant Joan de Ciutadella de 1881 a 1903. En la imatge apareix vestit amb la indumentària de fabioler, sostenint el fabiol amb la mà esquerra i la maceta en posició de tocar el tambor amb la mà endreta.

No hi ha acord quant a determinar quin dels dos fabiols que se sonen avui a Menorca va ser el primer que es va utilitzar, ni sobre el material amb què es feien. En relació amb això hi ha dues tendències.

El gran estudiós de les festes de Sant Joan Josep Pons Lluch, en un petit article titulat «Elogis al flabiol de les Festes de Sant Joan de Ciutadella» (1985), apunta que la melodia de només tres notes que es toca amb el fabiol de Ciutadella denota l'antiguitat de l'instrument, i el compara amb un flautí de tres forats que es tocava a l'edat mitjana amb la mà esquerra mentre que amb la dreta es copejava el tamborí, com encara es fa avui a Ciutadella. Això li fa pressuposar que el fabiol de Ciutadella seria el tipus més antic, del qual derivaria després el fabiol més complex que s'utilitza a la resta de pobles de l'illa. En la mateixa línia, l'escriptor Llorenç Lafuente Vanrell (1975) diu que el fabiol ciutadellenc és «la voz del pueblo y la voz de los siglos, que se oye por encima de todas las demás sonoridades, con la dulzura de la flauta bucólica, con la excitante llamada de un clarín feudal, su sonido monorrítmico como el de una cigarra veraniega embriagada de sol» (pàg. 25).

Gabriel Julià, en els toms de la «Història de la Música» de l'Enciclopèdia de Menorca (2012-2015), deixa entreveure també que el fabiol de Ciutadella va evolucionar amb els temps cap al fabiol que se sona a la resta de l'illa. Apunta que el fabiol és una flauta rústica que ha experimentat successives transformacions al llarg del temps amb la finalitat de poder sonar melodies més complexes, de manera que abastàs l'escala diatònica sencera. És per aquesta raó que diu que el fabiol més estès arreu de Menorca és el de set forats, que permet sonar Sa colcada, la melodia més comuna, viva i adornada que oscil·la sobre sis notes, des de la tònica fins a una sisena superior, i la de S'aigua-ros, que s'estén als vuit sons de l'escala diatònica i que s'acostuma a tocar a l'interior de l'església durant els oficis.

En un sentit totalment contrari, tenim la teoria de l'estudiós Pere Cortès, obtinguda d'una entrevista mantinguda amb ell amb motiu de l'elaboració d'aquesta fitxa. Diu que el fabiol de Ciutadella és un instrument atípic, perquè només té dos forats, fet que limita les melodies, i que la seva factura és molt rudimentària, ja que no és altra cosa que un tros de canya curta amb uns forats quadrats fets amb un instrument tallant, un ganivet o una ganiveta. Argumenta que, possiblement, el fabiol de Ciutadella és una recreació rudimentària i senzilla feta amb les eines i els materials que es tenien a l'abast davant la pèrdua de l'ús i l'habilitat de construir fabiols més complexos. Aquest estudiós creu que el fabiol de set forats que sona als pobles de l'illa no és una evolució del fabiol de Ciutadella, que és molt més senzill i aparentment més primitiu, sinó que és just al contrari; creu que a Ciutadella es va simplificar davant la manca de coneixements per confeccionar fabiols més elaborats, la qual cosa també afectà la melodia que se sona a les festes de Sant Joan, molt més curta i repetitiva que les que se sonen a la resta de pobles de Menorca.

En la fotografia abans esmentada que es conserva del fabioler Miquel Franco es pot veure un fabiol de dimensions i característiques similars a l'actual fabiol de Ciutadella, i la posició dels dits ens indica que és un fabiol de dos forats melòdics. Val a dir, emperò, que els besnéts de Miquel Franco conserven un altre fabiol seu que presenta unes particularitats ben curioses: no és de canya, sinó de llenya d'ametller; és més llarg del comú; presenta cinc forats a la part superior i tres més a la part inferior, i no té tall de fabiol a l'embocadura, sinó que té la boca completament recta. Pere Cortès va fer una rèplica d'aquest instrument tan antic i singular. Els descendents d'aquest fabioler asseguren que aquest fabiol tan atípic el tocava Miquel Franco (segons testimonis de la seva filla, àvia dels besnéts, actuals posseïdors del fabiol), però sense que puguin garantir que el fes sonar justament durant les festes de Sant Joan.

