Recol·lecció i ús de la camamil·la

Àmbit: 
Salut, alimentació i gastronomía
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 6/004
Nom propi de l'element: 
Recol·lecció i ús de la camamil·la
Altres denominacions: 
Camamil·la, camamil·la de Menorca, camamil·la de Maó, camamil·la de la Mola
Breu descripció: 

La camamil·la o camamil·lera és una planta que creix de manera natural a l'illa de Menorca. Concretament es tracta de la Santolina chamaecyparissus subsp. magonica (o Santolina magònica), coneguda com a camamil·la de Menorca, camamil·la de Maó o camamil·la de la Mola. Des d'antic, els menorquins han recol·lectat aquesta planta per assecar-la i fer-la servir en diferents aplicacions medicinals. És, probablement, la planta més coneguda i emprada a l'illa de Menorca per les seves propietats curatives. Aquest endemisme gimnèsic té unes qualitats medicinals que són ben conegudes fins i tot fora de l'illa. En el consum intern és digestiva, tònica, calmant, antiespasmòdica, vermífuga, emmenagoga, febrífuga i sedant. En ús extern és antifúngica, antiinflamatòria, cicatritzant i analgèsica.

Grup i/o comunitat: 

El consum de camamil·la està molt estès a l'illa i, generalment, s'usa per a finalitats medicinals en l'àmbit domèstic. Pel que fa a la recol·lecció, hi ha qui la recull directament del seu entorn natural per al consum privat; però també hi ha recol·lectors autoritzats que la recullen en el seu context natural i la preparen per a comercialitzar-la a botigues locals, i empreses dedicades al cultiu, la recol·lecció, la preparació i la comercialització de la camamil·la. La camamil·la menorquina es ven, principalment, en supermercats, herboristeries, dietètiques i botigues especialitzades.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La comercialització i el consum de camamil·la s'estén a la totalitat de l'illa de Menorca. Els llocs òptims per a la recol·lecció de camamil·la en el seu estat natural són, principalment, la Mola i Favàritx (Maó), Cavalleria (es Mercadal) i Son Morell (Ciutadella de Menorca). Actualment, a Menorca, la cultiva l'empresa Aromamilla, SC, a Santa Galdana (Ferreries).

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La climatologia i les condicions atmosfèriques prèvies a la floració de la camamil·lera han estat les que, tradicionalment, han condicionat el moment de la recol·lecció de la flor. Abans es feia tot just acabada la primavera, a l'inici de l'estiu, quan la camamil·la floreix, ja que la part que s'utilitza és la bolleta de la flor. És aquest el moment en què la planta té els més òptims principis actius. Abans era costum recollir-la la setmana de Sant Joan (24 de juny), fins i tot era creença generalitzada que collir la camamil·la després d'aquesta data feia que perdés les seves virtuts curatives. Òbviament, aquesta és una creença falsa, ja que es pot collir en qualsevol moment en què la planta està florida. Les sequeres i les altes temperatures de les primaveres dels últims anys han avançat la recol·lecció de la camamil·la, de manera que si tradicionalment se solia recollir dins la tercera setmana de juny, actualment es fa durant les dues primeres setmanes del mes.

La periodicitat de l'ús de la camamil·la com a remei curatiu depèn de factors diversos. Per una banda, el moment de recol·lecció de la planta. D'altra banda, hi ha el temps que es necessita perquè la flor de la camamil·lera s'assequi i estigui a punt per al seu ús. En aquest sentit és important que la planta s'hagi assecat correctament perquè, si no, una vegada empaquetada, es pot fer malbé (un sistema ràpid d'assecar-la convenientment és embolicar-la amb un llençol i posar-la al sol durant un dia).

En tercer lloc, hi ha el temps que requereix cada procés de preparació de la planta, que pot ser de pocs minuts per preparar un te o una infusió, però aquest temps es pot allargar quan es tracta de preparar aigua, oli de camamil·la o un altre producte que contengui aquest producte. Per exemple, la preparació d'un oli sofregit amb camamil·la necessita d'una mitja hora, en canvi per preparar un oli en el qual s'han macerat bolletes de camamil·la fan falta, aproximadament, uns vint-i-vuit dies.

Finalment hi ha el temps d'aplicació, és a dir, el moment en què es consumeix o s'aplica el producte derivat de la planta. Aquest moment pot coincidir directament amb el moment de sensació de malestar, dolor, quan es produeix una ferida, etc., o bé pot venir determinat per unes pautes establertes com, per exemple, el moment del dia o estar en dejú o no. En qualsevol cas, com que a les botigues sempre hi ha disponibilitat de camamil·la, hom pot recórrer a les seves qualitats curatives en qualsevol moment de l'any.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Des d'antic, i arreu del món, les comunitats han utilitzat les plantes del seu entorn més immediat amb finalitats molt diverses, com a aliment, ornament, material de construcció, material de confecció de peces d'indumentària, o bé com a matèria primera per elaborar substàncies curatives. La recol·lecció de diferents espècies de plantes per a la ingestió o aplicació sobre el cos, la seva transformació en olis, ungüents o altres productes derivats, han contribuït tradicionalment, i contribueixen encara avui dia, a la cura del cos i al benestar dels membres de la comunitat.

