Ball del fandango

Àmbit: 
Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 4/004
Nom propi de l'element: 
Ball del fandango
Altres denominacions: 
Ball menorquí, fandango menorquí, fandango
Breu descripció: 

El fandango és el més conegut dels balls populars que han acompanyat tradicionalment a Menorca els esdeveniments de caire festiu, com ara noces, porquejades, festes patronals, etc., així com el més estès entre els grups de ball menorquins que avui mantenen ben vius els balls tradicionals de l'illa.

Com en qualsevol procés de traspàs d’informació oral, a Menorca hi ha hagut músiques i balls que han perdurat en el temps, i mentre que uns han caigut en l'oblit pels canvis de gustos i modes, altres s'han adaptat als usos i costums populars i avui es continuen ballant en molts esdeveniments i actes festius. Aquest és el cas del fandango, les jotes, el bolero i una dansa del llevant menorquí anomenada ball des còssil, tots ells importats de l'àrea peninsular o de la conca de la Mediterrània occidental però adaptats a la idiosincràsia illenca. D’aquests, el fandango és el més conegut, fins al punt que avui dia els menorquins diuen que van a 'ballar fandango' quan es troben per fer una ballada popular tradicional.

Grup i/o comunitat: 

El grup que interpreta, balla i sona el fandango de Menorca l'integren tots els balladors i sonadors que l'han après en algun moment de la seva vida, els quals s'organitzen per ballar a través dels grups folklòrics legalment constituïts a l'illa, una forma d'organització homogènia arreu del territori illenc. El perfil del ballador i del sonador de fandango pel que fa a edat, gènere o origen social és molt heterogeni.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

Els transmissors del ball dels fandango són els balladors i els sonadors que s'organitzen a través del grups folklòrics que segueixen el model associatiu i que es mouen arreu del territori illenc. Els grups folklòrics menorquins són claus en la recuperació, la pràctica i l'ensenyament del ball del fandango, que han convertit en un element clar de la configuració i vertebració d'una identitat que uneix tots els pobles de l'illa.

Hi ha grups folklòrics a Ciutadella, Ferreries, es Migjorn Gran, Alaior, Maó, Sant Lluís i es Castell. As Mercadal no hi ha cap grup folklòric, però sí que s'hi fan representacions dels balls tradicionals menorquins a càrrec dels grup folklòrics de la resta de pobles. En relació amb l'ensenyament del ball del fandango, val a dir que se circumscriu, bàsicament, a les escoles de ball que promouen els mateixos grups folklòric constituïts, per la qual cosa no s'ensenya en aquelles poblacions on no hi ha aquest tipus d'agrupacions, com són es Mercadal, Fornells (es Mercadal), Sant Climent (Maó) i Llucmaçanes (Maó).

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

En temps enrere, els balls populars es realitzaven de manera espontània o amb motiu d'algun esdeveniment destacable que fos objecte de celebració o per a divertiment dels assistents —com ara unes noces, unes porquejades, unes mesurades o unes festes patronals—, en què hi solia haver uns protocols per encetar el ball. Avui dia, els balls tradicionals, entre ells el fandango, es practiquen exclusivament en l'àmbit dels grups folklòrics legalment constituït com a societats sense ànim de lucre. I la periodicitat de la pràctica del ball ve condicionada per diferents aspectes.

En primer lloc, hi ha l'aprenentatge del ball en les escoles pels diferents grups folklòrics. La periodicitat de les convocatòries depèn de cada cas particular. El més habitual entre els grups folklòrics més actius són les trobades setmanals o quinzenals per aprendre a ballar. A més, se solen afegir trobades especials per aprendre a tocar els instruments i la música que acompanyarà el ball, és a dir, per saber fer de sonador, i dies addicionals dintre del programa regular de trobades del grup perquè els balladors aprenguin a sonar les castanyoles. Una vegada que s'adquireixen les nocions bàsiques, balladors i sonadors coincideixen en les mateixes trobades per aprendre i practicar conjuntament. Les escoles de balladors i de sonadors, malgrat que estan concebudes com una forma d'oci, se solen organitzar com si es tractés d'una escola o un curs formatiu en la seva matèria. D'aquesta manera, els aprenents, per iniciativa pròpia i per voluntat personal d'aprendre i practicar el ball, esdevenen aspirants a ser membres del grup folklòric que promou l'escola de ball a la qual assisteixen.

Actualment, a Ciutadella, hi ha un parell de grups de joves, d'entre vint i trenta anys, que es troben cada setmana o cada quinze dies per sonar. Conviden algun sonador major i, d'aquesta manera, aprenen a sonar d'una manera més popular i no tan encotillada com en l'àmbit dels grups folklòrics. Aquestes trobades de sonadors no tenen vinculació amb cap grup, sinó que solen ser membres relacionats amb algun grup folklòric, però que es troben per l'amistat que hi ha entre ells i per l'interès d'aprendre a sonar els instruments dels balls tradicionals.

En segon lloc, hi ha les trobades dels membres dels grups folklòrics, és a dir, d'aquelles persones que dominen perfectament la pràctica del ball i la música i que es troben periòdicament per no perdre’n la pràctica (les denominades 'proves'). En aquests casos, també s'ajunten balladors i sonadors per practicar junts. La periodicitat depèn també de cada grup, però entre els més actius el més freqüent és trobar-se cada setmana o cada quinze dies per practicar i organitzar els balls que es representaran en futures actuacions. Aquestes trobades serveixen per organitzar i posar al dia els membres que conformen el grup de les activitats que desenvoluparan properament. Aquestes activitats poden ser les ballades en llocs públics que promou l'Administració amb motiu d'esdeveniments o celebracions concretes; les activitats promogudes per iniciativa pròpia del grup, els intercanvis amb altres grups folklòrics de Menorca o de la resta d'Espanya, o bé les ballades o representacions d'encàrrec o per petició de tercers. Qualsevol d'aquests esdeveniments requerirà d'unes proves o pràctiques prèvies per concretar i practicar el que es farà.

En tercer lloc, hi ha les trobades que organitza la Federació Menorquina de Grups Folklòrics (Femefolk), de la qual formen part la majoria de agrupacions que actualment hi ha a l'illa. La federació, amb els representants dels diferents grups folklòrics adherits, es pot reunir cada mes o cada dos mesos. En aquestes reunions se solen organitzar i coordinar aquelles activitats en les quals han de participar conjuntament els grups folklòrics federats. Habitualment solen ser aquelles que, mitjançant un conveni de col·laboració, promouen, proposen o sol·liciten les diferents administracions de l'illa, és a dir, el Consell Insular de Menorca i els ajuntaments, com ara el programa de Ballades a sa Plaça.

Finalment hi ha la ballada pròpiament dita. Aquesta pot ser de demostració, és a dir, en la qual els balladors van vestits d'època i realitzen passos i figures de ball coreografiades; o ballades populars, que són aquelles en què els membres del grup vesteixen de carrer i es convida a ballar qui vulgui, a més a més dels integrants de l'agrupació. Aquestes ballades poden ser públiques o privades. La data i la durada la marcarà l'esdeveniment en si o el motiu de la ballada, que pot ser d'índole molt diversa. Val a dir, emperò, que les ballades o representacions públiques se solen fer amb major assiduïtat durant la temporada estiuenca. A l'estiu són freqüents les ballades populars a les places, les activitats en el marc dels programes que envolten les festes patronals dels diferents pobles o les exhibicions que es desenvolupen en establiments turístics (encara que aquests tipus d'actuacions estan cada vegada més en desús).

