Joc de la bolla

Àmbit: 
Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 4/002
Nom propi de l'element: 
Joc de la bolla
Breu descripció: 

El joc de la bolla és un joc popular amb el qual s'entretenien i passaven el temps molts de menorquins en temps antic. Es jugava arreu de l'illa, però actualment només es practica a Sant Lluís. Té moltes similituds amb el joc de la petanca, però amb les seves particularitats. És un joc clarament urbà, competitiu i masculí. El joc de la bolla es juga a terra i, en trets generals, consisteix a llançar i apropar les bolles al màxim a un objectiu que s'anomena boll.

Grup i/o comunitat: 

El joc s'ha practicat de manera generalitzada arreu del territori illenc, però actualment només sobreviu a Sant Lluís. El practiquen els jugadors del joc de la bolla del jugadero (castellanisme que s’ha convertit en el nom que s’ha fixat per designar la pista de joc) del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Localització: 
Descripció de la localització: 

El joc de la bolla actualment només es practica al jugadero que hi ha a la part posterior del bar La Bolla, del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís, situat al carrer de Sant Lluís, núm. 60, de Sant Lluís.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

L'únic jugadero permanent que hi ha actualment en actiu és el que gestiona el Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís i està habitualment obert al seus socis. Els jubilats juguen les seves partides sense periodicitat determinada, però hi sol haver partides cada dia, cap a les 16 h, i acostumen a durar fins a les 20 h. Els joves que no poden anar a jugar entre setmana, perquè són dies feiners, se solen trobar el divendres fosquet per jugar-hi, cap a les 20 h, moment d'esbarjo que serveix per celebrar el final d'una setmana de feina i l'inici del cap de setmana. També s'organitzen partides els dissabtes i els diumenges; el matí devers les 9 h i el capvespre a les 16 h. Una partida no té una durada determinada, però normalment se sol perllongar al llarg d'una hora i mitja, aproximadament.

Fins fa no gaire anys es feien un parell de campionats de joc de bolla a l'any, amb semifinals i finals, i per parelles o en equips, en què només participaven jugadors i equips de Sant Lluís. Un es feia després de les festes patronals de Sant Lluís, solia començar cap a finals del mes de setembre i es desenvolupava al llarg d'un mes, aproximadament. L'altre s'organitzava per Sant Antoni. Actualment només es fa aquest segon campionat, que compta amb el patrocini del Consell Insular de Menorca, i l'ajut es destina a sufragar despeses diverses del funcionament del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís. El torneig té una durada aproximada d'un parell de setmanes, i sol coincidir amb la setmana anterior i la posterior a la Diada del Poble de Menorca, és a dir, el 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat. Aquest campionat es fa entre equips i, habitualment, se'n solen inscriure entre quatre i sis. La primera setmana juguen tots contra tots, i la segona ja és eliminatòria; és a dir, es juguen les semifinals. El darrer dia del campionat es juga la final de la competició, i hi participen els dos equips guanyadors de les semifinals. Aquest mateix dia es proclama l'equip guanyador i, en un ambient de bulla i diversió, es lliuren els premis, acte que constitueix tot un esdeveniment.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

El joc de la bolla és un joc popular amb el qual s'entretenien i passaven el temps molts de menorquins en temps antic. Té moltes similituds amb el joc de la petanca, però amb les seves particularitats. És un joc clarament urbà, competitiu i masculí, tant és així, que sembla ser que les dones ni tan sols podien entrar ni apropar-se a la pista de joc. S'hi jugava preferentment els caps de setmana o quan sortien de la feina, a l'aire lliure i a cobert. Sembla que temps enrere hi havia jugaderos —nom que rebien a Menorca les pistes on es jugava al joc de la bolla— arreu de l'illa, però els darrers que hi va haver es conservaven a Maó, Sant Climent, Sant Lluís i Llucmaçanes. Tot i que va perdre una mica de força cap a la meitat del segle XX, actualment ha experimentat una certa recuperació, tot i que avui només s'hi juga a Sant Lluís. És una de les activitats que duu a terme el Centre Cultural i Esportiu Sant Lluís, que té la seu al carrer de Sant Lluís, núm. 60, d'aquesta localitat.

El Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís està constituït com una societat sense ànim de lucre de caràcter civil, amb una junta directiva i uns socis que paguen una quota anual i que es regeix per uns estatuts de funcionament. Aquesta entitat compta amb diferents seccions, entre les quals hi ha el grup de jugadors del joc de la bolla. A aquest efecte, disposa d'un jugadero permanent a la part posterior del bar La Bolla, seu social de l'entitat. El jugadero està destinat preferentment als socis, els quals poden disposar d'una taquilla pròpia per guardar les bolles —si el soci renuncia a la taquilla, aquesta s'ha de posar obligatòriament a disposició de l'entitat―. Poder gaudir del jugadero no implica una quota addicional per als socis, però és tradició fer un donatiu voluntari de caire simbòlic en cada partida. La recaptació es destina a la neteja i al manteniment de l'espai de joc.

