Arròs de la terra

Àmbit: 
Salut, alimentació i gastronomía
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 6/001
Nom propi de l'element: 
Arròs de la terra
Altres denominacions: 
Arròs de moro
Breu descripció: 

L'arròs de la terra és el resultat de sotmetre el blat a diferents procediments físics tot convertint-lo en un cereal molt digestiu i ràpid de cuinar, que s'empra com a ingredient principal per a l'elaboració d'un plat tradicional de la cuina menorquina que es coneix amb el mateix nom, i que es pot elaborar de diferents maneres i emprant diferents productes per acompanyar-lo.

Avui, la comercialització de la matèria primera per cuinar l'arròs de la terra, és a dir, el blat trencat, no està molt estesa. Els qui prefereixen l'ús del producte local, disposen de l'arròs de la terra de la variant de blat de coure, de xeixa o de canya blava que es cultiva a la finca de la Marcona, a Ferreries, i que té una producció i una distribució molt limitades. Aquest és un blat molt i granulat de les dimensions de l'arròs de ver i que té les característiques de la matèria primera tradicional. Per altra banda, el blat trencat es pot substituir per un producte similar ja preparat, el búrgul dels països del Magreb, que es pot trobar a les botigues de dietètica i a les herboristeries. També té paral·lelismes amb el cuscús, una mena de sèmola de blat molt més molta i amb el gra molt més petit que l'arròs de la terra menorquí; no debades, si la recepta es cuina amb el cuscús que es comercialitza a botigues i supermercats, el plat resultant no assoleix les característiques de l'arròs de la terra tradicional.

Campanya de difusió audiovisual de l'Ipcime: Arròs de la terra.

Grup i/o comunitat: 

Àmbit domèstic i sector de la restauració de Menorca

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

L'elaboració de l'arròs de la terra, en les seves diferents modalitats, s'estén a tota l'illa de Menorca.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Tradicionalment el plat de l'arròs de la terra es menjava a l'hivern durant les porquejades, entre els mesos de novembre i febrer, però la provisió necessària d'arròs de la terra per a l'hivern se solia preparar entre els mesos de setembre i octubre, abans de Tots Sants, quan les feines d'estiu (segar, garbejar, batre, ventar, ererar i mesurar el blat) estaven enllestides. Avui, atès que es tracta d'un plat d'un alt nivell calòric, continua consumint-se preferentment a l'hivern, tot i que es pot cuinar en qualsevol moment i en qualsevol estació.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

L'arròs de la terra és el resultat de sotmetre el blat a diferents procediments físics tot convertint-lo en un cereal molt digestiu i ràpid de cuinar, que s'empra com a ingredient principal per a l'elaboració d'un plat tradicional de la cuina menorquina que es coneix amb el mateix nom, i que es pot elaborar de diferents maneres i emprant diferents productes per acompanyar-lo. La seva elaboració està totalment deslligada avui dia del món pagès.

Avui, la comercialització de la matèria primera per cuinar l'arròs de la terra, és a dir, el blat trencat, no està molt estesa. Els qui prefereixen l'ús del producte local, disposen de l'arròs de la terra de la variant de blat de coure, de xeixa o de canya blava que es cultiva a la finca de la Marcona, a Ferreries, i que té una producció i una distribució molt limitades. Aquest és un blat molt i granulat de les dimensions de l'arròs de ver i que té les característiques de la matèria primera tradicional. Per altra banda, el blat trencat es pot substituir per un producte similar ja preparat, el búrgul dels països del Magreb, que es pot trobar a les botigues de dietètica i a les herboristeries. També té paral·lelismes amb el cuscús, una mena de sèmola de blat molt més molta i amb el gra molt més petit que l'arròs de la terra menorquí; no debades, si la recepta es cuina amb el cuscús que es comercialitza a botigues i supermercats, el plat resultant no assoleix les característiques de l'arròs de la terra tradicional.

