La navegació amb vela llatina

Àmbit: 
Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 4/006
Altres denominacions: 
Vela llatina, navegació a vela llatina, navegació a vela tradicional, navegació a vela clàssica
Breu descripció: 

La navegació amb vela llatina és un mètode ancestral de navegar impulsat per la força del vent que utilitza com a sistema de propulsió una vela triangular, coneguda avui com vela llatina, és a dir, de tres punys, que s’enverga a una perxa, que duu per nom antena, i que es pot utilitzar tota sola o combinada amb altres tipus de vela, llatines o no, i a criteri del patró i segons les característiques de l'embarcació.

La navegació a la vela llatina sobreviu a Menorca com una activitat fisicorecreativa impulsada majoritàriament per les associacions cíviques dedicades a la salvaguarda del patrimoni marítim illenc i es practica amb embarcacions tradicionals, les més comunes de les quals són el bot i el llaüt de pesca o d'esbarjo. Aquestes entitats són les que, en bona mesura, vetllen per la preservació de les embarcacions clàssiques menorquines i els seus aparells de navegació tradicional a vela llatina. La manifestació més visible de la pràctica d'aquest art són avui les trobades de barques clàssiques que organitzen periòdicament Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó, en les quals els seus membres practiquen aquest tipus de navegació amb embarcacions tradicionals.

Grup i/o comunitat: 

La navegació a la vela llatina és una tècnica tradicional a la Mediterrània que actualment a Menorca és practicada per aquelles persones que tenen els coneixements necessaris de navegació i que disposen d'una embarcació ―habitualment llaüt o bot de tipus clàssic― adequadament aparellada. La majoria dels practicants són socis de les associacions sense afany de lucre Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó que, puntualment, també poden sortir a navegar amb les barques clàssiques d'aquestes dues entitats.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Descripció de la localització: 

La vela llatina és utilitzada de forma recreativa pels membres de les dues associacions menorquines dedicades a la preservació del patrimoni marítim: Amics de la Mar de Menorca, amb seu a Ciutadella, i Amics de la Mar Port-Maó, amb seu i instal·lacions a Maó i as Castell. És als ports de Maó i Ciutadella on hi ha més barques clàssiques amb aparell de vela llatina tradicional i on es promouen més activitats. No obstant açò, la pràctica d'aquest art no només se circumscriu a aquests dos ports. Amics de la Mar de Menorca organitza cada any una trobada de barques al port de Fornells que fa que, durant un cap de setmana a l'any, la vela llatina sigui també present en aquest port.

D’altra banda, es pot donar el cas de persones que disposen dels mitjans i dels coneixements per practicar la vela llatina i que naveguen per la costa menorquina fora de l'entorn i de les activitats promogudes per les associacions referides, a títol individual i de manera voluntària.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La vela llatina pot ser practicada de forma individual, a títol particular, o de forma col·lectiva en les diferents trobades de barques clàssiques que es realitzen arreu de l'illa. Tant en un cas com en l'altre, en ser una activitat que es fa a l'aire lliure, sempre depèn de les condicions meteorològiques, per la qual cosa si aquestes no són favorables, les sortides es posposen o es cancel·len. Aquestes trobades se solen fer cada any. La pràctica individual, en ser voluntària i personal, no queda sotmesa a una periodicitat determinada.

Les trobades d'embarcacions clàssiques són avui les manifestacions més visibles de la pràctica de la navegació a la vela llatina a Menorca, i són impulsades per les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó.

Les trobades d'embarcacions clàssiques es van començar a fer a partir de la creació de l'associació Amics de la Mar de Menorca. Els primers anys organitzaven una trobada anual de manera alternada als ports de Ciutadella, Maó i Fornells. Des de 1997 fins ara, la trobada anual d'embarcacions clàssiques se celebra al port de Fornells, per la seva ubicació en un zona central de l'illa i per l'excel·lent morfologia i amplitud que té per al desenvolupament d'aquests tipus d'esdeveniments.

La Trobada de Barques Clàssiques de Fornells és organitzada per Amics de la Mar de Menorca el primer cap de setmana del mes de juliol, i es programen dues sortides a navegar en un itinerari definit dins el port fornellenc: una primera sortida el dissabte capvespre i una altra el diumenge al matí. Aquesta és la trobada més important d'embarcacions a vela llatina de Menorca, ja que el bon temps de l'estiu permet que embarcacions d'arreu de l'illa es donin cita en el port de Fornells. Per tant, hi solen participar no només les barques i els membres dels Amics de la Mar de Menorca, sinó que també hi solen prendre part diverses embarcacions de Maó, es Castell i Fornells. És freqüent, fins i tot, que s'hi afegeixin embarcacions vingudes de fora de Menorca, normalment de Mallorca o de Catalunya.

Des del 2002, Amics de la Mar de Menorca programa la Trobada de Barques Clàssiques de Sant Antoni, tot coincidint amb la celebració d'aquesta festivitat, avui Diada del Poble de Menorca, que és el 17 de gener. La trobada se sol fer el diumenge següent al dia de Sant Antoni, i té com a punt de sortida el port de Ciutadella. Al matí les embarcacions es posen a punt per sortir del port i dirigir-se a la badia de Ciutadella on, sense un itinerari marcat ni definit, les diferents embarcacions clàssiques, totes elles aparellades amb vela llatina, fan una demostració de navegació. El nombre de participants d'aquesta trobada no sol ser gaire alt, i se situa normalment entre una desena i una quinzena d'embarcacions.

Pel que fa a l'associació Amics de la Mar Port-Maó, organitza una trobada de barques clàssiques en la qual es navega amb vela llatina amb motiu de la festivitat de Sant Pere, que és el 29 de juny. La sortida se sol fer el cap de setmana que segueix al dia festiu, i sol ser un cap de setmana o dos abans de la sortida que s'organitza a Fornells. El nombre de participants pot variar d'any en any, però la mitjana es troba entorn de la vintena d’embarcacions; quasi totes elles del port de Maó, però ocasionalment també es desplacen algunes barques de Ciutadella per prendre-hi part.

Una altra trobada de barques clàssiques que organitza Amics de la Mar Port-Maó és la de Santa Anna, a finals del mes de juliol. A més, fins al 2018 s'ha celebrat una trobada organitzada dintre del programa d'activitats amb motiu de la celebració de les festes de Gràcia de Maó, a principis del mes de setembre. La participació en aquestes dues trobades se sol circumscriure a les embarcacions amarrades al port de Maó dels membres de l'associació, i no sol superar la quinzena de participants.

Les trobades de barques clàssiques que tenien lloc al port d'Addaia i a Cala Galdana, que es realitzaven dins els mesos d'estiu, fa poc temps que s'han deixat de celebrar.

Més enllà de les trobades puntuals referides, l'associació Amics de la Mar de Menorca, amb seu a Ciutadella, organitza a l’hivern una escola de vela llatina, que normalment se celebra els dissabtes matins. Per a la impartició de les classes s'utilitza com a barca escola el llaüt Besitos, recuperat per la mateixa associació i amarrat permanentment al costat de la caseta de Comandància ―l'actual seu de l'entitat― del port de Ciutadella. No és aquesta tant una demostració de l'art de la vela llatina com ho poden ser les trobades de barques clàssiques, si no més bé un taller d'iniciació a la tècnica de navegació destinat a persones novelles interessades a aprendre-la.

Cal esmentar, també, que les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó realitzen sortides a navegar de forma regular, sempre que el temps ho permeti, amb la participació dels mateixos socis que en formen part.

Cal afegir a tot açò que, de forma particular i a títol individual, hi ha persones que puntualment poden sortir a navegar en solitari sense necessitat que hi hagi cap esdeveniment programat, però són poques les persones que ho fan. La pràctica regular pot ser una o dues vegades al mes, i la ocasional entre tres o quatre vegades l'any. No obstant açò, no es disposen de registres de les sortides que es fan a títol individual i, en qualsevol cas, les persones que practiquen la navegació a la vela llatina, sigui regularment sigui ocasionalment, solen participar en alguna de les trobades d'embarcacions clàssiques amb vela llatina que s'organitzen a l'illa.

Independentment de les sortides individuals o col·lectives esmentades, el domini de la tècnica de navegació amb vela llatina requereix d'un llarg procés d'aprenentatge i, sobretot, de molta pràctica, la qual cosa necessita temps, dedicació, constància i voluntat personal per part de qui es proposa dominar-la. Els mateixos requisits són necessaris per mantenir la infraestructura, és a dir, l'embarcació i l'aparell de navegació, en condicions òptimes per dur-la a la pràctica.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

Els sistemes principals per impulsar i per fer avançar una embarcació a la mar han estat, tradicionalment, el rem, basat en la força de l'home, i la vela, que se serveix de la força del vent. L'aprofitament del vent com a força motriu per a la navegació requereix de tot un aparellament i l'aplicació d'una tècnica relativament complexa per fer avançar una embarcació. Atès que la climatologia i la morfologia de la costa varia d'uns indrets a uns altres, cada territori ha adoptat un aparell de navegació adaptat a les seves característiques i necessitats. En el cas de la mar Mediterrània, caracteritzada pels freqüents canvis de direcció del vent i pel fet que sovint s’ha de navegar en contra d’aquest, la vela llatina ha estat el sistema de navegació a vela més utilitzat i que més bones prestacions ha donat al llarg de la història. Així, l'aparell tradicional més emprat a les illes Balears, i a Menorca, per a la navegació d'embarcacions ha estat precisament aquest.

La vela llatina és el resultat de l'evolució històrica del sistema de navegació propulsat per la força del vent ―concretament, de la vela quadra o quadrada, de quatre punys― per obtenir-ne una millor eficiència. Malgrat la simplicitat dels elements que la constitueixen, és un sistema de navegació de difícil maneig, però que té el gran avantatge de permetre navegar amb el vent en contra, de manera que és un sistema molt idoni per a embarcacions de petit tonatge i per a la navegació costanera i de cabotatge. No obstant això, s'ha utilitzat també en embarcacions de gran eslora, encara que necessita d'una tripulació més nombrosa per ser de difícil maniobra, i en la navegació transoceànica.

La navegació amb vela llatina es caracteritza per l'ús d'un aparell de veles de forma triangular, és a dir, de tres punys (car, pena i escota), i se’n fa servir una o més per embarcació. A Menorca, en embarcacions de petita i mitjana eslora ―com ara llaüts i bots―, s'ha emprat tradicionalment una vela major o mestra al centre de l'embarcació envergada a una perxa, anomenada antena, i dues veles secundàries i opcionals situades a proa i popa de l'embarcació, que poden ser llatines o no. En el cas de l'ús de tres veles llatines, la vela que queda a proa es coneix amb el nom de trinquet, mentre que la queda a la part de popa dur el nom de mitjana. Quan les veles secundàries no són llatines, la combinació més usual sol ser l'ús d'una vela mestra llatina combinada a proa amb un floc i amb una terquina a popa.

La navegació amb vela llatina s'ha convertit a Menorca en una pràctica residual, i en un art d'exhibició i de gaudi per a qui la pràctica, que salvaguarda un sistema de navegació tradicional que ha estat substituït pel motor i per la demanda de nous tipus d'embarcacions.

