S'Àvia Corema

Àmbit: 
Creences, festes, rituals i ceremònies
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 2/001
Nom propi de l'element: 
S'Àvia Corema
Altres denominacions: 
Sa Corema
Breu descripció: 

La representació antropitzada de la Quaresma, que a Menorca es coneix amb el nom de s'Àvia Corema o sa Corema, és una de les figures més populars de la tradició de les terres de parla catalana i un personatge molt habitual encara avui a les llars menorquines durant aquest període de temps, sobretot en aquelles on hi ha infants.

En la tradició cristiana, la Quaresma és el període de temps durant el qual l'Església prescriu entre els seus feligresos certs dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. És un període penitencial, un temps per a la reflexió, per a la intensificació de la pregària i, sobretot, un període d'austeritat. És, de fet, una preparació ascètica per a la Pasqua. La Quaresma pròpiament dita comença l'endemà de l’enterrament del Carnestoltes, és a dir, el Dimecres de Cendra, i es perllonga fins el migdia del Dijous Sant, abans de la missa In Coena Domini, moment en el què es commemora la institució de l'Eucaristia en el Sant Sopar, com a primera part del tríduum pasqual, a la qual seguirà la commemoració de la crucifixió i la celebració, el diumenge següent, de la resurrecció de Jesucrist tres dies després de morir a la creu.

En el context de les prohibicions i els compliments propis d'aquest període, sorgeix en l'àmbit popular la representació de la Quaresma com una dona vella i lletja la figura de la qual es penjava a les llars menorquines amb un doble objectiu: recordar el període de dejuni i abstinència que es vivia, i per altra banda, servir com a calendari casolà, molt pràctic i entenedor, per comptar el període quaresmal.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La representació de la imatge de s'Àvia Corema la trobam a tota l'illa de Menorca.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La representació de la figura de s’Àvia Corema té lloc en el període de la Quaresma, el període de quaranta dies (sense comptar els diumenges, que no són dies de penitència) existents entre l'endemà del Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, i el Diumenge de Resurrecció. Tradicionalment es penja en un lloc visible i preeminent de la casa el dia anterior al Dimecres de Cendra i es retiraria, segons la tradició, el migdia del Dijous Sant, però popularment es retira el matí del Diumenge de Resurrecció. Ambdues dates varien segons l'any, ja que venen marcades pel calendari lunar de la tradició jueva.

El Diumenge de Resurrecció és el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. Així idò, el Diumenge de Resurrecció s’esdevé generalment entre el 22 de març i el 23 d'abril, per la qual cosa el Dimecres de Cendra serà exactament quaranta dies abans de la data, als quals s'han d'afegir els corresponents diumenges que hi hagi al mig, i se sol celebrar, generalment, entre el 4 de febrer i el 10 de març.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

En la tradició cristiana, la Quaresma és el període de temps, de prop de set setmanes de durada, durant el qual l'Església prescriu entre els seus feligresos certs dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. La Quaresma consta exactament de sis setmanes i quatre dies que, si se’n descompten els diumenges, que s'exclouen del dejuni, conformen quaranta dies exactes de preparació, de penitència i de reconciliació en record del dejuni de Jesucrist al desert. La Quaresma pròpiament dita comença l'endemà de l’enterrament del Carnestoltes, és a dir, el Dimecres de Cendra ―dit així pel ritu penitencial de la imposició de cendra, acompanyat de la fórmula «Recorda, home, que ets pols i que a la pols tornaràs», actualment en desús davant l’alternativa: «Convertiu-vos a l’Evangeli»—, i es perllonga fins al migdia del Dijous Sant, abans de la missa In Coena Domini, moment en què es commemora la institució de l'Eucaristia en el Sant Sopar, com a primera part del tríduum pasqual, a la qual seguirà la commemoració de la crucifixió i la celebració, el diumenge següent, de la resurrecció de Jesucrist tres dies després de morir a la creu.