Història i transformacions de l'element: 

Diversos autors remeten a un origen àrab o musulmà (i fins i tot més antic) d'aquest plat, però no s'aporta cap informació que ho corrobori. En canvi sí que es disposa de la dada proporcionada pel frare franciscà Francesc Roger (1704-1764), el receptari del qual ha estat recollit en el llibre Art de la cuina (editat per l'Institut Menorquí d'Estudis l'any 1993). En l'apartat dedicat a les «Diverses maneres de greixeres de brou», fra Roger explica com preparar una «greixera de cap de tocino i arròs» i ho fa de la manera següent:

«Per fer esto plat, se fa de esta manera: pendràs un almud [1’95 litres] de arròs de blat per cada cap de tocino [cansalada, porc] i lo dentejaràs; i, net que serà, lo posaràs ab aigua per espai de cinc hores. I luego pendràs los caps de tocino i los ben netetjaràs, i los tallaràs, los trossos de mitja terça [uns 200 grams]. I luego posaràs lo arròs dins de una greixera [espècie de trià de terra]. Posat que serà, luego li conpondràs la carn per damunt lo arròs, que los trossos de carn estiguen mig tapats. I, compost que serà, posa-li sal per damunt, i aigua. I luego posa-lo dins el forn i deixa-lo coure. I quant serà mig cuita, la trauràs del forn i posaràs la carn dins un ribell. I luego tremparàs lo arròs de espícies, safrà i clavells [clau], i de sal; i posa-li aigua, i remena lo arròs perque les espícies i la sal se mèsclia bé. I luego, compon-li la carn per damunt, que lo qui estava tapat estíguia destapat. I posa-li un poc de sèu de tocino per damunt, i cabeces de ais senceres, mig tapades de arròs per entre los trossos de carn. I posa-lo dins el forn i deixa-lo acabar de coure. I quant serà cuita, lo trauràs del forn. I serva-la calent.»

La similitud d'aquesta recepta amb l'actual, tant en la seva elaboració com en els ingredients utilitzats, és evident, fet que permet concloure que aquest plat ja es menjava a Menorca en el segle XVIII, tot i que no amb el mateix nom amb el qual es coneix avui dia.

En el segle XIX, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el seu Die Inseln Menorca del Die Balearen in Wort und Bilt Geschildert (1890-1891), diu que «S’ha de destacar com a característic l’arròs de la terra, un plat molt estimat entre la gent del camp, sobretot a la comarca de Ciutadella», del qual afegeix, en relació amb la preparació del blat trencat que serveix d'ingredient principal, que «es fa a l’estiu; el bullen dins una caldera, després el posen dins un barril, on s’eixuga, li tiren aigua freda damunt i el trituren amb una maça, el deixen eixugar bé i el molen». Aquest autor recull tres plats amb arròs de la terra: l’arròs de la terra, cuit amb oli, del qual diu que el menja la gent molt pobra i que és poc freqüent; l’arròs de la terra, cuit amb carn, bou, be, cabrit o xulla, que es cuina tot l'any i especialment al camp i a les poblacions petites; i l’arròs de la terra cuit as forn amb carn de porc, el vigent encara avui dia i del qual diu que es fa a qualsevol època de l'any i a qualsevol indret de l'illa (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 236-237).

Antigament, la provisió d'arròs de la terra i l'excedent per vendre als pobles es preparava a finals d'estiu i principis de tardor, quan totes les feines estiuenques de preparació del blat quedaven enllestides. En l'àmbit de la pagesia menorquina, per preparar la matèria primera per fer el plat, s'agafava el blat i es passava per un sedàs per llevar-li les pellofes i brusques que hi poguessin haver barrejades amb el gra.

Una vegada net, es deixava en remull en aigua, es rentava i es deixava escórrer bé. Després, dintre d'una caldera amb aigua, es posava al foc a bullir. Quan era ben cuit (quan els grans es començaven a esquerdar com si haguessin de rebentar) es retirava del foc, es tornava a passar per aigua, s'escorria de nou i es posava a assecar al sol (antigament a l'era), amb un buganter davall. S'escampava bé, fent carreranys, i s'aplanava. De tant en tant, s'anava remenant perquè el gra s'assecàs de manera uniforme. Si les nits eren humides, a sol post l'entraven i el tornaven a treure ensoldemà. Al cap d'un parell o tres de dies, quan estava ben sec i torradet (quan agafava un to blanquinós i lluent), es recollia i es duia a moldre, de manera que quedàs granulat, més o manco, de la mida de l'arròs de ver. Es tornava a cernir per eliminar la farina més fina, i les partícules més grosses es guardaven a part per cuinar l'arròs de la terra. L'arròs de la terra es podia conservar durant mesos en un lloc sec i airejat.