La navegació amb vela llatina es pot realitzar amb qualsevol tipus d'embarcació de petit tonatge, però les més utilitzades pels menorquins que la practiquen, per inèrcia i nostàlgia, són les naus de llenya dels tipus llaüt i, de manera més testimonial, el bot i el gussi. Tant els bots com els llaüts que solquen els nostres dies les costes menorquines estan motoritzats, es destinen a la pesca d'esbarjo, és a dir, a la pesca no professional, i al passeig, i empren la navegació amb vela llatina per al gaudi personal dels seus patrons, sigui individualment, sigui a través de les trobades anuals d'embarcacions clàssiques.

El llaüt continua sent una de les barques tradicionals més característiques de les costes menorquines. Es tracta d'una embarcació quillada de poc tonatge i d'una eslora d'entre 20 i 40 pams. La proa i la popa acaben en punta i la roda de proa acaba en la típica forma de nas. Tant la roda de proa com la de popa sobresurten per damunt de l'orla, i la coberta s'obre i es tanca en tota la llargària per mitjà de quarters. L'aparell més generalitzat i clàssic del llaüt es constitueix d'un pal mestre al centre inclinat a proa amb una gran vela llatina, floc a proa i mitjana a popa. No obstant açò, es pot combinar amb altres tipus d'aparells. Avui dia el llaüt es destina bàsicament a la pesca d'oci i al passeig.

El bot és el segon tipus d'embarcació tradicional de l'illa. Podria ser una herència de les dominacions britàniques, ja que pràcticament no té paral·lels a la resta de la Mediterrània. La principal particularitat del bot és la popa recta o de mirall i la proa sense el nas del llaüt. Té una eslora d'entre 22 i 30 pams, però n'hi pot arribar a haver de fins a 50 pams. És una embarcació quillada, igual que el llaüt, i sol utilitzar per a la navegació a la vela llatina el pal mestre en candela a un quart de l'eslora a proa, i pot anar combinada amb floc i mitjana terquina. No obstant açò, l'aparell que més s'utilitza en aquest tipus d'embarcació és una mestra de vela de martell combinada amb floc i mitjana terquina.

El gussi és una embarcació semblant al llaüt, però és més petita, d'entre 20 i 24 pams d'eslora. Els paral·lels més propers es localitzen a les costes italianes, i és una barca de pesca i de passeig apta per navegar al rem i amb vela martell. La roda de proa i la de popa sobresurten un poc per damunt de l'orla, i una de les particularitats que més el defineixen és l'absència de coberta, d'aquí que sigui la típica embarcació tradicional d'esbarjo per a aigües interiors. Té un petit tapament a proa, un o dos bancs al centre i a popa du un senó.

A continuació es descriuen l’aparell i l’arboradura de la vela llatina que es practica avui dia, i que es fa servir en llaüts, bots i gussis motoritzats.

La vela major o mestra és de forma triangular, i és confeccionada amb una tela resistent que està reforçada amb una corda o ralinga en la caiguda de proa ―també dit caient de proa o gràtil― i a l'enllunament ―també dit llunada o faldar―. A la caiguda de popa ―també anomenat caient de popa o baluma― hi ha un cordill passat dins una basta que ajuda a regular la bossa de la vela. El caient de proa s'enverga a l'antena i a cada uns dels vèrtexs de la vela hi ha els punys. N'hi ha tres: el puny de car és el de l'angle inferior de la vorera de proa; el puny de pena és el de l'angle superior; i el puny d'escota és el vèrtex situat a l'angle inferior a la part de popa.

A llarg de la costura de la ralinga d'envergament, és a dir, al costat de la vela que s'enganxa a l'antena, hi ha una filera d'ullals petits que serveixen per envergar-la a l'antena amb l'ajut de caps curts i prims anomenats batafions. Des del puny del car divergeixen dues o tres costures reforçades fetes amb tires de lona i dirigides cap el caient de popa. Aquestes costures, anomenades faixes de rissos o rissos, tenen una sèrie d'ullals petits d'on pengen els batafions dels rissos. Quan hi ha tres faixes de rissos, s'anomenen petit, mig i tercerol. Aquests rissos serveixen per regular les dimensions de la vela ja que, en cas de molt de vent, es fa necessari reduir la superfície de la vela a fi de no agafar-ne més del que pugui posar en risc l'aparell i l'embarcació.

La vela va unida a l'antena, i aquesta s'enganxa al pal mestre per mitjà d'un estrop i d'una drissa que serveix per hissar-la i arriar-la. La drissa passa a través d'una rotllana o, simplement, per un forat a la part més alta del pal, i davalla cap a coberta directament o amb l'ajuda d'un aparell de drissa (caps i bocells). L'aparell de drissa pot variar segons les dimensions de l'aparell. Finalment, per assocar l'antena contra l'arbre, o sigui, que l'antena quedi ben subjectada al pal mestre, hi ha un cap anomenat trossa, que és un dogal amb una bigota tibat per un aparell que va fixat al costat de la barca. Aquesta aparell pot estar sotmès a variacions a criteri del patró i a l'envergadura de l'embarcació.

L'antena es compon de dues parts: el car i la pena. En les embarcacions grans aquestes dues parts poden estar fetes en dues peces diferents, que se superposen parcialment i es mantenen juntes amb l'ajut de diverses lligades. L'antena a la qual s'enverga la vela trinquet i la vela mitjana sempre sol estar formada d'una sola perxa. El car és la part inferior de l'antena i la més gruixuda; és també la part de l'antena situada més a prop de la proa i té una longitud que equival a 3/5 de la longitud total de l'antena. Al car s'hi fixa el davant, que és un cap que serveix per amurar l'antena, i l'orsapop, que serveix per regular-ne la seva orientació i tibar-la cap a popa. La pena és la part superior de l'antena i també la situada més cap a popa. És més prima que el car i té una llargària que equival a 2/5 de la longitud total de l'antena.

A l’hora d'exercir la navegació, la vela major o mestra s'ha d'anar regulant en funció de la direcció i la intensitat del vent. Aquesta regulació es fa a través dels procediments i les maniobres que es detallen a continuació.

En primer lloc és necessari anar regulant la posició de l’antena a través d’una sèrie de maniobres que són dirigides, bàsicament, a través de l’acció combinada de dos elements, que són el davant i l'orsapop. El davant és un cap que es ferma al car en el puny d'amura i, a l'inrevés de l'orsapop, passa dins d'una bigota o d'una armella fixa a la contraroda de proa i es ferma a una manegueta que es tengui a mà. La seva funció és mantenir l'antena en la seva inclinació en relació amb l'horitzontal. L'orsapop és un cap de gruixa mitjana i de la mateixa llargària que el davant que se subjecta al car de l'antena. Té la mateixa llargada aproximadament que l'eslora de l'embarcació i que la ralinga de la vela, i serveix per regular la orientació de l'antena. L'extrem lliure es dirigeix cap a la popa de l'embarcació i es fixa en diferents punts segons les circumstàncies, a sobrevent.

A mida que l'aparell es va fent gran intervenen altres maniobres per assegurar l'aparell. Els camps de reforç més utilitzats són les ostes i l'amantina, entre altres. L'osta és un cap fi que assegura la posició de l'antena, determinada pel davant i l'orsapop, quan els moviments de la mar fan balancejar bruscament l'antena o quan hi ha força vent. Per la seva banda, l'amantina també serveix per reforçar l'antena perquè no pateixi massa esforços quan hi ha mala mar o molt de vent.

En segon lloc, s’ha de tenir en compte que en el cas de la navegació a vela llatina l'antena pot caure a la banda de sotavent o a la banda de sobrevent, i en cada cas necessita unes adaptacions diferents de l’aparell. D’aquesta manera, quan es navega a la bona l'antena i, per tant, la vela, es troba a sotavent de l'arbre. Mentre que si es navega a la mala l'antena es troba a sobrevent de l'arbre i la vela llavors és empesa damunt l'arbre. Navegar a la mala té l'inconvenient que l'arbre rep tota la força del vent que li transmet la vela, que és empesa contra ell; a més, en aquestes condicions apareixen a la superfície de la vela dues bosses, una a cada banda de l'arbre. Per contrarestar la força sobre l'arbre, s'ha de tensar l'estrellera, que pot ser un cap senzill o un cap dotat d'un aparell de drissa que uneix l'extrem del pal amb el costat de la part de popa de l'embarcació. S'ha de tenir en compte que, navegant a la mala, la vela no s'ha de desventar amb l'escota, sinó amb el davant, perquè, si només s'amolla l'escota, la vela desventa la bossa de popa però queda la de proa, la qual cosa fa que l'embarcació pugui arribar a trobar-se en perill de trabucar. L'escota és esmordida a una clavilla sense fermar d'una manera fixa per tal que en tot moment, si les condicions de navegació així ho exigeixen, estigui a punt per ser amollada.

Per evitar navegar a la mala, es pot canviar l'antena del costat, operació que s'anomena fer el car. L'antena es pot fer passar per davant o per darrere del pal, segons si està inclinat o en candela. Abans de començar la maniobra es desparella el floc i tot allò que pugui interferir. Per fer la maniobra de passar per davant el pal, s'ha de virar en redó o per popa, de manera que la vela quedi desventada i la trossa amollada i, a la vegada, hissar l'antena tant com es pugui fins alliberar l'extrem del car damunt coberta per la cara de proa del pal. L'antena quedarà paral·lela al pal i, llavors, es passa tota la vela per la cara de proa d'aquest i queda, així, a l'altra banda del pal. A continuació es canvien de banda l'estrellera, la trossa i l'orsapop. Sens dubte, fer el car és la maniobra més complexa de la vela llatina.

Per altra banda, la vela llatina es pot emprar de dues maneres segons la inclinació de l'antena. Quan l'extrem del car es mou en un pla paral·lel al de la coberta, és diu que es navega a l'orsa curta, que és una manera de navegar de més fàcil maniobra. Quan el car té una inclinació respecte a la vertical, se'n diu navegar a l'orsa llarga. En aquest cas, quan es navega amb vent de popa, la millor posició per a l'antena és situar-la d'una manera perpendicular respecte al pal, dibuixant la figura d'una creu.

Quant a la regulació de l'antena i la vela, cal dir que, bàsicament, es fa desplaçar el car en major o menor mesura, amb la qual cosa s'aconsegueix una orientació òptima de la vela en relació amb la direcció d'on bufa el vent. L'obtenció d'aquesta regulació òptima d'una vela llatina és una operació molt difícil i només la pràctica i la reflexió poden ensenyar els millors sistemes per aconseguir-ho.

En darrer terme cal assenyalar que els bots i els llaüts menorquins també poden dur en moltes ocasions floc i mitjana, que són dues veles de reforç que es col·loquen a proa i a popa de l'embarcació, com ja s'ha dit. El floc va muntat a l'extrem del botaló, que és una pal que sobresurt en posició horitzontal de la proa de la barca a una distància que equival a una mànega aproximadament. La mitjana és una vela llatina que, en els cas dels llaüts, s'hissa amb una drissa i un amant al pal de mitjana, a popa de l'embarcació. En el cas del bot, la vela mitjana és una vela terquina de quatre punys i està aparellada a un pal de mitjana amb un caçaescotes i una buja. Aquesta vela és regulada només amb l'escota i es troba a popa de l'embarcació, envergada a la part de baix d'un pal que sobresurt en línia horitzontal des de la popa i que és el baticul o caçaescotes.