Dins la litúrgia catòlica, la Quaresma és un període penitencial, un temps per a la reflexió, la intensificació de la pregària i, sobretot, un període d'austeritat. Les restriccions que perviuen avui entre els catòlics practicants són, bàsicament, de naturalesa alimentària: la de no menjar carn els divendres de Quaresma (abstinència) o la de menjar poc, que se solia interpretar com fer un sol àpat al dia (dejuni), el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant (dies en què també s’ha de practicar l’abstinència). És en aquest context de prohibicions i compliments que sorgeix en l'àmbit popular la representació antropitzada de la Quaresma, que a Menorca es coneix amb el nom de s'Àvia Corema o sa Corema, una imatge que trobam també en altres indrets d'Espanya i d'Europa.

S’Àvia Corema és una de les figures més populars de la tradició de les terres de parla catalana i un personatge molt habitual encara avui a les llars menorquines durant la Quaresma, sobretot en aquelles on hi ha infants. No és estrany que l'interval de temps que dura la Quaresma ―envoltada de reflexió, penediments, exàmens de consciència i tristor― es representi com una dona lletja i desagradable. La imatge clàssica de la corema menorquina és la d'una vella representada de cos sencer i, generalment, de perfil. Els trets són els d'una dona major, arrugada i lletja, plena de berrugues, de barra bífia, amb el nas ganxut que quasi toca a la barra, geperuda, amb els cabells recollits en una trunyella i vestida a la menorquina ―amb rebosillo o mocador pel cap, gipó, falda bombada de la cintura fins als turmells i davantal―. De la cintura li penja una rosari molt llarg amb una creu que arriba fins gairebé en terra. En una mà du un bacallà sec o una pinxa, i en l'altra unes graelles i, de vegades, un setrill d'oli de llauna. També se sol representar amb el bacallà i el setrill d'oli en una mà, i les graelles i el rosari a l'altra. El tret més distintiu del personatge és que de la part inferior de la falda li surten set peus calçats, que corresponen a les set setmanes que conformen la Quaresma.

Les coremes són normalment de cartró, solen estar fetes a mà i retallades en tot el seu contorn. El costum, que encara es manté avui dia a moltes cases de Menorca, és treure-la la nit del Darrer Dimarts, és a dir, el dia de Carnaval, previ al Dimecres de Cendra, i penjar-la, normalment, a la cuina. Cada diumenge ―antigament era en tornar de missa― se li ha de doblegar un peu darrere els faldons, ja que així es pot fer servir la mateixa corema any rere any, i així un darrere l'altre cada setmana fins arribar a Pasqua. Actualment, a les escoles, el peu es doblega el divendres, en ser el darrer dia lectiu de la setmana. Va sorgir amb un doble objectiu: per una banda, la seva presència en un lloc visible de la casa recordava el període de dejuni i abstinència, i per l'altra, com una manera pràctica de comptar les setmanes de penitència quan no hi havia altra manera més còmoda de fer-ho, és a dir, com un calendari casolà i fàcilment entenedor, sobretot per als infants.

S'Àvia Corema segueix vigent avui dia a Menorca, tant és així, que ha adoptat noves formes de representació i de celebració que garanteixen la supervivència del personatge, malgrat que el seu significat com a calendari i recordatori del temps de Quaresma, observat rigorosament en temps antic, ha perdut intensitat a causa de la laïcització de la societat. La representació clàssica de s'Àvia Corema es manté viva a tot Menorca. Es conserven els trets principals del personatge, però hi ha múltiples variacions iconogràfiques, i es representa amb variats suports, estils, tècniques i materials.

Per una banda, hi ha les àvies coremes que es comercialitzen a les llibreries o papereries en diferents formats i materials i que pot adquirir qualsevol persona interessada a tenir-la a casa, a més de les impreses que s'obsequien cada any als lectors de certes setmanaris o rotatius locals. Hi ha l’agrupació de geganters de Maó que, en les seves sortides amb el gegant que representa s’Àvia Corema, reparteix retallables amb la lletra de la cançó al darrere. Per altra banda, trobam que les escoletes d'educació infantil i els col·legis de primària públics han adoptat el personatge de s'Àvia Corema per treballar diversos aspectes del currículum educatiu en el període comprès entre carnaval i Setmana Santa, principalment en l'àmbit de la plàstica i les manualitats, i esdevenen una mena de calendari escolar fet a la manera tradicional per comptar les setmanes que falten per a les vacances de Setmana Santa. Aquestes coremes es pengen a les aules durant les setmanes de Quaresma i a les cases dels mateixos infants que les elaboren, de manera que han esdevingut, possiblement, el mètode de perpetuació d'aquesta tradició més efectiu i estès avui dia arreu del territori illenc.

