Recol·lecció i consum de bolets

Àmbit: 
Salut, alimentació i gastronomía
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 6/003
Nom propi de l'element: 
Recol·lecció i consum de bolets
Altres denominacions: 
'Anar a cercar esclata-sangs'
Breu descripció: 

A Menorca és tradicional la recol·lecció de determinats productes silvestres, entre els quals podem destacar els bolets. El més habitual és l'esclata-sang, que es recol·lecta principalment a la tardor, fins al punt que ha donat nom a l'activitat general d'anar a cercar bolets. Altres espècies que es cullen sovint són la cama-seca, la gírgola, el peu de rata, el fredolic, el picornell i el xampinyó salvatge. Tots ells es destinen al consum alimentari, ja sigui al propi nucli familiar o després de comercialitzar-los.

Campanya de difusió audiovisual de l'Ipcime: Recol·lecció i consum de bolets.

Grup i/o comunitat: 

El conjunt de la població

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La recol·lecció i el consum de bolets s'estén a tota l'illa de Menorca.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La recol·lecció de bolets és una activitat que se sol fer a la tardor, però que ve condicionada pels factors climàtics, com el vent, la pluja, la humitat, etc. Els bolets més recol·lectats a Menorca solen fructificar entre els mesos d'octubre i desembre, tot i que el novembre és el mes més prolífic. Tanmateix, hi ha espècies que, si es donen les condicions adequades, es poden recollir a l'hivern i fins a la primavera. El major o menor èxit de la recol·lecta dependrà dels coneixements del boletaire, és a dir, del fet que sàpiga quin és el lloc adequat per recol·lectar cada espècie, però també que les condicions perquè neixin els bolets siguin o no òptimes. Així, anant als mateixos indrets, un any pot ser molt productiu i el següent pot ser més magre, o pot passar que una temporada boletaire duri uns quants mesos i que la següent, malgrat pugui ser productiva, quedi reduïda a un període de temps molt curt. La temporada de la recol·lecta també vindrà condicionada pel cicle natural de cada espècie de bolet, ja que mentre uns surten a l'inici de la tardor, altres ho fan ja ben avançada aquesta estació, a l'hivern, a la primavera o, fins i tot, a l'estiu.

No obstant això, s'ha d'apuntar que els micòlegs menorquins han detectat que, des de fa alguns anys, s'està produint una alteració dels cicles naturals dels bolets per culpa del canvi climàtic. Els estius cada cop més llargs, les tardors càlides i seques, l’augment generalitzat de les temperatures o la disminució de les pluges estan modificant els moments tradicionalment considerat propicis per a l'aparició i la recol·lecció de les espècies de bolets més apreciades a l'illa.

La periodicitat del consum dels bolets que es recol·lecten a Menorca depèn de factors diversos. Per una banda, s'han de donar les condicions favorables i que es puguin recol·lectar quan arriba la temporada de fer-ho. D'altra banda, hi ha el temps que es puguin consumir frescos abans que es facin malbé, que pot anar d'unes hores a uns pocs dies des de la seva collita. Un altre factor serà la preparació del bolet per allargar la seva vida i les seves qualitats alimentàries; és el cas d'aquells que s’assequen i que s'han d'hidratar amb aigua quan es volen cuinar, i els que es cuinen frescos i després s'envasen al buit, que es poden consumir en qualsevol època de l'any.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

A Menorca, quan arriba la tardor i s'han donat les condicions favorables, és costum la recol·lecció de bolets, una activitat que a l'illa se sol conèixer amb el nom genèric d''anar a cercar esclata-sangs', per la preferència que hi ha per aquests tipus de bolets. Aquesta activitat, ahir i avui, té com a objectiu principal l'autoconsum dels tipus recollits, una activitat que antigament era exclusiva dels homes, però que actualment també desenvolupen les dones i que, en temps més recents, ha esdevingut una activitat lúdica més dels caps de setmana, que marca el fi del cicle de l'estiu i l'inici de la tardor, i que se sol fer en família o amb els amics. És, doncs, una activitat tradicional ben viva avui dia, que fins i tot va en augment any rere any. Encara que fins ara els menorquins, bé per desconeixença, bé per desconfiança, han collit pocs tipus de bolets comestibles en comparació amb altres indrets, a poc a poc hi ha hagut un interès creixent per conèixer-los millor i recollir-los.

