Gloses i glosats

Àmbit: 
Tradició oral i particularitats lingüístiques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 3/002
Nom propi de l'element: 
Gloses i glosats
Breu descripció: 

La glosa cantada menorquina és una composició oral improvisada, d'entre sis i dotze mots (o versos) heptasil·làbics de rima que sol ser consonant, tot i que també s'admet asonant, amb una rima que habitualment és ab-ab o ab-ba, sent lliure l'ordenació en les interiors (sempre conservant les a i b), estenent-se actualment l'ús de la dècima espinela abbaaccddc. La glosa cantada va, gairebé sempre, amb un acompanyament musical de guitarra, normalment una o dues, i ocasionalment també hi poden intervenir el violí i el llaüt.

El glosat és l’acte públic en què un nombre d’entre dos i cinc glosadors es van alternant per a cantar les gloses que van improvisant, normalment amb un cert esperit competitiu. Quant a l'estructura del glosat, avui dia és habitual que l'ordre d'intervenció dels glosadors es mantengui invariable al llarg de la vetllada. I, pel que fa a l'espai, la glosa cantada es desenvolupa actualment en escenaris i actuacions públiques o formals, cases particulars i de lloc en esdeveniments familiars, i en tavernes o bars.

Grup i/o comunitat: 

Glosadors i sonadors

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El glosat no té una data ni una periodicitat fixa de realització. Actualment els glosats els organitzen normalment entitats cíviques, administracions locals, empreses privades i particulars, habitualment com a part dels actes que configuren esdeveniments o celebracions més àmplies. Aquests esdeveniments poden ser unes festes patronals o altres tipus de festes de caràcter cívic, com una activitat més inclosa en un programa més ampli d'actes culturals –com ara els glosats que s'organitzen amb motiu de la Diada del Poble de Menorca o en festes de barri o de veïns, per exemple– o, en un àmbit més privat, en trobades familiars o d'amics per celebrar un aniversari, unes noces, etc. o, fins i tot, s'organitzen com a reclam d'algun bar per diversificar la seva oferta i entretenir a la clientela.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Menorca té una llarga tradició d'explicar històries en vers, a la manera dels romanços, que ha passat a formar part del patrimoni musical i cultural de l'illa. La glosa cantada menorquina és una composició oral improvisada, d'entre sis i dotze mots (o versos) heptasil·làbics de rima que sol ser consonant, tot i que també s'admet asonant, amb una rima que habitualment és ab-ab o ab-ba, sent lliure l'ordenació en les interiors (sempre conservant les a i b), estenent-se actualment l'ús de la dècima espinela abbaaccddc.

El glosat és l’acte públic en què un nombre d’entre dos i cinc glosadors, al voltant d'una taula (actualment se sol decorar amb un bòtil de gin) i al so de la guitarra, es van alternant per a cantar les gloses que van improvisant, normalment amb un cert esperit competitiu, en una mena d’enfrontament dialèctic en què posen a prova l’enginy i la capacitat de resposta ràpida per rebatre els arguments de l’altre. Plantejat així, la glosa oral i el glosat menorquins estan emparentats amb altres formes de poesia improvisada d’arreu del món, com la glosa cantada de Mallorca i Eivissa, la jota del sud de Catalunya i de l'àrea valenciana, el cant d'estil valencià, el bertsolarisme del País Basc i Navarra, el trovo de Múrcia i altres regions del sud espanyol, les enchoiadas de Galícia, l’stornello italià, la gara sarda, el repentisme de l’Amèrica Llatina i altres manifestacions d’un gran nombre de països, com Rússia, Grècia, Afganistan o l’Índia, i fins i tot a l’Àfrica es practica la improvisació poètica entre el beduïns del Sàhara o els zulús. En la majoria de casos la pràctica de la improvisació té un caràcter de joc de confrontació poètica.

La improvisació és la característica principal de la glosa cantada, en la qual es valora molt l’espontaneïtat. Els versos, tot sovint tenen més de set síl·labes, però es reparteixen en set “caigudes” o valors rítmics. Normalment els glosadors comencen definint el final de la glosa i després improvisen la resta. Tot i que no existeix cap norma escrita, els glosadors tenen clar que els primers mots serveixen per introduir el missatge, els del mig el desenvolupen i els darrers els fan servir per a respondre a l’altre glosador.

La glosa cantada va, gairebé sempre, amb un acompanyament musical de guitarra, normalment una o dues, però ocasionalment també hi poden intervenir el violí i el llaüt, tot i que l'ús d'aquests dos instruments és poc freqüent. La música segueix generalment els patrons rítmics i melòdics de la composició coneguda com Ses porgueres, una tonada somiosa que té quatre parts: dues de to menor i dues de to major relatiu. Entre el primer i el segon mot del glosador hi sol haver quatre compassos d’espera. El seu ritme parsimoniós i la seva construcció melòdica —amb una sortida en la part alta de la tessitura i un seguit de línies descendents de caràcter sentenciós— li donen un so sever i transcendent, malgrat que el contingut de la glosa pugui ser irònic i sorneguer.

D’altra banda, els sonadors hi solen afegir altres acords durant el segment solista entre les intervencions dels glosadors i, a més a més, també s’han d’adaptar a la tonada que proposi cada glosador, de manera que l’acompanyament també participa de la improvisació i ambdós, sonador i glosador, es retroalimenten en una mena de diàleg musical. Per tant, l’esquema bàsic de l’harmonia no és fix i varia segons la llargada de l’estrofa i les preferències melòdiques del cantador. Pel que fa a la melodia, també hi pot haver variacions sobre la mateixa estructura, és el cas de les dones glosadores o dels homes amb vocalitat mediterrània de tenorillo, que glosen amb una tessitura més aguda.