La geganta de Maó és, potser, la representació més nova i original de s'Àvia Corema, i ve a ser la reinvenció i l'actualització d'aquest costum tan arrelat a Menorca en temps antic. A iniciativa de la Regidoria de Festes de l'Ajuntament de Maó, el 2004, davant l'oblit progressiu en què queia en la part de llevant l'antiga tradició de fabricar la figura de s’Àvia Corema amb cartó o paper per penjar-la a la paret durant les setmanes de Quaresma, es va crear la geganta S'Àvia Corema, amb l'objectiu de revitalitzar el personatge i, a la vegada, ocupar les llargues setmanes de Quaresma amb un reclam festiu que convidàs la gent a sortir al carrer. La geganta va ser construïda per Catou Verdier i Josu González, de Mataró, amb fibra, escuma, porexpan i fusta, pesa 65 kg i té una alçada de tres metres i mig. Va ser estrenada el 8 de febrer de 2005 i, des de llavors, cada any es representa la mateixa cerimònia lúdica. El Darrer Dimarts de Carnaval, amb la mort d’en Camestortes de cos present, fa la primera aparició. Val a dir que el nom de Camestortes no és més que una menorquinització de la paraula Carnestoltes, i és representat per una persona de carn i os i viva, passejada pel centre de Maó dins un taüt acompanyat d'una processó fúnebre en to de farsa. Representa el rei del carnaval i, amb la seva mort, se simbolitza el triomf i l'inici del recolliment de la Quaresma. Així, l'enterrament d’en Camestortes coincideix amb l'arribada de la geganta S’Àvia Corema, que s'instal·la al balcó de l'Ajuntament.

A partir d'aquest dia, cada dissabte matí del període de Quaresma (l'Ajuntament de Maó va escollir aquest dia perquè va considerar que era el més apropiat per garantir l'èxit de la iniciativa i congregar la població a les places del centre de la ciutat) davalla les escales de l'Ajuntament i fa una cercavila molt animada, que segueixen pares i fills, en direcció a alguna plaça propera al centre de la ciutat, que esdevindrà el punt neuràlgic de la celebració, tot intentant canviar de plaça cada setmana. La geganta la duen els membres de la Colla de Geganters de Maó, i l'acompanyen alguns músics de la Banda de Música de Maó, que interpreten la tonada que porta el mateix nom que la geganta entre altres peces. La comitiva la completa l’amic o amiga de S’Àvia Corema, un actor que fa d’intermediari entre la figura i el públic, i que cada any se sol canviar. Aquest amic de S’Àvia Corema fa de mestre de cerimònies en l’amputació d’un peu cada setmana.

La Cançó de s'Àvia Corema diu així:

«S'Àvia Corema, 
peu petit,
caga terra
i pixa as llit.
 
S'Àvia Corema,
peu gros,
caga farina
i pixa arròs.
 
S'Àvia Corema,
l’haurem d’encalçar,
perquè va a missa
sense pentinar.
 
S'Àvia Corema,
peu petit,
tanca sa porta
i s’engrona un dit.
 
S'Àvia Corema
volta dins Maó,
i a ses filletes
fa un retgiró.
 
S'Àvia Corema,
amb un bacallà,
si li fas un mom
t’encalçarà.
 
S'Àvia Corema,
quan veu un fillet,
alça sa cama
i fa un pet».
 

Cal afegir que algunes d’aquestes estrofes són incorporades en la celebració actual.

Quan arriba a la plaça corresponent, l’acompanyant fa una dinàmica de participació amb els fillets i s’inicia el cerimonial de treure un dels peus de la geganta. Cada un dels set peus de S’Àvia Corema duu un calçat diferent. Mitjançant la pregunta «Quin ha de ser el peu que perdi avui la geganta?», que formula als fillets, comença una improvisada votació popular que determinarà quin serà el peu sacrificat. S'escull una persona i aquesta treu el peu a la geganta. Acabada l’extracció, es llancen molts caramels, que els fillets s’afanyen a recollir de terra, fent les delícies tant de petits com de grans.