La vela mitjana és la vela que du més poca feina de maniobrar i que més ajuda a mantenir l'equilibri de l'embarcació. El floc també és un aparell de maniobra fàcil, però que requereix més cura en l'operació de caçat. Aquestes dues veles, malgrat les seves reduïdes dimensions comparades amb la major, contribueixen al caminar de les barques i, sobretot, serveixen per equilibrar el centre vèlic de l’embarcació, fins al punt que aquesta es pot arribar a governar només amb petites variacions en el caçat de cadascuna de les veles.

Tot el que s'ha descrit es refereix a la maniobra bàsica de la vela llatina, però a mesura que la vela es va fent més gran augmenta la força a què està sotmesa i, per tant, el seu pes. Açò fa que els aparells augmentin també de dimensions i siguin necessaris més caps i més peces que facilitin la realització d'esforços majors i simplifiquin les maniobres tant com es pugui.

La vela llatina té algunes variants modernes, la vela mixta o de martell. Aquestes variants es diferencien de la llatina original de tres punts en un petit tall que tenen al puny del car, que la converteix en una vela de quatre punys. La vela de martell té l'avantatge que simplifica la maniobra de proa, ja que el martell dona al car de l'antena un cert grau de llibertat de moviment per tal que s'orienti sol, sense haver d'amollar el davant, en aquest cas l'amura. Normalment no duen orsapop ni ostes. Només en vents portants és interessant amollar una mica l'amura per tal que l'antena agafi la posició correcta. Aquesta vela és molt emprada pels bots i gussis de les Illes, ja que és molt còmoda per navegar en solitari.

A Menorca, la navegació amb vela llatina no és concebuda com un esport. No obstant açò, s'entén com una activitat fisicorecreativa, mantinguda i practicada avui per aquelles persones que l'han volguda aprendre i que l'han volguda dur a la pràctica per nostàlgia i per l'estimació que senten per la mar marinera. Qui practica avui la navegació amb vela llatina són aquelles persones que han tingut la inquietud d'aprendre la manera de navegar tradicional de qui l'ha mantinguda viva fins els nostres dies a través d'embarcacions tradicionals en actiu. Aquests transmissors han estat, fins fa poc temps, els vells pescadors que l'han coneguda en la pràctica del seu ofici. No obstant això, qui preserva avui el llegat de la navegació tradicional són els membres de les associacions Amics de la Mar de Menorca de Ciutadella i Amics de la Mar Port-Maó que, entre les seves activitats, promouen la seva pràctica a través de la realització puntual de cursos de formació, l'edició de publicacions sobre la vela llatina i el patrimoni marítim i, sobretot, a través de l'organització de les trobades anuals d'embarcacions clàssiques.

Història i transformacions de l'element: 

L'origen de la vela llatina és incert, però indubtablement és antic i neix en l'àmbit de la Mediterrània, de la necessitat de navegar amb els imprevisibles canvis de direcció del vent que caracteritzen aquesta mar. La vela llatina permet remuntar el vent, i per tant gaudeix d'una autonomia completa, cosa que la vela quadra no té en estar sotmesa sempre a l'espera de vents portants. La vela llatina seria, doncs, l'evolució de la vela quadrada de les primeres embarcacions, una evolució que es produiria de la necessitat d'obtenir una navegació propulsada per la força del vent molt més eficient.

Tot apunta que grecs, fenicis i romans ja practicaven la navegació amb vela llatina amb embarcacions petites i lleugeres, com a complement del rem, el principal sistema de propulsió de les embarcacions en l'Antiguitat. Però és durant l'època bizantina quan se’n documenta l’ús en embarcacions d'un cert tonatge, com els dromons. Aquesta tècnica de navegació és perfeccionada pels àrabs, i la seva expansió definitiva arreu es produeix en les èpoques medieval i moderna, en els àmbits de la pesca, el comerç, el transport i, sobretot, la guerra. Els portuguesos en les rutes cap a orient i els espanyols en els viatges a les Amèriques navegaren amb caravel·les que combinaven l'ús de la vela llatina amb la vela quadra.

La decadència de la vela llatina es deuria, primer, a una evolució lògica de la navegació amb vela per obtenir-ne una major eficiència i, després, a l'entrada del motor com a sistema de propulsió. La vela cangrea o aurica, la vela guaira, la vela al terç o la vela bermudiana o marconi, van suposar poder gaudir dels mateixos avantatges que la vela llatina sense els inconvenients que aquesta presenta. De fet, la vela llatina té el gran avantatge de permetre la navegació amb el vent en contra, però necessita d'una tripulació nombrosa i molt experimentada, perquè és de difícil maniobra. Tot apunta que el creixement del comerç i el transport marítim va anar exigint embarcacions cada cop més grosses ―com les fragates, les corbetes, els bergantins i les goletes― i, per tant, inadequades per ser aparellades amb vela llatina. Així les coses, per a la navegació a gran escala, s'optà per aparells més fraccionats i fàcils de dominar per una tripulació manco nombrosa, la qual cosa permetia abaratir el cost dels viatges. El declivi definitiu vindria amb l'entrada dels vaixells a vapor i, després, del motor d'explosió.

Entre les embarcacions de tonatge mitjà que encara solcaven els ports i les costes menorquines en el segle XIX i que vestien l'aparell de la vela llatina hi havia el xabec, la tartana i el llaüt viatger. El primer va ser l'embarcació més gran i majestuosa que utilitzà la vela llatina i, per les seves dimensions i robustesa, fou utilitzada històricament com a vaixell de cors, encara que també es destinà al comerç. Apareix documentat a partir del segle XV i constava de tres pals i un floc petit al botaló de proa. El trinquet, pal localitzat més a la proa de l’embarcació, estava inclinat cap a la proa i es trobava molt a prop de la roda. El pal mestre estava també lleugerament inclinat cap a proa. El pal de mitjana es trobava molt a prop del codast i estava lleugerament inclinat cap a popa.

La tartana, més moderna que el xabec, era més apropiada per al transport de passatgers i el cabotatge, però, en ser més petita que el xabec, no era prou apta per entrar en combat. Podia arribar a tenir una eslora de 20 metres, i constava de botaló a proa, on s'aparellaven diversos flocs, un pal mestre en candela i un pal de mitjana a popa amb un baticul.

Pel que fa al llaüt viatger, com el seu nom indica, es destinava al transport de passatgers i també al comerç entre ports de la Mediterrània. Solia tenir una eslora entre 14 i 24 metres, i constava d’un pal mestre inclinat cap a proa, un pal de mitjana en candela a popa i un botaló de floc a proa.

Aquests tres tipus d'embarcacions clàssiques que es propulsaven amb vela llatina ja no sobrevisqueren a l'entrada del segle XX. A Menorca no n'ha arribat ni un sol exemplar, ni tampoc se n'ha reproduït cap per a usos recreatius o demostratius. A Mallorca es conserva la tartana eivissenca Rafael Verdera, de 1841, destinada avui a xàrter privat.

Per altra banda, la navegació a la vela llatina es mantindria en el segle XX a Menorca en l'àmbit de la pesca, ja que resultava molt apropiada per a les petites embarcacions que feien recorreguts ràpids i de curta durada. Els tipus d'embarcacions aparellats amb vela llatina que encara estaven en actiu en la primera meitat de segle eren el llaüt costaner ―amb una estructura manco reforçada que el llaüt viatger i que es dedicaria al tràfic costaner entre illes, amb una eslora entre 10 i 14 metres, pal mestre inclinat cap a proa, pal de la mitjana en candela i amb botaló per armar un floc―, el llaüt pescador i d'esbarjo, i el bot. Els llaüts de pesca de dimensions similars al llaüt costaner es destinaven preferentment a la pesca de bou. D'aquest darrer tipus, a Mallorca sobreviuen el Rafael, de 1915, i el Balear, de 1924.

De llaüts i bots, originàriament dedicats a la pesca i al cabotatge, se'n conserven tot un conjunt d'exemplars als ports de Menorca, però actualment tenen un ús recreatiu. No obstant açò, s'ha d'especificar que són molts pocs els exemplars d'aquests tipus d'embarcacions que avui dia comptin amb un aparell per navegar a la vela llatina, i encara manco els que realment hi naveguin.

L'aparició del motor d'explosió per a petites embarcacions va suposar que les darreres embarcacions de pesca que encara aparellaven en els ports menorquins la deixessin d'emprar de manera progressiva, fins que quedà relegada, amb el temps, a ser una vela auxiliar de petites dimensions per a casos d'emergència, de fallida del motor o per reduir el consum de gasoil. La desaparició de la vela llatina en les embarcacions d'esbarjo o de regata la va causar l'entrada de monotipus de més altes prestacions i molt més econòmics, com l’snipe.

La navegació amb vela llatina quasi ja no es practicava a Menorca en la dècada de 1980. En aquest moment hi quedaven uns pocs patrons i pescadors d'edat avançada que l'havien coneguda i apresa quan eren joves, però que ja no la utilitzaven, perquè havien substituït progressivament la navegació tradicional a la vela pel motor, conscients que els millors moments de la navegació amb vela llatina havien passat.

En un context de creixent interès per recuperar i conservar les tradicions i la cultura popular de la nostra illa, i gràcies a la inquietud d'un grupet de persones enamorades de les tradicions marineres que s'estaven perdent, s'inicia la recuperació de la vela llatina. Els coneixements de la navegació tradicional que tenen els actuals portadors els han après d'aquells vells patrons que visqueren aquesta manera de navegar amb les poques embarcacions tradicionals que encara es mantenien actives en el moment de l'inici del procés de recuperació.

La recuperació ha vingut de la mà de l'associació Amics de la Mar de Menorca. Aquesta entitat neix l'any 1990, a iniciativa d'un grup de persones nostàlgiques de la navegació tradicional i d'anar a vega, amb l'objectiu de vetllar per la conservació i el manteniment del patrimoni i del bagatge cultura de la vida marítima illenca, en un moment en què tot aquell saber s’anava perdent. Amics de la Mar de Menorca tenia originàriament dos nuclis: un a Maó i l'altre a Ciutadella. L'entitat inicial actualment té la seva seu a Ciutadella, mentre que la de Maó ha esdevingut una entitat diferent sota el nom d'Amics de la Mar Port-Maó. Aquesta es crea l'any 1997, té la seva seu as Castell i comparteix objectius amb l'entitat ciutadellenca però focalitzant la seva tasca al voltant del port de Maó. Per aconseguir els objectius, tant de l'entitat primigènia com de les dues actuals, s'han dut a terme nombroses actuacions en les últimes dècades, entre les quals destaquen la promoció de la navegació amb vela llatina, la restauració i recuperació d'antigues embarcacions de llenya, les trobades d'embarcacions clàssiques i l'estudi d'antigues tècniques de navegació i d'altres temes relacionats amb la cultura marítima de Menorca.

En els últims anys, els vells patrons que mantenien el coneixement de la tècnica ens han deixat. Els portadors actuals són els que l'han apresa per iniciativa pròpia dels ensenyaments dels vells patrons o en el nucli d'Amics de la Mar, però en un context d'aprenentatge totalment diferent al d'origen. En les darreres dècades hi ha hagut una revifada de la vela llatina, però el nombre de portadors illencs no creix. A poc a poc, moltes de les velles barques de fusta que s'han conservat han passat a mans de persones de fora, a convertir-se en peces de col·leccionisme, reparades i mantingudes per empreses nàutiques. El futur de la navegació amb vela tradicional i llatina es manté com un sistema de navegació merament testimonial, i tot apunta que el seu destí és convertir-se en un art d'exhibició i espectacle, aspecte que, per altra banda, s’ha de valorar de manera positiva, ja que obliga els patrons amb embarcacions equipades amb aparell de vela llatina a practicar-la de manera regular, contribuint que no caigui en l'oblit.