Els bolets més apreciats a l'illa avui dia continuen sent, amb diferència, les diverses espècies d'esclata-sang. Surten a la tardor i a l'hivern, fins i i tot, si es donen les condicions idònies, n'hi pot haver a la primavera. Malgrat tot, el costum més generalitzat entre els menorquins és anar a cercar esclata-sangs entre els mesos d'octubre i desembre, sent el novembre el mes més propici. Després de les primeres pluges de les darreries de l'estiu, els cercadors habituals d'esclata-sangs xoroien els seus rotlets secrets, és a dir, allà on les collites de l'any anterior van ser fructíferes i on la concentració de bolets va ser generosa. Quan hi ha treta o fressa, gairebé tothom prova sort, i els cercadors, paner i ganivet en mà, proven de trobar una primera menjada d'esclata-sangs. Per saber si hi ha treta, ha d'aparèixer la visible mare d'esclata-sang o senyal d'esclata-sang (Russula sp o, freqüentment, Russula torulosa), al voltant de la qual, o almanco a prop, diuen els bons cercadors que hi ha d'haver esclata-sangs. A mida que es van trobant els esclata-sangs, es tallen pel punt del tronxo que surt de la terra amb el ganivet i es van dipositant acuradament els uns damunt dels altres dins d'un paner rígid, amb el capell per avall per evitar que es trenquin durant la recerca i amb el moviment del transport. Els micòlegs diuen que en tost de tallar el tronxo és recomanable arrabassar-lo i tallar-lo després, per no endur-se'n la terra a casa i afavorir així la regeneració del miceli i, per tant, l'aparició de nous exemplars.

Són tres les espècies d'esclata-sangs més apreciades gastronòmicament a Menorca i, per tant, les més cercades. Totes elles, indistintament, són conegudes amb el nom genèric d'esclata-sang. La primera és l'espècie coneguda popularment com esclata-sang de pi (Lactarius sanguifluus), dita també esclata-sang sanguinós o esclata-sang de xipell. Fructifica en grups en pinars i alzinars calcaris, durant la tardor o entrat l'hivern si les condicions són favorables, sobre arrels de pi, mata, aladern, murta, estèpera o càrritx. La temporada de collita de l'esclata-sang de pi se sol donar per acabada el Nadal. És un tipus d'esclata-sang que es caracteritza pel seu làtex de color sang o vinós, d'aquí el seu nom popular d'esclata-sang, pel fet que sembla que sagna quan li tallen el tronxo. Aquesta espècie es pot trobar parasitada i transformada per un altre fong anomenat Hypomyces lateritius; en aquest cas, l'esclata-sang de pi es coneix com esclata-sang mascle, esclata-sang d'hivern o esclata-sang botifler, també comestible, però de forma més irregular que aquell i amb bonys al capell.

En el mateix hàbitat que l'esclata-sang de pi, i en la mateixa època que aquest, es pot trobar l'anomenat esclata-sang de murta (Lactarius vinosus). Els bolets de les espècies Lactarius sanguifluus i Lactarius vinosus són molt semblants i, de vegades, es confonen com si fossin una única espècie de bolet. Els més experts els diferencien quan els tallen; ja que mentre que en el cas del Lactarius vinosus tota la carn es torna de color vermell vinós en el tall, en el Lactarius sanguifluus només tornen d'aquest color les parts extremes. Tant un com l'altre s'identifiquen indistintament amb el nom genèric d'esclata-sang.