El joc de la bolla es juga a terra i, en trets generals, consisteix a llançar i apropar les bolles al màxim a un objectiu que s'anomena boll. S'hi pot jugar de manera individual un contra un —en aquest cas es diu un mano a mano—, per parelles, per trios o en equips de fins a 6-8 participants per equip. Si s'hi juga de manera individual, cada jugador empra tres bolles, i quan hi juguen per parelles, per trios o per equips són dues les bolles que empra cada un. Els equips es designen com a equip A o B, i cada joc es compon d'unes quantes partides o bollades. Quan han jugat totes les bolles, els jugadors canvien de banda i inicien la partida següent des de l'altre extrem de la pista.

El capità de cada equip comença el joc i dirigeix la resta de jugadors, que poden fer diferents tipus de tir segons les circumstàncies o segons l'especialitat de cadascun. A part del capità, cap altre jugador pot dirigir o donar instruccions del joc a la resta de membres de l'equip. Tots els jugadors solen saber fer tots els tipus de tir possibles en el joc, però el més comú és que cada jugador sigui especialista o tengui més domini d'un tipus de tir concret per damunt de la resta. Aquestes habilitats són determinants pel capità a l'hora d'escollir els jugadors del seu equip, ja que els tria com més li convengui per guanyar la partida i tot intentant triar jugadors que dominin els diferents tipus de tir. Depenent de com marxi la partida, el capità determina les estratègies que seguiran en cada cas i dóna les indicacions perquè els seus jugadors tirin amb un tipus de tir o un altre per aconseguir el seu propòsit. D'aquesta manera, el capità decideix el tipus de tir, però també indica al jugador que li toca tirar on ha d'intentar col·locar la seva bolla en llançar. El capità pot limitar-se a donar les instruccions de la partida al seu equip i pot o no participar directament en la partida, tirant la seva bolla quan li toqui amb la seva especialitat de tir.

Els capitans dels dos equips juguen una bolla amb el mateix tipus de tir per determinar quin dels dos equips ha de començar la partida. Qui guanya, comença. El capità guanyador tria el primer jugador, d'entre els que volen jugar, que vol que formi part del seu equip, i després aniran triant per torns de manera alternativa els jugadors que volen als seus respectius equips. La tria d'equips també es pot fer d'una altra manera. Qui perd la primera bollada divideix el grup de jugadors candidats en dos, i el capità guanyador tria el grup que li agrada i que troba que li convindrà més per guanyar la partida.

Per començar a jugar, primer de tot es fa el llançament del boll, que ha de sobrepassar la línia central de la pista, però no la línia de fons. El boll s'ha de tirar des d'una de les línies de fons, i açò es pot fer tant des del centre com des dels laterals o dels extrems, i tots els jugadors, inclòs el capità si és un equip, estan obligats a llançar la bolla almenys amb un peu situat allà des d'on s'ha tirat el boll, excepte el tirador de cop, que ho farà des del centre. Si el boll ha estat llançat des dels extrems, el cos i les cames del jugador que llança no poden sobrepassar la línia mitjana marcada a la línia de fons.

Hi ha diferents maneres de tirar el boll. Les dues primeres modalitats reben el nom de llançament de guàrdia civil. Una manera és que el jugador es col·loqui en un extrem de la pista i faci un llançament en diagonal cap a l'extrem contrari; l'altra tipus de llançament és similar, però es diferencia de l'anterior en el fet que el boll no ha d'arribar a l'extrem contrari, sinó a la línia central. Un altre tipus de llançament és el de carrabiner, amb el qual el jugador llança el boll cap el mateix costat on està situat, és a dir, en línia recta. I, finalment, hi ha el llançament d'enmig, que es fa des del centre de la línia de fons i el boll ha de caure al mateix centre o en un dels dos extrems i sobrepassar la línia que travessa el camp. Si el boll no sobrepassa la línia de fons o ni la toca, surt del camp, toca una persona o, encara que caigui bé, surt rodolant fora de la pista, es considera boll nul, i l'equip que estava en joc perd el seu torn i el tira l'equip contrari.

Bàsicament, hi ha tres tècniques de llançament de la bolla. En primer lloc, el tir de finor, que és un llançament suau amb el qual la bolla es desplaça lentament cap a l'objectiu. En aquest cas la tirada s'inicia amb un peu situat damunt la zona central de tir, bé des dels laterals o bé des de l'extrem, segons on s'hagi iniciat el joc. L'altre peu s'avança cap endavant o es posa de costat. El fet de llançar d'enmig a dreta o esquerra depèn de la situació del joc. El jugador s'acota endavant avançant la cama contrària al braç que fa el llançament i flexionant-la. L'altra cama queda estirada endarrere. El braç que no tira, s'estalona sobre la cama. Llavors, posa la bolla en terra i la deixa relliscar des del palmell de la mà cap a la punta dels dits donant-li un petit impuls i acompanyant el gest amb el cos, les cames, el braç i la mà fins que empenyent la bolla no la pot acompanyar més, i la dirigeix de vegades de manera directa i d'altres cap a la banda, aprofitant el desnivell de la pista per fer-la arribar al seu objectiu, deixant-la rodar de manera suau i lenta cap el boll.