Actualment el glosat es regeix per un protocol bastant estricte, comparat amb el que se seguia antigament. Ara és habitual mantenir un ordre d'intervenció invariable al llarg de la vetlada, i per determinar quin glosador comença es tenen en compte diferents variables, segons el dia i l'acord entre els glosadors: l'edat, la procedència (del poble on es fa el glosat o de fora) o la relació entre els glosadors (mestre-deixeble). Aquest ordre d’intervencions pactades s'estableix a finals de la dècada de 1990, ja que en temps enrere els glosadors intervenien en el moment que volien, la qual cosa aportava major espontaneïtat i provocava una major competència per a aconseguir un nombre d’intervencions més alt. Per altra banda, l'estructura del glosat també ha anat evolucionant amb el temps, i avui dia els glosadors solen començar amb una glosa de presentació sobre el poble o la casa d’on són; la segona glosa sol ser per donar les gràcies a la gent per haver anat a escolar-los; i a partir de la tercera glosa es burxen entre ells amb temes que sorgeixen espontàniament i, de vegades, fan alguna glosa a persones del públic. Les darreres gloses solen ser per acomiadar-se quan s'acaba la vetlada. També algunes vegades demanen al públic assistent sobre quin tema volen sentir cantar, i en altres ocasions són els mateixos glosadors que van fent propostes.

La qualitat del glosat ve determinat per múltiples aspectes, que van des de la manera de fer pròpia i de les qualitats particulars de cada glosador, a la inspiració que tenguin aquell dia, als mateixos sonadors, al fet de cantar més o manco enfora del públic o, fins i tot, a l'ambient i l'actitud que els espectadors puguin tenir. Per altra banda, al llarg d'un glosat, es poden fer altres castes de rima, com les codolades, que no són improvisades, sinó memoritzades i també improvisacions amb altres tonades, en general provinents de romanços. Normalment s'aprofiten els descansos per recitar-les, rompent la rítmica dels glosats i comportant un descans per als participants.

L’espai on es desenvolupa el glosat també ha sofert canvis importants al llarg de les dècades. Antigament es feien, sobretot, en l’entorn rural, en ocasions de celebracions col·lectives, especialment en les festes pageses tradicionals, però també en l’entorn urbà en espais com ara soterranis i tavernes. Avui es desenvolupen principalment en tres tipus d'espais: en escenaris i actuacions públiques o formals, en cases particulars o casats de lloc com a part d'esdeveniments familiars, i en els bars. Si el primer escenari va ser essencial en el moment en què es va revitalitzar la glosa, aquest tipus d'esdeveniment tendeix a disminuir avui dia, mentre que els que es realitzen en cases i establiments privats tenen tendència a augmentar, a causa de l'efecte contagi.

Si fins ara s'ha fet referència a la glosa cantada o improvisada, la forma més antiga de glosa, cal fer esment també a la glosa escrita. Aquesta és una composició del mateix tipus que la glosa cantada però que ja no depèn de la improvisació i que, en molts casos, no acaba sent cantada públicament. La glosa escrita també s'anomena «de cas pensat» o «de colze», ja que, a diferència de les improvisades, s'escriuen després de pensades, i en elles el glosador té l'oportunitat demostrar el seu domini dels recursos literaris que fa servir per atreure l'atenció del lector. Per tant, podríem dir que es tracta d'una modalitat de glosa més culta, en què se solen glosar casos succeïts, o bé inventats, o temes d'actualitat amb les quals es pretén alhora entretenir i alliçonar el receptor a través de les sentències i les moralines que de manera críptica s'introdueixen en les composicions.

Moltes de les gloses escrites d'en primer han estat recopilades, publicades i comentades pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella en diversos números de la col·lecció Quaderns de Folklore, una col·lecció en la qual també es poden trobar les gloses guanyadores i les finalistes de les diferents edicions del Premi Josep Vivó convocades per la mateixa associació en la dècada de 1980. L'any 2001, el Consell Insular de Menorca institueix oficialment el referit premi, i les gloses guanyadores i finalistes també s'han anat editant en publicacions posteriors.

Els autors guanyadors d'aquestes convocatòries, a la manera dels antics glosadors «de cas pensat», han glosat sobre temes ben diversos amb enginy i amb un perfecte domini de la rima, de la mètrica i dels recursos estilístics. Així, des de fets com el temporal de novembre del 2001 o la declaració de Menorca com a reserva de biosfera fins a la lloança d'actituds valentes davant la malaltia o la mort, passant pels personatges o els esdeveniments més destacats d'un any en concret de la vida menorquina, queden servats per sempre dins la memòria col·lectiva gràcies a l'aptitud d'aquests nous glosadors que, amb un to irònic i a la vegada sentenciós, i fent gala d'una gran riquesa lèxica i d'expressions genuïnes de la nostra llengua, han demostrat tenir bona traça a narrar històries en vers.

Història i transformacions de l'element: 

És difícil de determinar els orígens de la glosa cantada. En aquest sentit, Joan F. López Casasnovas, en l'article Poesia popular: els glosadors de Menorca (2007), diu que «Els poetes orals devien aparèixer durant la prehistòria i des de llavors han existit sense solució de continuïtat, fins als nostres dies». Aina Tur, en el seu treball La glosa menorquina (anàlisi contemporània del glosat i els glosadors) (2013) afirma que «[...] aquest vessant oral de la cultura ha acompanyat l'home gairebé des que el llenguatge es va desenvolupar com a mitjà de comunicació que és i, per extensió, com a eina indispensable que dotà l'home de la capacitat de pensament» (pàg. 13). La glosa menorquina és, doncs, un tipus de comunicació popular que ve d'antic i que comparteix amb nombrosos indrets i cultures d'arreu del món.