Quan l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria s'estén explicant els diferents actes de les festes de Sant Joan de Ciutadella, esmenta que en un moment de la festa s'ofereix l'aigua-ros i ho acompanya amb dues transcripcions de la melodia de S'aigua-ros, una música que no es pot sonar amb el fabiol de Ciutadella. Si aquesta informació fos certa, tot apuntaria que en la segona meitat del segle XIX el fabiol que s'usava a Ciutadella era el de set forats, que podria haver-se substituït posteriorment pel més senzill de dos. Val a dir que els fabiolers que seguiren en Miquel Franco ―Pere Pons en Peruix (fabioler entre 1904 i 1913) i Josep Truyol en Bep Candela (fabioler entre 1914-1931)― apareixen ja retratats amb l'actual fabiol ciutadellenc de canya, i aquest tipus de fabiol és el que s'ha continuat utilitzant fins avui.

Entre els constructors de fabiols que es coneixen cal esmentar especialment el ja citat Nicolau Moll i Moll (1865-1956), des Migjorn Gran. També hi ha Joan Huguet Moll (1919-1997), igualment des Migjorn Gran, que assolí gran anomenada arreu de l'illa com a constructor de fabiols. Ell, interessat en la cultura menorquina, fou un bon investigador de les tradicions i els costums illencs, i deixà nombroses publicacions amb els resultats de les seves recerques. Sembla que el seu germà Nicolau Huguet Moll també feia fabiols, però no tenia tant de nom ni els seus assolien la qualitat dels d'aquell. A Maó es recorda Bartomeu Deyà Triay en Mevis Dinero (1917-2000), que durant cinquanta anys va exercir de fabioler en les festes del poble, tot i que no se sap amb prou certesa si els seus fabiols els va fer ell. A Ciutadella, en aquests darrers anys, han destacat com a artesans constructors Damià Bosch es Ciriaco, Esteve Mercadal es Verderol, Pere Marquès en Remena, Sebastià Taltavull, Joan Villalonga i Pere Cortès. As Migjorn també destaca en Miquel Moll en Xispa.

Matèria primera: 

Per a la construcció d'un fabiol de Ciutadella només fa falta un tros de canya (Arundo donax) i un tros de suro. Per a la construcció del fabiol tradicional de la resta de pobles de l'illa es necessita un tros de canya i un tros de llenya de qualsevol tipus. El fabiol de llenya de Miquel Franco és de llenya d'ametller (Prunis dulcis). Per als fabiols de llenya que es fan a Mallorca es recomana la llenya de gingoler (Ziziphus jujuba).

Processos i preparatius: 

El primer pas per construir un fabiol de Ciutadella és tallar i pelar una canya amb una falç i deixar-la assecar com a mínim un parell d'anys. Segons els experts, és fonamental que la canya es talli en lluna vella de gener, ja que açò evita que aparegui el corc i també influeix en el so final de l'instrument. Quan la canya està ben seca, amb un ganivet ben esmolat o amb l'ajut d'una serra de pèl o d'un xerraquet, es talla un tros de la llargària desitjada ―uns 16 cm aproximadament― que no tengui nusos i que tampoc tengui taques que puguin enlletgir l'instrument. Els dos extrems es tallen ben rectes. A continuació, en un extrem de la canya es fan dues finestres rectangular amb quatre talls rectes amb un ganivet, un tallant o un cúter. Després es fa un altre forat rectangular a l'extrem oposat, de característiques similars als altres dos, però en un dels costats de la finestra es talla el tallavent en bisell amb l'ajut d'un puntacorrent. Per col·locar els tres forats en la posició exacta s'ha de tenir experiència o s'ha d'anar provant el so que hom vol que tengui el fabiol. Actualment és molt més comú i ràpid copiar la distribució dels forats a partir d'un altre fabiol ja acabat i que tengui el so que es pretén aconseguir amb el nou fabiol.