En segon lloc hi ha la rossegada, que és un llançament ras, més ràpid que l'anterior. Requereix d'una gran habilitat i té com a objectiu eliminar una bolla de l'equip contrari. El jugador se situa amb un peu damunt la retxa central que divideix la línia de fons de la pista agafant la bolla amb dues mans i portant el braç que llança la bolla cap endarrere per agafar impuls; avança la cama contrària al braç que farà el llançament i, fent una passa àmplia, tira de manera ràpida i rasa amb un cop de canell endavant, de manera que la bolla surt rodant per la pista cap al seu objectiu.

En tercer lloc hi ha el tir de cop, que sempre es fa des del centre de la zona de tir i en què la bolla es llança al vol. El tirador pot o no ser el capità de l'equip i, gairebé sempre, es fa servir per allunyar les bolles dels contrincants que han anat a parar a prop del boll i, així, anar guanyant avantatge en el decurs del joc. El jugador, amb els peus junts des de la retxa central de la línia de fons i la bolla entre les dues mans a l'alçada del maluc, flexiona ambdues cames i amb inclinació de cos endavant llança la bolla amunt i endavant, aprofitant tot l'impuls de cames i braç. En el moment de llançar, avança la cama contrària al braç que fa el llançament i després, per la força de la tirada, també la cama del braç que efectua el llançament.

Finalment, hi ha el tir de bot, que és una tirada d'incorporació més recent en el joc que té com a objectiu intentar allunyar les bolles dels oponents, igual que es fa amb el tir de cop. El jugador se situa damunt la retxa central de la línia de fons i, alçant el braç per damunt del maluc cap endavant, deixa caure la bolla de cop, com si li llisqués de la mà que efectua el llançament. La manera de tirar la bolla és molt similar al tir de cop, però amb la diferència que s'ha d'aconseguir ferir les bolles del contrincant fent rebotar la bolla damunt la pista —el fet de que sigui de goma ho fa possible— fins arribar a l'objectiu.

Si els jugadors són especialistes en un tipus de tir concret reben el nom del tir que dominen, és a dir, jugador de finor, rosegador, tirador de cop o tirador de bot.

Excepte en el tir de cop, els jugadors poden llançar la bolla des de qualsevol de les zones de tir, en funció sempre del desenvolupament del joc, atès que això ho determina la situació de les bolles de joc i del boll. Cada jugador tira tantes vegades com bolles tengui i tantes com duri la partida, que poden ser seguides o alternades en funció de la marxa del joc i del que decideixi el capità. Les partides es juguen canviant de pista alternativament i sempre ha de jugar l’equip que va perdent, fins que aconsegueixin col·locar una bolla per davant de l’altre equip, moment en què es canvia el torn de joc.

El joc no té una durada exacta; es juguen les partides que siguin necessàries fins que un dels equips aconsegueix sumar els dotze punts, que n'és el guanyador. Per saber la puntuació de l’equip guanyador es compten les bolles que aquest ha col·locat per davant de la bolla que l’equip perdedor té més a prop del boll, i cada bolla compta un punt. Sempre s'intenta reservar el màxim de bolles, d’aquesta manera, en acabar el joc, es tenen més possibilitats de fer punts, ja que l’altre equip ha perdut les seves bolles en intentar aproximar-se al boll. Els jugadors han d’utilitzar les mateixes bolles durant tota la partida, i només es poden canviar amb el permís del capità de l’equip contrari. Si en el transcurs del joc dues bolles estan a la mateixa distància del boll, guanya la que hi hagi arribat primer, però si el capità de l’equip que juga en aquell moment se’n vol assegurar, mesura la distància entre elles i si, en fer-ho, mou una bolla per casualitat, perd i ha de jugar de nou. Si, en acabar una partida, les dues bolles que hi ha més a prop del boll pertanyen una a cada equip i estan a la mateixa distància, la partida es considera nul·la.

El Reglament per a l'òptim desenvolupament de joc, aprovat l'abril de 1983 per la Junta Directiva del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís, diu així:

  1. Els equips es formen a partir dels capitans, que tiren el boll i després una bolla cada un (de cop o de finor, segons vulguin, però tots dos iguals).
  2. El que ha guanyat la bollada tria un jugador i el que ha perdut en tria un altre, i així de manera alternativa fins que hi queden tres jugadors. El que havia perdut tria dos jugadors i els que havia guanyat es queda amb el darrer jugador.
  3. Un altre sistema és el següent: el que havia perdut la bollada forma dos equips amb tots els jugadors, i el que l'havia guanyada tria un equip per a ells. D'això se'n diu que un fa parts i l'altre tria. Es tracta sempre de fer jocs equilibrats entre els equips participants per fer més interessant i competitiu el joc.
  4. Els estrocadors o tiradors de cop solen ser els capitans de l'equip i també els jugadors més avantatjats i els que dirigeixen els seus jugadors fins al final del joc.
  5. L'equip que ha guanyat la bollada és el que tira el boll i comença a jugar. El boll el pot llançar el capità o un jugador de finor i pot fer-ho des de la zona central, lateral o d'un dels extrems, i ha de caure a la mitja pista més allunyada.
  6. Després, tots els jugadors estan obligats a jugar, amb un peu almenys, dins la zona des d'on s'ha tirat el boll, a excepció del tirador o estrocador, que ho farà sempre des de la zona central.
  7. El boll no pot sobrepassar la línia de fons ni tocar-la, i si surt del camp, toca una persona, cau sobre una altra línia o, encara que caigui bé, després surt rodolant de la pista, es considera boll nul i el llançarà l'equip contrari, però començarà a jugar l'equip que primer ha tirat el boll.
  8. En cas que el boll quedi de costat a una banda de la pista, serà vàlid, però s'haurà de moure amb la mà fins que quedi pla en terra de la pista.
  9. Els dos jugadors que comencen la partida, un de cada equip, poden posar-se d'acord i plegar, és a dir anul·lar la jugada, i tornar a començar si consideren que la bollada ha estat dolenta. Però sols ho poden fer dues vegades, a la tercera serà la definitiva.
  10. Quan els jugadors que comencen la partida pleguen de mutu acord, han de començar de nou els mateixos, però si el capità del que tira en segon lloc ho creu convenient ho pot fer un altre, però sempre per arossegar.
  11. En el joc es tenen dues bolles per jugador entre els equips d'un màxim de 6-8 jugadors.
  12. Es pot jugar un contra un, per parelles i fins a 6, 8 o 10 per equip. Encara que, per comoditat i perquè les partides no s'allarguin en excés, se sol limitar a 6 jugadors per equip.
  13. Els equips han de canviar alternativament de pista en cada nova partida.
  14. El joc no té una durada exacta; es jugaran les partides que siguin necessàries fins que un dels equips aconsegueixi sumar el dotze punts.
  15. Puntuen totes les bolles de l'equip que estiguin més a prop del boll que la primera del contrari, encara que hagin sobrepassat la línia de fons o no arribin a la central.
  16. Sempre ha de jugar l'equip que va perdent fins que aconsegueixi col·locar una bolla per davant de l'equip contrari, i quan això succeeix se cedeix el torn de joc.
  17. S'ha d'intentar reserva el màxim nombre de bolles; d'aquesta manera en finalitzar el joc es tindran més possibilitats de fer punts, atès que l'altre equip haurà perdut les seves bolles en intentar aproximar-se al boll.
  18. Els jugadors han d'emprar les mateixes bolles durant tota la partida i sols podran ser canviades amb el permís del capità de l'equip contrari.
  19. Si un jugador ha d'absentar-se, pot cedir les seves bolles a un altre del seu equip, però ha de ser de categoria similar i hi ha d'estar d'acord el capità de l'equip contrari.
  20. El capità de l'equip és l'únic que pren decisions; pot ser dins de la pista i prendre mides davant les jugades poc clares.
  21. Si en el transcurs del joc dues bolles estan a la mateixa distància del boll, guanya la que hi ha arribat primer; però si el capità de l'equip que juga en aquell moment se'n vol assegurar, amida la distància entre les bolles, i si en fer-ho en mou una per casualitat, perd i ha de jugar de nou.
  22. Si en acabar una partida les dues bolles més properes al boll fossin una de cada equip i estiguessin a la mateixa distància, es considerarà partida nul·la i es començarà de nou.
  23. Els jugadors que acabin un joc han de deixar el seu lloc a altres jugadors que vulguin jugar. Sols podran jugar de nou si no es reuneixen jugadors suficients per formar els equips.
  24. Es considera que els jugadors que intervenen en el joc accepten voluntàriament aquestes normes, i qualsevol actuació o jugada contrària a aquestes es considerarà nul·la
Història i transformacions de l'element: 

L'origen dels jocs de bolla, és a dir, dels que es juguen a terra amb unes bolles que s'han d'apropar a un bolitx, es perd en el temps, i són jocs molt estesos, amb infinitat de variants, arreu del món. Gemma Capdevila i M. Marta Figueras, autores del treball El joc de la bolla a Menorca (2009), afirmen que es té constància de l'existència de jocs de bolla ja a l'època neolítica, a l'antic Egipte, Grècia, Roma, i a l'època medieval fins arribar als nostres dies.

Els grecs practicaven un joc de bolla amb peces esfèriques de pedra en el qual l'objectiu principal era llançar-les al més enfora possible. Els romans, en canvi, transformaren el joc, i en tost que l'objectiu principal vingués marcat per la força del participant, es prioritzà la precisió i l'objectiu esdevingué a llançar les bolles esfèriques, ara de fusta, tot intentant atracar-les el màxim a una línia prèviament marcada o a un altre objecte esfèric més petit. Amb el temps, la pràctica d'un entreteniment consistent en la simple habilitat d'apropar un objecte esfèric a un altre va anar evolucionant i afavorí el desenvolupament del gran nombre de modalitats de jocs de la bolla que apareixen documentades en època medieval arreu d'Europa i que, amb les particularitats de cada cas, es començaren a reglamentar.