No hi ha data fixa de realització, tret de les temporades en què es desenvolupa el programa Ballades a sa Plaça que promouen la Federació Menorquina de Balls Folklòrics (Femefolk) i el Consell Insular de Menorca, en el marc del qual s’organitzen ballades populars a diferents municipis de l’illa que tenen lloc un diumenge de cada mes, tret del mes d’agost.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Des de temps immemorial que existeix una relació directa entre els humans, la música i el ball. Els nostres avantpassats més remots ja utilitzaven l'expressió del cos amenitzada amb una bona percussió i diferents sons musicals per celebrar, agrair o establir enllaços amb el més enllà o per demanar favor als déus.

Les músiques i els balls que actualment s'emmarquen en el context menorquí han estat una expressió d'alegria, diversió i seducció, com arreu del món, que han acompanyat esdeveniments de caire festiu, com ara noces, porquejades, mesurades, festes patronals, etc. Com en qualsevol procés de traspàs d’informació oral, a Menorca hi ha hagut músiques i balls que han perdurat en el temps, i mentre que uns han caigut en l'oblit pels canvis de gustos i modes, altres s'han adaptat als usos i costums populars i avui es segueixen ballant en molts esdeveniments i actes festius. Les músiques i balls tradicionals que es conserven a la nostra illa són diversos fandangos, jotes, un bolero i una dansa del llevant menorquí anomenada ball des còssil, tots ells importats de l'àrea peninsular o de la conca de la Mediterrània occidental però adaptats a la idiosincràsia illenca.

Dels esmentats, el fandango mereix una atenció especial, ja que és el més conegut i el més estès entre els grups de ball menorquins que avui mantenen ben vius els balls tradicionals de l'illa de Menorca. Tant és així que, avui dia, els menorquins diuen que van a 'ballar fandango' quan s'han de trobar per anar a ballar ball tradicional.

El fandango és una dansa de caràcter popular, de ritme ternari i de moviment ràpid (allegro). És una de les danses més esteses arreu d'Espanya, i se'l coneix amb diferents noms segons la zona (malagueñas, rondeñas, fandangos, etc.). A Menorca, la part musical del fandango s’ha alentit respecte de les músiques similars del territori espanyol. Primer, per la idiosincràtica tranquil·litat illenca, i en segon lloc, perquè els transmissors més majors han adequat el tempo musical per poder cantar millor, com ja es feia des d’antic amb l’afinació. No obstant això, és una música viva que convida a ballar amb sons llenyosos i de corda que ens apropen al ressò de la terra. A la part de ponent, els instruments arrenquen de manera escalonada: guitarra, guitarró i bandúrria, i fins que no comencen a ballar no entra la primera cobla. Actualment, cada fandango consta de sis cobles i la seva tornada i esperen que els balladors s’aturin de ballar per acabar la peça. S’ha de fer notar que els cantadors antics imprimien un toc personal a cada cobla, particularitats melòdiques que, amb el temps, s’han uniformat. Els cantadors actuals fan les melodies de les cobles molt semblants i cada cop menys matisades. Aquesta uniformitat també s’ha transmès en la manera de tocar els instruments: s’ha perdut el batut de guitarra que ajudava a marcar el ritme, i el guitarró i el tiple cada vegada es refinen menys. A Ciutadella es conserven musicalment tres fandangos: fandango de dalt, fandango per onze i rondella. Tenen semblances instrumentals amb peces del llevant peninsular com les malaguenyes. De fet n’hi ha una que pràcticament l’anomenem igual (rondeña). Si deixam de banda la diferència melòdica entre les tres peces, es particularitzen respectivament per un tempo cada cop més alentit. Les altres poblacions illenques sonen fandangos més abolerats, amb un so molt més airós, de reminiscències peninsulars i nord-mallorquines que han tingut més contacte amb el bolero, i en els quals poden variar la quantitat de cobles i la manera de cloure la peça (generalment coincideix amb els balladors).

El ball s'acompanya amb la guitarra, l'instrument més universal i que sobreviu a totes les èpoques i en tots els indrets del país tot creant la base rítmica i harmònica, i les castanyoles, a les quals es poden afegir altres instruments característics de cada zona. A Menorca, les rondalles o grups de música generalment es componen de sonadors de guitarres i castanyoles, i de guitarrons i tiples, considerats aquests dos els instruments més típics de l'illa. També se'n poden afegir d'altres com el llaüt, la bandúrria, els ferrets, la pandereta o la simbomba i, fins i tot, el violí i la flauta. Generalment, els protagonistes són les guitarres i els guitarrons, que marquen els baixos i fan els acords; el llaüt, que fa els contrapunts, i la bandúrria, que fa les melodies, com també les fan el violí i la flauta. Els instruments de percussió, com la pandereta, el vidre raspat, els ossos, les canyes, els ferrets o la simbomba, s'empren o no segons l'agrupació o segons la peça que s'interpreta.

Segons Maria Antònia Moll, en el monogràfic Folklore Musical de Ciutadella. Instruments i balls típics (1994), el fandango menorquí s'assembla, quant a l'estructura formal, al fandango de tipus andalús, i es divideix en dues parts clarament diferenciades: una d'instrumental i l'altra vocal-instrumental. La part instrumental correspon sempre a la tornada (estribillo), i la part vocal-instrumental correspon sempre a la cobla cantada per un solista acompanyat pels instruments. Així es van alternant tornada i cobla i, normalment, es canten fins un total de sis cobles, però poden arribar a un màxim de dotze. Cada cobla implica una lletra diferent, però sempre amb la mateixa melodia del fandango que es toqui; sense que hi hagi d'haver necessàriament cap relació entre els textos de les diferents cobles del fandango, ben al contrari. La tornada és sempre instrumental i la bandúrria pot variar la melodia cada vegada que fa una nova tornada. La tornada té sempre el mateix pas, l'anomenat paseo, i amb cada cobla executa un pas o punt de ball diferent.

Maria Antònia Seguí (1994) explica l'ordre d'entrada dels instruments en el fandango de la manera següent: en primer lloc entra la guitarra en solitari i de forma anacrústica en el segon temps, fent un arpegi (rasgueo) de quatre acords sobre la dominant; seguidament, en el segon compàs, entren a la vegada el guitarró i el triple; en el quart compàs entra per fi la bandúrria amb una de les seves característiques, alegres i agudes melodies, que ens conduirà, després de dues llargues frases, a l'entrada de la primera cobla. Quan ja ha entrat la veu començarà el ritme amb les castanyoles, just al final del primer vers o mot.

Dins aquesta primera part instrumental, es podrien considerar els primers dotze compassos com una introducció i els dotze següents com a tornada, ja que la resta de tornades que hi ha entre cobla i cobla són sempre de dotze compassos, excepte després de la 3a, la 4a i la 6a cobla, que són de setze compassos i reben el nom d''arronses'. La tornada del fandango es basa harmònicament en l'alternança entre dominant i tònica, cada dos compassos i sempre en mode menor. Acabada la tornada, tot just després que el cantor comenci la cobla, el fandango passa al seu relatiu major i continua en aquest mode durant tota la cobla alternant cada quatre compassos, amb l’ordre d'acords següents: tònica (4 compassos) - subdominant (4 compassos) - tònica (4 compassos) - dominant (4 compassos) - tònica (2 compassos) - subdominat (2 compassos), i acaba entrant en la cadència de dominant del mode menor per conduir-nos una altra vegada a la tornada inicial.