Tot seguit es fa l'embocadura. S'agafa un tros de suro (actualment s'empren taps de suro d'ampolles de xampany o cava, perquè són més compactes) i se li dóna la forma i les dimensions desitjades perquè encaixi perfectament dins el tub de canya. Al tros de suro se li donarà la forma tubular, excepte a la part superior, és a dir, per aquí on passarà l'aire de la boca al tallavent, que es tallarà completament recte i en lleuger pendent cap al tallavent; és a dir, que el canal d'aire serà més ample a la boca que a la finestra del tallavent, com si fos un embut, per canalitzar directament l'aire cap al tallavent quan es faci sonar l'instrument. D'aquesta manera, tant la boca com tot el canal d'aire tindran una forma lleugerament arquejada, amb una part recta però lleugerament en pendent cap el tallavent ―la del suro― i l'altra corbada ―la forma de interior de la canya―. El suro anirà de la boca al tall de la finestra contraposat al tallavent, per tal que l'aire bufat vagi directament cap a ell i cap a l'interior de la canya i, per fricció, es produeixi el so del fabiol. Una vegada encaixat el suro, es talla l'embocadura amb tall de fabiol, és a dir, bisellat, amb l'ajut d'una serra de pèl. Les parts que s'han tallat amb ganivet o serreta s'acaben de suavitzar i el procés finalitza amb una passada de paper de vidre.

El fabiol de canya que se sona a la resta de pobles de Menorca té un procés de construcció similar al del fabiol de Ciutadella, però amb algunes diferències. És convenient també que la canya es talli en lluna vella de gener, però s'ha de triar una canya que sigui més gruixuda. Es deixa assecar el temps necessari i amb una serra de pèl es talla un tros de la mida adequada ―uns 25 cm, aproximadament― que no tengui nusos ni imperfeccions. Els extrems es tallen ben rectes. Tot seguit, es fan els cinc forats redons de damunt i els dos de davall amb una broca (antigament s'emprava un ferro calent de secció rodona). La disposició i el diàmetre dels forats vindran condicionats per l'experiència del constructor i per les proves de so que es vagin fent a mida que es fa el fabiol, però sempre s'hauran de distribuir de manera ergonòmica; és a dir, que siguin còmodes de tapar i destapar segons la distribució natural dels dits de la mà. Avui dia, per anar més de pressa i per a major comoditat, se solen copiar de fabiols ja fets. Aquests forats es poden ampliar més quan el fabiol està pràcticament construït, fent proves de so fins que s’aconsegueix l'afinació desitjada.

A continuació, s'han de fer el tallavent i el canal d'aire de l'embocadura. La finestra del tallavent es fa al costat oposat de la canya on hi ha la resta de forats, i és rectangular, feta amb quatre talls de ganivet o de tallant. Un d'aquest talls es rebaixa després amb puntacorrents de diferent amplàries per fer el bisellat del tallavent. Després s'ha de rebaixar la part interior de la paret de la canya que va de la boca a la finestra del tallavent per fer el canal d'aire; es talla recte i en forma d'embut, de manera que sigui molt més ample a la boca i que es vagi estrenyent cap a la finestra del tallavent fins a adaptar-se a la seva amplària. Aquesta feina requereix molta precisió i habilitat. El constructor de fabiols migjorner Nicolau Moll Moll va optar per una solució molt més senzilla: tallava el sostre del canal per on entra l'aire a l'instrument a fi de facilitar la tasca de treballar el bisell del tallavent i rebaixava la part interior de la canya per on passa l'aire i, un cop feta aquesta feina, tornava a aferrar la llenca de canya al seu lloc i ho fixava recobrint tota la part del tap amb una pasteta feta de pròpolis d'abella. La part superior de la peça de llenya que tapa l'embocadura, és a dir, on hi ha el canal d'aire, ha de ser també plana; la resta ha de tenir la forma i el diàmetre de l'interior del tub de canya.

Una vegada fets tots aquests passos, es talla l'embocadura amb tall de fabiol, és a dir, bisellat, amb l'ajut d'una serra de pèl. Les parts que s'han tallat amb ganivet o serreta s'acaben d'afinar i el procés finalitza amb una passada de paper de vidre.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 

El fabiol és un instrument que es construeix i se sona en el context de les festes patronals del pobles de Menorca, i el toca el fabioler. L'objectiu és l'elaboració d'un instrument, per tant, la finalitat darrera és sonar-lo.

Distribució/Consum: 

La distribució del fabiol és molt limitada i se circumscriu a la demanda local. Quan hom necessita un fabiol perquè ha de fer de fabioler en alguna de les festes patronals del poble, l'encarrega a un constructor de fabiols.