La tercera espècie molt valorada d'esclata-sang és la coneguda com esclata-sang de bruc (Lactarius deliciosus), dit també esclata-sang de bruc femella o esclata-sang vermell, molt conegut a Menorca però citat molt recentment a les illes veïnes de Mallorca i Eivissa. És tracta d'un tipus molt ben conegut en l'àmbit boletaire menorquí per la seva abundància i per les seves òptimes qualitats gastronòmiques. Es troba en grups més o manco nombrosos (els rotlets abans referits) en pinars on hi ha bruc femella i arbocers i en terrenys àcids, i fructifica ben entrada la tardor, a l'hivern i, si les condicions són favorables, també per primavera. Malgrat que morfològicament és molt similar a l'esclata-sang de pi, es diferencia d'aquella espècie pel seu làtex de color ataronjat viu immutable. La popularitat d'aquest bolet a Menorca fa que, just després de les pluges de les darreries de l'estiu, a finals de setembre i principis d'octubre ja es pugui trobar en safatetes envasades a botigues i supermercats. L'esclata-sang de bruc comercialitzat sol venir de la Península, de la zona dels Pirineus o de Portugal. Es comú dir que l'esclata-sang foraster, nom amb el qual s'identifica l'esclata-sang de fora, és de qualitat inferior que l'autòcton. Aquest fet s'explica perquè, moltes vegades, es venen com a Lactarius deliciosus altres espècies d'esclata-sangs molt similars que no hi ha Menorca, com són les espècies d'alta muntanya Lactarius salmonicolor i Lactarius quieticolor. Aquestes espècies se solen comercialitzar a un preu inferior, però no és estrany trobar-les barrejades, o no, amb Lactarius deliciosus a preu de esclata-sang de bruc. Per altra banda, en petites botigues de queviures o en mercats es pot trobar l'esclata-sang de Menorca quan es dona la conjuntura per a la seva recol·lecció i posterior venda. En aquests casos, se subministren en poca quantitat i a un alt preu, tot complementant els ingressos de qui els recull.

Finalment, hi ha un altre tipus d'esclata-sang que cal esmentar. És l'espècie Lactarius cyanopus, que s'ha recollit i consumit però que s'ha confús amb l'esclata-sang de pi (Lactarius sanguifluus), per la qual cosa no té un nom popular definit. S'identifica com esclata-sang, i actualment es coneix com esclata-sang blau, perquè té el làtex d'aquest color. És una espècie que fructifica en boscos de pins, és comestible, però és rara, per la qual cosa els micòlegs recomanen no recol·lectar-la.

Malgrat que no hi manca la venda privada al marge dels circuits comercials convencionals i de qualsevol tipus de fiscalització, o la venda en petites botigues a la menuda, a Menorca no està gaire estesa la recol·lecció d'esclata-sangs destinada a la comercialització. L'activitat se sol realitzar per al consum familiar. D'una bona jornada d'esclata-sangs es pot fer una bona menjada. Trets del paner, es van col·locant ordenadament en una safra amb el capell cap avall perquè estiguin airejats i no es facin malbé tan deveres. Quan s'han de cuinar, se solen fer net en sec amb un pedaç o un tros de paper per treure’ls la terra o les fulles que tenguin aferrades. Si tenen cucs, les parts més afectades es tallen amb un ganivet i es rebutgen, i només es cuinen les parts més sanes. Ara bé, si la collita ha estat exigua, tot val al fogó, encara que els micòlegs recomanen no recol·lectar els bolets amb cucs o exemplars vells, perquè tenen les seves propietats alterades.

Els esclata-sangs se solen cuinar de maneres diferents. El més comú és fer-los saltats amb oli dins una paella, i servir-los amb all i julivert. També són molt apreciats fets a la planxa, deixant-los mig crus i després servits amb un raig d'oli d'oliva i sal. Hi ha el costum de menjar-los després de recollir-los per sopar, dins un coc amb sobrassada. Tradicionalment se solien menjar tots sols, però cada vegada més s'empren com a acompanyament d'altres plats. Avui també és comú entre els bons boletaires fer-ne provisió, cuinar-los i envasar-los al buit en pots de vidre.