Maria Antònia Moll Seguí (1994) explica l'estructura del fandango de la manera següent, encara que s'ha de tenir en compte que l'estructura dependrà de la quantitat de balladors que hi hagi i del tipus de ballada que es faci, ja que part d'aquesta estructura es pot allargar o escurçar en funció d'aquests condicionants:

  1. Introducció instrumental (12 compassos sense castanyoles)
  2. Tornada inicial (12 compassos sense castanyoles)
  3. 1a cobla (24 compassos amb castanyoles), 1r paseo (12 compassos: 8 amb castanyoles i 4 sense)
  4. 2a cobla (24 compasso amb castanyoles), 2n paseo (12 compassos: 8 amb castanyoles i 4 sense)
  5. 3a cobla (24 compassos amb castanyoles), 3r arronsa (16 compassos: 12 amb castanyoles i 4 sense)
  6. 4a cobla (24 compassos amb castanyoles), 4t arronsa (16 compassos: 12 amb castanyoles i 4 sense)
  7. 5a cobla (24 compassos amb castanyoles), 5è paseo (12 compassos: 8 amb castanyoles i 4 sense)
  8. 6a cobla (24 compassos amb castanyoles), 6è arronsa (12 compassos amb castanyoles) i finalitza el fandango

 

La cobla del fandango s'estructura en sis frases. La primera, la tercera i la cinquena frase es condueixen sempre a la cadència de tònica major; la segona frase condueix a la cadència de subdominant; la quarta ens duu a la cadència de dominant; la sisena i darrera frase, en la primera meitat ens porta a la cadència de subdominant (dos compassos) i en la segona meitat ens retornarà (dos compassos més) a la cadència de dominant del mode menor per entrar de bell nou amb la tornada. Així, la melodia d'aquestes frases estarà subjecta a les variacions harmòniques exigides per les diferents cadències i modulacions de cada vers exposades abans. La melodia de primer vers de cada cobla interpretada pel solista entra sempre de forma acefàlica o postètica, o sigui després de l'atac que ve marcat pel ritme de l'instrument. La melodia instrumental de la bandúrria serà del tot independent de la melodia vocal de la cobla, la qual hi estarà sotmesa tan sols per les cadències de final de frase. La cobla del fandango és quasi sempre una quarteta heptasíl·laba, i en rares excepcions és un quintet. En tenir la cobla del fandango sempre sis frases o versos, quan es tracti d'una quarteta caldrà repetir dos versos per fer la cobla sencera, i si és un quintet caldrà repetir-ne només un. L'esquema més usual de repetició és el següent, quan es tracta d'una quarteta: 1a (frase) 1a 2a 3a 4a 1a. Si es tracta d'un quintet bastarà repetir només un vers, segons la forma més antiga, l'esquema és el següent: 1a (frase) 2a 3a 4a 4a 5a. Una altra forma que també s'utilitza és: 1a (frase) 2a 3a 4a 5a 1a.

El ball de fandango a Menorca és una dansa que, per la tasca de recuperació de la Sección Femenina, només s’ha conservat coreografiat, és a dir, que ha perdut la llibertat d’execució que tenien individualment les parelles. Actualment es formen grups de quatre, o més balladors, que realitzen el mateixos moviments des del començament fins al final de cada ball. Per tant, hi ha parelles de ball alineades amb altres parelles que acaben formant dues línies paral·leles i totes executen els mateixos moviments a dreta i esquerra. Col·loquen els braços en semicircumferència a l’alçada de l’espatlla i els mouen airosament amunt i avall d’acord amb el moviment dels peus. Una volta els sonadors han començat la peça els balladors se situen a prop d’ells i, en la forma detallada més amunt, comencen a ballar. Tots, balladors i balladores, fan els mateixos moviments de ball a dreta i esquerra. Per tant, les parelles encarades, tot i que fan el mateix moviment, visualment, sembla que van en direcció contrària. Només alguns balls des Migjorn Gran que s’han estès a altres poblacions fan mirall; és a dir, executen el pas amb el peu contrari provocant que la parella, visualment, es mogui en la mateixa direcció. Altres llocs peninsulars també executen balls en les dues modalitats (fent mirall o invers).

Pel que fa a l’execució del ball, el fandango consta de tres moments ben diferenciats: passeig, arronsa i pas de ball o punts de ball. Parlar de pas o de punt de ball és parlar d’una mateixa cosa. La majoria de balladors parlen de passos de ball (a Ciutadella van numerats: primer pas, segon pas, etc., i en altres indrets els indiquen amb un nom que sol ser inventat pel qui l’ensenya: punta taló, rossegueta, etc.), però hi a persones que parlen de punts (potser perquè en alguns indrets els passos estan constituïts per diferents punts o per la influència mallorquina que en alguns indrets anomenen els passos 'punts' de ball). Generalment hi ha un cap de balladors que marca el començament i les voltes dels balladors perquè tots vagin a una (en les agrupacions, aquest ja ha estat elegit prèviament; en canvi, en les ballades populars, s’atorga al ballador més antic o experimentat que hi hagi i, si n’hi ha més d’un, amb un gest es posen d’acord). El fandango comença amb una mena de passeig a dreta i esquerra que es repeteix després de cada cobla just després d’haver executat l’arronsa. L’estructura bàsica d’aquest passeig el trobam a molts altres indrets peninsulars, però executats amb aires i floritures diferents. És la repetició d’un desplaçament lateral a dreta i esquerra que comença amb l’elevació del peu dret i després d’un petit balanceig a l’aire cau una mica més endarrere del peu esquerra. A continuació el peu esquerra fa un desplaçament per davant el dret (sempre amb desplaçament lateral del cos) i finalment el peu dret arrossega una mica per darrera l’esquerra i se situa al costat d’aquest darrer. Llavors comença de la mateixa manera el desplaçament cap a l’esquerra. Una volta entra la cobla, s’executa el pas corresponent. Com hem dit, a Ciutadella, hi ha un ordre preestablert i sempre és el mateix. Als altres indrets de Menorca també estan mitjanament coreografiats, però hi ha alguns fandangos que permeten una mica més de llibertat a l’hora de triar el pas de ball. La majoria d’aquests passos de ball tenen una estructura bàsica molt similar, que juguen amb la pressió amb la punta del peu per rebotar sobre el mateix peu i creuar amb l’altre per davant i després executar una mena de battue (o batuda) rudimentari (més bast i popular que el del ballet) de dos moviments: davant i darrere. Aquests passos també tenen un desplaçament lateral (dreta i esquerra com el passeig). Aquests tipus de pas representen el 98% dels passos que s’han conservat a Menorca ja que, de l’estructura bàsica, se’n fan moltes variacions (amb volta, dues voltes, punta taló, peu davant peu darrere, etc.). El tercer moviment, l’arronsa, és un moviment similar al pas de vals (1, 2, 3... 1, 2, 3) en el qual el primer pas és més llarg i s’avança amb un desplaçament lateral, mentre que el segon i el tercer es marquen al mateix lloc i al centre de l’estructura del vals. Després de l’arronsa, amb una volta sobre si mateix i compassada amb la música, s’enllaça amb el passeig que ja s'ha descrit. Alguns dels fandangos de la resta de l’illa no fan servir l’arronsa i els balladors i balladores passen dels passos de ball al passeig amb dues voltes (a banda i banda) sobre si mateix.