Les primeres referències històriques de l'existència a Menorca de la glosa cantada es remunten al segle XVIII, concretament a través de la figura de Josep Vivó i Parpal (1725-1791), que ha passat a la història per ser el primer glosador conegut amb nom i llinatges. Sabem de la seva existència perquè el cita, en dóna certes dades biogràfiques i en recull algunes de les seves gloses Francesc Camps i Mercadal en el seu conegut treball Folklore Menorquí (De la pagesia) (1918). Sembla ser que Josep Vivó era ferrer, tingué una vida molt humil i la seva vellesa va estar marcada per una malaltia de tremolor corporal, probablement la que avui coneixem com a malaltia de Parkinson. Se sap, també, que la seva filla, Paula Vivó Miret na Vivona, va ser glosadora alguna vegada; és, per tant, la primera dona de la qual es té notícia que va practicar aquest art a l'illa.

En la segona meitat del segle XIX, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, al seu Die Balearen in Worth und Bilt Geschildert (1869-1891), en els volums dedicats a Menorca (1890-1891), fa referència a les gloses i la idea que transmet és que era un fenomen viu i molt popular a les zones rurals de l'illa. En contraposició, Àngel Ruiz i Pablo, en l'articlet Per fer gana. Caldereta d'articles menorquins (1895), assegura que «[...] avui en dia no se'n fan de glosats; i si se'n fan, no ho sentim a dir es qui habitam a ses ciutats; però abans, abans d'entrar Menorca en el concierto de la civilización y el progreso, se'n feien moltes vegades». Estudis més recents, emperò, rebaten aquesta afirmació. Aina Tur, en el seu estudi abans referit La glosa menorquina (2013), nega la desaparició del glosat a finals del segle XIX, tot el contrari, afirma que «[...] des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, va aconseguir sobreviure d'una manera prou satisfactòria. Tot i que [...] va haver-se d'adaptar als canvis socials, econòmics i culturals que vingueren imposats pel decurs ineluctable de la història» (pàg. 14).

Els estudiosos coincideixen que la glosa cantada menorquina prové de l'àmbit la pagesia, ja que els oficis més habituals dels glosadors més coneguts d'antany han estat relacionats amb feines del camp, com ara la de pagès, la de ferrer o la d'arader. Quan es feia fosc i acabava la jornada de feina, es reunien al voltant de la taula per glosar i passar la vetlada. La glosa cantada improvisada sorgeix, doncs, com un divertiment dels menorquins de temps enrere amb el qual omplien els moments que no feien feina o els moments d'oci, com les porquejades, les mesurades, el carnaval o bé qualsevol vetlada de la gent del camp amb motiu d'una festa pagesa. En aquest context, la glosa passa als pobles i els glosadors esdevenen els portadors de les notícies, ja que expliquen tot el que saben que ha succeït anant d'un poble a un altre. D'aquesta manera, la glosa traspassa el límits de la ruralia i esdevé una font d'informació dels menestrals en les tavernes dels pobles.

A més de ser un mitjà de transmissió de notícies, la glosa cantada improvisada es converteix en un entreteniment a través del qual es posa a prova l'agudesa i la capacitat de resposta ràpida dels glosadors que, sempre de manera improvisada, comenten en glosa un tema d'interès o que suscita polèmica, notícies del moment o esdeveniments familiars o socials, en una mena de combat entre glosadors i acompanyats d'una guitarra. Si avui dia el protocol d'una sessió de glosat segueix unes pautes molts estrictes, no era així en temps enrere. Abans era prou habitual que en un moment donat els glosadors partissin «a fer assuntos», que eren uns glosats en què cada glosador assumia un rol, un personatge, i entre tots anaven narrant una història improvisada. Per altra banda, no hi havia un ordre d'intervenció prefixat, sinó que cada glosador ho feia quan volia o quan podia, perquè tots volien intervenir com més vegades millor i això els estimulava a ser ràpids i enginyosos.

Tradicionalment, el costum de glosar era transmès oralment de generació en generació en els àmbits rural i urbà. Les millors gloses cantades eren retingudes en la memòria de la gent i algunes d'elles han estat publicades després –és el cas, entre d'altres, de les recollides al Folklore Menorquí (De la pagesia) (1918) de Francesc Camps i Mercadal–. Gràcies aquests testimonis, avui disposam d'algunes informacions i conservam algunes de les gloses dels glosadors més recordats de temps enrere.

Dels dos últims segles han destacat Josep Reixart i Mora mestre Bep Manxa (1843-1915), Sebastià Alzina, Francesc Borràs es Casolà, Cosme de Son Blanc, Andreu Pons Soliveres de l’Havana (1891-1947), Llorenç Janer en Vivetes (1902-1993), Josep Triay (1907-1983), Antoni Olives l’amo de Son Mascaró (1909-1981), Biel Cardona s’Arader (1914-2001), Joan Martí Al·lès en Joan de Binifaïlla (1921-1997), Pedro Vinent Pons l’amo de Carbonell (1926-1996), Bartomeu Pons Florit en Tolo de Santa Teresa (1929-2011), Cristòfol Llambies Alzina en Tòfol de Binissequí (1936-2008), Pere Seguí Triay en Pedro de Biniguardó (1936-2012), Miquel Ametller Caules (1937), Jaume Janer (1947), Xec Morlà de Barbatxí (1938) o Esteve Barceló es Verderol (1946), entre altres. Entre els sonadors que acompanyen els glosadors hi ha Pau Mir en Tripa, Nicolau de Santa Clara en Claret, Fermín Fullana Pons en Fermín de Binicreixent o Sebastià Gomila Martí, entre molts d'altres.