La camamil·la menorquina (Santolina chamaecyparissus subsp. magonica o Santolina magonica) és, probablement, la planta més coneguda i emprada a l'illa de Menorca per les seves propietats curatives. Aquest endemisme gimnèsic té unes qualitats medicinals que són ben conegudes fins i tot fora de l'illa, on sol ser identificada també amb els noms de camamil·la de la Mola o camamil·la de Maó. És un petit arbust de color verd grisós amb les fulles dividides en lòbuls lineals, i que és inconfusible tant per l'aspecte i les característiques que té com per l'olor tan agradable que desprèn. A Menorca creix en estat silvestre en ambients litorals, sovint formant part de les comunitats de socarrells o de la marina litoral. N'hi ha en abundància, i és tradició recol·lectar-la a la Mola i Favàritx (Maó), a Cavalleria (es Mercadal) o a Son Morell (Ciutadella de Menorca), entre altres paratges. Avui també es pot veure fàcilment en jardins públics com a planta decorativa, en patis de cases per a usos particulars o en extensions dedicades a cultivar-la per a la seva comercialització. En aquest darrer cas, hi ha el projecte experimental de cultiu de camamil·la dels germans Francesc i Antoni Pons Rotger al lloc de Santa Galdana (Ferreries), que la cultiven, la recol·lecten i la preparen per a la seva comercialització arreu de l'illa sota la marca Aromamil·la.

Malgrat que fins ara ha estat identificada com una subespècie del gènere endèmic Santolina de l'àrea mediterrània i de l'espècie Santolina chamaecyparissus, actualment hi ha una nova tendència científica que accepta reconèixer-la com una especie pròpia, la Santolina magonica, endèmica de Mallorca i Menorca. Sigui com sigui, tota la planta té principis actius, però només s'utilitza la seva inflorescència, petits capítols o bolletes de color groc intens situades a l'extrem d'un pecíol, que surten molts espesses en l'arbust, i que permet tallar-les en petits manats.

La camamil·lera floreix al final de la primavera, per la qual cosa és tradició fer la recol·lecció a principis d'estiu, just la setmana o els dies previs a les festes de Sant Joan de Ciutadella ja que, segons la creença popular, si es recull passada aquesta festivitat, perd les virtuts medicinals. És aquesta una creença falsa, i es pot collir en qualsevol moment en què la planta està florida. Darrera la convicció de la idoneïtat de collir-la per Sant Joan hi ha un rerefons màgic secular: la coincidència amb el solstici d'estiu i la influència de la lluna en les seves propietats, una antiga creença pagana que fou després assimilada per la tradició cristiana.

Per a la recol·lecció de la camamil·la es necessita una falç o unes estisores de podar ja que, com s'ha dit, es pot anar segant en manats, els que es poden agafar amb un puny. S'agafa el manat amb el puny i amb un cop de falç es talla pel borcany amb l'altra mà on surt la flor, a uns set o vuit centímetres de la bolleta. Els manats tallats es van col·locant dins un sac o una senalla. Antigament, la recol·lecció de camamil·la era un recurs més per complementar els pobres ingressos de la gent del camp, per la qual cosa temps enrere era molt ben valorada pels pagesos no tan sols per les seves qualitats curatives, sinó també per raons econòmiques. La feina de recol·lecció de la camamil·la la feien els homes, i després, les dones i els majors de la casa, s'entretenien a tallar el pecíol i deixar només la flor, que és la que conté bona part dels principis actius de la planta —el pecíol també en té, però li dona certa amargor—. Una vegada feta la collita, es deixava assecar a l'ombra uns dies (o embolicada amb un llençol al sol un dia), es tallaven els borcanys amb unes estisores i es guardava la flor en pots o bossetes.