A Ciutadella s'han conservat divuit passos de ball o punts de ball de fandango (els 6 primers, els 6 darrers i els 6 passos antics, aquests darrers recuperats en la dècada de 1980), amb les músiques del fandango de dalt, el fandango per onze i la rondella. Les altres poblacions conserven els fandangos de Ferreries, menorquí, des Migjorn, etc. Aquests tenen un aire més amallorquinat i s'hi executen més d'una vintena de passos entre els de Ferreries i els passos des Migjorn Gran, alguns dels quals tenen molta similitud amb els passos de fandango de Ciutadella i d’altres amb passos de Mallorca. Tot plegat, com ja s'ha avançat, presenta grans similituds amb els balls del llevant espanyol, que suggereixen un mateix tronc comú.

Història i transformacions de l'element: 

És pràcticament impossible situar en el temps l'arribada exacte del ball del fandango a Menorca. I molt més difícil és, encara, esbrinar com era el ball en els seus orígens i com ha anat canviant al llarg dels temps fins arribar als nostres dies. El fandango que es balla avui dia és el que ens ha estat transmès dels nostres avantpassats més immediats i, per tant, ens permet recular només fins a les darreries del segle XIX. Així i tot, bona part dels instruments que actualment acompanyen aquest tipus d'expressions culturals es recullen en documents més antics, de la primera meitat del segle XVIII, que es conserven en els diferents arxius històrics de l'illa, com ara la guitarra, el guitarró, el tiple, la bandúrria, el llaüt o les castanyoles. Molts dels altres instruments que apareixen als fons documentals (la cornamusa, sac de gemecs o xeremia, el baixó, la dolçaina o la cítara, per exemple) han caigut completament en l'oblit, com també ho han fet altres danses que es ballaven antigament a Menorca i que també apareixen als escrits (la xàquera, la gallarda, la sarabanda o la tarantel·la, per posar alguns exemples), fent que ens evidencia que els balls i les músiques populars canvien, evolucionen o s'abandonen en el temps segons els gustos i les modes de cada moment.

No hi ha una teoria consensuada sobre l'origen del ball a Menorca, però els més agosarats, com ara Francesc Hernández Sanz, en la seva obra Compendio de Geografia e Historia de la isla de Menorca (1908), o Deseado Mercadal, en el seu treball El folklore musical de Menorca (1979), defensen que l'arribada del fandango a l'illa la devem als repobladors de Menorca després de la conquesta d'Alfons el Liberal de 1287, però és molt difícil creure que portassin músiques i balls que encara estarien uns quants segles a aparèixer. El fandango és un dels tipus més antics de dansa espanyola i un dels balls tradicionals més estesos avui dia per tota la geografia d'Espanya, però no apareix documentada fins a principis del segle XVIII. Segons l'historiador Josep Crivillé i Bargalló, en el tom El folklore musical de la col·lecció Historia de la música española (1983), cita que el document més antic que fa referència al ball del fandango data de 1712, i es tracta d'una descripció en llatí del capellà espanyol Martín del fandango de Cadis, que descriu en els termes següents: «Conocí esta danza en Cádiz, es famosa por sus pasos voluptuosos y se ve ejecutar actualmente en todos los barrios y en todas las casas de esta ciudad. Es aplaudida de modo increíble por todos los espectadores y no es festejada solamente por personas de baja condición, sinó también por las mujeres más honestas y de posición más elevada» (pàg. 223-224).

El Diccionario de Autoridades, el primer repertori lexicogràfic de la llengua castellana, publicat per la Real Academia Española entre 1726 i 1739, defineix el fandango com un «baile introducido por los que han estado en los Reinos de las Indias, que se hace al són de un tañido mui alegre y festivo» (1732). Si fos així, doncs, des del port d'entrada de les Amèriques a la península, el fandango s'estendria i es popularitzaria arreu d'Espanya dins l'ambient teatral-cançonetista, i l’haurien adoptat també els menorquins, que l'adaptaren a la seva pròpia idiosincràsia. A mitjans segle XVIII, l'enginyer britànic destinat a Menorca John Armstrong, en el seu The History of the island of Minorca (1752), parla dels balls menorquins ―sense especificar quins es tracten― i diu que a l'hivern es feien a les cases i a l'estiu, a les places, i també parla de com l'home exterioritzava la seva força i activitat, mentre que les dones ballaven amb moviments més lents. Per altra banda, Christoph F. H. Lindemann, un capellà de les tropes alemanyes hannoverianes desplegades a Menorca com a part de la guarnició britànica durant la segona dominació britànica de l'illa, en el seu Geographische und Statistische Beschreiburg der Insel Minorka (1786), diu del fandango que és un ball de moviments ben simples acompanyat d'una guitarra i que segueix el compàs amb les castanyoles o les baquetes del tambor. També se sap que al 1782 Juan de Silva Meneses y Pacheco, XIV Comte de Cifuentes i governador de Menorca durant la dominació espanyola de l'illa del segle XVIII, va ser rebut en en una visita a Ciutadella amb balls de fandango a la plaça del Born.

Del segle XVIII també es conserven nombroses representacions gràfiques de la pràctica de balls populars a Menorca i l'ús de certs instruments per acompanyar-los. Aquestes imatges han servit d'inspiració per a la confecció dels vestits que porten els balladors dels grups folklòrics creats al llarg del segle XX per ambientar millor les seves actuacions públiques. Alguns exemples representatius són les obres anònimes Festa popular a Sant Llorenç de Binixems, del fons del Centre d'Art i d'Història Hernández Sanz de Maó, i Pagesos benestants ballant a l'entrada de Binigemor, d'una col·lecció particular; així com les obres costumistes de Joan Chiesa Festa de camp a Sant Llorenç de Binixems, del Centre d'Art i d'Història Hernández Sanz; Festa de Sant Llorenç de Binixems (atribuït a Chiesa), de l'Ajuntament d'Alaior; Estudi de personatges, de la col·lecció de Tomàs Vidal Bendito, o Estudi de personatges menorquins, de la Fundació Rubió i Tudurí-Andrómaco, entre altres.

Francesc Hernández Sanz, en el seu Compendio de Geografia e Historia de la isla de Menorca (1908), en relació amb el balls que es practicaven a Menorca durant els segles anteriors al XIX, diu: «Muy aficionados á la danza los menorquines, tenian sus bailes públicos en la plaza mayor de las ciudades en medio de un círculo de bancos y de sillas, alumbrando de noche el animado espectáculo grandes hogueras sostenidas por soportes de hierro. No se bailaba más que la jota ó el fandango, introducido seguramente por catalanes o aragoneses durante la conquista, al son de guitarras y bandurrias; el derecho de bailar se sacaba á subasta: quant y direm de la dansada; quant y direm quant!, gritaba el saitx ó guardia municipal”. I segueix: “Con el fandango amenizaban también las familias sus fiestas íntimas ya en ocasión de unas bodas, ya en las matanzas de cerdo (porqueitxadas), una de las más placenteras entre los campesinos, ya entre los días de carnaval, tiempo de alegría para los isleños, quienes después de pasar el día en ayunos y sermones dedicaban la noche á saraos y galanteos» (pàg. 286-287).

En la sarsuela costumista ciutadellenca Foc i fum, escrita per Joan Benejam Vives (1846-1922) i musicada després per Francesc Rosselló Sintes (1828-1898), hi ha el personatge de l'amo en Joan, un pagès retirat que viu a Ciutadella, el qual es refereix en un moment de l'obra que de jove ballava fandango, com si es tractàs d'una cosa del passat. Tot tenint en compte que la sarsuela va ser escrita el 1885 i que el personatge és un home major (posem entre seixanta i setanta anys), és aquest un curiós testimoni que a principis del segle XIX el ball del fandango era ben viu, i que a finals del mateix segle, quan es compon l'opereta, era pràcticament residual.