Tot i que l'esclata-sang és el rei dels bolets a l'illa, hi ha uns pocs bolets més també molt apreciats. La cama-seca (espècies Cantharellus alborufescens i Cantharellus pallens) és un d'ells. L'espècie Cantharellus alborufescens es dona més a la part de migjorn de l'illa, mentre que la Cantharellus pallens és més fàcil de trobar a tramuntana. La cama-seca, també coneguda com a cama-seca d'alzina, fructifica en grups en alzinars i matissars calcaris i silicis, durant la tardor, els mesos d'octubre i novembre, amagada davall la fullaca de l'alzina. No obstant això, si es donen les condicions propícies es pot recol·lectar a finals d'agost, i tot l'any excepte els mesos més secs de l'estiu.

És un tipus de bolet molt gustós, i se sol cuinar saltat en una paella, però també s’empra sovint com a ingredient per a altres plats: arrossos, fregits amb carn, o per fer salses. Antigament, després de netejar-los, es passava un fil i una agulla pel tronxo, de manera que quedassin enfilats els uns al costat dels altres sense tocar-se entre ells, i es penjaven a un lloc ventilat perquè s'assecassin bé amb la finalitat que durassin tot l'any. Quan s'havien d'emprar, es posaven en remull unes quantes hores abans de cuinar-los perquè reverdissin. Hi ha gent que encara ho fa així, però també hi ha qui fa servir la tecnologia, com ara les màquines d'envasat al buit o les deshidratadores.

Un altre bolet també recollit amb freqüència és la gírgola, especialment la gírgola de card (Pleurotus eryngii) i la gírgola de canya fèl·lera o gírgola de fèl·lera (Pleurotus eryngii var. ferulae). Aquestes espècies fructifiquen normalment de manera aïllada en tanques obertes o clarianes, la primera parasitant arrels de card girgoler (Eryngium campestre) o de card marí (Eringyum maritimum), i la segona les arrels de la canya fèl·lera (Ferula communis). La gírgola de card és manco abundant que la gírgola de fèl·lera, però és molt més saborosa i sol tenir el capell més petit que l'altra. Els diferents tipus de gírgoles apareixen a principis de la tardor i, si les condicions són favorables, n'hi ha tota la primavera. També es cuinen acompanyades d'altres ingredients principals. Entre la pagesia també eres conegudes i consumides la gírgola de marina o gírgola de carboner (Hohenbuehelia geogenia) i la gírgola de figuera de moro (Pleurotus opuntiae). La primera encara es recull i és força apreciada; la segona no és tan freqüent i s'ha deixat de collir.

Altres bolets que també es cullen per tradició, però manco que els anteriors, són el peu de rata (Clavulina cinerea), el fredolic (Tricholoma terreum), el picornell (Hydnum albidum) i el xampinyó salvatge (Agaricus sp). El peu de rata, també conegut com peu de cabrit, peu de Crist o peu de rata gris, no és gaire apreciat gastronòmicament, però es recol·lecta i es consumeix perquè és fàcil de reconèixer; fructifica normalment en grups abundosos en pinars i alzinars ja ben entrada la tardor, entre novembre i desembre. El fredolic, conegut com a orella d'estèpera, negret, bolet negre, fredolic mascle o gírgola d'estèpera és molt abundant a Menorca, i fructifica en grups grans en pinars i davall les estèperes entre novembre i desembre. El picornell, o llengua de bou, fructifica en grups més o manco nombrosos en pinars i boscos mixtos calcaris, ben entrada la tardor o a l'hivern. I el xampinyó salvatge, també conegut amb el nom genèric de bolet, surt en tanques on pasturen vaques i en marines esclarissades durant tota la tardor; val a dir que a Menorca hi ha prop de quaranta espècies diferents de xampinyó. Tots aquests bolets se solen emprar d'acompanyament d'altres plats.