L’últim peu no es treu dissabte, sinó ja el Dimecres Sant, a les portes de la Setmana Santa i ja començades les vacances escolars. En aquest cas es fa una celebració extraordinària.

Aquests darrers anys, des de 2012, l’activitat s’ha combinat amb una altra d’arrel popular, es Carameler. Són dues tradicions diferents però totes dues relacionades amb el període quaresmal. Així, cada dissabte, quan la geganta torna a l’ajuntament, els fillets reguen amb aigua i sucre uns petits arbres situats especialment enmig de la plaça de la Constitució de Maó. Quan es fa la festa final, aquests arbres donen caramels que es reparteixen entre els assistents. Cal afegir que aquests caramels són els típics caramels llargs de pasqua, embolicats en paper daurat.

Història i transformacions de l'element: 

En moltes cultures antigues, l’època de l’any que precedia a l’esclat primaveral de regeneració de la natura i de fertilització, és a dir, l’hivern, es representava mitjançant una soca, que els infants jugaven a serrar o a cremar. Com ha passat amb molt altres rituals, la tradició cristiana adoptà aquest costum i l'adaptà a les seves celebracions i al seu calendari litúrgic i festiu durant l’època de Quaresma, que passà a representar-se amb una soca. Amb el temps, l'enginy popular va convertir la soca en una figura de paper que tenia forma d'una dona, amb els braços estesos i la falda bombada perquè hi hagués espai suficient per representar-li set peus (un per cada setmana que dura la Quaresma). A poc a poc, aquesta imatge senzilla es va anar sofisticant i se li van anar afegint més detalls i, finalment, derivà en la figura de s’Àvia Corema que coneixem avui dia.

La personificació al·legòrica de la Quaresma en la figura d'una dona ja apareix de molt antic en l'àmbit literari. Un exemple és el Libro del Buen Amor (1330) de Juan Ruiz Archipreste de Hita, en una estrofa del qual parla de la significació simbòlica de la Pasqua i la Quaresma a partir d'un combat figurat entre el personatge de Carnaval (Don Carnal), que representa l'home mundà i amant dels plaers, i el de Quaresma (Doña Cuaresma), representació femenina de l'abstinència, l’austeritat i la penitència que s'han d'observar durant les setmanes de Quaresma. La primera representació gràfica del personatge en aquest enfrontament el devem al pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell, en l'oli Het Gevecht tussen Carnival en Vasten o La Batalla entre Carnestoltes i Quaresma (1559), que es conserva al Museu d'Història d'Art de Viena. La Quaresma és representada com una dona prima asseguda en un reclinatori, del qual estiren una capellà i una monja, i porta una capell en forma de casa d'abelles i dues arengades en la mà.

El testimoni més antic que tenim a Menorca de l'existència i de la representació de s'Àvia Corema és de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria en el tom dedicat a Menorca del seu Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), i diu: «Un costum curiós, molt estès a Menorca, consisteix a penjar de la paret el temps de quaresma una figura molt graciosa en cartró amb set peus, tants com setmanes té la quaresma, que s’anomenen àvies quaresmes; cada setmana li dobleguen un peu, segurament per tenir una idea clara que aquest temps de privació passarà aviat. A Ferreries he vist figures d’aquestes que en lloc d’estar dibuixades de perfil hi estaven de front, i a Alaior d’altres amb paperets movibles com a calendaris.» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 275).

L’Arxiduc va poder veure que la rigorosa observança dels dejunis i les abstinències prescrites per l'Església en temps de Quaresma eren molt seguides a l’illa, especialment als termes de l’interior, no tant a Ciutadella i encara menys a Maó, es Castell i Sant Lluís. I va constatar que el compte enrere per arribar a la seva fi es materialitzava en la representació d'aquestes imatges penjades a la paret.