Hi ha diferents receptes d'elaboració. Pere Ballester, en la seva De re cibaria (1923), recull una recepta que denomina greixera d'arròs de la terra o arròs de moro, de la qual refereix que, si no fos per la presència indispensable de l’excessiu greix de porc, «[...] podríamos considerarlo con algún fundamento una supervivencia de la dominació arábica». L'originalitat del plat rau, justament i a diferència d'altres indrets de l'àrea mediterrània peninsular (com Catalunya, València o Múrcia), en el fet que es fa al forn i que, per tant, queda sec com l'arròs fet al forn. La presència del porc, les patates (o monyacos) i la cabeça d'alls al centre recorden l'arròs al forn de l'àrea valenciana. Hi ha, doncs, una gran coincidència amb certs plats fets al forn en zones de forta tradició àrab, i amb un procediment d'elaboració que encara avui és viu en alguns països del Magrib.

L'arròs de la terra ha estat un plat molt comú i popular a Menorca durant bona part del segle XX. Va ser un plat molt consumit, i molt recordat encara avui entre la gent gran, durant els anys de penúries que seguiren a la Guerra Civil espanyola. La seva decadència s'inicià a finals de la dècada de 1960, i s’accentuà al llarg dels anys següents. El declivi progressiu del model tradicional d'explotació del sòl rural basant en el cultiu intensiu del blat, el consegüent tancament de les farineres i l'emergent activitat turística —amb el temps principal motor econòmic de l'illa—, que apostà per oferir al visitant una gastronomia més internacional i estandarditzada, foren algunes de les causes que feren que l'arròs de la terra es cuinàs cada vegada manco i, d'aquesta manera, es convertís en un plat residual a les taules de les cases menorquines.

Processos i preparatius: 

La recepta d'arròs de la terra més estesa actualment és la següent. S'agafa el blat trencat i es deixa en remull la nit anterior (si és búrgul o cuscús ja preparat per cuinar, no fa falta), amb molta quantitat d'aigua perquè el blat s'infli fins a duplicar la mida original. Ensoldemà, s'escorre bé i es preparen tots els ingredients que contindrà el plat. Es tallen els monyacos (o les patates) i les tomàtigues a trossos i es retiren les capes més seques i superficials d'una cabeça d'alls evitant que es desfaci. La carn i els embotits es tallen també a trossos tot intentat que cada comensal en tengui un tros de cada al plat. Mentre s'escalfa el forn, s'afegeix al tià el blat, els trossos de les verdures, la carn i els embotits, i es remena un poquet perquè tots els ingredients quedin ben repartits dins el tià. Es posa la cabeça d'alls al centre i s'hi afegeix aigua fins que es cobreixin tots els ingredients. Se sala, s'hi afegeix un raig d'oli i es posa a coure al forn entre 160 i 180 graus, durant 45 minuts o una hora. Al llarg del procés de cocció s'ha d'anar vigilant i afegint-hi aigua, si cal, i s'ha de donar per llest quan l'aigua s'ha reduït i el blat està perfectament cuit. El plat resultant és de textura seca, i la superfície del blat ha de quedar daurada i d'aspecte cruixent.

Pel que fa als ingredients de carn i d'embotit, s’hi poden posar els que es tenguin disponibles. Tradicionalment la carn és de porc, i la recepta pot incorporar costelles pelades, lloms, ganyells i xulla. Pere Ballester (1923) inclou també el cap del porc procedent de les porquejades, del qual diu que ha de quedar enmig del tià tret del forn i de part damunt de l'arròs, és a dir, ben visible. D'embotits, s’hi poden posar trossos de sobrassada, carn-i-xulla (o salsitxa), cuixot (o camallot) i botifarró negre. La tendència actual, emperò, és fer-ho menys greixós, per la qual cosa se solen evitar certes peces de carn i d'embotit.