Avui hi ha diferents tipus de recol·lectors de camamil·la. Per una banda, com abans, hi ha aquelles persones que la recol·lecten per a consum privat i seguint el sistema tradicional. Aquests casos són puntuals, i solen ser persones d'una certa edat, que ho tenen interioritzat com una tradició que han vist fer o que sempre han fet. En segon lloc hi ha els recol·lectors que disposen de la preceptiva autorització de l'administració competent per recollir camamil·la en l'entorn natural on determina el permís, i que disposen dels corresponents controls i certificats oficials per a la seva manipulació, distribució i comercialització en herboristeries i tendes especialitzades. En tercer lloc hi ha els recol·lectors locals que estan fora de cap control i que venen el producte recol·lectat a consumidors directes, botigues especialitzades o recol·lectors oficials, sense fiscalització i per als quals aquesta feina esdevé un ingrés complementari. I finalment hi ha les iniciatives empresarials dedicades al cultiu de camamil·leres pròpies, que recol·lecten amb màquines segadores les florescències, les assequen, les empaqueten i les comercialitzen amb els seus corresponents controls i certificats de distribució a supermercats i botigues especialitzades. És aquest el cas de la marca Aromamil·la de Santa Galdana.

A tot açò, val a dir que a Menorca és generalitzat l'ús i el coneixement de les virtuts medicinals de la camamil·la, però la gent ja no la recol·lecta. Actualment, el consumidor de camamil·la compra el producte en supermercats, herboristeries, dietètiques o altres botigues especialitzades, per la qual cosa és molt bona de trobar en aquests tipus d'establiments. No obstant això, la que es cultiva i es recol·lecta a l'illa no cobreix la demanda real que hi ha de camamil·la de Menorca entre els menorquins, de manera que herboristeries i dietètiques han de recórrer a empreses distribuïdores de plantes medicinals de fora. En aquests casos, se subministra la subespècie balear cultivada a la península o directament l'espècie genèrica Santolina chamaecyparissus (l'abrótano hembra o manzanilla amarga en castellà i espernallac en català), que es comercialitzen com autòctones. Aquestes són molt difícils de diferenciar des del punt de vista organolèptic de la camamil·la recol·lectada o cultivada a Menorca, però no és apreciada de la mateixa manera perquè la menorquina és considerada millor, fet que també influeix en el preu de venda.

La camamil·la té múltiples virtuts i s'utilitza, preferentment, en infusions per a ús intern. La infusió o te, té per objecte l'extracció dels principis actius solubles de la planta per mitjà de l'aigua bullent (quan es mescla amb altres herbes rep el nom de tisana). La preparació consisteix a apagar el foc quan l'aigua comença a bullir, s'hi afegeixen les bolletes, es tapa perquè els principis actius no es volatilitzin i es deixa reposar uns minuts, tot servint-la després. La ingestió d'una infusió de camamil·la té efectes digestius i estomacals, és tònica, calmant, antiespasmòdica, vermífuga, emmenagoga, febrífuga i sedant. Hi ha la creença molt estesa que per preparar una infusió de camamil·la s’hi han de posar cinc, set o nou bolletes, és a dir, que és imprescindible posar a l'aigua un nombre senar de capítols si es vol que sigui efectiva; en cas contrari, pot provocar mal de panxa o perdre les seves propietats curatives. I també hi ha la creença que el te de camamil·la té efectes òptims si les bolletes es deixen infusionar en aigua bullint el temps que dura el res d'un parenostre. Segons el mal que es vol combatre, la infusió calenta de camamil·la també es pot ingerir inhalant el vapor que desprèn en calent.

La infusió o aigua de camamil·la també s'utilitza per a ús extern. En aquest cas es pot preparar de la mateixa manera que el te que s'ingesta o també mitjançant la maceració en fred de la planta en aigua freda durant unes hores. L'aigua de camamil·la per a ús extern s'utilitza posant la part del cos que es vol tractar afectada en remull dintre d'aquesta aigua durant un espai de temps, aplicant pedaços banyats amb aquesta l'aigua o rentant-se la part que es vol sanar. L'aigua de camamil·la serveix per combatre inflamacions oculars o ferides, per aclarir el color del cabell o per descansar els peus fatigats. Per a ús extern, també es pot preparar l'oli de camamil·la, no tan freqüent avui dia. Per preparar l'oli de camamil·la s'ha de deixar macerar la flor dins oli d'oliva, com a mínim un mes, i després es filtra i es guarda en un botilet. També s'obté oli de camamil·la fregint les floretes durant una mitja hora i deixar-ho refredar abans d’aplicar. Sigui en infusió, o bé macerada o fregida en oli, l'ús extern de la camamil·la té virtuts antifúngiques, antiinflamatòries, cicatritzants i analgèsiques.

Història i transformacions de l'element: 

La camamil·la és una espècie originària d'Europa meridional, de manera que ja devia ser present a l'illa quan van arribar-hi les primeres comunitats humanes. Per altra banda, el coneixement i la utilització de les plantes per a finalitats curatives és una de les evidències sobre com les comunitats s'han preocupat per la supervivència i el benestar dels seus membres al llarg de la història. Des de l'època clàssica s'han elaborat diversos compendis sobre plantes medicinals que al llarg de la història han servit com a base de la medicina fins a l'aparició dels preparats de síntesi. L'ús de plantes per a finalitats medicinals a Menorca sembla que es remunta a l'època prehistòrica, encara que les primeres referències escrites que ens informen de la seva utilització a l'illa són del segle XVIII.