Així doncs, es pot observar una tendència clara quant a la transformació de l’element, que sorgeix com a una resposta tècnica i de caràcter professional i que acaba convertint-se en un element recreatiu que és salvaguardat gràcies a la labor dels dos col·lectius menorquins que fan feina per a la preservació de les embarcacions clàssiques que encara existeixen i que fan demostracions de navegació en les diverses trobades que organitzen al llarg de l’any. La transformació de l’element també es veu reflectida en les embarcacions en si, que han anat canviant segons la necessitat del moment, de manera que les antigues embarcacions com el xabec, la tartana i el llaüt viatger es troben completament desapareguts a Menorca.

Processos i preparatius: 

Per a la pràctica de la vela llatina s'han d'adquirir els coneixements, és a dir, passar per un procés d'aprenentatge i de pràctica, i comptar amb una barca. Ja hem comentat que la navegació a la vela llatina es pot practicar amb diversos tipus d'embarcació, fins i tot amb exemplars moderns, però qui la pràctica avui dia ho fa majoritàriament amb una embarcació clàssica de llenya, que es posa a punt per a tal fi. Les barques tradicionals de fusta que solquen avui les costes menorquines poden ser de propietat del patró o bé fer ús d'un exemplar mitjançant un contracte de cessió o apadrinament a través de les associacions abans referides.

Per a un òptim manteniment de les barques tradicionals de llenya és preferible que sempre estiguin a la mar, ja que si no la fusta es resseca i s'esquerda. Els propietaris de barques que resideixen a Menorca i les entitats que salvaguarden el patrimoni marítim menorquí solen tenir les embarcacions pròpies en remull tot l'any. Els propietaris de fora de l'illa que només utilitzen les barques a l'estiu, les solen treure a l'hivern i n’encarreguen la cura a empreses nàutiques.

Les barques tradicionals de llenya necessiten d'un manteniment i d'una posada a punt periòdics, que normalment se solen fer una vegada a l'any, com a mínim. Quan la barca és a terra, es rasca tota l’obra viva, és a dir, la part que està en contacte amb l’aigua, per llevar-li tot allò que pugui tenir aferrat després d'estar en remull tot un any. Un cop neta, li donen una imprimació per protegir la fusta i servir de base per a la pintura ―actualment s'utilitzen resines epoxídiques―, i es pinta amb pintura antiincrustant o de patent, per evitar la incrustació d'organismes marins. Després es repeteix el procés amb l'obra morta, la part que queda fora de l'aigua. En aquest cas es rasquen i se sanegen les zones més afectades, se li fa una imprimació i es pinta amb pintura blanca d'esmalt sintètic o de poliuretans. Pel que fa a la tapa regala, l'arbre i les parts de llenya vista de l'embarcació, es rasquen amb paper de vidre, s'hidraten amb oli de lli o de teca o s'envernissen. A les part de llenya que quedaven al descobert se'ls solia donar tradicionalment una imprimació de mini (tetraòxid de plom) per a una millor conservació.

Quan l'embarcació de llenya està a punt per sortir a navegar, s'ha d’aparellar amb els pals i les veles, que han de ser adequats a l'eslora i al tonatge de la barca. Pel que fa a l'aparell, es fa amb llenya d'ullastre, alzina, pi o teca. Normalment aquestes peces s’encomanen a professionals coneixedors de l'ofici de mestre d'aixa, però puntualment també les pot elaborar el propi usuari de l'embarcació. En aquest sentit, els membres d'Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó tenen el coneixement necessari, de manera que elaboren les peces per a les seves embarcacions i assessoren a tercers que volen provar de fer-les per ells mateixos.

En relació amb la confecció de les veles, que han d'anar també amb concordança amb les dimensions i el tonatge de l'embarcació, fa uns anys a Menorca encara hi havia persones que les feien de manera artesana a partir de teles de cotó o loneta. Les entitats que vetllen pel patrimoni marítim ofereixen un servei d'assessorament en aquest sentit. No obstant açò, no es té constància que en els últims anys algú s'hagi fet les veles de manera artesanal amb els materials clàssics.

Per tal d'aconseguir un aparell de veles, avui dia se sol donar a fer a empreses especialitzades (la menorquina Veles Fonduco o la mallorquina Veles Mateu, per exemple). En qualsevol cas, aquests fabricants utilitzen materials sintètics en tost de cotó, el més utilitzat del qual és la tela dracon. No obstant açò, atesa la revifada de la nàutica tradicional, els fabricants de veles ofereixen teixits que simulen els tradicionals, però amb els avantatges i la qualitat dels materials moderns. De la mateixa manera que l'embarcació vol un manteniment, també en necessiten les veles, i el més important és llevar-los la sal, que les rosteix. La feina d'endolcir les veles es fa submergint-les en aigua o simplement passant-les per aigua amb l'ajut d'una mànega. Aquesta feina també s'ha de fer com a mínim una vegada a l'any.

Una altra actuació que s'ha de fer, si cal, és tapar els forats que es puguin produir a les veles, normalment provocats per l'exposició al sol i el rostiment que pugui haver agafat la tela amb la sal.  Açò es fa cosint un pegat de tela al damunt. I si no s'ha de navegar, és preferible que les veles es guardin en un lloc sec i protegides dels sol per a la seva millor conservació.

A part de tot el que s'ha explicat, la pràctica de la vela llatina no necessàriament obliga a fer totes aquestes feines de manteniment, posada a punt i preparació que duen les barques de fusta tradicionals. La navegació tradicional es pot practicar també amb embarcacions més senzilles, de plàstic o de fibra de vidre, que no necessiten tanta dedicació. Un major ús d'embarcacions modernes i barates contribuiria a ampliar-ne el nombre de practicants i a garantir-ne d'una manera més eficaç la salvaguarda, independentment del tipus d'embarcació que s'utilitzi.

Expressions populars relacionades amb les maniobres de la navegació a vela llatina

  • Arriar de pla: Consisteix a arriar les veles per mor d’un vent molt fort sense plegar-les, deixant el pedaç damunt coberta per després plegar-lo a port.
  • A la fatxa amb la pena baix: És una maniobra que serveix per poder frenar l’embarcació quan el vent ve de popa.
  • Capejar el temporal: Navegar amb la mar de cara. També té un significat de caràcter més general en el sentit de resistir amb molt d’esforç les tribulacions i dificultats.
  • Fer un ris: Es tracta d’una maniobra que consisteix a plegar parcialment la vela quan el vent és molt fort i pot posar en perill l’aparell. D’aquesta manera la vela agafa menys vent i no pateix tant.
  • Pigar un bordo / Anar a fer quatre bordos: Expressió que es refereix a anar a la vela simplement pel plaer de navegar, sense un rumb concret i de forma recreativa.
  • Virar per proa / Virar per popa: Es refereix a canviar el rumb de l’embarcació fent un gir de 180 graus. Segons sigui la proa o la popa la que caigui a la banda per fer el gir, rep un nom o altre.
  • Agafar aigües: Es diu quan una barca es fa enfora de la costa.
  • Anar a les mars perdudes: Anar molt enfora.
  • Trabujar sa vela: Aquesta maniobra consisteix a fer passar l’antena i la vela d’una banda a l’altra del pal. Pot fer-se per davant del pal, fent passar l’embarcació vent en popa, o per darrere del pal.
  • Caçar s’escota: Es refereix a estirar del cap que permet regular la vela major. D’aquesta manera s’aconsegueix que el vent incideixi millor sobre la vela i aquesta no faci arrugues.
 

Expressions populars i refranys relacionats amb l’estat de la mar

  • Després de sa tempestat ve sa bonança: Després de la tempesta, el mar sempre es calma. S’aplica també a la vida en general quan, després d’un temps de preocupacions, arriben temps millors.
  • Haver-hi embat: Es refereix a la mar quan estar un poc moguda i s’aplica també a la vida en general quan a una persona li venen mal donades.
  • Haver-hi bona mar: Se’n diu de quan hi ha mar tranquil·la.
  • Haver-hi mar brava: Mar molt agitada per les onades.
  • Haver-hi mar de llamp: És quan la mar s’altera i de forma sobtada canvia el temps.
  • Haver-hi mar de festa: Se’n diu de quan la mar està molt agitada per gran onades.
  • Haver-hi mar de fons: Agitació procedent d'alta mar i que romp a la costa. S’utilitza en sentit figurat quan hi ha un conflicte greu, que ve de temps enrere, i que està a punt d’esclatar.
  • Haver-hi mar d’oblades o mar de sargs: Quan la mar està picada, però no hi ha temporal.
  • Haver-hi mar picada: Quan hi ha ones curtes i petites, però molt freqüents.
  • Haver-hi mar rissada: Qual la mar està moguda només per petites ondulacions.
  • Haver-hi mar vella: Quan la mar està agitada a conseqüència d’un mar que ja ha calmat.

 

Expressions populars i refranys relacionats amb els vents

  • Es mestral no acaba es jornal: Es refereix al fet que aquest vent no sol bufar durant més d’un dia.
  • Es mestral dorm a ca seua: Fa referència al fet que aquest vent no sol bufar durant més d’un dia.
  • Llebeig, aigua veig: Es refereix que el vent de sud-oest normalment sol venir acompanyat de tempesta.
  • Vent de llebeig, molta mar i peix fresc: Es refereix que el vent de sud-oest normalment sol ser fort i provocar onatge, però també és un vent bo per a la pesca.
  • Es llebeig és home de capvespre: Aquest és un vent que sol aixecar-se més al migdia i ser més fort durant el capvespre.
  • Vent mestral, entra per sa porta i surt pes fumeral: Fa referència al fet que és un vent que sol aixecar-se més al migdia i enfortir-se durant el capvespre.
  • Amb vent ponent, no troba redossa sa gent: Fa referència al fet que, quan bufa, el vent de ponent sol ser fort.
  • Vent de tramuntana, si no mor en es tres dies, dura una setmana: Aquesta expressió es refereix al fet que el vent de tramuntana és un vent persistent, que pot bufar durant diversos dies seguits.
  • Xaloc, vent de fora i aigua a prop: Fa referència al fet que aquest sol ser un vent humit, que sol venir acompanyat de pluges.
  • Xaloc, peix poc: Fa referència al fet que quan bufa aquest vent la pesca no és gaire abundant.