En relació amb la decadència progressiva i la transformació del glosat cantat al llarg de la primera meitat del segle XX, Aina Tur (2013) recull el testimoni del fill d'un glosador que va participar en un glosat que es va fer a Ciutadella l'any 1935, conegut com el Glosat d'El Mercantil, de la manera següent: «Fou el primer glosat que es va fer dalt d'un escenari; abans es limitava als soterranis on venien vi, a les tavernes i al camp. Mon pare i un altre company van anar cercant glosadors de tot Menorca perquè hi participassin. Amb aquest glosat volien obrir la glosa al poble. Després d'aquest glosat d'escenari se'n van anar fent, però sense continuïtat. En record un que es va fer l'Any de sa Neu (1956) as Born, i un altre, l'any 1956 o 1957, a l'església del Socors. Llavors no se'n va fer cap altre fins a mitjan dels anys setanta, gràcies a la iniciativa del Col·lectiu Folklòric de Ciutadella» (pàg. 15).

Efectivament, és a partir de la dècada de 1960 quan aquesta expressió popular perd força i no hi ha renovació generacional, a causa de l'abandonament progressiu del camp, els canvis socioeconòmics del moment i les conseqüències de la dictadura franquista. La recuperació i l'expansió de la glosa i el glosat es produeixen entre les dècades de 1970 i 1990, en el context del ressorgiment de la identitat cultural pròpia menorquina que té lloc amb l'entrada en la democràcia. Amb motiu de la celebració l'any 1976 del Congrés de Cultura Catalana, el Col·lectiu Folklòric Ciutadella organitza un glosat públic amb l'objectiu de tornar a treure el glosat al carrer, on feia molt que no se’n sentien. Aina Tur, en La glosa menorquina (2013), recull el següent testimoni de Joan F. López Casasnovas, un dels organitzadors d'aquell esdeveniment:

«Pocs glosadors que hi havia, en general ja eren grans i els hi feia vessa, peresa, sortir a la palestra pública més enllà de les trobades reduïdes. Els vam anar a veure; vam descobrir aquell jove de veu potent i acudit que vola, que és en Miquel Ametller, també fill de glosador, i n'Esteve Barceló, més llest que una centella. Amb ells, i amb en Toni Pons de sonador i folklorista, fill del recordat arxiver municipal de Ciutadella en Josep Pons Lluch, vam anar a veure un i altre: en Biel Cardona, s'Arader, de Maó; en Josep Triay, migjorner, i aquell ciutadellenc Antoni Olives, l'amo de Son Mascaró, inoblidables. [...] De llavors ençà en Miquel, en Toni Pons, n'Esteve Barceló i qualcú més que em dec deixar, i que em perdoni, han fet a Menorca una tasca d'enorme importància i mèrit» (pàg. 14).

Aquest esdeveniment significà l'inici del camí de recuperació de la glosa cantada a Menorca. L'any 1981 es crea un primer grup de persones interessades a recuperar-la. El 1986 es realitzen els primers intents per transmetre les bases del glosat a totes aquelles persones interessades a aprendre'n, a través dels cursos organitzats per l'Associació de Veïns Glosador Vivó. El 1995 es crea l'Escola Menorquina de Glosat que, a poc a poc, comptarà amb el suport de les administracions. Serà, doncs, en la segona meitat de la dècada de 1990 quan es comencen a formar la majoria de glosadors actuals, tots ells de la mà del mestre glosador Miquel Ametller Caules. Aquest procés de recuperació de la glosa culmina l'any 1999, moment en què aquell primer grup que sorgeix a principis de la dècada de 1980 funda formalment l'associació Soca de Mots. Des de llavors, es compta ja amb una nova fornada de glosadors que marquen un camí d'expansió.

Els glosadors que han tingut un paper més decisiu en la recuperació del glosat han estat Miquel Ametller Caules i Esteve Barceló es Verderol, dels quals a continuació es fa una ressenya de les seves vides.

Miquel Ametller Caules neix a Ciutadella l'any 1937. De família d'arrel pagesa, ja de petit, mentre ajuda son pare en les feines del camp, al lloc de ses Gelades, tots dos fan gloses sobre temes diversos mentre munyen les vaques, llauren les tanques o espigolen els sembrats. Com a ell li agrada recordar, encara no te set anys quan participa en la seva primera sessió de glosat amb presència de públic, i d'ençà d'aleshores que ja no ho pot deixar. Malgrat la repressió del franquisme, Miquel es pot formar per mor del mestratge dels glosadors de més edat, que l'aconsellen i glosen amb ell en l'àmbit privat, amb motiu d'unes porquejades o en alguna trobada d'amics o familiars. Fins al punt que, gràcies al seu enginy natural, al seu esperit crític i lluitador, i a la seva capacitat d'improvisació, es guanya un lloc ben merescut entre els principals conreadors d’aquest gènere de la literatura oral a Menorca. Més tard, en l’època de la transició, acompanyat sempre d’un altre gran mestre glosador, Esteve Barceló es Verderol, donen una embranzida important al glosat a Menorca, manifestació que comença a agafar auge entre la societat menorquina i que divulguen a través dels actes organitzats a l'illa amb motiu de la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) i de les Trobades de Cultura Popular que el Col·lectiu Folklòric de Ciutadella promou durant una dècada decisiva per a la recuperació de la cultura d'arrel tradicional de Menorca.