A Ciutadella hi ha persones que han après a fer fabiols del tipus ciutadellenc d'antics constructors o de models antics de fabiols que encara avui es conserven, i els poden fer en qualsevol moment de l'any, encara que el més comú és posar-s’hi abans de les festes de Sant Joan. En aquest cas, quan arriba el mes de juny, els duen a vendre a certs establiments comercials, especialment papereries, a fi que els pares i les mares els comprin per als seus fills, perquè comencin a iniciar-se en el so del fabiol. Es comercialitzen i se sonen en les dates prèvies a la celebració de les festes de Sant Joan, però durant la celebració de les festes teòricament només el sona el fabioler, com i quan correspon segons els protocols de la festa. Un cop acabades les celebracions, el fabiol deixa de sonar. Aquest no és un fet que es doni a la resta de pobles de l'illa, atesa la complexitat de les melodies que es toquen amb el fabiol de set forats.

Els fabiols de llenya de set forats es construeixen majoritàriament a Mallorca, i es fan per encàrrec, per la qual cosa la seva distribució i el seu consum són molt limitats.

Oficis/Coneixements tècnics: 

La construcció de fabiols no està professionalitzada. Qui fa fabiols és una persona amb manya que ha tingut la inquietud de conèixer i saber com es fan aquest tipus d'instruments, així com de contribuir de manera personal a mantenir una tradició i satisfer la limitada demanda que té. Les persones que fan fabiols per vendre ho fan a la menuda, de manera que constitueix un ingrés complementari. No hi ha sortida més enllà de les festes i de la demanda dels fabiolers i, en el cas de Ciutadella, dels fillets i els adults que, per tradició o inquietud, aprenen les tonades del fabiol per sonar-les abans de l'arribada de les festes.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Eines de tall (trinxet, ganivet, tallant o cúter), falç, serra de pèl o xerraquet, puntacorrents de diferents amplàries, filaberquí, broca i paper de vidre.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

No hi ha un model d'organització específica per als constructors i sonadors de fabiols.

Participants/Executants: 

Constructors de fabiols i fabiolers o fabioleres de les festes patronals. També hi ha persones que han après a tocar les tonades del fabiol de Ciutadella i el toquen els dies previs a Sant Joan com a preludi a les festes i com a divertiment. Açò no succeeix a la resta de pobles de l'illa atesa la major complexitat de les melodies que es toquen amb el fabiol de set forats.

Ús i funció: 

Productiu, lúdic

Patrimoni relacionat: 
Patrimoni relacionat: 

Festes patronals dels pobles de Menorca, les tonades del fabiol i, pel que fa al patrimoni moble, els fabiols històrics d'antics constructors de fabiols.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

L'elaboració de fabiols és una activitat residual que estaria en perill de desaparèixer o, possiblement, ja hauria desaparegut si no fos perquè les tonades que es toquen amb aquest senzill instrument són part indissociable i intrínseca de les festes patronals de tots i cadascun dels pobles de Menorca. Precisament, són aquestes tonades i els rígids protocols que regeixen actualment les festes els que han fet possible la conservació de l'instrument.

Les tonades que se sonen amb el fabiol en els diferents actes de la festa han esdevingut un símbol sonor de la festa i, per tant, d'alegria, diversió i d'identitat cultural menorquina. Mes enllà d'aquest plantejament, la seva producció té poca o nul·la rellevància econòmica.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

La fabricació de fabiols s'ha transmès oralment, a través de l'ensenyament de constructors de fabiols veterans a persones que han tingut la inquietud i l'interès d’aprendre a fer fabiols. Qui els fabrica avui dia, ho fa per la demanda directa de fabiolers, per comercialitzar a la menuda, per a satisfacció i inquietud personals, o bé per satisfer la demanda privada de familiars i amics.

Les tonades s'aprenen d'oïda, a través d'una partitura o a través de l'aprenentatge voluntari amb una persona que les sap tocar. En el cas de Ciutadella, segons els protocols tradicionals, és obligatori que l'algutzir notificador de l'Ajuntament sàpiga sonar la tonada corresponent, perquè ell és el fabioler de les festes de Sant Joan.

Viabilitat / Riscos: 

La construcció de fabiols menorquins (en concret, el model de fabiol que no s'utilitza a Ciutadella) es troba amenaçada per la competència d’instruments similars. En canvi, el fet que l'ús del fabiol estigui estretament lligat als protocols i els actes de les festes patronals de tots els pobles de l'illa és favorable per a la pervivència d’aquest element i garanteix la salvaguarda tant de l’instrument en sí com de la tècnica per construir-ne. La situació de l’element és, doncs, relativament preocupant, però no sembla que calguin grans esforços per garantir-ne l’ús i la construcció.