En la mateixa línia, Francesc Hernández Sanz, en el seu Compendio de Geografia e Historia de la isla de Menorca (1908), les esmenta i en recull un dibuix, que segueix el mateix prototipus que el recollit per l'Arxiduc i exactament el mateix que se segueix reproduint actualment. Diu així: «Llegada la Cuaresma colgábase en puesto preeminente del comedor de la casa una figura estrafalaria, pintada y recortada, Sa Savia Corema, vieja arrugada con atributos propios de abstinencia y de rezos y con siete piés alusivos á las siete semanas cuaresmales, piés que iban cortándose á medida que estas transcurrían» (pàg. 287-288).

Joan Amades, en el Costumari català (1950), descriu dos tipus de coremes menorquines: les pròpies de les cases benestants i les que hi havia a les cases humils. De les primeres, diu que eren fetes de cartó i que es vestien amb teles de qualitat. Amades assenyala:

«La pintaven plena d'arrugues en el front i galtes i amb una barba molt bífia i nas d'aguilot, la punta del qual gairebé es tocava amb aquella. Sostenia amb una mà uns rosaris, i amb l'altra, una cistella plena de verdures i una ampolla d'oli. Era erigida amb certa solemnitat. El dimarts de Carnestoltes, el cap de família, al punt del toc de la queda, les nou del vespre, presidia i portava el rés del rosari; un cop finit aquest, tancava la porta de la casa, la qual, durant tot el temps quaresmal, es tancava en aquella hora i ja no tornava a obrir-se més tard. Treia la figura del canterano i la penjava al trespol del menjador, on restava durant tota la Quaresma, com presidint el menjar i vigilant que aquest fos segons prescrivia l'Església. Cada setmana se li tapava un peu amb un llenç, per indicar que anava passant el seu regnat. El Dissabte de Glòria, després del toc d'Al·leluia, hom la despenjava. Si era molt vella, se la cremava en el foc de la llar; les seves cendres eren curosament recollides per la mainada, i s'organitzava, per part d'aquesta, una mena de processó d'enterrament en el pati, hort o jardí de la casa» (tom II, pàg. 542).

A diferència d'aquestes coremes més riques i valuoses, Joan Amades diu que hi havia les de les cases pobres que eren «tallades en paper acartonat i pintades a mà, de l'aire de les catalanes impreses, però més boniques i de més mèrit, perquè eren totes fetes a mà, malgrat llur caire industrial». I continua: «Figuraven una vella xaruga arrugada, intensament bífia i picona, vestida a la menorquina amb uns llargs rosaris penjats a la cintura, acabats amb una gran creu que li arribava gairebé fins arran de terra. A una mà duia un bacallà, i a l'altra, unes grans grelles, no pas per fer carn a la brasa, com sembla, sinó per fer-hi peix fresc i bacallà. Aquestes figures constituïen una graciosa i interessant imatge d'art popular. Era corrent guardar aquest ninot mentre era aprofitable, a voltes mudant-li el vestit. Per no tallar-li les cames, hom les doblegava i les subjectava de manera que no sortissin per sota de les faldilles, i així donava la sensació que les hi havien tallades. No sabem qui feia aquestes Àvies Coremes típiques. Modernament, des de les darreries del segle passat, hi havia a Maó tres germans fadrins que es dedicaven a diverses petites indústries tradicionals i, entre d'altres galindaines, feien Àvies Coremes, pintades sobre cartó, de fesomia semblant a la que hem indicat, i que no anaven vestides de roba. En feien de dues mides. També era corrent guardar-les tants anys com eren aprofitables» (tom II, pàg. 542). Aquests artesans eren els germans Monjo, coneguts com es Bayons. A la mateixa època, a Ciutadella, eren molt apreciades les coremes fetes per Josep Moll Vidal mestre Mollet (1854-1932), pare del filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll (1903-1991).