Al llarg de la seva vida en Miquel té diferents ocupacions; però la seva autèntica vocació i la seva passió han estat sempre la glosa i el glosat. El seu temor que la glosa s'arribés a perdre quan desapareguessin els glosadors més vells, li va fa prendre la decisió de dedicar-se en cos i ànima a promoure el coneixement de la glosa i del glosat, tant dins com fora de l'illa, i a formar nous conreadors d'aquest gènere que puguin agafar-li el relleu i assegurin la pervivència de la glosa menorquina. Així, durant la darrera dècada del segle XX participa activament en l'organització de diferents trobades de glosadors a Menorca i es posa en contacte amb altres indrets de fora de l'illa on es manté viva la tradició de la poesia oral improvisada a fi de poder contrastar i compartir idees per aconseguir de transmetre la glosa a les generacions més joves. També en aquests anys, amb el suport del Consell Insular de Menorca, crea l'Escola Menorquina de Glosat i comença a organitzar tallers als centres d'ensenyament de l'illa per introduir la població en edat escolar en el món de la glosa. Però allò que, sens dubte, ha contribuït a donar més força a la seva tasca de difusió de la glosa és la creació de l’associació Soca de Mots, l’any 1999, amb Miquel Ametller al capdavant com a president, amb el doble objectiu de recuperar i divulgar el gènere de la poesia improvisada, per una banda, i de formar nous glosadors per una altra.

Esteve Barceló es Verderol neix a Ciutadella l'any 1946. Comença a glosar amb trenta-tres anys, quan assisteix a un glosat i queda meravellat davant l’eloqüència i la picardia dels glosadors. Aprèn de glosar ell tot sol, tot i que els seus referents són Josep Triay, Toni Olives i Llorenç Janer. Juntament amb Miquel Ametller, inicia la tasca de recuperació de la glosa i del glosat en un moment en què el gènere està en greu perill de desaparició.

Fruit de la tasca de salvaguarda empresa per aquests dos mestres, ha aparegut una nova fornada de glosadors i glosadores entre els quals, ja dins el segle XXI, destaquen noms com els de Moisès Coll, Pilar Pons, Alfonso de la Llana, Marc Seguí, Antoni Rotger, Josep Moll, Nanis Fortuny, Xavier Triay, Vicent Marí, Joan Moll, Miquel Truyol, Annabel Villalonga, Josep Abelairas, Sergio Vinent o Pere Pons; i de sonadors com Antoni Pons, Nito Ferrer, Miquel Taltavull, Ismael Moll, Antoni Carreras, Bep Guàrdia, Eva Cardona o Annabel Villalonga, entre d'altres.

En relació amb la glosa escrita, val a dir que el seus orígens estan en la publicació de notícies en paper que després eren venudes pels carrers a manera de pamflet. En el cas de Menorca, fins la dècada de 1960 és freqüent la difusió de notícies en un full solt imprès en format de glosa elaborades per glosadors que no solien participar en els glosats, però sí que les escrivien. Quan es produïa un esdeveniment destacable, aquests s'encarregaven d'escriure allò que havia succeït, després se'n feien còpies i es venien pel carrer. Aquests fulls es llegien durant les vetlades, per la qual cosa esdevenien un bon mètode de transmissió de les noticies i un entreteniment en sí mateix. Un nombre considerable d'aquestes gloses escrites antigues han estat recollides i publicades pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella en la col·lecció Quaderns de Folklore.

Entre les gloses escrites clàssiques i conegudes hi ha les que narren esdeveniments luctuosos, com ara el naufragi del vapor Général Chanzy (1910), la mort d'en Carlets en una cursa de bicicletes a Ciutadella en la dècada de 1950 o l'accident de la bateria de Llucalari de 1953; fets destacats, com la crisi de l'any 1906, les eleccions de 1914, l'emigració menorquina a l'Argentina al llarg del segle XX o la nevada de 1956; o bé donen consells morals, com ara les Gloses sobre los abusos de la moda, en què es qüestionen els nous costums en la manera de vestir de les dones del segle XIX. Entre els glosadors de glosa escrita han destacat Josep Vivó i Parpal (1725-1791), Gaspar Cardona, Josep Reixart i Mora (1843-1915), Antoni es Casolà, Josep Cardona o Llorenç Melià, que van compondre gloses prou conegudes en el seu moment, i fins i tot memoritzades i recitades en moltes converses. I més recentment, Antoni Melià Pons en Toni de Tirant (1915-2006), Fermín Gomila Pons es Batle Vell (1917-2010) o Joan Melià Pons en Joan de Sant Jordi (1921), entre d'altres.

La revifada de la glosa escrita s'inicia amb les diferents edicions del Premi Josep Vivó organitzades pel Col·lectiu Folklòric Ciutadella en les dècades de 1980 i 1990 i amb la publicació de glosa antiga i actual als Quaderns de Folklore. Aquestes convocatòries es consoliden amb la institucionalització del premi per part del Consell Insular de Menorca l'any 2001. Entre els guanyadors del Premi Josep Vivó de Glosa Escrita han destacat, entre altres, Joan F. López Casasnovas, Moisès Coll, Miquel Ametller, Marc Campins, Pere Pons Olives, Josep Portella, Bep Joan Casasnovas, Miquel Truyol, Josep Abelairas o el mallorquí Miquel Àngel Adrover.

Tema: 
Els temes de les gloses són pràcticament il·limitats, ja que depenen dels pensaments dels glosadors.
Dedicació: 

Els glosadors de glosa cantada no dediquen un temps específic a preparar els glosats, ja que es tracta d’una forma de poesia totalment improvisada.

D’altra banda, antigament, els glosadors no dedicaven tampoc cap temps a la seva formació com a tals ni a aprendre a construir gloses, sinó que era un art que es transmetia oralment, de pares a fills, o de l’amos a missatges, en ser un element que es manifestava principalment en l’àmbit rural. Quan un al·lot tenia facilitat per improvisar rimes, els altres glosadors l’animaven a assistir a glosats, on anava aprenent a través de l’escolta fins que, un dia, el convidaven a participar-hi com a glosador.