Marc Moll, en la publicació Medicina popular menorquina. Segles XVI-XXI (2003), recull alguns dels autors que informen de l’ús de plantes medicinals a Menorca en els darrers segles (pàg. 87-89). Diu que una de les primeres referències conegudes és la del metge escocès George Cleghorn (1716-1789), cirurgià i comandant d'infanteria de l'exèrcit britànic a Menorca al segle XVIII. Durant la seva estada a l'illa va practicar intensament la medicina, no tan sols entre els militars britànics, sinó també entre la població menorquina, i va arreplegar nombroses observacions relatives a les malalties més freqüents entre els nadius. En un paràgraf del seu llibre Observations on the epidemical diseases in Minorca, form de year 1744 to 1749, to which is prefixed, a short account of the climate, productions, inhabitants, and endemical distempers, of that island (1751) descriu una llista de plantes medicinals i aromàtiques emprades pels menorquins, moltes de les quals s'han emprat fins no fa gaire temps, entre les quals trobam la camamil·la.

Una altra font que cita aquest autor i que dona dades interessant és l'Informe de la flora medicinal del año 1774 que va redactar Jaume Ferrer Aledo (1856-1956) per a la Reial Acadèmica de Farmàcia de Madrid, en el qual contestava un qüestionari en què es descriuen les plantes i les drogues vegetals que s'utilitzaven a Menorca en aquell moment per curar i per prevenir malalties. Segons l'autor, es tractava dels antídots i remeis que Déu havia creat en aquesta illa per curar-ne els habitants, i parla d'algunes malalties concretes i de la fruita i les plantes que s'utilitzaven per curar-les. Òbviament, ja esmenta la camamil·la, de la qual diu que s'emprava per guarir la febre.

Una altra publicació referenciada per Marc Moll és el Botanicus medicus ad medicinae alumnorum usum (1791) del metge Joan Cursach Arguimbau (1757-1832), un interessant estudi de la botànica menorquina que recull una llista de plantes medicinals que també descriu, i en diu la distribució i els usos més importants. La camamil·la hi és present.

Marc Moll també afirma que al llarg dels segles XIX i XX, les qualitats curatives de certes plantes de l'illa i la creença envers les seves virtuts en l'àmbit de la cultura popular despertà una gran interès en el món de la farmacopea illenca, fet que es reflecteix en alguns treballs elaborats per diferents apotecaris menorquins, tots ells inèdits. Un d'ells és el de l'apotecari Joan Bals Cardona (1760-1840) que, el 1835, recull una llista de plantes menorquines d'interès mèdic o alimentari amb la seva nomenclatura en menorquí i en castellà. Un altre és el de l'apotecari ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado (1806-1878) titulat Noticias histórico topográficas de la isla de Menorca, de 14 volums i profusament il·lustrat. El volum tercer d'aquest compendi manuscrit està dedicat al món de la botànica i s'hi cataloguen alfabèticament les plantes medicinals que creixen a Ciutadella i algunes que s'hi han aclimatat mitjançant el cultiu. I en tercer lloc hi ha l'obra també manuscrita Floresta menorquina, del farmacèutic de Ciutadella Josep Cavaller Piris (1883-1951), en el qual s'enumeren també les plantes medicinals de Menorca i les aclimatades. En tots aquests treballs no hi manca la presència i les virtuts de la camamil·la menorquina. Així mateix, el treball de Francesc Florit Orfila Tesina de investigación sobre los fondos de interés histórico farmacéutico-médico de los archivos y bibliotecas de Menorca, 1780-1920 (1983) permet conèixer les llicències d'obertura de farmàcies que hi va haver a Menorca entre aquests anys i els inventaris exhaustius de totes i cadascuna de les coses que hi havia a les apotecaries, entre elles la infinitat de plantes que s'utilitzaven per a l'elaboració de tot tipus de fórmules magistrals. En aquest sentit, val a dir que en els vademècums de plantes que hi havia sempre presents a les farmàcies, no hi mancava mai la manzanilla de Mahón.

Per altra banda, Marc Moll cita també a Josep Pons Marquès i la seva obra Geografía Médica y su tiempo (1914), en la qual ofereix una llista molt completa de les espècies de la flora i la fauna menorquines, tot agafant com a referència el treball Florula de Menorca (1904) del naturalista maonès Joan Joaquim Rodríguez Femenías (1939-1905) i la ja esmentada de Jaume Ferrer Aledo.