Així ho fa constar, també, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria a la segona meitat del segle XIX. En el seu Die Insel Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), diu que Menorca ha estat envaïda pels balls europeus, i que ja s'han fet populars en carrers i places. Ho explica així: «Pels carrers del poble més petit i tot es pot veure ballar avui en dia polques i valsos. Altre temps eren el fandango i el bolero els que constituïen la diversió dels joves d’ambdós sexes en els balls que es feien a places i carrers, sobretot el dia del sant patró del poble i els dies que es feien carreres, llevat del dia de Sant Antoni. Cada ball era anunciat per un pregoner i s’atorgava a qui més pujava, però els doblers que s’ingressaven es destinaven a pagar les despeses de la festa, com es fa encara avui a Mallorca. Amb la intenció de mostrar la seva estima a les al·lotes, la puja el preu a vegades era molt forta, per la competència entre un pretendent i un altre. Les al·lotes que esperaven per al ball estaven assegudes als bancs que encerclaven l’improvisat saló de ball» (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 264).

Damià Bosch, en el seu estudi Música i balls populars a Menorca. Inventari de grups folklòrics (2011), explica que la generalització del fandango i altres balls tradicionals que es ballen avui dia a Menorca són el resultat de la recuperació intencionada d'aquesta tradició popular fruit d'un context històric molt concret, i recent. D'un document inèdit redactat pel prevere ciutadellenc Rafael Bosch, extreu que a l'any 1913, amb motiu de la celebració del centenari de Francisca Seguí Vila, es va organitzar a Ciutadella un ball de fandango perquè ella l'havia ballat de jove, i que va ser molt difícil trobar quatre balladors que encara el ballassin. L’autor assegura que aquest sentiment de pèrdua podria haver contribuït a la recuperació dels antics balls menorquins, entre ells el fandango, que encara sobrevivien entre algunes famílies menorquines de la pagesia com un vell reducte del passat. Damià Bosch afirma que el caliu de les danses menorquines es va mantenir, malgrat les canviants modes, fins entrat el segle XX a les zones des Migjorn Gran, el barranc d'Algendar i al migjorn de Ciutadella, paratges de l'antiga ruralia menorquina força connectats, fet constatant per Joan Benejam Vives en el seu inoblidable Ciutadella veya. Recorts d'un cuan temps enrera (1909), però alhora molt aïllats de la resta de la realitat illenca i de les ciutats. I el fet que temporers de Capdepera i Artà anassin a treballar a les zones de migjorn de Menorca al llarg dels segles XIX i XX ha fet que hi hagi moltes similituds entre aquests dos indrets en la manera de tocar el guitarró i en alguns passos de ball.

En les dècades de 1940 i 1950, a iniciativa de la Sección Femenina de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) i en el context de la política franquista d'impulsar els “bailes tradicionales” i el “traje regional”, es recupera de manera real la música i els balls de temps antic i neix la necessitat de crear una indumentària tradicional per escenificar aquestes representacions, que es desenvoluparan bàsicament en festivals i concursos de música i dansa d'àmbit nacional. Així, els primers vestits creats per ballar i sonar s'inspiraran en els treballs d'investigació de folkloristes i estudiosos de la cultura popular del moment, com ara els ciutadellencs Josep Pons Lluch (1910-1987) i Fernando Martí Camps (1917-1993), adequant-los, com no podria ser d'altra manera, a la moda vigent. Aquesta serà la llavor dels col·lectius que avui mantenen viva aquesta manifestació tradicional de Menorca, i que beuran dels pocs sonadors i balladors que mantingueren el seu saber, resistint-se a abandonar-lo malgrat els canvis, fins a la postguerra.

Avui el ball del fandango es transmet a través d'associacions sense ànim de lucre, els grups folklòrics, que promouen, amb les ballades, els estudis i les escoles de ball obertes a tothom, la difusió, la recerca i l'aprenentatge d'un dels trets més identitaris i vius de la cultura popular de l'illa. Dels grups folklòrics que es van crear en les dècades de 1940 i 1950, encara en sobreviuen dos: el Grup Folklòric Aires des Migjorn Gran, creat el 1940, i el Grup Folklòric Aires del Barranc d'Algendar, de 1945. Entre els desapareguts, hi ha el Grupo Folklórico Mahón (1949) i el Grupo Folklórico Menorquín. La resta van començar a donar les primeres passes entre les dècades de 1970 i 1990, en el context del ressorgiment de la identitat cultural pròpia menorquina que va tenir lloc amb l'entrada en la democràcia, i que va fer que el Col·lectiu Folklòric Ciutadella reunís els quatre grups que en aquell moment hi havia a Menorca amb l'afany de recuperar i difondre els balls i la música popular. D'aquesta manera es va engegar la primera trobada folklòrica de Menorca al teatre salesià de Ciutadella. En aquest nou context de revifada de la cultura pròpia, es popularitza el ball tot posant l'accent en el caràcter local del fandango, a la vegada que s'activa la consciència d'unitat per una pràctica compartida, el fet de ballar fandango.

Entre els grups creats en aquest context també n'han desaparegut uns pocs amb els anys, són els casos del Grup Folklòric Camí d'en Barrotes de Maó (1977-1987), el Grup Folklòric Mare de Déu del Toro des Mercadal (1979-1991), el Grup de Dansa Mussuptà de Sant Climent (1986-1994) o el Grup Folklòric Sant Joan (principis 1970-1994).

En ordre cronològic de fundació, els grups folklòric que mantenen avui dia viu el ball del fandango són els següents: Grup Folklòric Aires des Migjorn Gran (es Migjorn Gran, 1940), Grup Folklòric Aires des Barranc d'Algendar (Ferreries, 1945), Grup Folklòric Sant Miquel (Ciutadella, 1971), Grup Folklòric Tramuntana (Ciutadella, 1972), Grup Folklòric Sant Isidre (Ciutadella, 1973-1974), Grup Folklòric Ciutadella (Ciutadella, 1978), Grup Folklòric Castell de Sant Felip (es Castell, 1978), Grup de Balls Populars Arrels de Sant Joan (Ciutadella, 1983), Grup de Ball Es Penell (Ferreries, 1987-1988), Escola de Música i Ball Menorquí del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís (Sant Lluís, 1988), Grup Folklòric Es Born (Ciutadella, 1988), Grup Folklòric Es Rebost (Maó, 1991) i Rondalla i Grup de Ball d'Alaior (Alaior, ca. 1995). Malgrat l'abundància de grups folklòrics i d'estar molt ben repartits arreu del territori illenc, no tots ells mantenen l'activitat amb la mateixa intensitat. Així com en les últimes dècades s'han anat creant i s'han anat dissolent diferents grups folklòrics, és lògic pensar que aquesta mateixa dinàmica es mantindrà en el futur, i mentre que uns deixin de ballar i es dissolguin, n'apareixeran altres de nous.

Damià Bosch (2011) apunta que «Amb el primer esclat dels anys 40, un nombrós grup de persones va tenir la sort de poder aprendre dels millors mestres, de persones que encara havien estat a temps de viure i gaudir de manera natural les músiques i balls que es feien a les festes familiars, sobretot a la pagesia. Al final de la jornada d'unes noces, porquejades, acaballes del segar i altres feines agrícoles col·lectives, se celebrava un bon ball on convidaven els veïns dels voltants. [...] És a dir, a més a més de la transmissió oral existent entre generacions d'algunes branques familiars de la pagesia, havia nascut una mena d'ensenyament col·lectiu que va permetre eixamplar el ventall de la transmissió oral. […] Tots ells ens han fet arribar el que havien après dels seus pares, avis, besavis i rebesavis. Amb un càlcul aproximat dels anys que inclouen aquesta retrocessió generacional, ens situam a principis del segle XIX, temps en què els fandangos i boleros ―i més tard les jotes― van ser els balls de moda entre el populatxo. Els participants d'aquestes manifestacions espontànies cercaven principalment la satisfacció d'un desig d'esbargiment, d'alegria expansiva, de diversió personal, àdhuc fins i tot de gresca» (pàg. 11-12).