Entre els fons del Museu Municipal de Ciutadella hi ha la que podria ser una de les àvies coremes més antigues que es conserven a Menorca. El fet que fos dipositada al Museu com un bé antic l'any de la seva fundació, el 1935, i que presenti els peus tallats i aferrats ―indicatiu que va ser utilitzada en diverses ocasions―, ens donaria una datació, amb reserves, d'entre les darreries del segle XIX i el primers anys del segle XX. La figura és de cartró pintat i la corema és una dona vella i lletja ―fins i tot té mostatxos―, de cara esquerpa, amb el cap tapat amb un mocador negre i vestida de dalt fins baix amb roba del mateix color; té les dues mans agafades i aferrades a la cintura subjectant un rosari. La il·lustració a color d'una àvia corema del Costumari català (1950), que Joan Amades data de 1910, presenta la indumentària i els atributs tradicionals: vella lletja, cap tapat amb un rebosillo que li arriba fins a les espatlles, cabells recollits en una trunyella fermada amb un cinta i un floc, gipó, falda llarga bombada, davantal i set peus calçats amb sabates negres amb sivella; en una mà porta un bacallà sec i a l'altra les graelles, a més d’un rosari que li penja de la cintura.

La imatge més reproduïda, a part de la de l'Arxiduc, és la que, en la segona meitat del segle XX, va dibuixar mossèn Miquel Anglada Gelabert (1933-2003), que fou vicari general de la diòcesi de Menorca i gran defensor i estudiós de la normalització de la llengua catalana en la Bíblia i en la litúrgia. A l'anvers de la seva corema, Miquel Anglada va incloure la inscripció següent:

«A ca nostra sempre la vam conèixer amb un nom més simplificat. Era només sa Corema. També he sentit qui li deia sa vella Corema i a Mallorca li diuen, em sembla, sa jaia Corema. Sigui el nom que sigui, onsevulla aquesta velleta de set peus, penjada a la paret, de la cuina sobretot, era una espècie de calendari quaresmal ―o hebdomadari perquè compta de setmana en setmana. El seu posat seriós, els vestits, no gens subjectes a la moda, i els estris que portava ―setrill de llauna, bacallà, esgrelles i rosaris― ens recordaven un estil de viure el temps quaresmal: austeritat, dejuni i abstinència i pregària. Els temps han canviat i també els costums. El bacallà ha esdevingut un mos per a la gent de paladar fi. L’estrall del carnaval quasi no té sentit perquè les sales de ball resten obertes tota la quaresma… Per açò, també he volgut donar una cara nova a la meva àvia Corema ―record rialler de s’àvia Nena. Duu un llum encès ―mig ciri de la Candelera, mig ciri Pasqual― perquè preparam la Pasqua. L’ocell i les flors ens fan ensumar la primavera. El somriure i la mirada de l’àvia ens duen un alè d’esperança i un bri d’alegria. I els peus? Són set perquè set són les setmanes. N’hi hauria volgut posar més perquè hi manquen els peus dels joves. Perdonau-me! Vaig pensar en la gent gran, els homes, els estrangers, les monges, les dones, els malalts, els pobres… Si, com era el costum, llevau un peu cada diumenge, no espereu a llevar el darrer el dia de Pasqua. Convé fer-ho la nit del Dijous Sant, que és, segons els entesos, quan acaba el temps de Quaresma».

El paral·lel més proper de la corema menorquina, el trobam a l'illa veïna de Mallorca. Joan Amades (1950) descriu aquest element tradicional de la manera següent:

«Se l'anomenava sa Jaia Serrada. Era representada per una figura somàtica; n'hi havia que eren completament de talla, mentre que d'altres estaven disposades per a ésser vestides com una imatge o una nina. Se les vestia a tall de pagesa mallorquina, amb riques robes de seda. Hom la disposava asseguda en una mena de cadira, darrera de la qual hi havia un armariet o calaixet per guardar el peus, segons hom els hi havia anat traient cada setmana, car estava feta de manera que se li podien treure del tot. Damunt de la falda hom li posava bledes, enciams i altres verdures del temps i un bacallanet sec. Aquestes Jaies constitueixen avui valuoses peces d'antiquari. També se n'havien obrades de terra cuita, però no havien abundat gaire. [...] Els grans ensenyaven la figura als infants i mai no es descuidaven de dir-los: “Si menges carn, sa Jaia Serrada vendrà i te'n durà”. La persistència d'aquesta amenaça va arribar a fer de la Jaia un ogressa per a fer por als infants en tot moment de l'any i per qualsevol motiu, en un pla completament allunyat del motiu original. La Quaresma esdevingué, per tant, un vulgar personatge de la por infantil» (tom II, pàg. 543).