Una variant de l'arròs de la terra que recullen certs receptaris, i que Miquel Mariano i Dani Florit han continuat fent al restaurant de Ca n'Aguedet des Mercadal, és la següent. Es posa un raig d'oli ben generós dins un tià de terra. Mentre l'oli s'escalfa, es talla la ceba, el porro, els tomàtics i el pebre verd a trossos. S'afegeix a l'oli calent unes fulles de llor i una o dues cabeces d'all i es remena una mica perquè es comenci a sofregir. S’hi fan un parell de voltes i, tot seguit, s'hi afegeixen els trossos de carn. Es remena tot perquè la carn agafi una mica de color i, al cap d'uns pocs minuts, s'hi afegeix pebre negre i un raig de vi blanc i aigua, o brou. Es tapa una estona perquè es confiti i s'hi aboquen després les verdures; és a dir, la ceba, el porro, els tomàtics madurs prèviament escaldats i pelats i el pebre verd. S'hi afegeix sal, pebre blanc i nou moscada, es remena, es tapa i s'espera que tot es cuini a foc lent. Mentrestant, es bullen en una olla a part, amb aigua, el blat trencat i les patates o els monyacos tallats a trossos. Una vegada bullits, s'escorren i s’incorporen al tià, on tots els ingredients es compondran amb una cullera per deixar una capa uniforme i poc gruixuda, ja que el plat final, com ja s'ha dit en la recepta anterior, ha de tenir una textura seca i cruixent. A continuació es componen al damunt els trossos d'embotit. Els trossos de carn, d'embotit i de patata han de quedar a la superfície, que siguin ben visibles. Es fica al forn durant uns 20 o 25 minuts a uns 180-200 graus i el plat queda llest per servir.

Ingredients / Matèria primera: 

Per a la recepta més senzilla: blat trencat, carn de porc (costella pelada, llom, xulla i ganyells), embotit de diferents tipus (sobrassada, salsitxa/carn-i-xulla, cuixot/camallot i botifarró negre), patates o monyacos, tomàtigues/tomàtics, una cabeça d'alls, oli, sal i aigua.

Per a la recepta de Miquel Mariano i Dani Florit: blat trencat, carn de porc (costella pelada, llom, xulla i ganyells), embotit (sobrassada, salsitxa/carn-i-xulla, cuixot/camallot i botifarró negre), patates o monyacos, tomàtigues/tomàtics, una cabeça d'alls, ceba, porro, pebre verd, llor, pebre negre, pebre blanc, nou moscada, oli, sal, vi blanc i aigua. En tost de vi, s’hi pot posar brou, i la carn de porc es pot substituir per carn de be, de conill o de pollastre.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per cuinar: fogó, tià de fang, setrill d'oli, ganivet, post de llenya, cullera de fusta, cullera i got. Per servir i menjar: capçana, cullerot, plat i forquilla.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

L'arròs de la terra s'elabora en l'àmbit domèstic. Poc estès en l'àmbit de la restauració.

Participants/Executants: 

Qualsevol persona pot cuinar arròs de la terra.

Ús i funció: 

Culinària, gastronòmica, alimentària

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

L'arròs de la terra és un plat que sorgeix de la necessitat de treure el màxim partit i aprofitar tot el que s'obtenia de l'activitat agrícola i ramadera tradicional i donar suport calòric als camperols per poder afrontar les dures feines del camp. Aquests són els principis bàsics en què se sustenta la gastronomia tradicional menorquina, per la qual cosa, malgrat que sigui un plat en desús seria de gran interès la seva recuperació i posada en valor perquè és un plat fortament lligat a la tradició i la cultura menorquines.

En l'aspecte ambiental, el blat de xeixa és una varietat tradicionalment ben adaptada a les condicions de Menorca. El foment del seu conreu contribuiria a la conservació del paisatge agrari i de formes de vida més vinculades a l'entorn natural, que indirectament també participen en la seva protecció.