Amb el temps hi ha hagut, emperò, una clara transformació de l'element. Si s'observa una representació, es pot apreciar que el fandango «és un ball pausat i a la vegada molt marcat. És un ball de parella. L'home i la dona es mantenen separats a una distància prudencial tots dos proveïts de castanyoles o al manco l'home. El ball té un començament lent, sembla com si passegessin; als pocs instants entra la música i entra el ritme. Aquests acords donen a la parella mobilitat: passes a dreta i a l'esquerra. Sembla que la dona fuig de l'home però aquest la segueix en els seus moviments. Descriuen línies paral·leles. Mouen els braços amb soltura al començament de la cobla. Canvien el passeig per un bot que l'home imita. Ella balla mirant a terra com si es volgués amagar. L'home la mira sempre seguint el ritme del fandango. Se succeeixen les passes abans de la tornada. La dona amb molta gràcia fa unes voltes sobre si mateixa per advertir a l'home el pas o el punt. Torna un insinuós passeig de dreta a esquerra sempre seguint el ritme». Amb aquestes paraules descriu el fandango Josep Costa, en una ponència de les I Jornades de Cultura Popular de les Illes Balears celebrades el 1993. Aquest ball, acompanyat amb música senzilla, es practicava antigament en celebracions íntimes, i era una dansa insinuosa i alegre que es transmetia en l'àmbit familiar de generació en generació (pàg. 147-148).

Avui, els transmissors del ball l'ensenyen completament coreografiat, tant pel que fa a la interrelació entre la parella com la que hi ha entre tots els membres del grup, com si es tractàs d'una escenificació. Ha passat de ser un ball de parella, a ser un ball de grup de parelles que segueixen totes elles els mateixos passos al màxim de conjuntats. El ball s'organitza en dues rengleres perfectament alineades, amb els sonadors al darrere, i quan comença té una tonada que els balladors ja coneixen i saben les passes que farà la parella. El mètode tant planificat de transmissió i d’aprenentatge del ball d'avui dia és la mostra fefaent que quan es va recuperar en la dècada de 1940-1950, el fandango pràcticament ja no es ballava. És possible, per tant, que el ball del fandango actual s'hagi convertit en un ball més còmode, potser més mecànic, tot perdent la frescor de la improvisació i la força que possiblement tingué en temps més antics. A tot açò cal afegir que la institucionalització de la transmissió del ball, a través de les escoles de ball dels diferents grups, ha afavorit la delimitació de diferències entre uns fandangos i altres, és a dir, de tipus diferents construïts a partir d'una escola d'aprenentatge.

El procés de folklorització i de pujar dalt d'un escenari per representar-lo no només ha fet del fandango un ball completament coreografiat, sinó que també ha influït en la manera de vestir-se per escenificar-lo. Cal pensar que antigament el ball es feia amb la indumentària de carrer. Amb la recuperació dels balls en els anys de la postguerra, però, es va crear un vestit inspirat en els que apareixen representats en els quadres del segle XVIII. El rigor en la reproducció de la indumentària setcentista que avui utilitzen els grups folklòrics ha millorat considerablement respecte a les primeres recreacions. En aquest sentit, cal destacar el paper que ha jugat la Federació Menorquina de Grups Folklòrics (Femefolk), que va promoure un estudi molt detallat de les peces d'indumentària i dels complements que utilitzaven els menorquins i les menorquines en el segle XVIII, i que ha embellit amb escreix les representacions. El treball de recerca, encapçalat per Damià Bosch, va ser publicat al 2008 amb el suport del Consell Insular de Menorca i l'Institut d'Estudis Baleàrics amb el títol La indumentària menorquina del segle XVIII, tot convertint-se en un llibre de referència per a tots els balladors i sonadors que volen confeccionar la seva pròpia vestimenta de ball.

Processos i preparatius: 

Els balladors i sonadors han de passar primer per una fase d'aprenentatge en alguna de les escoles de ball que hi ha a Menorca. Manco són els casos d'aprenentatge privat o generacional, com es feia en temps antic. Un cop assolides les competències, els membres del grup folklòric conviden a l'aprenent a formar-ne part, i aleshores el primer pas és confeccionar-se un vestit apropiat per a les representacions públiques i abastir-se dels instruments que haurà de menester per a ballar o sonar. La incorporació com a membre d'un grup folklòric no implica cap despesa addicional per al nou membre ni el pagament d'una quota periòdica de soci, a part de les despeses derivades de la confecció de la pròpia indumentària i, de vegades, les de desplaçament, dins o fora de l’illa, per fer una actuació.

Les actuacions es practiquen i es preparen en les proves que realitza cada grup de manera periòdica un cop acordat el programa. Abans de cada actuació es fan diversos assaigs. Quan es tracta de ballades populars en espais públics i obertes a tothom els membres no utilitzen la indumentària d'època, de manera que no necessiten cap preparatiu per vestir-se. Ara bé, si són representacions circumscrites als membres del grup a manera d'espectacle folklòric, sí que solen utilitzar el vestit tradicional i un dels preparatius imprescindibles abans de ballar serà, per tant, el de vestir-se adequadament. Si es decideix, per exemple, utilitzar el tipus de pagès, tots han d'anar conjuntats, i en el cas que uns duguin un tipus de vestimenta i altres un altre, a l'hora de ballar s'emparellaran segons el tipus portat.

Dedicació: 

La dedicació de balladors i sonadors depèn de diferents factors. En primer lloc hi ha el temps de dedicació per aprendre a ballar i a sonar. Una vegada adquirides les competències, ja com a membres d’un grup folklòric, primer han de dedicar un temps a d'assistir a les proves de pràctica que convoca el grup, que solen ser cada setmana o cada quinze dies, a més de les reunions per programar les actuacions. I en segon lloc també han de dedicar un temps a dissenyar, confeccionar i mantenir la indumentària que utilitzaran en les representacions, les despeses de la qual assumeix cadascú ja que, encara que tots els grups folklòrics es decanten per la vestimenta menorquina del segle XVIII, els tipus, els detalls, els complements i les teles els tria cada portador. La dedicació, en aquest cas, és variable, ja que pot comportar trobades d'assessorament amb altres membres del grup, consulta de bibliografia, encàrrec a cosidores o confecció pròpia, selecció de teles, etc. Finalment hi ha el temps que es dedica a cada actuació. La durada i el calendari varien segons el tipus d'esdeveniment i el moment en què es realitza. Tota representació, emperò, requereix un temps previ d'assaig, el temps de vestir-se i el temps dedicat a la pràctica del ball pròpiament dita.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les peces principals de la indumentària tradicional de dona (balladores i sonadores) són: la camisa de davall, els faldons, el gipó, la jaqueta, el rebosillo (manteta per a l'hivern i rebosillo per a l'estiu), les calces i les sabates. Les peces principals de la indumentària tradicional de l'home (balladors i sonadors) són: camisa de lli, calçons d'ajust, guardapits, jaqueta (amb les modalitats de saio, casaca i levita), capell (o barret), capa, calces i avarques. Els instruments que s'empren són: guitarra, castanyoles, guitarró i tiple. També s’hi poden afegir els següents: llaüt, bandúrria, ferrets, pandereta, ossos, canyes, simbomba, violí i flauta.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

Grups folklòrics legalment constituïts com a societats sense ànim de lucre.