I no s'ha d'oblidar la figura i obra de Francesc Camps i Mercadal (1852-1929), popularment conegut com Francesc d'Albranca, un folklorista de referència en la recollida de dades sobre etnologia menorquina. En el capítol dedicat a medicina casolana del seu clàssic Folklore menorquí. De la pagesia (1918), esmenta una llista de malalties i els remeis més comuns per combatre-les (edició de 1986, tom II, pàg. 124-128). Un dels primers monogràfics sobre la camamil·la i les seves qualitats del militar i publicista Lorenzo Lafuente Vanrell (1881-1936) que va publicar en El Bien Público (1927). Es tracta d'un panegíric d'aquesta planta en el qual, després d'enaltir les virtuts de la varietat menorquina, que afirma que és de qualitat superior a les provades en altres indrets d'Espanya i Àfrica, assegura que ha vist en luxosos mostradors de Barcelona, Madrid, Cadis i Melilla una camamil·la denominada de la Mola i es pregunta per què no s'ha estudiat la seva propagació i el seu cultiu per a la seva major comercialització.

L'interès per la medicina popular i les virtuts curatives de les plantes segueix viu avui dia. Un exemple és el replec de remeis populars recollits a Menorca pels alumnes de l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó, coordinats per Josep Serra Colomar, publicat en el núm. 27-28 dels Quaderns de Folklore del Col·lectiu Folklòric Ciutadella (1987), amb una gran quantitat de mals i malalties i els remeis vegetals, minerals i animals més comuns a l'illa per fer-hi front. En aquest modest però interessant llibret s'esmenta la ingesta de te de camamil·la per combatre la ressaca d'una borratxera, la diarrea, per dormir, per al mal de panxa, per davallar la sang, per al refredat de pit o la grip o per alleugerir el malestar que provoca una regla dolorosa, i els banys o la neteja amb aigua de camamil·la per a ferides, peus inflats o dolorits, la irritació o dolor d'ulls o per als urçols i els ulls inflats.

El treball més recent sobre l'estat de la qüestió de la medicina popular i l'ús curatiu de les plantes és el referit treball de Marc Moll Medecina popular menorquina (2003), en el qual diu de la camamil·la menorquina que és una planta molt venerada des d'antic per tots els menorquins i que la seva recol·lecció i el seu consum són uns dels pocs costums que s'han conservat fins avui. Aquest autor explica que és:

«L'herba més coneguda i emprada per tothom. La camamil·la s'ha de collir abans de Sant Joan o el mateix dia de la festivitat; si es fa després perd moltes propietats. S'ha d'assecar a l'ombra, encara que hi havia el costum de deixar-la un dia o dos al sol per fer-li perdre el most de les fulles i flors. Una volta assecada, es tallaven els borcanys perquè donen un gust amarg al te. El costum menorquí consisteix a posar dins el te un nombre imparell de bolles o flors (cinc, set o nou) per escudella. S'emprava per al mal de panxa o ventrell, els cucs, la cagarel·la, el mal de coll, els refredats o els nervis, i també mesclada amb coa de cavall per netejar la sang. Si se'n posaven sis bolles (un nombre parell), hi havia la creença que només curaven les diarrees.

»En l'ús exterior, es posava per guarir els ulls inflats, els urçols i per desinfectar ferides i llagues. L'oli de camamil·la s'aplicava amb un pedaç embolicat a la gargamella per al mal de coll; servia, a més, per untar damunt el ventrell per guarir el mal de panxa. Unes gotes d'oli de camamil·la aplicades dins l'orella guaria el mal d'orella.

»Els segadors o collidors de camamil·la empraven un falçó i sacs per anar a collir-la, per Sant Joan, que és quan està al màxim de florida. A Sant Lluís, a principis dels segle xx, Francesc Orfila la va comercialitzar amb el nom de “Manzanilla Orfila” i la venia dins capsetes de cartó. La distribuïa en el mercat insular i estatal, normalment a les apotecaries de Barcelona (“la més rica en essència, escrupolosament seleccionada i assecada amb aparells especials”, deia la propaganda). A la Mola de Maó, els soldats, quan feien la instrucció el mes de juny, tallaven la camamil·la per dur-la a assecar als barracons i vendre-la després a la Península; per això té tanta fama la camamil·la de la Mola o de Maó.» (pàg. 109).