Els primers bolets que se solen recollir són les cama-seques, que ja es poden trobar, si es donen les condicions òptimes, a finals d'agost o al setembre, tot just després de les pluges de finals d'estiu. Segueixen les gírgoles. I, finalment, a partir de Tots Sants, a principis de novembre, ja es poden començar a recollir les diferents espècies d'esclata-sangs.

L'interès creixent que desperta el món dels bolets actualment a Menorca ha fet que es comencin a apreciar i a recol·lectar espècies que tradicionalment no es recollien. Entre les més destacades hi comença haver les espècies Boletus aereus (a Catalunya es coneix com sureny i a Menorca ha adoptat el nom de cep); Amanita mairei var. bertaultii (coneguda com pentinella); Craterellus lutescens (coneguda com cama-seca de bruc o cama-seca d'hivern, i a Catalunya com camagroc); Russula grisea i Russula ilicis (conegudes com a blaves), o Hygrophorus latitabundus (coneguda fora de l'illa com llenega).

Història i transformacions de l'element: 

L'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildern (1869-1891), esmenta quins són els bolets comestibles més apreciats i cercats a l'illa, el context on fructifiquen, els termes on abunden més i els preus de venda, fet que ens indica que la recol·lecció i el consum de bolets estaven molts estesos a la Menorca de la segona meitat del segle XIX. Poc ha canviat des de llavors. El primer que destaca és l'esclata-sang (que identifica amb l'espècie Cortinarius cinnamomeus, però que en realitat correspon a les espècies Lactarius deliciosus, Lactarius vinosus i Lactarius sanguifluus), del qual diu que abunda a tota l'illa, en particular als termes d'Alaior, es Mercadal, es Migjorn Gran, Ferreries i Ciutadella, que es recull el novembre i que el preu de venda varia en funció de l'abundància o de si es tracta del principi o del final de la temporada de recol·lecta. També es refereix a la cama-seca (Cantharellus cibarius), de la qual diu que també és molt apreciada, que creix especialment als termes de Maó, es Mercadal i Alaior, i que el preu de venda també és oscil·lant però que rarament es troba a les botigues. En referència a la gírgola (Pleurotus eryngii), l'Arxiduc apunta que només es menja a Ciutadella i que es recull per Tots Sants, és a dir, que és el bolet més primerenc, i diu que és molt abundant i barat. Finalment es refereix al peu de Crist (Clavaria cinerea, sinònim de Clavulina cinerea), del qual diu que és difícil de trobar, i al bolet (Pratella campestris, sinònim d'Agaricus campestris), molt abundant arreu però especialment a Maó i as Migjorn Gran (versió en català de 2003, tom VI, pàg. 436-437).

Antoni Bonet, en el seu llibret Menorca pagesa II (1998), fa una aguda descripció de com l'activitat d'anar a cercar esclata-sangs ha canviat molt respecte a temps enrere. Dels cercadors diu: «Avui, degut als moderns mitjans de locomoció per anar d'un cap a s'altre, no hi ha res enfora; per açò quan arriba aquesta temporada dets esclata-sangs, i de qualsevol cosa, espàrrecs, caragols, etcètera, sa gent surt molt i vas per tot. Per aquest motiu no és gens estrany veure ran d'una marina un enfilall de cotxes, que ben mirat, sembla que allà hi hagi un partit de futbol o una competició de qualsevol cosa; al·lots, dones, homos, fins i tot gent gran que mai havien anat dins una marina, els podem veure cercant esclata-sangs, o més ben dit trepitjant marina, perquè una bona part d'aquesta gent no tenen idea d'allò que fan i més de dues vegades van a batre ferro fred». Un altre retrat que dona dels cercadors és el següent: «Uns altres cercadors són aquells que hi van a deshora, perquè no tenen espera i volen ser els primers en trobar-ne, quan sa cosa que fan és anar a fer malbé sa treta que hi pugui haver, perquè cullen aquells esclata-sangs que no són més grossos que botons d'abric i açò no els hi dóna cap profit, ni tampoc demostren ésser cercadors d'esclata-sangs».