Però la representació de la Quaresma a través d'una figura humana grotesca no és exclusiva de les Illes Balears. De fet, l'Àvia Corema menorquina i la Jaia Serrada mallorquina, que es caracteritzen per la seva ancianitat i taciturnitat, són molt més pròximes a la Vieja Cuaresma espanyola, que no pas a la corema catalana, més jove i elegant. Les coremes catalanes impreses, a les quals es refereix Joan Amades quan descriu les menorquines, van ser molt comunes entre finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX en la imagineria popular impresa i tenien la funció de calendari. Hi ha diverses representacions antigues d'aquest personatge fetes per gravadors, mitjançant tècniques com la xilografia o, més tard, la litografia i la calcografia. Aquests artistes degueren recórrer al tema costumista quaresmal per exhibir el seu domini de la tècnica del gravat. Les representacions noucentistes impreses solen representar una dona jove i guapa, amb el cap cobert amb un mantellina i vestida amb falda llarga, que porta un bacallà sec en una mà i un cistell ple de verdures o pinxes a l'altra, menjars propis del temps quaresmal. El tret distintiu, com sempre, són els set peus que sobresurten de la part inferior de la falda. Aquestes imatges impreses, emperò, també s'empraven de reclam per vendre més: es penjaven a les peixateries i a les parades de peix per recordar a qui passava per davant que es trobava en un període d'abstinència i privacions de carn, i que, per tant, era el moment més propici per comprar peix, sobretot bacallà.

Però a Catalunya també hi havia les coremes casolanes, més senzilles i humils, fetes de paper o elaborades a partir d'un retall d'un tros de diari. Joan Amades (1950) en recopila diferents representacions recollides arreu de Catalunya, que ens recorden inevitablement la corema menorquina. La representació, la ritualització i l’ús del personatge varien arreu del territori català, però hi ha uns trets comuns. Solen ser de paper, es posaven en un lloc visible de la casa, servien de calendari del període de dejuni i abstinència de la Quaresma, a cada setmana passada se li tallava una cama, i la darrera setmana la cremaven, com a símbol de la fi del període. A Catalunya aquest personatge es coneix com la Quaresma o la Vella Quaresma, però també hi ha altres denominacions, com la Bacallanera (Barcelona), la Sarraïna (Bages i Solsonès) i la Patorra (Cerdanya i Rosselló). Totes elles coincideixen en la figura d'un ninot o d'una dona grotesca, vestida amb una falda llarga de la qual surten set cames i que sosté entre les mans atributs similars als de la corema menorquina, com ara el bacallà sec, el rosari i les graelles. La imatge més antiga que recull Joan Amades és la Sarraïna del Solsonès, de 1810, que té la forma d'una forquilla de set pues, amb la pua d'enmig més llarga que la resta, les quals van minvant de llargària cap als extrems, i diu que la més llarga es tallava el dia de Pasqua. També es refereix a altres variacions, com la de Palafrugell, que és un ninot amb set braços en comptes de set peus, o la del Camp de Tarragona, que es representava amb set arengades seques que es penjaven a la llar de foc.

La representació de s'Àvia Corema tradicional menorquina, és a dir, la recollida per l’Arxiduc (1890-1891) o la de Francesc Hernández Sanz (1908), és la més representada actualment i respon a una iconografia del segle XIX. Andreu Ferrer Ginard, en el seu treball Ethologia de Menorca o sien Costums i preocupacións que se conserven en aquesta Illa (el manuscrit és de 1912 però va ser revisat en posterioritat i publicat el 1927), recull que a mitjan Quaresma era costum celebrar la cerimònia de serrar la Vella Corema quan arribava el quart dimecres del període quaresmal. Quan escriu el seu treball, aquesta ja era una tradició perduda, però diu que antigament serraven enmig de la plaça un bujot vestit de dona vella, la qual cosa era un autèntic entreteniment per als fillets.