Participants/Executants: 

Membres dels grups folklòrics, aprenents de les escoles de ball i de sonadors dels grups folklòrics, i qualsevol persona que sapi sonar o ballar fandango. Tots els executants del ball actuen de manera voluntària, sense que hi hagi una professionalització. Els membres del grups folklòrics ho fan per oci, ja que assumeixen les despeses derivades de la confecció de la indumentària i de la construcció dels instruments. Per a l'execució de cert tipus de representacions hi pot haver una compensació econòmica, que es destina a les despeses generals del grup folklòric que la rep.

Ús i funció: 

Festiva, oci, identitària.

Patrimoni relacionat: 

Col·leccions de pintura del segle XVIII dels museus i col·leccions particulars de l'illa, especialment del Centre d'Art i d'Història Hernández Sanz, Museu de Menorca, Col·lecció Rubió Tudurí-Andrómaco i Col·lecció Tomàs Vidal Bendito. Instruments antics. Música i partitures.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

Des de ben primerenc, el ball ha tingut connotacions simbòliques relacionades amb l’atracció física. En aquest sentit, l’execució del fandango no és aliena a la càrrega sexual simbòlica implícita a qualsevol moviment corporal executat en l’àmbit social. Per tant, l’encantament dels balls que es feia antigament avalen aquesta prerrogativa que ha evolucionat fins a arribar als nostres dies, transformant-se en un desig de ballar amb la persona que t’agrada. De fet, en les ballades populars obertes encara es veuen alguns joves que trien la parella de ball, sigui per demostrar a algú que sap ballar i ho fa bé, sigui perquè la persona que treu a ballar, l’atrau.

En l’àmbit socieconòmic, l’organització de ballades, i especialment els intercanvis amb grups de ball d’altres comunitats o altres països, pot atreure un tipus de turisme interessat en aquestes demostracions i per la música popular.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

En temps antic, el ball del fandango era transmès de generació en generació en l'àmbit de la família. L'aprenentatge es feia seguint o copiant els passos d'un ballador i amb la pràctica. Avui dia els principals transmissors d'aquesta manifestació de la cultura popular són les escoles de balls dels diferents grups folklòrics, que estan obertes a tothom, sense distincions d'edat ni de gènere.

Viabilitat / Riscos: 

El procés de recuperació del fandango al llarg del segle XX i l'existència de nombrosos grups folklòrics en l'actualitat permeten parlar d’un estat actual òptim per a la difusió i la pervivència del fandango de Menorca. Però es detecten possibles riscos o punts negatius en alguns aspectes d'aquesta manifestació tradicional. Per una banda, es percep una escassa renovació generacional en l'aprenentatge i la transmissió del ball del fandango, tant de balladors com de sonadors. Es detecta un cert envelliment dels coneixedors, portadors i transmissors dels balls tradicionals i un minvant interès entre la gent jove per conèixer i aprendre el ball i la música propis. El nombre de balladors i sonadors que hi ha avui dia és, en diferència, molt superior al que hi havia fa cent anys, quan no eren més que un reducte del passat, però podria arribar a ser insuficient per garantir-ne la salvaguarda, a la qual cosa s'afegeix el context mundial, molt canviant i globalitzat.

D’altra banda hi ha la inconstància de certs grups folklòrics en la transmissió de l'element, sigui a través de la formació, sigui a través de la difusió amb actuacions. S'ha detectat una certa inactivitat en alguns dels grups folklòrics relacionats abans des d'un temps ençà, fet que podria ser el primer símptoma cap a una dissolució propera i el fi de la seva activitat. Cal recordar, emperò, que els grups folklòrics han anat canviant amb el temps, de manera que mentre uns han cessat la seva activitat, se n'han creant de nous amb el temps, i açò continuarà succeint en el futur.

Un altre risc a considerar pel que fa al ball del fandango és la institucionalització del mètode de transmissió o d'ensenyament actual de l'element. Els balls ja no es practiquen en el seu context natural, en el marc d'una festa o d'un esdeveniment familiar, ara s'aprèn en l'àmbit d'una escola i s'executa en el marc d'un programa d'actuacions. Açò ha pogut donar lloc a la pèrdua de l'espontaneïtat, de l'alegria del ball de temps antic. L'ensenyament es fonamenta a transmetre uns passos i una música perfectament coreografiats, preconcebuts, que pràcticament no deixen espai a la improvisació i a la naturalitat. El mateix sistema d'organització dels grups folklòrics, tant en el mètode de formació com en el de la pràctica i l'assaig, pot arribar a tenir també efectes negatius en el futur del ball, quan aquest deixa de ser un entreteniment i una expressió de diversió i festa i esdevé un deure, l'obligació d'assistir periòdicament i amb regularitat a les convocatòries que estableix el grup folklòric.

Finalment, hi ha el perill de l'encotillament del ball en sotmetre’l a excessives normes per garantir la protecció de la seva 'genuïnitat' i 'autenticitat', que poden acabar convertint-lo en una peça de museu inamovible. El risc radica en la possibilitat d'arribar a no ser permeables en l'aprenentatge i l'assimilació d'altres balls afins del nostre marc cultural més proper per no 'contaminar' els balls propis, quan aquests podrien tenir efectes contraris, és a dir, podrien enriquir-los, ampliar-los i fer evolucionar els balls menorquins i les activitats i representacions dels grups folklòrics de l'illa. L'afany de protecció, de mantenir la 'puresa' del ball menorquí, el recel de difondre'l i mostrar-lo fora de les nostres fronteres illenques, pot limitar també les seves possibilitats. De la mateixa manera que en els diferents balls que es practiquen avui dia van arribar en el passat a l'illa, van ser assimilats pels menorquins i aquests els van adaptar a la seva pròpia idiosincràsia, el mateix es podria fer avui dia: beure de les arrels dels context cultural que ens envolta i enriquir-ho amb influències de l'exterior; en definitiva, permetre’n l’evolució perquè continuïn vius.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

En general, la comunitat valora el ball del fandango com una tradició viva, com un element d'identitat cultural que ens ha estat transmès pels nostres avantpassats i que s'ha de perpetuar en les generacions futures.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

La creació i l'existència de nombrosos grups folklòrics en actiu i de les seves escoles de ball, els treballs de recerca i la implicació de les administracions locals a donar suport a aquest tipus de manifestacions de la cultura popular són algunes de les mesures de salvaguarda que la comunitat ha posat en marxa. També hi ha els balladors i/o sonadors que ensenyen els balls i la música populars fora de Menorca.

Les actuacions dels grups folklòrics són d'índole molt diversa, poden ser ballades populars a les places, activitats en el marc de programes que envolten les festes patronals dels diferents pobles o exhibicions en establiments turístics, principalment. Per altra banda poden ser intervencions organitzades pel propi grup o per encàrrec. La Federació Menorquina de Grups Folklòrics (Femefolk) sol organitzar les actuacions en les quals hi participen diferents grups folklòrics que, en quasi tots els casos, solen ser promoguts per les administracions públiques.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional de les Illes Balears.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

Altres mesures de salvaguarda són les actuacions del Consell Insular de Menorca, especialment a través del conveni de col·laboració anual que manté amb Femefolk amb l'objectiu de preservar i fomentar els balls tradicionals, subvencions puntuals a grups per difondre els balls populars dins i fora de l’illa, i la inclusió del taller de «Ball menorqui» dins el programa Salut Jove i Cultura adreçat als centres d’ensenyament de l’illa. Altres administracions especialment actives en aquesta matèria són els ajuntaments de Ciutadella, es Mercadal i Maó.