Dels cercadors d'altre temps diu que «eren molt pocs ets homos que anaven d'esclata-sangs però aquells que hi anaven sempre feien paner ple, d'una banda perquè no hi havia tans de cercadors i de s'altra, perquè eren homos molt pràctics; per anar des poble a sa marina, i d'un cap a s'altre bona part, per no dir tots, ho feien a peu amb es paner penjat darrere, i sempre en solitari, dins sa marina no feien mai coneixedor per allà on passaven, quan trobaven un agre o sia un rotlo bo, perquè els coneixien tots, collien els esclata-sangs procurant no ser vists per ningú, ni fer coneixedor allà on els collien. Açò eren secrets professionals que mai revelaven a ningú i molts d'aquests cercadors, quan van morir se'ls van endur amb ells».

I continua: «Si trobaven gent dins sa marina, se'n feien enfora o bé s'amagaven, tampoc no perdien es temps cercant si no estaven segurs de trobar-ne, per açò de vegades per fer paner havien de caminar tot es dia; s'hora de partida cap a sa marina era a les fosques, i moltes vegades quan hi arribaven just era de dia. Malgrat haguessin de cercar tot el dia, sempre se'n duien poc menjar, i menjaven, cercant cercant. Es vespre de tornada, si per sort trobaven un carreter que els deixàs qualcar, mai donaven explicacions d'allà on venien, i si ho deien no els podien escoltar, perquè no deien sa veritat» (pàg. 118-119).

Ingredients / Matèria primera: 

Bolets de les diferents espècies recol·lectades

Ofici/Coneixements tècnics: 

A Menorca no hi ha micòlegs d'ofici. Els micòlegs menorquins són persones afeccionades al món dels bolets. Els boletaires són persones que recol·lecten bolets de manera lliure i voluntària com una afecció, un entreteniment o una tradició. Hi ha persones que també recol·lecten bolets (sobretot, les espècies més apreciades a Menorca), encara que manco, per a la seva comercialització en petits comerços i mercats per treure-se un ingrés complementari al marge de qualsevol tipus de fiscalització. La recol·lecció de bolets es fa generalment per a consum propi.

La recol·lecció d'esclata-sangs i altres tipus de bolets està directament relacionada amb el coneixement de l'entorn i amb la identificació de les diferents espècies i les seves qualitats alimentàries. Per recol·lectar bolets s'ha de saber en quin moment de l'any s'han de recol·lectar, els entorns adequats perquè fructifiqui cadascuna de les espècies i, sobretot, les condiciones meteorològiques. Bona part d'aquest saber s'obté de l'observació, de la informació d'altres cercadors i de l'èxit o no de la recol·lecció d'anteriors temporades.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per a la recol·lecció els estris necessaris són un ganivet i un paner, encara que els micòlegs experts recomanen no tallar els tronxos si no que s'han d'arrabassar. La neteja es pot fer amb un pedaç en sec o passats per aigua i escorreguts. Per cuinar-los es necessitaran els estris corresponents segons la manera de fer-los, és a dir, saltejats en una paella amb oli, a la planxa o a la brasa. Si es vol allargar la vida del bolet, es poden assecar (de manera natural o artificial) per hidratar-los de nou en el moment de cuinar-los, o cuinar-los per després envasar-los en pots al buit.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

No hi ha un model organitzatiu específic per a la recol·lecció de bolets, ja que és una tasca que es desenvolupa lliurement i de manera voluntària. Actualment hi ha l'empresa Bolets de Menorca que es dedica al cultiu de bolets (especialment d'espècies sapròfites, més fàcils de cultivar) i que els subministren per encàrrec a restaurants. També hi ha l'associació sense ànim de lucre Cercle Micològic de Menorca Dr. Saurina, dedicada a la recerca i difusió micològica en l'àmbit de l'illa.