 

Expressions populars i refranys relacionades amb la mar i la navegació aplicades a situacions de la vida en general

  • Anar barca davant nau: Es refereix a quan les coses es fan en un ordre invers.
  • Anar per males aigües: Quan es va per mal camí.
  • Amb sa barbeta conec es llaüt: Ve a dir que quan es coneixen a fons les coses és quan un en veu els detalls.
  • Arribar a (bon) port: Se sol emprar per referir-se a alguna cosa que ha acabat bé.
  • Barca aturada no guanya nòlits: Vol dir que la inacció no reporta beneficis, i que per guanyar-se la vida hom ha de fer feina i tirar endavant.
  • Barca en terra mai s’escapa: Se sol dir per conhortar qui ha sofert un infortuni o una desgràcia.
  • Barca, per qui la qualca: Fa referència al fet que qui normalment guanya més en una empresa és aquell que la comanda o aquell que hi ha fet la inversió més gran.
  • Barca tombada, barca negada: Es diu quan ja s’ha perdut tota esperança en un propòsit.
  • Barco en terra no fa guerra: Vol dir que la inacció no reporta beneficis, i que per guanyar-se la vida hom ha de fer feina i tirar endavant.
  • Bon vent i barca nova / Bon vent i oratge, i mar per córrer: Es diu a qui se’n va o a qui ja se n’ha anat, per evidenciar que la seva absència doldrà i com a mostra de desacord amb la seva marxa.
  • Com més mar, més vela: Es refereix al fet que, quan venen mal donades a la vida, un s’ha de fer més fort i afrontar la situació amb coratge.
  • Després de sa tempestat ve sa bonança: Després de la tempesta, el mar sempre es calma. S’aplica també a la vida en general quan, després d’un temps de preocupacions, n’arriben de millors.
  • En temporal passat, ses barques no s’hi perden: Vol expressar que les coses ja caducades no poden portar conseqüències.
  • Estar dalt sa roda: Es refereix a qui comanda una embarcació o dirigeix alguna cosa.
  • Fer vela: Es refereix a partir prest d’algun lloc o esdeveniment.
  • Haver de mester ses àncores: S’utilitza per evidenciar que algú està massa temps per fer alguna cosa.
  • Haver-hi moros a la costa: Es deia quan els pirates venien a atacar les costes menorquines, però avui dia es fa servir quan es vol evidenciar que no hi ha prou intimitat per tractar determinats temes.
  • Més val tenir bon vent que força de rems: Es refereix al fet que, a l’hora de navegar, és preferible tenir un vent favorable que dependre de la força humana per remar i moure l’embarcació. Actualment s’empra per dir que, a vegades, en la vida és millor tenir sort que no esforçar-se.
  • No donar un dit de vela: Feia referència a no deixar molta vela estesa davant un vent fort, però actualment es refereix a una persona que no cedeix ni desisteix.
  • Navegar amb qualsevol vent: S’aplica a aquelles persones que persisteixen davant les dificultats i que s’adapten a qualsevol situació.
  • Perdre barca i bolitx: És una expressió que fa referència a perdre tot tipus d’esperança en algun propòsit.
  • Per força van a galeres: Es diu quan algú ha de fer una feina per obligació.
  • Qui s’embarca darrer té es rem més tort: Es diu per evidenciar que qui arriba tard normalment té la part més dolenta, la que els altres no han volgut.
  • Va com un barco sense timó: Es refereix a una persona que camina sense rumb.
  • Tenir sempre port a sotavent: Se’n diu de les persones dissortades.
  • Barca nova, es claus suren: Es refereix al fet que quan hi ha un canvi de càrrecs en alguna institució o organització se solen posar en marxa coses que fins llavors estaven paralitzades, i normalment hi ha una mica més d’empenta.
  • Aniries a la mar i no trobaries aigua: Se sol dir per evidenciar a algú que és incapaç de trobar allò que està cercant.
  • La mar, com més té, més brama: Se sol dir per referir-se a persones cobdicioses.
  • La mar no es mou sense vent, i si es mou és perquè hi ha corrent: Expressió que s’utilitza per dir que quan la gent parla amb insistència d’un fet sol haver-hi una part de veritat.
  • Dur sa vela grossa a santa Clara: És una expressió que s’empra quan algú se n’ha sortit d’un mal tràngol. Té el seu origen en el fet que antigament els mariners acudien al monestir de Santa Clara en acció de gràcies després d’haver sobreviscut a una tempesta.
Dedicació: 

Les persones que actualment es dediquen a la pràctica de la vela llatina a Menorca ho fan de forma totalment recreativa, no ni ha una dedicació professional. No obstant açò, no es descarta que en un futur i pugui haver una certa professionalització, sobretot en l'àmbit turístic, amb la proliferació creixent d'empreses xàrters que puguin anar introduint la navegació «al mode tradicional» com a producte diferenciat, original i de qualitat destinat a un turista cada cop més exigent i demandant de noves experiències vacacionals.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per a la pràctica de la navegació a la vela llatina fa falta, per una banda, una embarcació adequada i, per una altra, un aparell de veles que sigui proporcional i s’adapti a les característiques de l'embarcació. Actualment la navegació amb vela llatina es practica amb embarcacions clàssiques de fusta, de propietat particular o de les associacions que vetllen pel patrimoni marítim menorquí. En aquest darrer cas, qui les utilitza ho fa mitjançant un contracte de cessió o apadrinament.

La major part de les barques clàssiques de titularitat privada actualment existents a l'illa són velles embarcacions adquirides directament als propietaris anteriors. Les barques apadrinades o cedides per Amics de la Mar de Menorca són embarcacions que han estat llegades a l'entitat o que han recuperat i salvat del desballestament, les quals solen ser restaurades i posades a punt pels socis. En aquest cas, qui les utilitza rep el suport tècnic de l'entitat per proveir-la de l'equipament necessari per navegar, a canvi de mantenir-les en bones condicions i sortir a les trobades que organitzen.

Quant a la tipologia d'embarcacions utilitzades per a la navegació a vela llatina hi ha les històriques, de les quals no es conserva ni un sol exemplar a Menorca, i les més modernes, algunes de les quals encara mantenen l’aparell i de forma recreativa surten a navegar. De les primeres, destacaven el xabec, la tartana i el llaüt viatger, descrites en la part històrica de la fitxa. Del segon grup el tipus més freqüent és el llaüt pescador o d'esbarjo; més minoritaris són el bot i el gussi.

Algunes de les embarcacions tradicionals que avui estan preparades per exercir la navegació a vela llatina a Ciutadella són: els llaüts de pesca i d'esbarjo Besitos, Apolo, Es Torn i Desireé; els bots Orsai, San Fernando, Xupi i Estel, i el gussi Estrella. Les embarcacions Apolo, Desireé, San Fernando, Estrella i Xupi són de propietat particular. La resta són d'Amics de la Mar de Menorca, de les quals Es Torn, Orsai i Estel estan apadrinades per membres que participen de manera activa en l'associació. Actualment hi ha un bot que es troba fora de l’aigua, el María y Antonio, que Amics de la Mar de Menorca utilitza per a trobades fora de Ciutadella o fora de l’illa. Així mateix, es troba en procés de restauració el llaüt Maria Glòria, embarcació bessona del Besitos, una feina en la qual participa el nucli més actiu de l'entitat amb la col·laboració de professionals coneixedors de l'ofici de mestre d'aixa. Amb perspectives de ser recuperat hi ha també el llaüt Son Aparets.

En el cas del port de Maó, algunes de les embarcacions tradicionals preparades per a la pràctica de la vela llatina són: els bots Ultramar, San Carlos, Barlovent, Tòful, Bellísimo, Gadi, Neso i Detective; els llaüts Xubec, Bonaire, Rafel i Fina, i el gussi Mercedes, entre altres. Hi ha quatre embarcacions que actualment es troben fora de l’aigua, però que amb una petita posada a punt també estarien en condicions òptimes per navegar. Aquestes són els bots Delio i Gertrudis; el llaüt Neni, i la barca palangrera Cales Fonts, que ara és al dipòsit de barques de la pedrera d'en Robadones en procés de manteniment.

A tot açò cal afegir que la navegació tradicional també es pot practicar amb embarcacions modernes de fibra, malgrat que a Menorca és una manera que no ha calat entre qui la practica i avui, erròniament, la navegació a la vela llatina s'entén com una pràctica indissociable de les embarcacions tradicionals de fusta. De fet, els membres de les dues associacions que vetllen per la preservació del patrimoni marítim són plenament conscients que el futur de la navegació a vela llatina ha de passar per les embarcacions d’aquests nous materials.