S'Àvia Corema és vigent avui dia a Menorca, tant és així que ha adoptat noves formes de representació i de celebració que garanteixen la supervivència del personatge, malgrat que el seu significat com a calendari i recordatori del temps de Quaresma ha perdut intensitat a causa de la laïcització de la societat. Avui esdevé més una tradició identitària i cohesionadora com a poble que no una tradició que mantengui el seu significat religiós.

Dedicació: 

Representació simbòlica del període quaresmal.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La representació de s'Àvia Corema en si mateixa no té relació amb cap model d'organització. Tot i això, els col·legis juguen un paper destacat en la vigència del personatge entre els fillets i les filletes, així com també hi tenen un paper significatiu, actualment, l'Ajuntament de Maó i l'Agrupació de Geganters de Maó amb la creació de la geganta S’Àvia Corema.

Ús i funció: 

Religiosa, identitària

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La presència de la lletja Àvia Corema a les llars era el símbol de l'austeritat i la intensificació de la pregària i la reflexió que duia inherents el període quaresmal que, a aquest efecte, s'acompanyava de restriccions i privacions de diversa mena, principalment de tipus alimentari. A la vegada era la representació de l’expectativa del dia de Pasqua, que donava fin a aquestes restriccions. S'Àvia Corema comptava el pas d'un període de temps que es caracteritzava per la mortificació dels sentits i la preparació ascètica per a la Pasqua, el moment de la renovació de l'aliança de l'home amb Déu. Avui, tanmateix, ha perdut el seu significat religiós i ha esdevingut un simple calendari tradicional i una manera de reafirmació identitària i de pertinença a una comunitat.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

La representació de s'Àvia Corema és transmetia antigament de generació en generació en l'àmbit familiar, de pares a fills i néts. En temps actual, s'Àvia Corema ha perdut bona part del seu significat religiós original, tot esdevenint una representació iconogràfica tradicional, però desproveïda del seu context i significat primigeni. Com una mena de calendari “al mode tradicional” és transmet als infants en els centres educatius públics i concertats d'educació infantil i primària, que han esdevingut així els transmissor i perpetuadors més efectius d'aquesta representació a les generacions futures.

Viabilitat / Riscos: 

La representació de s'Àvia Corema gaudeix de bona salut, fet que en garanteix la pervivència a curt termini.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Atès que es tracta d'una representació “tradicional” del període quaresmal, ha esdevingut un element identitari, propi.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

El fet d'incloure la representació artesana de s'Àvia Corema en el currículum escolar de les escoletes infantils i de les escoles de primària com un element tradicional garanteix la salvaguarda del personatge.

Les iniciatives promogudes per certes revistes locals d’incloure una representació de s’Àvia Corema cada any inserida en un dels seus números d’aquesta època quaresmal, o de difondre coremes dibuixades per artistes menorquins contemporanis, així com les noves presentacions i representacions d’aquesta figura, com la de l'Ajuntament de Maó, ofereixen noves oportunitats per a la pervivència del personatge.

Seria interessant, tanmateix, aprofundir en l’existència de paral·lels similars en altres llocs d’Europa i del món. Això podria donar lloc a un intercanvi cultural enriquidor i motivador.

Així mateix, s’Àvia Corema pot donar lloc a la creació i la comercialització d’objectes de decoració inspirats en aquesta figura fets amb materials sostenibles. A més, en la mesura que entronqui amb tradicions compartides amb altres llocs del món, pot connectar amb un públic forà que pot estar interessat en aquests objectes, contribuint així al desenvolupament sostenible.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vols. Palma
  • AMADES, Joan (1950). Costumari Català. El curs de l'any. Salvat Editores, SA. Barcelona.
  • FERRER GINARD, Andreu (1927). «Ethologia de Menorca o sien Costums i preocupacións que se conserven en aquesta Illa». Folk-lore Balear, vol. V. Artà. [hi ha una edició del Col·lectiu Folklòric Ciutadella, el Quaderns de Folklore núm. 70, de 2002].
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • HERNÁNDEZ SANZ, Francesc (1908). Compendio de Geografia e Historia de la isla de Menorca. Maó
  • PORTELLA, Josep (1994). «Festes de Menorca (III). Temps de Quaresma. Temps de Passió». Quaderns de Folklore, 52-54. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
14/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
15/09/2019