Menorca no va ser aliena a les modes i als entreteniments d'arreu d'Espanya i d'Europa, de manera que el joc de la bolla va arribar a ser també molt popular entre els menorquins. Pedro Sintes, en un articlet titulat «Comentaris sobre els “jugaderos” de la bolla» publicat a la Revista de Menorca (1966), diu que va arribar a ser un joc molt estès entre la pagesia illenca i als pobles de Maó, es Castell, Sant Lluís, Llucmaçanes, Ciutadella i Ferreries.

Gemma Capdevila i M. Marta Figueras (2009) diuen que la primera referència escrita que es coneix avui dia sobre la pràctica del joc de la bolla a la nostra illa és de 1640, i és un document que fa referència al fet que a Ciutadella es jugava a l'exterior de les murades, ben a prop del portal d'Artrutx, i que a la mateixa època també s'hi jugava al mateix fossar de les muralles. No debades, Henry René d'Allemagne, en el seu llibre Sports et Jeux d'adresse (1903), diu que els exteriors de les muralles de les ciutats d'arreu eren llocs especialment idonis per a la pràctica d'aquest tipus de jocs.

Les mateixes autores de l'estudi esmenten que en un treball de l'historiador Fernando Martí Camps s'explica que el 1697 un conseller no va assistir al Consell de la Universitat per no perdre's una partida important del joc de bolla. I que Joan Benejam i Vives, en el seu encantador llibret Ciutadella veya: recorts d'un quan temps enrera (1909), també en fa una referència; diu que a la primera meitat del segle XIX hi havia encara jugaderos al fossat de la muralla i que els diumenges, tant a l'estiu com a l'hivern, hi havia partides a tot arreu en les quals es feien apostes amb doblers.

En la segona meitat del segle XIX, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), sense fer referència a Menorca, diu que a Mallorca s'hi jugava, que les pistes estaven cobertes per una senzilla teulada, que les bolles eren de llenya de roure, el boll era rodó i que no se solia jugar amb doblers.

Tombant el canvi de segle, el joc es va mantenir i va estar ben viu fins a la dècada de 1930, com es constata a la Página Menorquina de El Bien Público del 3 de juny de 1931 i en altres publicacions periòdiques de la dècada. Són freqüents les referències al fet que els diumenges se solien fer partides a diferents jugaderos dels pobles del llevant de l'illa on sembla ser que hi havia molt concurrència de gent i molta animació. Tot indica que, excepte la interrupció que van representar els anys de la Guerra Civil, la pràctica del joc va continuar suscitant gran entusiasme entre la gent en la dècada de 1940 —fins i tot el 1941 es va organitzar un campionat de bolla entre els equips de Maó, Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes del qual sortí guanyador l'equip de Sant Lluís―, i que es mantingué fins a la dècada de 1960, moment en què decau. Així ho constata Luis Ripoll en Nuestras costumbres. Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera y Cabrera (1980), on comenta que ja feia una vintena d'anys que el joc estava en decadència. No obstant això, Pedro Sintes (1966) garanteix que en la dècada de 1960 el joc havia sobreviscut a Maó, i que se n'havia recuperat la pràctica a Sant Climent i a Sant Lluís.

Actualment només es manté viu a Sant Lluís, on hi ha un sol jugadero. Entre els jugadors es diu que és molt probable que fos introduït a Sant Lluís durant la dominació francesa del segle XVIII (1756-1773), atès l'origen del poble i la similitud que té amb el joc de la petanca. Tant és així, que n'hi ha que afirmen que el joc de la bolla de Menorca és una simbiosi entre la petanca francesa i els joc anglès del bowls. També es diu que és un joc que s'ha mantingut viu perquè estava molt arrelat entre la pagesia, i anar a jugar a la bolla era el pretext dels pagesos de temps enrere per anar a poble, fer vida social i desconnectar de la rutina del lloc.

El joc ha anat canviant amb el temps, especialment pel que fa als materials utilitzats i al lloc on es juga. Antigament es jugava a l'aire lliure, però se sap que a principis del segle XX els jugaderos es van anar traslladant a llocs tancats; primer a cotxeries i soterranis, i després a jugaderos concebuts exclusivament per a la pràctica d'aquest joc. Si originalment tenien el pis de terra o de sauló piconat, ja en la dècada de 1960 trobam que el pis del jugadero de Sant Lluís és de goma, molt més fàcil de mantenir que si fos de terra.

En relació amb les bolles, des que se'n té coneixement, també han canviat de material i de forma al llarg del temps. Se sap que antigament se solien emprar unes bolles que es deien corrioles, que no eren del tot rodones sinó que tenien les bandes lleugerament aplanades. Les que s'empren avui dia són completament esfèriques. Per altra banda, des de temps antic, les bolles s'havien fet de llenya, i a Menorca amb llenya local, com ara l'alzina o l'ullastre. Més recentment s'hi han introduït els materials sintètics —com ara el Delrin i el PVC— o llenyes més dures d'importació, com el guayacán, una fusta originària d'Amèrica del Sud. Actualment, a les bolles s'hi afegeix un contrapès de plom que s'incrusta a una banda, perquè es puguin tirar amb més o manco efecte segons la voluntat del jugador, i tenen una marca al cantó oposat i una línia central en la direcció en la qual ha de rodar la bolla. Si abans les bolles de cada jugador s'identificaven per les vetes i el color de la fusta i per les marques que havien anat acumulant amb els jocs, avui es diferencien les unes de les altres amb gomets de colors.