D'altra banda, l'Administració insular va crear, per acord del Ple de 21 de gener de 2002, la Comissió Assessora de Cultura Popular i Tradicional, amb motiu de l'entrada en vigor de la Llei 1/2002 de cultura popular i tradicional de les Illes Balears. Una de les tasques més destacades desenvolupades per aquesta comissió ha estat la d'impulsar de manera periòdica unes jornades de cultura popular (els anys 2003, 2004, 2005, 2008, 2009, 2011 i 2017), les quals s'han organitzat cada vegada en un poble diferent i, en cada una, hi ha hagut una temàtica de referència, que s'ha tractat tant en la seva vessant de divulgació més erudita, a través de xerrades o taules rodones, com de mostra de pràctica viva. Els balls tradicionals hi ha estat present.

Finalment, cal afegir que convindria integrar els grups folklòrics i els transmissors del ball del fandango en un òrgan encarregat de la seva salvaguarda, ja sigui un òrgan específic o un òrgan general destinat a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ARMSTRONG, John (1752). The history of the island of Minorca. C. Davors. Londres. [Hi ha una traducció de J. Vidal y Sapiña de 1930 reeditada per edicions Nura el 1978]
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 toms. Palma de Mallorca.
  • BENEJAM VIVES, Joan (1909). Ciutadella veya: recorts d'un quan temps enrera (compren poch més o manco de l'any 1800 á 1850). Estamperia de Salvador Fàbregues. Ciutadella de Menorca.
  • BOSCH, Damià (2011). «Música i balls populars a Menorca. Inventari de grups folklòrics». Quaderns de Folklore, 96. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • BOSCH, Damià; MONT, Rut i SERRA, Anna (2008). La indumentària menorquina en el segle XVIII. Consell Insular de Menorca i Institut d'Estudis Baleàrics. Menorca.
  • CONSELL INSULAR DE MENORCA (2003). Menorca, Música, Teatre. Consell Insular de Menorca. Maó.
  • COSTA TRUYOL, Josep (1993). «Els balls popular a Menorca». I Jornades de cultura popular a les Illes Balears. Ajuntament de Muro i Universitat de les Illes Balears. Muro. Pàg. 137-159.
  • CRIVILLÉ I BARGALLÓ, Josep (1983). Historia de la música española. El folklore musical. Vol. 7. Alianza Editorial. Madrid.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8. vol.)].
  • HERNÁNDEZ SANZ, Francesc (1908). Compendio de Geografia e Historia de la isla de Menorca. Maó.
  • JULIÀ, Gabriel (2010). Música i músics a Menorca. Consell Insular de Menorca i Institut d'Estudis Baleàrics. Menorca.
  • LINDEMANN, C. F. H. (1786). Geographische und Statistische Beschreiburg der Insel Minorka (1786). Leipzig. [Hi ha una traducció al català de l'Institut Menorquí d'Estudis de 2002]
  • MERCADAL, Deseado (1979). El folklore musical de Menorca. Gráficas Miramar. Palma de Mallorca.
  • MOLL, M. Antònia (1994). Folklore musical de Ciutadella. Instruments i balls típics. Ciutadella de Menorca.
  • MOLL, Maria Antònia i MOLL, Xavier (2001). «La música popular a l'illa de Menorca». A: AVIÑOA, Xosé (dir.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol VI. Música popular y tradicional. Edicions 62. Barcelona.
  • PONS, Jordi i CARRERAS, Francesc (2007). La música a la Ciutadella contemporània. Consell Insular de Menorca i Ajuntament de Ciutadella de Menorca. Ciutadella de Menorca.

 

Discografia

  • Fandango menorquín. Agrupación Folklórica de San Cristóbal (EP). Alhambra EMGE 70339, 1962
  • Fandango de Menorca. Grupo Folklórico de Menorca. M. Pilar Escandell (EP). Belter 51.051, 1964
  • Fandango menorquín. Grupo Folklórico Menorquín de Mª Pilar Escadell (EP). Alhambra SMGE 81037, 1965
  • Fandango menorquín. Grupo Folklórico Menorquín (LP homònim). Columbia CS-8036, 1969
  • Fandango menorquín. Pilar Escandell. A: Vacaciones en Menorca. Vol I (LP). Columbia DC 15098, 1972
  • Fandango menorquín. Grupo Folklórico de Mahón. Menorca (LP). EMI ODEON 10 C 054-021.491, 1978
  • Fandango menorquín. Grup Folklòric Castell de Sant Felip. Estela de 15 anys (CD). DK-90 CD 1088, 1993
  • Fandango menorquín. S'Albaida. El llenguatge de les pedres (CD). PICAP-910462-11, 2006
  • Fandangos de Ciutadella. Agrupación Folklórica de Ciudadela (EP). SEDL 19.315, 1963
  • Fandango de Ferreries. Grup de ball Es Penell (casset homònima). DK-90 C-1063, 1992
  • Fandango de Ferreries. Aires des Barranc d'Algendar. Menorca (CD). CDF-1303, 200
  • Fandango des Migjorn. Grup Folklòric Mare de Déu del Toro (maqueta homònima en CD)
  • Fandango de Sant Climent. Grup Folklòric de Maó. Cançons i danses de Menorca (LP). GMF 30481-D, 1981
  • Fandango de Sant Climent. S'Albaida. Xalandria (CD). PICAP-910648-11, 2008
  • Fandango de Sant Climent. Grup Folklòric Castell de Sant Felip. 33 anys. Pas a pas i gota a gota (CD). Fonoruz. CDF-2480, 2012
  • Fandango per onze. Balls i Cançons Populars de Ciutadella (casset homònima). DK-90 C-1097 D.L.B. 28062-94, 1994
  • Fandango per onze. Grup Folklòric Sant Isidre (casset homònima). DK-90 C-1094, 1994
  • Fandango per onze. Grup Folklòric Arrels de Sant Joan (CD homònim). DK-90 CD-1222, 2001
  • Fandango per onze. Grup Folklòric des Born. Música, tradició i cultura... (CD). DL A-1179, 2007
  • Fandango per onze. Grup Folklòric Tramuntana. 35 anys de folklore (CD). DL ME 67-201, 2010
  • Fandango de sa somereta. Traginada. Cançons de Menorca (LP/CD). PZL-22/DM-BL 1062, 1980/1999
  • Fandango de sa somereta. Grup de ball Es Penell (casset homònima). DK-90 C-1063, 1992
  • Fandango de sa somereta. Grup Folklòric Castell de Sant Felip. Estela de 15 anys (CD). DK-90 CD 1088, 1993
  • Sa rondellla. Balls i Cançons Populars de Ciutadella (casset homònima). DK-90 C-1097 D.L.B. 28062-94, 1994
  • Rondella. Grup Folklòric Sant Isidre (casset homònima). DK-90 C-1094, 1994
  • Sa rondella. Grup Folklòric Arrels de Sant Joan (CD homònim). DK-90 CD-1222, 2001
  • Rondella. Grup Folklòric des Born. Música, tradició i cultura... (CD). DL A-1179, 2007
  • Rondella. Grup Folklòric Tramuntana. 35 anys de folklore (CD). DL ME 67-201, 2010
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
07/03/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
07/03/2019