Marc Moll (2003) fa una completa i detallada recopilació de les preparacions i els usos que la tradició i el saber popular donen a la camamil·la. Els més comuns dels que recull són els que es detallen a continuació. La ingestió de te de camamil·la combat la ressaca d'una borratxera, els cucs, quan hom està destrempat (normalment per culpa d’una ressaca), el mal blanc (diftèria), un empatx, la febre o fetor (la calor que produeix la febre), les flatulències i el reinflament estomacal, la grip, el mal groc (hepatitis o inflamació del fetge), l'insomni, la mala circulació de la sang, el mal de coll (amb mel), el mal de panxa, les morenes, els nirvis, quan hom té l'ossa baldada o estar baldat, el refredat, el mal de dona (la regla), les revessegues, els rots, etc. Glopejar te de camamil·la sana l'afonia o l’escanyament. L'aplicació de pedaços banyats amb aigua de camamil·la calma i combat el mal produït pel budell nuat (apendicitis). Per fer front a una conjuntivitis, un mal d'ulls, urçols i cops, i per desinfectar ferides, trencs, esgarrinxades o arraps a la pell és sanador rentar-se amb aigua de camamil·la. Per a la inflor o la inflamació com a conseqüència d'un traumatisme o pels peus o les mans inflades pel cansament són eficaços els banys (posar en remulls les parts afectades) en aigua de camamil·la. Untar-se amb oli de camamil·la és eficaç per a la sanació de cops blaus, escaldaments de pell, mal d'esquena, gorradures a la pell o mal de coll (faringitis). I les bavarades o inhalacions d'infusió de camamil·la són bones, per exemple, per quan hom està somogut (ulls i cara inflats).

En relació amb la comercialització en temps antic de la camamil·la menorquina i, concretament, de la Manzanilla Orfila, Adolf Sintes, en un article del Diari Menorca de 2014, en fa una breu ressenya. En diu que la publicitat que apareixia als diaris d'aquest producte «assegura que la “meravellosa camamil·la Orfila”, per la seva classe fina i rica en essència, curosament preparada, permet assaborir un te especial, indispensable per a tots els febles d'estómac i nerviosos, ja que reemplaça amb avantatge el cafè, presa després dels àpats. Però sobretot destaca que la infusió serveix per “prevenir-se contra la grip i és insubstituïble depuratiu en la convalescència”.»

Processos i preparatius: 

Per a la recol·lecció manual de la camamil·la es necessita una falç, un falçó o unes estisores de podar. Es sega o talla en manats, és a dir, els pecíols acabats amb inflorescències que es poden agafar amb un puny. S'agafa el manat amb el puny i amb un cop de falç es talla pel borcany amb l'altra mà on surt la flor, a uns set o vuit centímetre de la bolleta. Una vegada feta la collita, es deixa assecar a l'ombra uns dies (o embolicada amb un llençol al sol un dia), es tallen els borcanys amb unes estisores i es guarda la flor en pots o bossetes.

La camamil·la té extraordinàries virtuts medicinals, i s’utilitza tant en usos interns com externs. A Menorca s’empra, preferentment, per a ús intern consumida en infusió. La preparació consisteix a apagar el foc quan l'aigua comença a bullir, s'hi afegeixen les bolletes, es tapa perquè els principis actius no es volatilitzin i es deixa reposar uns minuts, tot servint-la després en una escudella amb una tetera. Segons el mal que es vol combatre, la infusió calenta de camamil·la també es pot ingerir inhalant el vapor que desprèn en calent.

La infusió o aigua de camamil·la també s'utilitza per a ús extern. En aquest cas es pot preparar de la mateixa manera que el te que s'ingesta o també mitjançant la maceració en fred de la planta en aigua freda durant unes hores. L'aigua de camamil·la per a ús extern s'utilitza posant la part del cos que es vol tractar afectada en remull dintre d'aquesta aigua durant un espai de temps, aplicant pedaços banyats amb aquesta l'aigua o rentant-se la part que es vol sanar. Per a ús extern, també es pot preparar l'oli de camamil·la, no tan freqüent avui dia. Per preparar l'oli de camamil·la s'ha de deixar macerar la flor dins oli d'oliva, com a mínim un mes, i després es filtra i es guarda en un botilet. També s'obté oli de camamil·la fregint les floretes durant una mitja hora i deixar-ho refredar abans d’aplicar.

Ingredients / Matèria primera: 

Per a l’elaboració d’una infusió o te de camamil·la es necessita aigua i les floretes de la camamil·lera. Per fer oli de camamil·la es necessita oli i flors de camamil·lera.

Objectiu de l'activitat/procès/tècnica: 
Ofici/Coneixements tècnics: 

Els coneixements lligats a l’activitat de la cura del cos amb plantes estan directament relacionats amb el coneixement de l’entorn i de la diversitat de flora, així com de les seves propietats. Per recol·lectar una planta, en aquest cas la camamil·la, s’ha de saber en quin moment de l'any s'ha de fer i quines són les parts que acumulen les propietats que es volen utilitzar. També fa falta saber determinar quin és el medi òptim, les zones on creix la camamil·la i la quantitat que se'n pot recollir en una determinada zona, a fi de garantir la seva supervivència o no alterar el seu ecosistema. Les persones que tenen amplis coneixements sobre l'ús de les plantes poden aplicar també coneixements relacionats amb el cicle lunar, que pot determinar el moment òptim per collir-la, en el cas de la camamil·la el solstici d'estiu, el dia més llarg de l'any.