El boll, també conegut com teia, ha anat canviant amb el temps. Originalment era esfèric i de dimensions lleugerament més reduïdes que les bolles. Actualment és un disc foradat de goma.

Avui dia l'únic jugadero en actiu que hi ha a Menorca, com hem dit, és a Sant Lluís, a les instal·lacions del Centre Cultural i Esportiu del poble. Si l'edifici va ser renovat el 2000, no ho va ser la pista de joc, que es troba a la part posterior i interior de l'immoble. Actualment, participen d'aquesta afició entre 50 i 60 jugadors, entre els quals hi ha molt poques dones. L'afició de les poques dones que hi juguen actualment sol venir donada per l'afició de les seves parelles. Cada dia hi ha partides al capvespre, i en cap de setmana també al matí. De vegades hi van fillets i “juguen” amb les bolles dels seus pares. El campionat del joc de la bolla que es fa cada anys no és més que un pretext per fer bulla i divertir-se. Als més grans no els agrada gaire competir i prefereixen fer les seves partidetes del capvespre. Al jugadero hi ha un reglament, sempre penjat a la paret i a la vista de jugadors i espectadors.

Processos i preparatius: 

S'entén que la participació en una partida implica el coneixement i el major o menor domini del joc, així com del seu reglament. Hom pot aprendre les normes del joc i totes les situacions diverses que es poden donar en una partida en un o dos mesos d'anar al jugadero. Però ser un bon jugador o tenir unes habilitats concretes va en funció de cada individu, i és per aquesta raó que cada jugador se sol especialitzar en un tipus de tir.

Per al campionat que se celebra cada any per Sant Antoni es formen diferents equips. Els equips es constitueixen d'una manera informal entre jugadors amb els quals hi ha amistat o afinitat. S'han d'inscriure prèviament per poder participar del campionat.

Com que el jugadero és permanent, l'espai de joc no requereix cap preparació prèvia, perquè tot l'equipament està definit.

Dedicació: 

Com a joc d'esbarjo que és, no implica una dedicació exclusiva o la professionalització dels jugadors. La participació i dedicació són lliures i voluntàries. És un joc d'esplai, d'evasió, un entreteniment, per la qual cosa ser jugador no dur implícit cap obligació, només respectar i seguir les normes de joc.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

El joc de la bolla es practica al jugadero. L'únic existent i en ús avui és el del Centre Cultural i Esportiu Sant Lluís, de Sant Lluís, en el qual ens basarem per fer la descripció dels elements que l'integren. És un espai cobert que conté els elements que es detallen a continuació.

En primer lloc hi ha la pista de joc, que fa entre 11 i 12 metres de llargària i entre 2,10 i 2,60 metres d'amplària, emmarcada per una vorada feta amb llenya, d'uns 32 centímetres d'amplària i limitada al fons per dues línies grogues, una a cada banda. Les línies del camp tenen totes una amplària de 3 centímetres. Les línies de fons tenen marcades les zones de tir de la manera següent: a) zona central, amb l'espai delimitat per als dos peus, d'uns 19 cm per a cada peu; b) zona lateral, delimitada per dos rectangles de 65 cm; c) zona dels extrems, delimitada per dos rectangles de 40 cm. Al centre de la pista hi ha una línia divisòria de la mateixa amplària que les línies de fons i que parteix la pista per la meitat. La pista està lleugerament peraltada a les bandes, la qual cosa empren els jugadors per donar efecte a les bolles quan les llancen. El pis de la pista és de material sintètic.

En segon lloc hi ha les safates per a les bolles. Es troben darrere la línia de fons, a banda i banda de la pista. Estan adossades a la paret i és on es dipositen les bolles dels jugadors mentre esperen ser jugades i d’elles pengen unes cortines que tapen l'esglaó final de la pista, on van a caure les bolles que surten del terreny de joc. La safata és un moble d'un metre d'alçada amb unes canals a la part superior per posar-hi les bolles i evitar que es mesclin les unes amb les altres. La superfície de la safata es divideix en dues parts, una per a cada equip, i cada part es divideix en diferents compartiments, un per a cada jugador de cada equip.

En tercer lloc hi ha el marcador. Serveix per anotar els punts al llarg de les diferents partides. És de llenya i de forma allargada, col·locat verticalment. A banda i banda, hi ha sengles columnes de 12 forats (en total n'hi ha 24, 12 a cada banda), i damunt de cada columna hi ha una lletra, A i B. Entre les dues fileres de forats, hi ha una altra columna amb nombres romans, de manera que cada nombre coincideix amb una línia de forats de cada columna. Els nombres van de l'1 al 12. Es van anotant els punts dels dos equips —o dels dos jugadors si és un mà a mà— mitjançant un piu de llenya que s'encaixa dins els forats practicats al llarg del marcador.