Terminologia de les parts de l'arborada d'una embarcació

  • Aglà: És la part superior del pal d'una embarcació que s'eixampla per donar cabuda a la rotlana per passar-hi la drissa.
  • Allunament, llunada o faldar: En una vela, la curvitat que va del punt d'amura o punt d'escota per damunt la coberta.
  • Amant: Tot cap que per un extrem se subjecta a un pal i per l'altre a un aparell.
  • Amantina: Aparell que consisteix en un cap que surt de l'antena, passa per un bossell que va enganxat a la part superior del pal mestre i després es fa fort i es fixa a l'embarcació; el munten de manera permanent les barques de més de 50 pams, i serveix per ajudar a sostenir l'antena.
  • Amura o amura del floc: Tot cap o aparell que serveix per caçar qualsevol vela cap a proa.
  • Ànima o ànima de vela: Cap prim que passa per l'interior d'una basta o doblec per la vorera d'una vela.
  • Antena: Verga de fusta composta d'una, dues o més peces, on s'enfereix la vela i permet hissar-la; en les embarcacions petites, com ara bots i llaüts. L'antena sol estar feta d'una sola peça.
  • Aparell, arborada o arboradura: Conjunt dels arbres, cordam i veles d'una embarcació.
  • Armatge: Cap gruixat que envolta la vela pel caient de proa i la llunada. El cap gros que envolta la vela pel caient de proa i la llunada normalment va ralingat a la vela.
  • Armella: Element de ferro de forma circular i amb un forat al mig que és envoltada per un cap i serveix per tensar o simplement per passar-hi un cap.
  • Barbiquell: Cap que fixa el botaló per la part inferior amb el buc i que evita que aquest es flexioni cap amunt.
  • Bauprès: Element de reforç de fusta, col·locat gairebé horitzontalment i que sobresurt de la proa, a sobre del qual seu el botaló i que forma part de l'estructura del buc en embarcacions d'un cert tonatge.
  • Bigota: Element de fusta de forma circular i amb un forat al mig que és envoltada per un cap i serveix per tensar o simplement per passar-hi un cap.
  • Bossell o bocell: Corriola que pot tenir un o més ulls i per la qual passen els caps. Serveix per reduir l'esforç i fer un joc de politges.
  • Botafió o batafió: Cap de corda prim i curt fixat a la vorera o ralinga de la vela o a la faixa de rissos i que permet lligar la vela a l'antena. S'anomenen d'enferir els que es troben a la ralinga i de ris els que es troben a la faixa dels rissos.
  • Botaló: Perxa que surt horitzontalment per davant de la roda de proa d'una embarcació i serveix per amurar el floc.
  • Caçaescotes, botafora, batafora o baticul: Perxa que va col·locada quasi horitzontalment a la part de popa d'una embarcació i que, subjectada per un extrem damunt coberta, surt per defora de la popa i té un forat, rotlana o politja que serveix per passar-hi l'escota de la vela mitjana.
  • Caiguda de popa, caient de popa o baluma: Vora o extrem de la vela per la banda de popa.
  • Caiguda de proa, caient de proa o gràtil: Vora o extrem de la vela per la banda de proa.
  • Car: Part de l’antena que queda més baixa i que és la més forta i gruixada, on es lliga el davant i l'orsapop.
  • Davant: És un cap o aparell que es ferma a l'extrem inferior del car i passa per l'ull de la bigota de proa. S’utilitza per regular la inclinació de l'antena.
  • Dogal: Part de la trossa desmuntable compost per un cap doble que en un dels seus extrems té la bigota. És l'encarregat de subjectar l'antena a l'arbre.
  • Drissa: Aparell que consisteix en un cap passat per un bossell o forat d'un pal o tot un conjunt de caps i bossells. L'aparell de drissa és el que permet aixecar l'antena i les veles i col·locar-les en posició necessària per a la navegació.
  • Eixàrcia: Cordam i altres ormeigs que serveixen per subjectar l'arboradura i maniobrar.
  • Escota: Cap de corda, o aparell de corda i botons o quadernals, que, enganxat al puny d'escota, serveix per caçar-lo.
  • Estrellera: Aparell de drissa format per un conjunt de politges i caps que serveix per assegurar l'arbre quan la navegació fa que l'aparell caigui sobre d'ell (navegar a la mala o sobre l'arbre), d'aquesta manera es contraresta la força que la vela exerceix sobre l'arbre.
  • Faixa de rissos: Cadascuna de les rengleres de rissos que porta una vela.
  • Floc: Vela triangular muntada a proa damunt del botaló.
  • Galeta: Peça de fusta que corona el pal d'una embarcació i que serveix per protegir-lo.
  • Ormeig: Aparell conjunt de cordes, veles i altres peces destinades al govern i moviment d'una embarcació.
  • Orsapop: Cap que va fermat damunt del car de l'antena i serveix per tirar d'ella cap a popa. Sol tenir la mateixa longitud que l'eslora de l'embarcació.
  • Osta: Aparell de l'antena d'una vela llatina consistent en un cap que uneix la pena de l'antena a l'embarcació per tal de reforçar-la quan és necessari. En cas d'una embarcació menor, només en porta una, que es fixa a l'extrem de la pena i està composta d'un simple cap que va assegurat a sobrevent.
  • Pal: Cadascuna de les peces llargues, cilíndriques i lleugerament còniques, formades d'un sol tros o de diferents trossos units un a continuació de l'altra, que serveixen per sostenir les vergues i les veles.
  • Pal de mitjana: Pal menor situat a popa del pal mestre.
  • Pal mestre, pal major o arbre: El pal més alt i reforçat i que porta la vela major d'una embarcació.
  • Pal de trinquet o pal trinquet: El pal d'una embarcació que es troba a proa del pal major.
  • Pena: Part de l'antena, la que queda més alta i cap a popa i també la més flexible.
  • Puny: Tot extrem d'una vela. La llatina en té tres: el de car, el de pena i el d'escota.
  • Puny d'amura: Vèrtex inferior de proa d'una vela que s'amura damunt del botaló en el cas d'un floc, o de l'embarcació en el cas d'una vela de martell.
  • Puny del car: Un dels extrems d'una vela llatina, concretament, el de l'angle inferior de la vorera de proa.
  • Puny de drissa: Extrem superior d'una vela per on s'hissa la mateixa vela.
  • Puny de pena: Un dels extrems d'una vela llatina, concretament, el de l'angle superior.
  • Puny d'escota: Un dels extrems d'una vela, concretament vèrtex situat a l'angle inferior a la part de popa de l'embarcació.
  • Ralinga: Corda que es cus fortament a la vorera de les veles per reforçar-les.
  • Ris: Reforç longitudinal al llarg de la vela proveït de batafions, que serveix per reduir-ne la superfície.
  • Trossa: Aparell amb dues funcions, subjectar l'antena al costat de l'arbre mitjançant el dogal i servir de reforç contra l'embat del vent com si d'un obenc es tractés, gràcies a l'aparell de drissa.
  • Ullet o ullal: Trau de la vela per on es passen els caps.
  • Vela: Tros de tela forta, ordinàriament formada per diferents parts cosides, que, fermat a un arbre, antena, verga o estai d'una embarcació, serveix per rebre del vent la impulsió i comunicar-la al vaixell.
  • Vela llatina: La vela triangular o de tres punys que s'enverga a una antena i creua l'arbre obliquament.
  • Vela de martell o vela mística: Vela de tres punys que es converteixen en quatre, perquè en té un de truncat per una esmotxadura anomenada martell, i que va lligada a proa mitjançant l'amura.
  • Vela mestra o major: Vela principal d'una embarcació.
  • Vela mitjana llatina: La vela triangular envergada a un pal situada més a prop de la popa.
  • Vela mitjana terquina: La vela rectangular situada en la part de popa d’una embarcació, i que s’hissa pel punt de pena amb una perxa.
  • Vela trinquet: Vela que va arborada al pal trinquet

 

Terminologia de les parts del buc d'una embarcació (tipus llaüt i bot) i dels seus complements

  • Agullot o mascle: Cadascuna de les agulles de ferro o altre metall que van fixades al timó de les barques i se fiquen dins les femelles que hi ha a la roda de popa per mantenir fort el timó.
  • Àncora: Instrument feixuc, ordinàriament de ferro, que calen als fons de la mar i serveix per retenir la nau o barca.
  • Arjau: Peça de fusta que s'encasta horitzontalment a la part superior del timó de les barques i serveix de mànec per governar el timó. També se sol anomenar governall.
  • Armella o femella: Cadascuna de les anelles metàl·liques que hi ha a la roda de popa per fixar-hi el timó amb els agullots.
  • Babord: La part esquerra d'una nau o altra embarcació, mirant cap a proa.
  • Banc o bancada: Peça de fusta travessera, que va d'un costat a l'altre de la barca, donant-li consistència, i que a la vegada té la funció de seient. El banc on es recolza el pal mestre del llaüt s'anomena banc d'arborar, i és més reforçat que la resta. El que es troba a l'extrem de la proa és el banc proer.
  • Bites: Dues peces de fusta esbiaixades que sobresurten per damunt de l'orla, i que estan clavades als laterals dels escalemots de la part de proa. Serveixen per fermar.
  • Buc: Cos principal d'una embarcació, sense els arbres ni les eixàrcies.
  • Canya: La part més llarga del rem, entre la pala i el guió.
  • Capirot o capiró: Galeta que corona el nas de la roda de proa d'una embarcació.
  • Carena: Part submergida del buc d'una embarcació.
  • Cinta: Taula del folre d'una secció més gruixuda que la resta i que s'estén de proa a popa davall la peça de claus.
  • Coberta o corredor: Plataforma horitzontal que clou el buc d'una embarcació per la seva part superior.
  • Codast, codastre o roda de popa: Peça de construcció escairada que arranca de l'extrem de popa de la carena i puja vertical o quasi vertical, formant la part extrema del buc per la part de popa i servint per a sostenir el timó.
  • Contraroda: Peça de fusta col·locada darrere de la roda d'on queden clavats els extrems de les taules del folre, i que serveix per donar solidesa a la unió de la roda i la quilla. Hi ha la contraroda de popa i la contraroda de proa.
  • Cordó: Llistó de llenya de secció de mitja canya, que envolta la barca a l'altura de l'orla i serveix com a defensa del buc.
  • Cossia: Cadascuna de les dues fustes en forma de biga col·locades de cantell damunt les llates i la bancada als dos costats llargs de l'escotilla de la barca.
  • Embornal: Cadascun dels forats i canals que hi ha a cada costat d'una nau per evacuar l'aigua de damunt la coberta.
  • Escàlem: Barrot cilíndric de fusta o metall per fermar el rems, i que va muntat damunt l'escalemera.
  • Escalemera: Peça de fusta fortament clavada damunt la tapa de regala i amb un forat per clavar-hi l'escàlem.
  • Escalemot: Barrot de fusta que sobresurt de la taula de claus i on són clavades les taules que folren l'orla.
  • Escotilló: Escotilla o obertura petita, generalment ubicada a la popa d'una embarcació, per poder menar el timó. També es diu de la tapadora de fusta quadrangular per cloure l'obertura amb el mateix nom.
  • Escua: Cadascuna de les dues peces de fusta que van al costat de la quilla ean la part exterior del buc de les embarcacions menors. Serveix per mantenir dreta la barca quan aquesta és fora de l'aigua i per disminuir-ne el balanceig quan és encallada. És un element poc freqüent en les embarcacions menorquines.
  • Eslora: Longitud d'una embarcació, comptada des de la roda de proa fins al codastre de popa.
  • Espadella: Rem de més llargària i resistència que la resta, que hom col·loca al coronament de popa i que s'empra com a timó i també per singlar.
  • Estamenera: Dues peces muntades una a cada banda, que junt amb el medís componen la quaderna d'una embarcació.
  • Estopa: Trossos de fibra de cànem o de lli que serveixen per tapar encletxes de les embarcacions, és a dir, per calafatar.
  • Estribord: La part dreta d'una nau o embarcació, mirant de popa a proa.
  • Estrop: Tros de corda en forma d'anella que envolta el rem i l'encapella a l'escàlem.
  • Fogonadura: Forat de la coberta per on surt l’arbre d’una embarcació.
  • Folre de coberta: Conjunt de taules que van clavades damunt les llates, constituint la coberta de l'embarcació.
  • Forro o folre: Conjunt de taules que van clavades en les quadernes per la part exterior i formen el cos del buc d'una embarcació.
  • Galtes: Part superior del timó, entre la pala i l'arjau.
  • Gongo: Peça de bronze o llautó en forma d'argolla que va fixada a la roda de proa i serveix per fixar el barbiquell del botaló o l'aparell de treure la barca.
  • Guió: Part del rem entre la pala i la maneta.
  • Llata: Cadascuna de les fustes en forma de biga que sostenen la coberta d'una embarcació.
  • Maneta o puny: Part per on s'agafa i condueix el rem.
  • Manegueta: Peça adherida fortament a una embarcació per amarrar-hi les escotes o caps de subjecció.
  • Mirall de popa o retaule: Part recta de la popa d'un bot.
  • Medís: Part central de la quaderna, que va fixada damunt la peça i arriba fins el pantoc.
  • Medissada / quadernes: Conjunt de medissos i estameneres muntades damunt la quilla.
  • Nas: Part de la roda de proa que sobresurt damunt de l'orla.
  • Obra morta: Part del buc que sobresurt de la superfície de l'aigua.
  • Obra viva: Part del buc que queda submergida quan l'embarcació és a la mar.
  • Orla: Part del buc d'una embarcació que hi ha per sobre de la coberta i que forma part de l'obra morta.
  • Pala del timó: Peça aplanada que forma part del timó, a la qual va encastat l'arjau i va submergida parcialment dintre de l'aigua. És la que permet governar una embarcació.
  • Pala del rem: Peça plana i eixamplada del rem, que va dins l'aigua, per poder governar la direcció de l'embarcació.
  • Pantoc: Part corbada del lateral de l'obra viva d'una embarcació, que va de la unió entre el costat i el fons del casc d'un buc.
  • Paramitjal: Peça de fusta que fa de reforç, en la qual es recolza l'arbre damunt la quilla.
  • Paramola: Peça de fusta corbada damunt la proa que serveix per reforçar el buc damunt coberta i on van unides les bites.
  • Peça: Peça de fusta que va de proa a popa muntada sobre la quilla d'una embarcació per reforçar-la i damunt de la qual es planta el medís.
  • Peça de claus: Peces de fusta que es troben de pla damunt la cinta i les llates, que donen la volta a tota l'embarcació a l'alçada de la coberta. És una peça de difícil col·locació que lliga les estameneres i la coberta.
  • Peu de roda: Peça de fusta arquejada, situada en la roda de proa i la quilla de l'embarcació.
  • Pol: Cadascun dels taulons de fusta col·locats horitzontalment, que es treuen i es posen, i que conformen l'enterra interior de l'embarcació.
  • Popa: Part posterior del buc d'una embarcació.
  • Proa: Part davantera del buc d'una embarcació.
  • Quaderna: Peça constituïda pel conjunt del medís i les dues estameneres de la costella d'una embarcació.
  • Quarters: Cadascuna de les tapadores de fusta que van encaixades damunt la cossia, de manera que deixen la barca tancada i fan impenetrable l'acció de l'aigua.
  • Quilla: És la primera peça que es col·loca i es planta a terra quan es construeix una embarcació. Aquesta peça, o conjunt de peces en línia recta, va de proa a popa i forma la part inferior de l'embarcació, a la qual amorren i sostenen les costelles.
  • Redó o rodó: Peça gruixuda de fusta que forma la part de dalt de l'obra morta i que tanca el buc a l'altura de l'orla.
  • Rem: Instrument de fusta, en forma de pala llarga i estreta, que serveix per impulsar l'embarcació fent força dins l'aigua.
  • Roda: Peça que, seguint la línia de la quilla cap amunt, tanca el buc de l'embarcació. Un llaüt en té normalment dues, la de proa i la de popa. En un llaüt, la part de la roda de proa que sobresurt damunt de l'orla s'anomena nas i va coronada per un regruix o capirot.
  • Romball: Un dels taulons que formen el folre de l'embarcació.
  • Saltador: Petita coberta de popa que serveix per reforçar-la i saltar per popa.
  • Serreta: Taula interior que va de banda a banda del buc, longitudinalment de proa a popa, a l'alçada de la cinta i fortament clavada al capdamunt de les quadernes. A més de donar solidesa a l'embarcació, serveix per muntar-hi les llates de la coberta.
  • Soleta: Peça de llenya forta que serveix per protegir la part inferior de la quilla.
  • Tapa de regala o regala: Peça de fusta llarguera, feta de diferents trossos acoblats entre ells, que cobreix l'orla d'una embarcació en tota la seva extensió.
  • Taula d'embornals: Taula que va col·locada per damunt la peça de claus i és la primera que forma l'orla del buc. En ella es fan uns forats per desaiguar la coberta que s'anomenen embornals.
  • Timó o governall: Afegitó exterior del buc que es fixa a la roda de popa o al codast per mitjà de ferramentes, destinat a governar la barca i donar-li la direcció. Està compost de dues peces, que són la pala i l'arjau. També contribueix a mantenir l'abatiment.
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La pràctica de la vela llatina s'organitza actualment entorn de dues associacions que vetllen per la salvaguarda i la difusió de les embarcacions clàssiques menorquines i els mètodes de navegació tradicionals. Són les associacions Amics de la Mar de Menorca a Ciutadella i Amics de la Mar Port-Maó de Maó. Ambdues estan legalment constituïdes com a societats sense ànim de lucre, per la qual cosa es regeixen per uns estatuts, i hi ha una junta directiva que renova els seus membres de manera periòdica i un grup de socis.