En la mesura que els fabiols es construeixen amb canya, cal remarcar que hi ha un vincle amb el medi natural que podria vehicular accions de sensibilització.

Des de finals de la dècada de 1980 o principis de la de 1990 s'han anat introduint en alguns pobles de l'illa els fabiols de llenya fets a Mallorca, per la seva eficiència i durabilitat. Aquests solen seguir el model del fabiol de canya tradicional, però açò pot provocar que a la llarga siguin substituïts pels de tipologia mallorquina o que hi deixi d'haver persones a Menorca que els fabriquin tot seguint els models menorquins.

Pel que fa a l’ús, la situació tampoc és preocupant ja que, més enllà dels fabiolers, els sonen els qui han après a fer-ho perquè, en el cas específic de Ciutadella, esdevé un divertiment que es practica i que anuncia l'arribada imminent de les festes de Sant Joan.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Les tonades que se sonen amb el fabiol representen per a la comunitat l'arribada i la celebració de les festes patronals de cada poble, per la qual cosa esdevenen un símbol inequívoc d'identitat, de cohesió i de pertinença a la comunitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

No hi ha mesures de salvaguarda específiques per a la construcció de fabiols. Els ritus de les festes en garanteixen la supervivència, sempre en l'àmbit de la festa. Des del 2013, com a esdeveniment previ a les festes de Sant Joan, a Ciutadella s’organitza un concurs de sons de fabiol obert a tothom. També, des de fa poc temps, es fan trobades de fabiolers a altres pobles.

Tanmateix, com a mesura de salvaguarda de l’element, seria recomanable integrar els constructors i sonadors de fabiols en un òrgan encarregat de vetllar per protegir-lo, ja sigui un òrgan específic o un òrgan general destinat a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial.

També caldria garantir la transmissió dels coneixements necessaris per a la construcció de fabiols menorquins. En aquest sentit, s’hauria de documentar molt bé, amb mitjans audiovisuals i aprofitant els avenços tecnològics, tot el procés de fabricació, des de la selecció de la matèria primera fins a la finalització de l’objecte.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

Altres mesures de salvaguarda que es podrien tenir en compte són:

  • Incloure en el currículum escolar matèries relacionades amb la música tradicional amb continguts com, entre altres, la construcció de fabiols i l'aprenentatge de les tonades tradicionals. En aquest sentit s'haurien de posar les bases per formar convenientment el professorat.
  • Estudiar la utilitat o la viabilitat de promoure la construcció privada de fabiols, encara que pogués requerir la col·laboració d’una persona experta en un punt determinat del procés, amb l’objectiu de comercialitzar-los com a objectes de record fàcils de transportar i atractius per a moltes persones foranes que valoren la música.
  • Ampliar el repertori del fabiol; és a dir, no limitar-ne l’ús a les festes patronals o a les melodies tradicionals, sinó obrir-lo a altres possibilitats relacionades amb la música o amb el lleure.
  • Desenvolupar activitats i campanyes de sensibilització per a la recuperació i l’ús dels instruments tradicionals entre els fabiolers.
  • Posar com a condició, en la selecció dels fabiolers de les festes de l’illa, l'ús del fabiol menorquí.
RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • AUTORS DIVERSOS (1999-2003). Gran Enciclopèdia de la Música. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
  • CARDONA, Bep (2017). Cançoner popular de Menorca (I). Col·lecció Capcer, 33. Institut Menorquí d'Estudis, Consell Insular de Menorca i Institut Menorquí d'Estudis. Maó.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8. vol.)].
  • JULIÀ, Gabriel (2012). «Història de la Música I». Enciclopèdia de Menorca, vol. XVIII. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • JULIÀ, Gabriel (2015). «Història de la Música II». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIX. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • LAFUENTE, Llorenç (1975). Menorca, costumbres y paisajes. Col·lecció Pauta, 4. Editorial Nura. Menorca.
  • MOLL, Maria Antònia i MOLL, Xavier (2001). «La música popular a l'illa de Menorca». A: Aviñoa, Xosé [dir.]. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol VI. Música popular y tradicional. Edicions 62. Barcelona.
  • PONS, Josep (1985). «Elogis al flabiol de les Festes de Sant Joan de Ciutadella». El Iris, núm. extraordinari de les Festes de Sant Joan. Ciutadella de Menorca.
  • VILLALONGA, Miquel (2007). «Música per a una festa. La música a les festes». Quaderns de Folklore, 84. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
13/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
06/03/2019