Participants/Executants: 

Boletaires, micòlegs

Ús i funció: 

Alimentària

Patrimoni relacionat: 

La recol·lecció i el consum de bolets estan relacionats amb el patrimoni natural, perquè els bolets necessiten unes determinades condicions i un entorn adequat per a créixer.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La recol·lecció de bolets a Menorca és identificada majoritàriament per la comunitat com una activitat d'oci, desenvolupada en moments molt concrets de l'any, i centrada en la realització d'una activitat d'esbarjo en l'àmbit rural que després es veu completada amb la satisfacció de fer una menjada del producte recollit. L’activitat de recol·lecció i consum de bolets és, idò, una tradició que arrela la comunitat a la terra i, per tant, als orígens. Lligada a una bona tasca d'educació i sensibilització, aquesta tradició pot contribuir a un major respecte i estima cap el medi natural i, per tant, cap a la seva preservació i salvaguarda.

La recol·lecció dels bolets pot contribuir, convenientment gestionada, a la conservació del medi natural, tant pel que implica de manteniment d'un entorn favorable a l'aparició de les diverses espècies, com a la conservació indirecta que suposa l'aprofitament dels productes naturals. Per altra banda, aquesta afició és una porta oberta cap al coneixement d'aquest grup d'espècies i de l'espècies vives en general.

En l'àmbit econòmic, la recol·lecció de bolets a Menorca ara per ara no té gaire rellevància; se circumscriu a uns pocs recol·lectors que els venen a la menuda, tot complementant els seus ingressos, i a una iniciativa empresarial de cultiu i subministrament a restaurants per encàrrec. Iniciatives empresarials com aquesta, juntament amb una correcta regulació de la recol·lecció en el medi, podrien ser de gran interès per al desenvolupament potencial d'una indústria vinculada al territori i lligada a les tradicions i la sociologia de l'illa, tot contribuint al foment d'un producte de qualitat, ecològic i de proximitat, és a dir, de km 0.

L'existència d'una cuina autòctona és un element que cada cop més turistes valoren a l'hora de triar la seva destinació. En relació amb això, a més, un receptari de cuina tradicional que inclogués plats que incorporen bolets, traduït als idiomes corresponents, seria un producte que podria interessar els visitants més gastrònoms, fins i tot com a regal per endur-se de retorn.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

Tradicionalment, els coneixements entorn del món boletaire es transmetien de generació en generació. Els entorns on sortien, les condicions climatològiques que s'havien de donar, la ubicació de rotlos i les qualitats alimentàries de les espècies recollides les transmetien els pares als seus fills anant directament a cercar-ne. Abans era una activitat que desenvolupaven els homes, però avui dia la practiquen també les dones, i no hi ha restricció de gènere ni d'edat.

Avui també es pot adquirir o complementar el coneixement a través de publicacions escrites o de documentació virtual. En aquest sentit, la identificació i el coneixement d'altres espècies més enllà de l'esclata-sang sol ser fruit de l'interès del boletaire, la recerca, la consulta de nombrosos estudis i publicacions, i la realització d'activitats formatives. Aquests mitjans fan difusió, tant en el context de la comunitat com a les xarxes socials i Internet, i contribueix a la salvaguarda d'aquesta tradició.

Viabilitat / Riscos: 

Aquesta activitat es manté plenament viva i, fins i tot, ha viscut una revifalla, alimentada per la necessitat de contacte amb la natura, per la relativa facilitat d'aconseguir un aliment sense cost, per la moda gastronòmica i probablement altres factors.

El món dels bolets desperta un gran interès en la comunitat i actualment certes entitats desenvolupen iniciatives importants de conscienciació i sensibilització envers aquesta matèria. També són molt positives les activitats que es duen a terme de difusió i d'ampliació dels coneixements a la població sobre les qualitats gastronòmiques de les espècies existents a l'illa, ja que açò afavoreix l'observació i el respecte cap el medi natural en el qual aquestes espècies es desenvolupen.