Actualment només està permesa sense autorització la recol·lecció per a consum propi, és a dir, que en aquest sentit no és un ofici. És prohibida la recol·lecció massiva per a usos industrials, i la recol·lecció del seu entorn natural per a la comercialització és limitada i requereix de la preceptiva autorització de l'Administració insular.

Els coneixement sobre les qualitats medicinals de la camamil·la s'han transmès i es mantenen avui dia en el saber popular. No obstant això, com que avui principalment es compra en supermercats o botigues especialitzades, sempre es disposa de les recomanacions i els suggeriments dels professionals que la venen.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Falç, falçó o estisores de podar; senalla o sac; estisores; pots de vidre o bossetes; pot per escalfar l'aigua.

Participants/Executants: 

Recol·lectors de camamil·la. Consumidors. Professionals i empreses dedicades a la recol·lecció, el cultiu, l'assecatge, l'empaquetatge i la distribució de la camamil·la. Comerços i botigues especialitzades. Artesans que es dediquen a l'elaboració d'altres productes amb els principis actius de la camamil·la. Organismes que cultiven i venen camamil·leres.

Ús i funció: 

Curativa, gastronòmica

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La cura del cos amb plantes és una activitat que trobam al llarg de la història i practicada per gairebé totes les comunitats humanes. Els coneixements sobre les plantes de l’entorn aplicades a la salut, actualment, formen part de la vida quotidiana de les famílies, es manifesten com a complements per al benestar i, generalment, no pretenen substituir totalment la medicina sintètica, sinó utilitzar les plantes com a complement del benestar per evitar al màxim el consum de medicaments químics o de productes provinents de plantes exòtiques. Aquesta idea de retorn a la natura més propera forma part d’un canvi de mentalitat que es produeix per oposició a l’expansió de la medicina sintètica de la segona meitat del segle XX i el desprestigi generalitzat dels coneixements tradicionals que comportava. A partir dels anys noranta del segle XX, es torna a posar en valor la natura més propera, no només per a la cura del cos, sinó també amb el ressorgiment de tècniques de cultiu ecològiques lliures de productes químics considerats nocius.

La presència, la recol·lecció i l’ús de la camamil·la és, doncs, un patrimoni natural i immaterial de gran interès per al desenvolupament potencial d'una indústria artesana rural basada en l'ús sostenible d'una planta autòctona fortament lligada a les tradicions orals i a la sociologia de l'illa.

A les extraordinàries virtuts medicinals de la camamil·la s'afegeix la seva òptima capacitat de germinació. Açò permetria un cultiu extensiu, la producció industrial de camamil·la i la creació de tot un ventall de nous productes fets amb una planta autòctona que contribuiria al desenvolupament d'un model econòmic sostenible.

Certes iniciatives empresarials, com la marca Aromamil·la dels germans Pons Rotger, esdevenen projectes d'un gran interès per al desenvolupament potencial d'una indústria artesana basada en l'ús sostenible d'una planta autòctona fortament lligada a la tradició menorquina i per la seva pervivència en el futur.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

Tradicionalment, els coneixements i les tècniques curatives amb plantes eren transmesos a Menorca de generació en generació, de pares a fills, i així també ho ha estat el quan i el com s'ha de recol·lectar la camamil·la, com s'ha de preparar i per a quins mals és apropiat el seu consum. Les virtuts sanadores de la camamil·la no deixen avui lloc a dubtes i formen part del saber col·lectiu de la societat menorquina. Així, doncs, l'ús de la camamil·la segueix sent avui dia recurrent per a guarir certs mals quotidians.

Contràriament, la seva recol·lecció en estat silvestre per al consum domèstic s'ha anat substituint a poc a poc per la compra directa del producte recol·lectat per a aquest fi en tendes especialitzades.

Viabilitat / Riscos: 

La recol·lecció de la camamil·la sembla ser una pràctica en declivi, que es va concentrant en mans d’un nombre més reduït de persones i que paral·lelament va sent substituïda per la plantació controlada d’aquesta planta. En canvi el consum, que no ha minvat amb la mateixa intensitat, possiblement gaudeix en aquests moments d’un context més favorable, dins de la tendència a recuperar pràctiques curatives de baixa intensitat i menys agressives, i de consum de productes naturals.