Les dues associacions tenen sengles juntes directives, en les quals hi ha un president, un vicepresident, un tresorer, un secretari i diversos vocals. Actualment, les dues entitats tenen al voltant d'un centenar de socis cadascuna, dels quals entre 15 i 20 prenen part activa en les activitats que desenvolupen entorn de la navegació a la vela llatina.

Participants/Executants: 

Les persones que prenen part activa en la navegació a vela llatina són els membres de les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó. Els participants i executants poden sortir a navegar de forma conjunta en les diferents trobades de barques que s'organitzen al llarg de l'any o a títol individual en qualsevol altra ocasió. S'han d'esmentar també les persones que participen de manera activa en les classes d'introducció a la navegació amb vela llatina que ofereix l'associació Amics de la Mar de Menorca.

Ús i funció: 

Avui en dia, en estar totes les embarcacions motoritzades, la vela llatina ja no és un mitjà de propulsió d'embarcacions regular, sinó que esdevé un tipus de navegació d'esbarjo que els practicants mantenen per al seu propi gaudi. Per tant, es pot afirmar que l'ús de la vela llatina com a mètode de navegació és merament recreatiu i la seva funció demostrativa.

Patrimoni relacionat: 
Patrimoni relacionat: 

La tradició marinera menorquina ha generat un destacat patrimoni material marítim, del qual formen part totes les embarcacions clàssiques que avui es troben amarrades als ports de Ciutadella, Maó i Fornells. Dintre d'aquest grup també hi ha el dipòsit d'embarcacions clàssiques situat a la pedrera subterrània d'en Robadones, entre els municipis de Maó i es Castell. Amics de la Mar Port-Maó manté aquesta pedrera sota un contracte d’arrendament i actualment s’hi preserven un centenar d’embarcacions, totes de llenya, entre les quals trobam, sobretot, llaüts i bots, però també barques de pesca de més grans dimensions i gussis. Avui dia hi continuen entrant barques, a Robadones, i totes elles es troben amb la possibilitat de ser apadrinades per particulars.

Pel que fa al patrimoni cultural immaterial, dels elements inventariats hi ha l'ofici de mestre d'aixa. Tanmateix, hi ha altres coneixements o pràctiques susceptibles de ser considerats patrimoni cultural immaterial que també hi estan relacionats, la consideració patrimonial dels quals s'haurà d'establir en posteriors fases de l'inventari i d'acord amb la comunitat implicada.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbólica/socioeconòmica: 
Activitat física cooperativa
Altruisme
Celebració
Festa popular
Tradició
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La vela llatina ha estat el sistema de navegació per excel·lència utilitzat al llarg de la història a Menorca i a la Mediterrània en general. Tot i no ser un coneixement i una pràctica exclusiva menorquina, és evident que és un mètode de navegació estretament lligat al patrimoni marítim clàssic de l’illa i als seus ports. El fet que avui dia hi hagi col·lectius que, tot i que d’una manera recreativa i demostrativa, continuïn practicant aquesta manera de navegar i recuperin embarcacions clàssiques, contribueix a la pervivència a Menorca d'una pràctica estretament lligada a la cultura i la sociologia de l'illa i, sobretot, d'una activitat respectuosa amb el medi natural i marí menorquí.

La pràctica individual o conjunta de la navegació a la vela llatina és una mostra de la contribució de la tradició al manteniment de la identitat i de la cohesió social, tot esdevenint entre qui l'exercita una pràctica que reforça els vincles i les arrels amb la terra.

Les trobades de barques clàssiques i altres iniciatives entorn de la navegació a la vela llatina són pràctiques respectuoses amb el medi i, per tant, d’acord amb els principis que propugna la reserva de biosfera de Menorca, per la qual cosa poden contribuir al desenvolupament d'un turisme sostenible, considerat amb la conservació i el manteniment dels valors de la cultura marinera i de la costa menorquines.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

La pràctica de la vela llatina es transmetia tradicionalment en l'aprenentatge oral i, sobretot, la pràctica, i de generació en generació.

Entrat el segle XX, a Menorca hi havia nombroses embarcacions que tenien com a únic i exclusiu sistema de navegació la vela llatina i, consegüentment, els seus patrons seguien utilitzant el mètode tradicional que havien après dels seus majors. A partir de les dècades de 1920 i 1930, i de manera progressiva, la navegació tradicional va començar a entrar en decadència en favor de nous sistemes de propulsió, com els motors d'explosió. No obstant açò, la pràctica no va desaparèixer, ja que els qui tenien embarcacions clàssiques motoritzades seguien utilitzant ocasionalment la navegació a la vela llatina per reduir el consum de gasoil o en cas d'emergència. Arribada la dècada de 1990, l'última generació de patrons que havien conegut ―ja en plena decadència― l'art de la vela llatina s'havien fet grans i, atès que no hi havia relleu generacional, el saber i la pràctica de la vela llatina perillaven. En aquest context neix l'Associació Amics de la Mar de Menorca, per iniciativa d'un grup de joves interessats en la salvaguarda d'aquest coneixement i la conservació d'un patrimoni marítim que s'estava perdent. Un temps més tard, i amb l'objectiu de centrar-se de forma més específica en el port de Maó, es crea Amics de la Mar Port-Maó, que es constitueix com a associació per així poder també assumir el lloguer i la custòdia de la pedrera d'en Robadones, que per aquell temps començava a rebre en dipòsit les embarcacions de llenya de Menorca.

Avui, els membres de les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó, nodrits de les informacions i els coneixements de la darrera generació de patrons que la coneixien i la practicaven, són els transmissor del saber de la navegació a la vela llatina a Menorca.

Els fundadors d'Amics de la Mar de Menorca, tot partint de xerrades i sortides a navegar amb vells patrons, van començar a codificar tots els coneixements relacionats amb la pràctica de la navegació a la vela llatina, una feina que va donar com a resultat la primera publicació en la qual es recollien tots els coneixements que fins aleshores havien estat transmesos oralment de generació en generació. Posteriorment s'han editat més dossiers explicatius d'aquesta pràctica, per la qual cosa la seva transmissió es troba fixada en la bibliografia. De la mateixa manera, Amics de la Mar Port-Maó ofereix assessorament a totes aquelles persones que es volen introduir en aquests tipus de navegació.

A part, Amics de la Mar de Menorca també fa cada any un curs d’iniciació i un curs avançat de vela llatina amb el llaüt Besitos. Per tant, a part de la transmissió escrita, hi ha una transmissió més didàctica i pràctica en format de curs.

Viabilitat / Riscos: 

El procés de recuperació de la navegació a la vela llatina al llarg de les últimes dècades i l'existència dels nombrosos socis que integren les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó poden indicar un bon estat per a la difusió i la pervivència de l'art de la navegació amb vela llatina. Però s'evidencien certs riscos en alguns aspectes d'aquesta tradició.

La navegació a la vela llatina és una pràctica avui residual que només és practicada pels socis de les referides associacions, a part d'aquells casos puntuals que la practiquen a títol particular. Tot i que les associacions comptin amb un nombre de socis considerable, són pocs els que prenen part activa en el funcionament i les activitats que organitzen, i els qui practiquen i dominen la navegació a la vela llatina són encara manco, no passen de trenta persones en tota l'illa, que són les que regularment poden sortir a navegar. A açò s'afegeix l'escassa renovació generacional dels seus socis que, en el seu conjunt, superen tots ells els trenta-cinc anys d’edat.

Un altre aspecte negatiu és la poca quantitat d'embarcacions que avui dia estan preparades per exercir la navegació amb vela llatina a Menorca, totes elles clàssiques. N'hi ha només un desena a Ciutadella i una quinzena al port de Maó. En el cas específic de Ciutadella, les catàstrofes marítimes que periòdicament assolen el seu port han reduït considerablement el seu patrimoni marítim tradicional. Les rissagues de 1984 i 2006 obligaren a desballestar un nombre important d'embarcacions tradicionals de fusta, els propietaris de les quals, amb el temps, les han substituïdes per embarcacions de tipologia, materials i tècniques de construcció modernes.