No obstant això, hi ha alguns aspectes negatius que s’han de tenir en compte. En primer lloc, els efectes en l’ésser humà. En aquest sentit hi ha, entre d'altres, el risc d'intoxicació (el coneixement pot dur a aventurar-se massa amb tot el que açò pot comportar) o l'aparició del consum d'espècies psicoactives o al·lucinògenes. I en segon lloc, els efectes en el medi. La generalització d'aquesta activitat augmenta la pressió humana sobre l'entorn, que pot tenir com a conseqüències la destrucció innecessària d'exemplars d'espècies no apreciades, la desaparició d'espècies poc comuns o vulnerables i, sobretot, la contaminació de l'entorn. En aquest sentit, podria ser necessari, a llarg termini, regular aquesta activitat a fi de permetre i garantir la seva pràctica amb criteris de sostenibilitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les publicacions i els estudis sobre bolets apareguts al llarg dels últims anys; la difusió a través de cursos, conferències, xerrades, tertúlies, cercades i exposició de bolets, les trobades d'especialistes, i l'organització de jornades gastronòmiques de bolets són part de les estratègies de salvaguarda que la comunitat ha posat en marxa. En aquest sentit destaca la feina que porta a terme el Cercle Micològic de Menorca Dr. Saurina. A més, hi ha la transmissió generacional que encara avui es manté viva, mentre que la presència d'alguna empresa dedicada al cultiu i la comercialització de bolets a Menorca en fomenta el consum.

D’altra banda, caldria identificar quina és la comunitat que es pot considerar com a mantenidora d'aquesta activitat tradicional, per tenir-la en compte a l'hora de dissenyar accions de salvaguarda. També caldria vetllar per la conservació dels entorns naturals necessaris per a la presència d'esclata-sangs i altres bolets, tenir en compte els possibles efectes del canvi climàtic sobre aquesta pràctica, i fomentar la col·laboració entre els òrgans oficials responsables del medi ambient i els de la cultura.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «Antropologia II (volum 1). El món de la pesca. Artesania i oficis». Enciclopèdia de Menorca, tom XV. Obra Cultural de Menorca. Maó.
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 toms. Palma de Mallorca.
  • BONET, Antoni (1998). Menorca pagesa II. Ed. Antoni Bonet Bosch. Maó.
  • CARDONA, Maria Àngels (1979). «El món vegetal. Botànica. Vegetació». Enciclopèdia de Menorca, vol II. Obra Cultural de Menorca. Maó.
  • CONSTANTINO, Carles i SIQUIER, Josep Lleonard (1986). Els bolets de les Balears. Micobalear CB. Sóller.
  • ESCANDELL, Toni i ESCANDELL, Jordi (1999). Bolets de Menorca. Toni Escandell Salom. Es Castell.
  • ESTEVE-RAVENTÓS, Fernando; LLISTOSELLA, Jaume; i ORTEGA, Antonio (2007). Setas de la Península Ibérica e Islas Baleares. Ediciones Jaguar. Madrid.
  • GERHARDT, Ewald; VILA, Jordi; i LLIMONA, Xavier (2000). Bolets dels Països Catalans i d'Europa. Edicions Omega SA. Barcelona.
  • GRUP ORNITOLÒGIC BALEAR (ed.) (2011). Els Bolets a Menorca. Guia didàctica. GOB Menorca. Menorca.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8. vol.)].
  • MASCARÓ, Cristòfol; MELIS, Josep Lluís; i MIR, Guillem (2016). Guia de bolets de Menorca. Institut Menorquí d'Estudis, Agència Menorca Reserva de Biosfera i Consell Insular de Menorca. Maó.
  • MOLL, Marc (2010). «Les plantes de Menorca. Noms i usos». Col·lecció Recerca, 10. Institut Menorquí d'Estudis. Menorca.

INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Investigadors: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
07/03/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
09/03/2019