Aquesta situació de salvaguarda dels coneixements tradicionals lligats a la cura del cos té diversos aspectes avantatjosos, però també de risc en alguns factors de la tradició, ja que cada vegada resulta més difícil diferenciar els coneixements d'origen local dels globals. Concretament, en els processos de recuperació de coneixements i pràctiques amb plantes es barreja la memòria oral existent en un context local amb els diversos estudis i activitats de difusió d’altres indrets. Així, podem trobar pràctiques curatives que actualment es practiquen en un lloc sense tenir molt clar si són tradicionals d’aquest mateix lloc.

En un altre sentit, val a dir, que la relació de l'home amb la natura i la transmissió del coneixement sobre les qualitats i virtuts de les plantes i al seu accés s'han transformat i s'han integrat al model econòmic de la societat de consum. L'accés a la informació i al producte en si es redueix a la compra i a la relació entre venedor i consumidor, tot deslligant-se de l'entorn en que aquests coneixements i productes s'originaren.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

L'existència de nombroses publicacions i estudis sobre flora, medicina popular i etnobotànica menorquines aparegudes al llarg dels últims anys; la presència d'alguna empresa dedicada al cultiu, la recol·lecció, la preparació i la comercialització de la camamil·la com a producte autòcton; el cultiu de camamil·leres per part de centres de jardineria i vivers per a usos de jardineria; l'organització de cursos sobre les qualitats curatives de les plantes; la proliferació arreu de l'illa d'herboristeries, dietètiques i altres tipus de tendes especialitzades que comercialitzen cada vegada més el producte local; així com la declaració de Menorca com a reserva de biosfera i l'esforç de l'Administració insular per donar suport i fomentar el consum del producte artesà local sostenible que propugnen els principis que regeixen les reserves de biosfera, són part de les estratègies de salvaguarda que la comunitat ha posat en marxa, a banda de la transmissió que moltes dones de les famílies han fet dels coneixements tradicionals als seus descendents.

Tanmateix, convindria identificar quina és la comunitat que manté viva aquesta pràctica i integrar-la en un òrgan encarregat de salvaguardar-la, ja sigui un òrgan específic o un òrgan general destinat a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

Altres mesures que es podrien dur a terme són fomentar l’ús d’aquesta planta en el món de la gastronomia, ja sigui com a ingredient alimentari o bé com a infusió després de l’àpat; així com potenciar, amb la col·laboració d’especialistes, altres usos de la camamil·la de Menorca: cremes, olis, aromes, etc.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vol. Palma de Mallorca.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «Antropologia II (1). El món de la pesca. Artesania i oficis». Enciclopèdia de Menorca, vol. XV. Obra Cultural de Menorca. Maó.
  • BONET, Antoni (1988). Menorca pagesa. Consell Insular de Menorca. Maó.
  • CAO BARREDO, Miguel (1996). Les flors de Menorca. Grup Ornitològic Balear GOB-Menorca. Maó.
  • CARDONA, Maria Àngels (1979). «El món vegetal. Botànica. Vegetació». Enciclopèdia de Menorca, vol. II. Obra Cultural de Menorca. Maó.
  • FERRER GINARD, Andreu (2002). «Etologia de Menorca, o sien costums i preocupacions que se conserven en aquesta illa». Quaderns de Folklore, 70. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • FRAGA, Pere; ESTAÚN, Irene; COMAS, Mireia, i CARDONA, Eva (2014). Guia de les plantes de Menorca. Institut Menorquí d'Estudis, Consell Insular de Menorca i Agència Menorca Reserva de Biosfera. Menorca.
  • MOLL, Marc (2004). «Etnobotànica a Menorca XVIII-XX: les utilitats de les plantes a Menorca (1). Agricultura, fruticultura i farratges». Quaderns de Folklore, 76. Col·lectiu Folklòric de Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • MOLL, Marc (2004). «Etnobotànica a Menorca XVIII-XX: les utilitats de les plantes a Menorca (2)», Quaderns de Folklore, 82. Col·lectiu Folklòric de Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • MOLL, Marc (2003). Medicina popular menorquina (segles XVI-XXI). Plantes, animals, minerals i altres modalitats curatives. Documenta Balear. Palma de Mallorca.
  • MOLL, Marc (2010). Les plantes de Menorca. Noms i usos. Col·lecció Recerca, 10. Institut Menorquí d'Estudis. Menorca
  • SERRA, Josep (coord.) (1987). «Medicina popular, I. Remeis casolans o pagesos de Menorca per a malalties». Quaderns de Folklore, 27-28. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • SINTES, Adolf (2014). «Entre els plecs de la memòria. Camamil·la (1). La flor silvestre més aromàtica i medecinal». Article publicat al diari Menorca de 26/6/2014.
  • SINTES, Adolf (2014). «Entre els plecs de la memòria. Camamil·la (2). De la marina a la plantació». Article publicat al diari Menorca de 3/7/2014.
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 1a fase (2017-2018)
Data de realització: 
08/03/2019
Darrera actualització de la fitxa: 
08/03/2019