En quart lloc hi ha les taquilles per als jugadors. Se situen a un lateral i al fons del jugadero, darrere la pista i els seients de jugadors i assistents a la partida. Són uns armariets numerats i tancats amb clau en els quals els jugadors més habituals guarden les bolles per no haver de traginar-les de casa seva a cada partida.

Finalment, per al joc de la bolla són necessàries les bolles i el boll. Les bolles són esfèriques, amb un diàmetre no inferior a 8 cm ni superior a 10,5 cm, i d'un pes entre 500-600 grams i 800 grams. Són de llenya o de material sintètic. Per tal de poder-la tirar amb efecte segons la voluntat del jugador, la bolla té al centre un contrapès de plom, roscat com un pern, i per l'altra banda, de manera simètrica al contrapès, una osca practicada a la bolla que col·labora a fer guanyar efecte amb el contrapès. El contrapès rep el nom de feixuc o sa banda, i cada jugador el posa de la mida que considera adequada per al que vol aconseguir quan la llança. Entre el contrapès i l'osca hi ha una línia o guia al llarg de l'esfera gravada a la llenya, que permet veure si la bolla roda o no en una bona direcció. També poden tenir un senyal identificatiu gravat, i en les sintètiques se sol posar un gomet de color per diferenciar-les.

El boll antigament era esfèric i de llenya, però va ser ràpidament rebutjat perquè es podia desplaçar fàcilment amb un petit cop de bolla. Actualment és de goma o cautxú, i té la forma d'un disc pla d'entre 2 i 4 mm de gruix, 6 cm de diàmetre i amb un forat central de 3 cm de diàmetre.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

No hi ha un model organitzatiu lligat a la pràctica del joc. Els jugadors són socis del club, i al jugadero hi ha una reglament aprovat per la Junta Directiva del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís que penja a la vista de tothom en una de les parets de la pista. El jugadero és obert a tothom que vulgui jugar, però el més habituals és que el jugadors siguin socis de l'entitat. Els equips de joc es formen seguint les directrius del reglament. Els equips dels campionats solen ser grup informals d'amics que comparteixen l'afició del joc de la bolla.

Participants/Executants: 

Els participants són els jugadors del joc de la bolla del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís. Segons la seva especialitat en el llançament de les bolles, hi ha el jugador de finor, que acompanya la bolla en el seu llançament fins al darrer moment, deixant-la lliscar de manera suau sobre la pista cap al seu objectiu; el rossegador, que tira de manera rasa i ràpida cap al seu objectiu, tot adquirint la bolla més velocitat que el tir del jugador de finor; el tirador de cop, que tira des del centre de la pista i llança la bolla a l'aire cap a endavant, per ferir les bolles properes al boll de l'equip contrari, allunyar-les i guanyar avantatge; i el tirador de bot, que tira la bolla fent-la rebotar en la pista de goma de l'espai de joc.

Ús i funció: 

Lúdica, d’oci i entreteniment

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

El joc de la bolla s'ha convertit en un tret distintiu i únic de Sant Lluís, per la qual cosa esdevé element cohesionador i símbol identitari i de pertinença a una comunitat. Per assegurar la pervivència d'un joc com aquest, són necessàries intervencions decidides, no debades la situació actual és favorable per aprofundir en una visió dels jocs tradicionals que respecti la tradició i alhora es projecti cap a l'educació dels fillets, la transmissió de la cultura pròpia i la millora de la convivència i les relacions humanes.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

El joc de la bolla es transmet de forma oral i pràctica dels jugadors experts als novells. Al jugadero de Sant Lluís hi ha un reglament. També hi ha alguna publicació que mostra com es juga al joc de la bolla.

La transmissió del joc també es realitza de pares a fills i nets. És comú que molts dels jugadors aprenguin i comencin a jugar a la bolla perquè ho han vist fer als seus pares i, així, continuar i mantenir una tradició. No obstant això, la transmissió de la pràctica del joc d'una generació a una altra es dona a partir d'una certa edat, entre els 25 i els 35 anys, possiblement pel fet que el joc es lliga a l'establiment d'oci en el qual es troba, és a dir, un bar destinat a un públic adult. El concepte actual dels espais que es consideren o no propis de la gent més jove fa que no hi hagi fillets ni jovenets que juguin al joc de la bolla i que, per raons culturals o familiars, es decanten per la pràctica d'activitats d'altres seccions de l'entitat.

Viabilitat / Riscos: 

És innegable que es parteix d'una realitat actual en la qual els jocs tradicionals, a Menorca, han anat perdent protagonisme i força en la vida de la gent, i la gran majoria d'ells han esdevingut jocs desconeguts i, potser, desfasats. El fet que abans el joc de la bolla es jugava arreu de l'illa i ara només a un poble n'és la prova.