Els glosadors actuals, però, sí que s’han format, generalment a través de l’Escola Menorquina de Glosat promoguda per l’associació Soca de Mots, impulsada pel seu promotor, Miquel Ametller Caules, que fou qui començà a impartir tallers de glosa als diferents pobles de Menorca i també als centres escolars. En aquesta formació també hi ha tingut un paper destacat el glosador Esteve Barceló es Verderol, i el sonador Antoni Pons.

Minutatge: 

Un glosat no té una durada determinada, ja que es pot allargar més o menys segons el nombre de glosadors que hi participen, la inspiració dels mateixos glosadors i l’interès que desperten entre el públic les gloses que s’improvisen.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les guitarres per acompanyar els glosadors i, si s’escau, llaüt i violí. Equip de so, segons el cas.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La pràctica de la glosa cantada no està professionalitzada. Els glosadors i els sonadors són persones que han tingut la inquietud d'aprendre i practicar la glosa per decisió pròpia, per gust i per mantenir una tradició. Avui dia, els glosadors en actiu estan majoritàriament organitzats al voltant de l'associació Soca de Mots, legalment constituïda com una societat civil sense ànim de lucre. Com a tal, es regeix per uns estatuts, té una junta directiva, i els seus membres es reuneixen en junta general. Les tasques que porta a terme l'associació són molts diverses, i van des de l'organització de glosats i trobades, la formació en escoles i tallers per a joves i adults o la recerca històrica i de la memòria viva de la glosa.

Participants/Executants: 

Els glosadors i els sonadors. Els glosadors i els sonadors d'avui dia provenen de qualsevol àmbit professional. Tampoc hi ha distinció d'edat ni de gènere. Tot ells, emperò, tenen un denominador comú: una agilitat mental, (innata o fruit de la predisposició per adquirir-la i exercitar-la) que, a banda de permetre'ls crear versos de manera improvisada, els dota d'una eloqüència i una agudesa sorprenents.

Ús i funció: 

Les funcions del glosat són avui l'entreteniment i la generació d’esperit crític a través de la provocació; però antigament, i sembla que originalment, la funció principal era la transmissió de notícies. És important remarcar que la funció provocativa ha acompanyat sempre la glosa i que tots els sectors de la societat accepten que la glosa és un espai on la crítica és permesa; que tot es pot dir i es pot qüestionar si es fa a través de la glosa. És un dels motius que ha permès que s'hagi actualitzat la seva funció i hagi resorgit la glosa fora de l'àmbit de «mostra» o «d'escenari».

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

Actualment, la glosa i el glosat han adquirit un valor identitari com a forma d’expressió oral pròpia i que identifica la cultura menorquina. En un temps en que la informació escrita era reservada a les elits, la paraula esdevenia el mitjà per accedir al coneixement de notícies i llurs cants eren obres a recordar. Actualment la glosa i el glosat ja no són un marcador de la classe social.

La glosa i el glosat contribueixen clarament a reforçar el vessant sociocultural del desenvolupament sostenible, són un potent element identitari i en aquest sentit la seva pervivència ha de servir també per a reforçar la cohesió social.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

La transmissió es fa avui a través de les activitats organitzades per l'associació Soca de Mots (cursos, tallers i glosats públics).

Viabilitat / Riscos: 

En aquests moments la glosa i el glosat gaudeixen de bona salut, sobretot si es compara la situació actual amb la de fa tres o quatre dècades enrere, i semblen perfectament viables a curt termini, tot i que la seva història mostra que, al costat de períodes d'esplendor, hi ha hagut també moments de declivi que els han dut al caire de la desaparició. També es pot dir que gaudeixen de bona salut pel que fa als seus practicants, ja que n'hi ha de totes les edats, però no tant pel que fa al públic, per la qual cosa caldria cuidar aquest aspecte. La transmissió és, probablement, un dels punts més febles de la glosa.

La major part dels joves glosadors en actiu començaren a introduir-se en el món del glosat de la mà de Miquel Ametller Caules. Açò ha fet que, en tractar-se d'un aprenentatge amb un únic mestre, els referents s'hagin reduït en excés i tota la fornada de glosadors novells parteixen dels patrons que els ha ofert una sola persona. Malgrat que aquesta pot ser una de les debilitats més destacables de la glosa actual, aquesta mancança és superada pels glosadors en actiu, que cerquen altres fonts de les quals nodrir-se.

Per altra banda, la glosa ha deixat d'ensenyar-se de manera espontània perquè ha perdut l'entorn en què s'originà. Malgrat tot, l'escola de glosa ha proporcionat un nou espai en el qual s'han despertat les capacitats per a la poesia improvisada de la majoria de glosadors en actiu d'avui, tot esdevenint un instrument cabdal de pas del relleu dels vells glosadors als glosadors del futur.

Val a dir, també, que a hores d’ara la glosa viu un moment de transformació arran de la globalització, que els glosadors mateixos perceben com un element positiu, segurament clau en el ressorgiment de la glosa, però a la vegada veuen aquest procés com una amenaça, amb la por que es perdin els trets més característics de la glosa menorquina.

El fet que la seva funció principal sigui avui l'entreteniment, també representa un desavantatge respecte de les èpoques en què era una font d'informació, un mitjà de comunicació, entre altres raons perquè hi ha moltes altres formes d'entreteniment amb les quals la glosa ha de «competir».

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La glosa i el glosat són valorats com elements propis de la cultura menorquina, per la qual cosa esdevenen símbols d'identitat, de cohesió i de pertinença a la comunitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Els glosadors s'han organitzat al voltant de l'associació Soca de Mots. Aquesta associació, com a entitat que aglutina a glosadors i sonadors, hauria d'integrar-se en un òrgan encarregat de salvaguardar la glosa i el glosat, ja sigui un òrgan específic o un òrgan general destinat a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial.