El blat de xeixa és una varietat que antigament s'havia consumit en altres llocs, com Catalunya, que podrien ser també uns possibles compradors d'una producció menorquina. Per altra banda, l'existència d'una cuina autòctona és un element que cada cop més turistes valoren a l'hora de triar la seva destinació. En relació amb això, a més, un receptari de cuina tradicional que inclogués aquest plat, traduït als idiomes corresponents, seria un producte que podria interessar els visitants més gastrònoms, fins i tot com a regal per endur-se de retorn.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

L'arròs de la terra està documentat almenys des del segle XVIII, amb Fra Roger, i essencialment s'ha transmès fins avui a les cases particulars, abans principalment de mares a filles i ara sense restriccions de gènere. Actualment també es transmet a través de nombrosos llibres de receptes de cuina menorquina, per internet i als restaurant que l'inclouen en la seva carta. Per altra banda, l'associació Fra Roger. Gastronomia i Cultura, al llarg dels seus anys d'existència, ha organitzat diferents accions de difusió de l'arròs de la terra.

Viabilitat / Riscos: 

L'arròs de la terra com a plat perviu en la tradició gastronòmica illenca, però no gaudeix de bona salut. El costum cada vegada més estès de cuinar menys a casa, de comprar plats ja preparats als supermercats, la tendència actual d'elaborar receptes manco calòriques i més saludables, la complexitat de la recepta i la reduïda distribució que té la matèria primera que s'empra per a l'elaboració de l'arròs de la terra, no afavoreixen la salvaguarda ni la perpetuació d'aquest plat, de manera que es troba en un procés de declivi dins les llars particulars i la seva pervivència a mitjà i llarg termini en aquest àmbit, si es dóna, serà en una proporció molt inferior a l’actual.

D’altra banda, en el món de la restauració, tot i que es va consolidant aquest plat, encara és molt minoritari. Les tendències del turisme cultural i del turisme gastronòmic, sumades a una certa moda gastronòmica, ofereixen un context favorable per al manteniment d’aquest plat en l’àmbit professional. Actualment, però, són molt pocs els restaurant que inclouen l'arròs de la terra a la carta. Entre ells hi ha Ca n'Aguedet (es Mercadal) i S'Engolidor (es Migjorn Gran). Curiosament, Ca n'Aguedet el va incloure de manera permanent en la seva carta arran de la inesperada visita d'Horacio Sáenz Guerrero, llavors director del diari La Vanguardia, que va recaure en aquest restaurant cercant el plat després d'haver-lo vist esmentat en un fullet turístic que va anar a parar a mans seves quan va visitar l'illa l'estiu de 1987. Ja ho havia intentat sense èxit en altres restaurants, i com que a Ca n'Aguedet tampoc l'oferien a la carta, el xef li va dir que tornés ensoldemà i que li hauria preparat tot seguint la recepta de la seva mare. Al cap d'uns dies, el periodista publicà un article en el diari que dirigia sobre aquesta anècdota, tot comentat que el plat li havia agradat molt.

Hi ha algun restaurant de cuina d'autor que ha començat a interpretar l'arròs de la terra, tot adaptant-lo als gustos, les tendències i les exigències actuals però conservant l'essència tradicional del plat.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

L'arròs de la terra és considerat en el món de la gastronomia menorquina un dels plats més antics i propis de l'illa, però és poc o gens conegut entre la gent jove.

A manera d'anècdota, val esmentar que el periodista Manuel Cuyàs va publicar en un llibre una recopilació d'articles dedicats a Menorca que havia escrit per al diari El Punt Avui. El va titular Arròs de la terra. Dos juliols a l'illa de Menorca (2015), títol i plat simbòlic sota el qual reuneix les seves vivències i els seus sentiments envers l'illa.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

És un plat que és present en alguns restaurants de Menorca, però a molt pocs. Apareix, ocasionalment, en les informacions adreçades als visitants forans sobre la gastronomia local i, per tant, és un plat que el visitant pot demanar quan arriba a l'illa i que els restauradors que encara no l'ofereixen poden tenir interès a oferir. Les accions desenvolupades per diverses entitats locals de promoció de Menorca com a destinació gastronòmica i com enclavament amb una gran tradició i riquesa culinàries, com ara les accions de difusió que porta a terme l'associació Fra Roger, són altres de les mesures que s'estan portant a terme actualment.

L'associació Fra Rotger treballa per estudiar i donar a conèixer la cuina antiga i la cuina tradicional de Menorca, a través de publicacions i actes públics.