No obstant això, el joc de la bolla gaudeix de bona salut a Sant Lluís, i sembla que actualment la continuïtat del joc de la bolla està garantida. Tanmateix, es detecta una manca de relleu generacional i la pèrdua evident del protagonisme dels jocs tradicionals entre la gent jove davant la gran oferta de jocs nous i interactius que hi ha al mercat. Per tant, s'hauria de fomentar el joc entre els fillets i, també, potenciar la participació de les dones, ja que encara avui segueix sent un joc eminentment d'homes adults.

D’altra banda, un altre dels riscos que té el joc de la bolla és que ha estat substituït progressivament per altres modalitats de joc similars, com ara la petanca. Els jugadors del joc de la bolla argumenten que la substitució del joc tradicional de Menorca respon al fet que el joc de la petanca no requereix de la destresa i l'habilitat que sí que es necessita en el joc de la bolla, i que aquest es regeix per un reglament i unes normes de joc més complexes que les de la petanca.

Algunes de les mesures de salvaguarda, i per donar a conèixer i facilitar la pràctica a noves generacions poden ser la creació d'una escola de joc de la bolla, la creació de noves pistes de joc —especialment a llocs a l'aire lliure, on hi hagi gent, per integrar-los en la vida quotidiana—, fomentar la investigació, publicació i difusió de materials específics, i la inclusió del joc a l'escola, en esdeveniments culturals, intercanvis, tallers i dins els currículum d'Educació Física. No s'ha d'oblidar que és un joc que tradicionalment ha servit de lligam entre persones de diferents generacions i estatus social i que ha estat, i pot seguir sent, un important mitjà d'integració.

També es podria estudiar la possibilitat que hi hagués espectadors d’aquest joc, perquè un coixí social més ampli reforçaria les possibilitats de salvaguarda.

A més, el món dels jocs tradicionals atrau l’atenció d’un determinat sector de població que, encara que minoritari, podria estar interessat a comprar el material necessari per a practicar-lo, especialment si anés acompanyat d’una descripció del seu funcionament.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

El santlluïser concep el joc de la bolla com un entreteniment sociabilitzador, fortament lligat a les tradicions del poble, com ho és també el propi Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís, el principal motor sociocultural de la localitat. Entre els jugadors, el joc de la bolla no només esdevé una manera d'entretenir-se i passar el temps d'oci, sinó que també té un marcat component sentimental, és un símbol d'identitat i de pertinença a la comunitat. Prendre-hi part i ser més o manco constant en les partides neix, moltes vegades, de la necessitat que el jugador s'imposa de perpetuar i mantenir un símbol que identifica la població, una tradició que només el santlluïser ha sabut conservar i mantenir viu fins avui.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

L'existència d'un jugadero estable gestionat pel Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís i la més o manco constància dels jugadors són les mesures principals que ha pres la comunitat per garantir la salvaguarda del joc. També col·labora en la seva pervivència la participació del Consell Insular de Menorca, l'autèntic patrocinador del campionat de joc de la bolla que es realitza cada any tot coincidint amb la Diada del Poble de Menorca, és a dir, per Sant Antoni. També s'organitzen visites escolars al jugadero per donar a conèixer el joc i rebre unes nocions bàsiques, i la visita al jugadero també s'inclou dintre de les visites guiades pel poble per a grups que organitza l'Ajuntament de Sant Lluís.

També cal esmentar l'existència d'una publicació de materials específics per apropar el joc de la bolla a les escoles. És el treball de Gemma Capdevila i M. Marta Figueras (2009) sobre el joc de la bolla a Menorca, el qual inclou una unitat didàctica i una sèrie d'activitats específiques per incloure el joc al currículum escolar i apropar-lo als infants i joves i, d'aquesta manera, contribuir a la seva recuperació.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • BENEJAM I VIVES, Joan (1909). Ciutadella veya: recorts d'un quan temps enrera (compren poch més o manco de l'any 1800 á 1850). Estamperia de Salvador Fàbregues. Ciutadella de Menorca.
  • CAPDEVILA, Gemma i FIGUERAS, M. Marta (2009). El joc de la bolla a Menorca. Col·lecció Esports i Jocs Autòctons de l'illa de Menorca (Balears), 5. Departament d'Esports i Cooperació Internacional del Consell Insular de Menorca, Govern de les Illes Balears i Escola Balear de l'Esport. Menorca.
  • D'ALLEMAGNE, Henry Remé (1903). Sports et Jeux d'adresse. Ed. Hachette. París.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • RIPOLL, Luís (1980). Nuestras costumbres. Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera y Cabrera. Luís Ripoll. Palma de Mallorca.
  • SEGUÍ, Antoni (2006). «El joc de la bolla a Ciutadella». Diari Menorca de 15 d'octubre de 2006. Menorca.
  • SEGUÍ, Antoni (2010). «El joc de la bolla a Llucmaçanes». Diari Menorca de 6 d'agost de 2010. Menorca.
  • SINTES, Pedro (1966). «Cumentaris sobre els “jugaderos” de la Bolla». Revista de Menorca, primer semestre de 1966. Ateneu Científic, Literari i Artístic. Maó. Pàg. 84-88.
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
14/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
14/02/2019