Entre les activitats que duu a terme l'associació Soca de Mots destaquen les sessions de glosat que organitza directament, o bé a través de diferents entitats culturals i cíviques de l’illa, per tots els municipis de Menorca; els tallers de glosat que ofereix a les escoles i als instituts, promoguts pel Consell Insular; la creació, també amb el suport de les administracions, de l’Escola Menorquina de Glosat, i la seva participació en diverses mostres internacionals de poesia improvisada organitzada tant a les Illes com a diferents llocs d'Espanya i d’altres indrets com ara Portugal, l’Argentina, Cuba, etc. La feina d’aquest col·lectiu ha fet possible que la glosa i el glosat menorquins siguin presents avui a la majoria de les programacions culturals d’entitats i municipis de l’illa i també en trobades d’àmbit internacional i acadèmic com la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent on, des de fa uns anys, s’imparteixen tallers i s’ofereixen actuacions de vers improvisat que generen gran expectació.

La feina dels membres de Soca de Mots per divulgar i preservar la glosa ha fet possible, a més, que la seva actual embranzida no respongui a l’interès per convertir en espectacle aquesta manifestació de la nostra cultura popular. És lloable la seva capacitat de modernització, no en el sentit de canviar ritmes o estructures del glosar, sinó en el sentit de fer-lo atractiu i viu, per animar joves i no tan joves a introduir-se en un art que combina la música, la paraula, el diàleg i l’enginy a través dels cursos i tallers que promouen arreu de l’illa. Una generació de nous glosadors és, sens dubte, la millor garantia de la seva continuïtat futura.

Per altra banda, hi ha la tasca del Col·lectiu Folklòric Ciutadella que, des de 1979, publica la col·lecció Quaderns de Folklore, que ha tocat els principals temes de la cultura popular menorquina, tot esdevenint la sèrie més important de recerca i divulgació de l'illa en aquest àmbit. Dintre de la col·lecció, té un espai molt important la glosa escrita, de la qual s'han publicat nombrosos volums, amb glosa antiga i actual, recollint els treballs presentats als concursos convocats per la mateixa associació i pel Consell Insular de Menorca al llarg dels últims anys.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional de les Illes Balears.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

El Consell Insular de Menorca convoca, des de l'any 2001, el Premi Josep Vivó de glosa escrita, dotat actualment amb 1.000 euros, i cada any organitza, amb motiu de la Diada del Poble de Menorca (festa de Sant Antoni), el que s’anomena Glosat de la Diada, en el marc del qual es dóna a conèixer el guanyador del Premi Josep Vivó de cada any. Així mateix, totes les institucions oficials solen organitzar glosats en festes destacades de cada poble.

El Consell Insular de Menorca, dins el seu programa de tallers per a les escoles Salut Jove i Cultura, ofereix un taller de glosat adreçat especialment a l’alumnat de 6è de primària i 3r de secundària, a fi d’introduir i difondre aquest gènere entre la població escolar.

D'altra banda, l'Administració insular va crear, per acord del Ple de 21 de gener de 2002, la Comissió Assessora de Cultura Popular i Tradicional, amb motiu de l'entrada en vigor de la Llei 1/2002 de cultura popular i tradicional de les Illes Balears. Una de les tasques més destacades desenvolupades per aquesta comissió ha estat la d'impulsar de manera periòdica unes jornades de cultura popular (els anys 2003, 2004, 2005, 2008, 2009, 2011 i 2017), les quals s'han organitzat cada vegada en un poble diferent i, en cada una, hi ha hagut una temàtica de referència, que s'ha tractat tant en la seva vessant de divulgació més erudita, a través de xerrades o taules rodones, com de mostra de pràctica viva. El glosat hi ha estat sempre present.

Tanmateix, el bon estat de la glosa i el glosat permetrien encarar altres mesures de salvaguarda amb certa perspectiva, de manera que seria bo aprofundir en el coneixement històric, antropològic i sociològic de la glosa i el glosat a fi de poder valorar si es podrien recuperar algunes característiques dels glosats antics, com ara els assuntos o l'ordre d'intervencions espontani. En el cas que hi hagués aquesta intenció, es podrien fer algunes proves amb un públic entès i reduït, per valorar-ho convenientment.

Els estudis sobre la glosa i el glosat també poden ser un bon punt de partida per estudiar possibles iniciatives que en facilitin la transmissió i l'arribada a un públic més ampli, potser cercant nous contextos i espais on organitzar glosats (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.).

D’altra banda, atès que la glosa cantada és una forma més de poesia improvisada i que també es troba a Mallorca i a Eivissa, i en diversos llocs d'Espanya i del món, l'organització d'esdeveniments en l'àmbit balear, nacional i internacional, amb glosadors d'altres indrets, pot ser una manera d'atraure nou públic i alhora de descobrir altres mesures de salvaguarda que, ni que fos adaptades, es podrien aplicar a Menorca.