Convindria identificar quina és la comunitat que manté viu aquest plat, en la qual en tot cas caldria tenir en compte almenys els cuiners professionals que el preparen, l’associació Fra Roger i alguna representació de les persones que l’elaboren en l’àmbit domèstic. Aquesta comunitat s’hauria d’integrar en un òrgan encarregat de salvaguardar-lo, ja sigui un òrgan específic o un òrgan general destinat a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, que dissenyàs, alhora, un pla per a salvaguardar la cuina tradicional menorquina, que inclogués aquest plat.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

Es tracta d'un plat que apareix ocasionalment en les informacions adreçades als visitants forans sobre la gastronomia local. Per tant, és un plat que el visitant pot demanar quan arriba a l'illa i que els restauradors poden tenir interès d'oferir.

Podria ser molt interessant incorporar el plat a un major nombre de restaurants. En l'àmbit de l'educació —tant de fillets com d'adults―–, l'ensenyament i la difusió del receptari popular menorquí, a través de publicacions, concursos, tallers, etc., permetria mantenir i salvaguardar els plats tradicionals a les generacions futures.

També seria necessari el foment del cultiu del blat de xeixa per ampliar-ne la producció i els seus canals de comercialització, ja que avui encara no és fàcil de trobar (la Cooperativa San Crispín és un dels pocs llocs que es pot trobar blat trencat a punt per preparar el plat). En aquest sentit, caldria vetllar per marcar clarament la diferència amb altres formes similars, com el búrgul, que són d'origen forani i no tenen les mateixes característiques.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vols. Palma de Mallorca.
  • AL·LÈS, Josep (2012). Sa cuina des poble de Menorca. Les arrels de la cuina menorquina. Setmanaris i Revistes, SL. Ciutadella de Menorc.
  • AL·LÈS, Josep (2016). «La cuina del marisc a Menorca, Calderetes-oliaigües-panaderes, arrossos i demés plats de marisc». Quaderns de Gastronomia Menorquina, 3. Setmanaris i Revistes, SL. Ciutadella de Menorca.
  • AL·LÈS, Josep (2016). Sa cuina des poble de Menorca. 120 receptes essencials. Col·lecció Confit d'Ametlla, 2. Setmanaris i Revistes, SL. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1999). «Antropologia I. Antropologia: una visió històrica. Activitats productives tradicionals. La pagesia». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2017). «Sa cuina de ses àvies (1). Alaior». Quaderns de Folklore, 113. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca. [Recopilació feta pels alumnes de 1r de batxillerat curs 2014/2015 de l'IES J. M. Guàrdia i els alumnes de 6è de primària curs 2015/2016 de l'Escola Inspector Dr. Comas Camps d'Alaior)].
  • BALLESTER, Pedro (1973). De re cibaria. Cocina, pastelería, repostería menorquinas. Editorial Sintes, SA. Barcelona [Original publicat el 1923].
  • BONET, Antoni (1988). Menorca pagesa. Consell Insular de Menorca. Maó.
  • BORRÀS, Josep i BORRÀS, Damià (2004). La cuina de Menorca. Columna Edicions, SA. Barcelona.
  • CAVALLER, Ramon (1984). «La cuina menorquina (I)». Quaderns de Folklore, 14. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • D’ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • FÀBREGA, Jaume i PUIVERT, Carme (1995). La cuina de Menorca. Col·lecció Pèl de Ploma, 10. Edicions de la Magrana. Barcelona.
  • FUSTER, Xim i GÓMEZ, Manel (2005). Menorca. Gastronomia i cultura. Triangle Postals. Sant Lluís.
  • NOGUERA, Maria José (1997). Menorca a la cuina. Gastronomia i festes de l'illa, poble a poble. Red de Comunicación Global, SL. Bilbao.
  • PONS, Josep (1998). Guia de gastronomia menorquina. Associació Menorquina de Cafeteries, Bars i Restaurants de PIME. Maó.
  • RIPOLL, Luís (1983). Libro de cocina menorquina. Las mejores y más célebradas recetas de la cocina tradicional de Menorca y de la implantada por los dominadores. Luís Ripoll editor. Palma de Mallorca.
  • ROGER, Fra Francesc (1993). Art de la cuina. Llibre de cuina menorquina del segle XVIII. Col·lecció Capcer, 12. Institut Menorquí d'Estudis i Sa Nostra. Menorca.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
19/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
06/03/2019