La pràctica de navegació a la vela llatina a Menorca s'associa exclusivament a embarcacions tradicionals de fusta, escasses i difícils de recuperar i posar a punt, una concepció que dificulta l'ampliació del nombre de practicants i, per tant, de garantir-ne la salvaguarda.

El cost i la dedicació que du implícits el fet de disposar d'una embarcació clàssica és un altre aspecte negatiu que planeja sobre la vela llatina, fet que en dificulta l'accés entre la gent jove, un aspecte que, com s'ha dit, no afavoreix el relleu generacional. Al marge de la tasca desenvolupada per les associacions que es dediquen a la salvaguarda del patrimoni marítim menorquí, integrades per un col·lectiu de persones nostàlgiques de la cultura popular tradicional lligada a la mar, en la recuperació de barques clàssiques tradicionals és cada cop més freqüent la participació de gent amb mitjans per contractar els serveis d'empreses o professionals especialitzats en la restauració, el manteniment i la posada a punt de barques clàssiques de fusta, tot esdevenint objectes de luxe i de col·leccionisme en mans d'una elit estiuejant que practica la navegació a la vela llatina en les seves embarcacions clàssiques de manera merament testimonial.

Finalment, les àmplies prestacions i la varietat d'embarcacions modernes d'esbarjo que hi ha al mercat destinades a tot tipus de clientela i per a tots els nivells adquisitius, així com el canvi de mentalitat i de la manera de gaudir del medi marí de la societat menorquina actual, no afavoreixen la pervivència en òptimes condicions de la navegació tradicional a llarg termini.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La navegació a vela llatina té avui dia un valor demostratiu que és apreciat, en general, pels col·lectius més lligats a la mar. Es pot afirmar que existeix la tendència entre la societat illenca a valorar la recuperació d’embarcacions tradicionals i la navegació amb vela llatina.

En aquest mateix sentit, les administracions contribueixen a la pervivència d'aquest art de navegació a través d'ajuts econòmics per a la realització d'esdeveniments relacionats amb la vela llatina o amb la restauració d'embarcacions clàssiques, o també amb la cessió d'ús d'espais pel desenvolupament d'activitats relacionades amb la salvaguarda del patrimoni marítim menorquí a les associacions destinades a aquest fi.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les mesures impulsades des dels dos col·lectius que actualment vetllen per a la preservació de les embarcacions clàssiques i la vela llatina són diverses. En el cas d'Amics de la Mar de Menorca, les iniciatives que tenen engegades destinades a la salvaguarda del patrimoni marítim són les que es detallen a continuació.

En primer lloc, com ja s'ha comentat, s'organitzen al llarg de l'any diverses trobades de barques en les quals es practica la navegació a vela llatina. Tot i el caràcter demostratiu d'aquests esdeveniments, aquesta és també una manera que tots els patrons interessants a participar-hi hagin de tenir les seves embarcacions preparades i amb l'aparell a punt per a la navegació. Per tant, a part de fer més visible la pràctica de la vela llatina, les trobades en si constitueixen una mesura de salvaguarda en tant que en certa manera obliguen al manteniment continu de les embarcacions. Aquestes trobades se solen acompanyar d'activitats i dinars de germanor, que reforcen els vincles entre els que hi participen.

En segon lloc, Amics de la Mar de Menorca impulsa cada any cursos de formació. De forma anual s'ofereix un curs d'iniciació a la vela llatina i de forma excepcional, i en funció de la demanda, un curs d'aprofundiment. Aquests cursos estan oberts a tothom, i el seu principal objectiu és el de divulgar els coneixements sobre la vela llatina i ampliar el nombre de persones interessades en el tema. La teoria s'imparteix a la seu d'Amics de la Mar de Menorca del port de Ciutadella, i les classes pràctiques es realitzen al llaüt Besitos, amarrat al mateix port. El 2019 hi han participat fins a una vintena d'alumnes.

En tercer lloc, l'associació ciutadellenca ofereix un servei d’assessorament personal a aquelles persones que, ja disposant d'una embarcació apta per a la navegació a vela llatina, vulguin aparellar la seva barca per poder navegar amb aquesta tècnica, i les aconsella sobre quins materials s'han d'utilitzar, les dimensions que han de tenir, on s'han de col·locar dintre de l'embarcació, etc.

Com a quarta mesura de salvaguarda, el nucli més actiu d'Amics de la Mar de Menorca, amb la col·laboració de professionals coneixedors de l'ofici de mestres d'aixa, es dediquen a la restauració d'embarcacions clàssiques. La seva base d'operacions es troba a l'antic rentador del Pla de Sant Joan del port de Ciutadella, cedit a l'entitat per l'Ajuntament de Ciutadella. Quan l'associació és informada de la retirada definitiva i del desballestament d'una embarcació de llenya, posa els mitjans que té al seu abast per evitar-ne la destrucció. El cas més paradigmàtic i pioner en aquest tipus d'iniciativa va ser el rescat i la posterior restauració i posada a punt del llaüt Besitos en la dècada de 1990. Una altra recuperació recent ha estat la de l'embarcació Es Torn. Actualment s'està treballant en els llaüts Maria Glòria i Son Aparets.

En cinquè lloc, Amics de la Mar de Menorca ha promogut l'apadrinament d'embarcacions de llenya. Aquestes són les embarcacions que han restaurat els seus socis i les que, en morir el propietari, són llegades a l'associació. Amb l'objectiu de fomentar la pràctica de la vela llatina, l'associació cedeix sota un contracte d'apadrinament aquestes embarcacions a les persones que decideixin tenir-ne cura. D'aquesta manera s'aconsegueix un doble objectiu: primer, que gent que no es podria permetre el manteniment d'una embarcació en propietat pugui gaudir de la navegació a vela llatina i, segon, que gent fora de l'àmbit de l'associació s'interessi pel tema i contribueixi a la preservació i el manteniment d'aquestes embarcacions de llenya clàssiques. No obstant açò, els apadrinaments els fan persones que prenen part activa en les iniciatives de l'entitat.

Finalment, com a sisena mesura de salvaguarda es pot destacar que Amics de la Mar de Menorca no només utilitza la Caseta de Comandància del port de Ciutadella com a seu, sinó que l'obre al públic determinats dies a la setmana perquè qui hi estigui interessat pugui consultar la documentació que custodien relacionada amb les embarcacions clàssiques i la navegació a la vela llatina.

Quant a les mesures adoptades per l'associació Amics de la Mar Port-Maó hi ha les trobades de barques clàssiques, que es realitzen al port de Maó, i la restauració i el manteniment d'embarcacions clàssiques. També assessoren a tercers entorn de la recuperació, l'equipament i la posada a punt d'embarcacions clàssiques. Des del 2006 ha disposat d'un taller de fusteria i un varador a l'illa Pinto de l'Estació Naval de Maó, la qual ha esdevingut el lloc on s’han desenvolupat bona part de les activitats que ha organitzat l'entitat en els darrers anys. L'associació maonesa també disposa de diferents locals per la hivernada de les embarcacions i l'emmagatzematge de veles i arboradures i de la caseta de s’Hort Nou del port de Maó com a lloc de reunió, propietat de l’Ajuntament de Maó.

Amics de la Mar Port-Maó també és responsable del dipòsit d'embarcacions a la pedrera subterrània d'en Robadones, on guarden més d'un centenar de naus. Els seus socis són els responsables del manteniment del dipòsit sota un règim de lloguer i, a part de la pròpia feina de conservació, també es fan de forma bastant regular visites guiades per divulgar el patrimoni que allà es conté, així com tallers per a les escoles. Les barques que es troben actualment a la pedrera d'en Robadones estan disponibles per a l'apadrinament, i l'espai continua rebent embarcacions de llenya clàssiques per tal que es preservin.

Recentment, fruit de la col·laboració entre Amics de la Mar Port-Maó, l'Ajuntament des Castell i el Consell Insular de Menorca, s'ha aprovat la iniciativa d’obrir un museu de la mar a Menorca amb el nom de Thalassa: Centre de Patrimoni Marítim de Menorca. Aquest no pretén ser un museu exclusiu sobre la navegació a vela llatina, sinó que es planteja com un centre més general, en el qual es tractarà sobre la flora i la fauna marines, la pesca, la toponímia, etc. De tota manera, la vela llatina i les embarcacions clàssiques també hi seran presents i, a part de l'exhibició de l'aparell i les veles, també es pretén ubicar-hi vint embarcacions del dipòsit de la pedrera d'en Robadones.

Finalment, entre les mesures de salvaguarda s’ha d’esmentar que l'administració també adopta mesures per a la salvaguarda i la promoció de la navegació a la vela llatina a través d'ajuts econòmics o mitjançant la cessió d'espais a les associacions ciutadanes que vetllen pel patrimoni marítim menorquí.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No hi ha una protecció jurídico-administrativa específica per a la navegació a la vela llatina. El llaüt Besitos té la consideració de bé d'interès cultural.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió: 

Altres mesures de salvaguarda podrien ser l’elaboració d’un inventari de les embarcacions de llenya existents actualment a l’illa de Menorca, o la millora de la gestió dels amarraments al llarg de l'any, tot optimitzant i incrementant la concentració de barques clàssiques en els molls per donar-los més visibilitat i protagonisme.

Una altra mesura que es podria dur a terme seria la impartició de tallers a les escoles per donar a conèixer als més joves la història, els conceptes bàsics de la vela llatina, les embarcacions clàssiques, el patrimoni marítim i la cultura popular tradicional lligada a la mar. També, de forma més pràctica, els clubs nàutics de l’illa podrien fer cursos dedicats exclusivament a aquest tipus de navegació, utilitzant embarcacions modernes menys costoses i més bones de mantenir.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vols. Palma.
  • AL·LÈS, Cristòfol (2005). Introducció a la pràctica de la Vela Llatina. Col·lecció Esports i Jocs Autòctons de l'Illa de Menorca, 3. Govern de les Illes Balears, Consell Insular de Menorca i Escola Balear de l'Esport. Menorca.
  • ANDREU, Cristina i MURILLO, Jaume (1989). L'ofici de mestre d'aixa a l'illa de Menorca. Treballs del Museu de Menorca, 8. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Maó.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). Antropologia II. Volum 1: El món de la pesca. Artesania i oficis. Enciclopèdia de Menorca. Tom XV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel i MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Artesanal des Mercadal) El mestre d'aixa. Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • OLIVER FONT, Bernat (1999). La vela llatina a Mallorca. Patrimoni i competició. Editorial Moll. Mallorca.
  • OLLER, Francisco i GARCÍA-DELGADO, Vicente (1996). Nuestra vela latina. Editorial Juventud. Barcelona.
  • PONS, Josep (1992). «Dites i refranys menorquins». Quaderns de Folklore, 17-18-19-20. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • PONS, Josep (1992). «Refranyer popular». Quaderns de Folklore, 50. Institut Menorquí d'Estudis i Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • SINTES SINTES, Adolf (2008). Mestres d'aixa menorquins. De la tèquina al bergantí. S'Auba. Revista d'Informació de Sant Lluís. Edicions Llevant SC. Sant Lluís.
Imatges relacionades (pdf): 
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Associacions Amics de la Mar i Amics de la Mar Port-Maó. I les valuoses aportacions de Josep Gornés i Cristóbal Allés.

Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 2a fase (2019-2020)
Data de realització: 
10/01/2020
Darrera actualització de la fitxa: 
01/02/2020