Finalment, seria d'un gran interès la promoció i la difusió conjunta de la poesia improvisada que es practica a les diferents illes de l'arxipèlag balear, així com recuperar la possibilitat plantejada fa uns anys des de Sardenya de presentar una candidatura internacional a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, una iniciativa que sens dubte ajudaria a la projecció i a la consolidació de la glosa i el glosat tant a l'illa de Menorca com a fora.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • AUTORS DIVERSOS (1980). «Gloses menorquines. Recull de glosats presentats al 1r premi de glosa escrita Josep Vivó». Quaderns de Folklore, 2. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1981). «Gloses menorquines. Concurs Josep Vivó de glosa escrita, segona edició». Quaderns de Folklore, 7. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1982). «Gloses menorquines. Premi Josep Vivó de glosa escrita, tercera edició». Quaderns de Folklore, 10. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1986). «Gloses menorquines. IV i V edició del Premi Josep Vivó de glosa escrita: recull de glosats». Quaderns de Folklore, 24. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1987). «Gloses d’en primer (I): recull de papers de gloses antigues». Quaderns de Folklore, 29. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1989). «Gloses d’en primer (II)». Quaderns de Folklore, 37. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1990). «Gloses d’en primer (III)». Quaderns de Folklore, 43. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (1990). «Gloses d’en primer (IV)». Quaderns de Folklore, 49. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2003), «Gloses del segle XXI». Quaderns de Folklore, 73. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2005). «Glosats del Premi Josep Vivó de glosa escrita 2003, 2004 i 2005». Quaderns de Folklore, 79. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «Gloses del Premi Josep Vivó 2006 i 2007». Quaderns de Folklore, 83. Col·lectiu Folklòric Ciutadella, Consell Insular de Menorca i Ajuntament de Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «La poesia oral: gèneres, funcionalitat i pervivència». Biblioteca de Miquel dels Sants Oliver, 28. Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Universitat de les Illes Balears. Montcada i Reixac.
  • AUTORS DIVERSOS (2009). «Premi Josep Vivó. Glossats finalistes 2008 i 2009». Quaderns de Folklore, 89. Col·lectiu Folklòric Ciutadella, Consell Insular de Menorca i Ajuntament de Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2017). «Premi Josep Vivó, de glosa escrita. Guanyadors i finalistes 2010-2017». Quaderns de Folklore, 112. Col·lectiu Folklòric Ciutadella, Consell Insular de Menorca i Ajuntament de Ciutadella de Menorca. Ciutadella de Menorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2018). «Gloses de la Biosfera. Premi Josep Vivó de glosa escrita 2018». Quaderns de Folklore, 11. Col·lectiu Folklòric Ciutadella, Consell Insular de Menorca i Ajuntament de Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • AMENGUAL I VICENS, Carles (2000). Gloses i plantes medicinals. Editorial Olañeta. Palma de Mallorca.
  • ASSOCIACIÓ CULTURAL CANONGE DE SANTA CIRGA (2005). Formes d’expressió oral: notes per a l’estudi de la poesia oral improvisada. Consell Insular de Mallorca. Palma de Mallorca.
  • CAMPS I MERCADAL, Francesc (1987). Cançons populars menorquines. Col·lecció Capcer, 7. Institut Menorquí d'Estudis i Entitat Local des Migjorn Gran. Ciutadella de Menorca.
  • CAMPS I MERCADAL, Francesc (1918). Folklore menorquí (De la Pagesía). Impremta Sintes. Maó. [Existeix una reedició de 1986 a càrrec de Francesc Florit Nin; Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Capcer, 4 i 6].
  • CARDONA, Bep (2017). Cançoner popular de Menorca (I). Institut Menorquí d'Estudis. Maó.
  • D’ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • DÍAZ-PIMIENTA, Alexis (1998). Teoría de la improvisación. Primeras páginas para el estudio del repentismo. Colección Antropología y Literatura, 6. Sendoa Editorial. Oiartzun (Guipuzkoa).
  • ESCANDELL GUASCH, J. i LLUCH JUANEDA, C. (2009). El glosat a Menorca: estructura i funcionament. Treball becat per l’Institut d’Estudis Menorquins. Inèdit.
  • FEBRER I CARDONA, A. (2005). Poesies I: Gloses i cobles. Institut Menorquí d’Estudis, Universitat de les Illes Balears i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montcada i Reixac.
  • LÓPEZ CASASNOVAS, Joan F. (2006). «Algunas consideraciones sobre la letra de las canciones populares menorquinas». Revista Narria Estudios de Artes y Costumbres Populares, 109-110-111-112. Museo de Artes y Tradiciones Populares i Universidad Autónoma de Madrid. Madrid. Pàg. 51-58.
  • LÓPEZ CASASNOVAS, Joan F. (2007). «Poesia popular: els glosadors a Menorca». Anuari Verdaguer 15-2007.
  • MELIÀ PONS, Joan (2006). El llibre de la rosa (gloses de Joan Melià). Es Mercadal.
  • PONS, Llúcia (). «Miquel Ametller. “Mestre” de glosadors». Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, 12. Lluçanès. Pàg. 10-15.
  • PONS, Llúcia (). «Va de glosat». Caramella.Revista de Música i Cultura Popular, 8. Lluçanès. Pàg. 48-52.
  • PONS, Sílvia i BARBER, Cristòfol (2012). Es Mercadal en glosa. L'art de fer versos al centre de l'illa. Editorial Xerra i Xala. Es Mercadal.
  • PONS OLIVES, Pere (1984). Recull de gloses d’en Pere Pons i Olives (recopilació d’Antoni Seguí i Antoni Pons). Editorial Menorca. Maó.
  • REXART i MORA, Josep (1998). «Gloses d’en primer (V)». Quaderns de Folklore, 64. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • RUIZ i PABLO, Àngel (1895). «Per fer gana. Caldereta d'articles menorquins». A: ruiz i pablo, A. (1961). Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona.
  • SERRA, Antoni (2005). Els glosats de tristor: Una forma primordial de la poesia elegíaca. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona.
  • TUR, Aina (2013). «La glosa i els glosadors». Quaderns de Folklore, 98. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • VINENT BARCELÓ, Pilar (2011). «Glosadors de cas pensat». Revista Àmbit, setembre-desembre 2011. Consell Insular de Menorca. Menorca.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
23/02/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
15/09/2019