L'ofici de gerrer

Àmbit: 
Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
IDENTIFICACIÓ: 
Codi: 
IPCIME 1/007
Nom propi de l'element: 
L'ofici de gerrer
Breu descripció: 

El gerrer ―nom que rep a Menorca l'artesà especialitzat en la producció de ceràmica popular i tradicional―, en el procés de producció propi de l'ofici, és qui prepara i modela el fang tendre i després cou les peces que fa al forn per convertir-les en peces de ceràmica mitjançant l'acció del foc.

La producció ceràmica a Menorca s'ha caracteritzat per l'elaboració preferent d'elements de construcció, l'escàs desenvolupament de l'obra de roda i, sobretot, la manca de producció de vaixella de taula fina de qualitat. Pel que fa a l'obra de roda, la producció terrissaire menorquina ha tingut com a tret principal el seu caràcter funcional, eminentment rústic i amb poca o nul·la decoració. En les últimes dècades ha sobreviscut com un ofici marginal. Es pot dir que, avui dia, l'ofici de gerrer, en la seva concepció tradicional, està quasi bé extingit a l'illa.

Les persones que actualment treballen en el ram del fang desenvolupen la seva activitat a partir d’un plantejament allunyat del tradicional, són artesans que disposen de l'acreditació emesa per l'Administració i que, per tant, poden vendre la seva producció sota el paraigua d'aquest certificat. Alguns s'hi dediquen professionalment i altres ho fan fora de la seva feina habitual. Solen tenir un taller o lloc de treball propi i tecnologia o maquinària més moderna, i utilitzen matèria primera de fora. Es dediquen a la producció de peces seriades pròpies o peces úniques d'encàrrec o fruit de la creativitat de l'artesà, i solen comercialitzar la seva producció a través de diferents mitjans, siguin plataformes digitals, venda directa, petites botigues, mercats artesans o fires.

Grup i/o comunitat: 

L'últim gerrer tradicional a Menorca ha estat Arturo Gener Fuster (1941-2017), de Ciutadella. El seu fill, Arturo Gener López, podria donar continuïtat a l'ofici de gerrer, però ara per ara no s'hi dedica professionalment. En el taller del seu pare elabora puntualment peces de terrissa per encàrrec.

No obstant açò, a Menorca hi ha uns pocs artesans ceramistes ―ja no gerrers― reconeguts per l'Administració i que, per tant, poden vendre els seus productes amb la certificació corresponent, que produeixen i comercialitzen peces seriades de creació pròpia o peces úniques per encàrrec. Pocs d'ells s'hi dediquen com a única activitat. Alguns imparteixen classes de ceràmica als seus tallers o en escoles d'art públiques i privades de l'illa.

Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
LOCALITZACIÓ: 
Localització: 
Descripció de la localització: 

El taller d'Arturo Gener Fuster, que manté el seu fill, Arturo Gener López, es troba al camí de ses Capelletes de Ciutadella de Menorca. Hi ha artesans ceramistes amb l'acreditació artesana de l'Administració a diferents municipis. Que s'hi dediquin a temps complet, parcial o fora de la seva feina habitual n'hi ha algun a les localitats de Ciutadella, es Mercadal, Maó, Sant Lluís i es Castell.

DATACIÓ: 
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Arturo Gener López, fill d'Arturo Gener Fuster, fa encàrrecs puntuals per donar continuïtat al taller del seu pare, sense dedicar-s'hi professionalment. Hi dedica el temps necessari per poder atendre els treballs que li encomanen, i també dedica part del seu temps lliure al taller que regentà el seu pare per millorar la pràctica de l'ofici.

D’altra banda, no tots els artesans ceramistes acreditats s'hi dediquen de manera exclusiva. Tant els uns com els altres hi dediquen el temps que s'imposen per elaborar la producció pròpia o atendre els encàrrecs que reben.

DESCRIPCIÓ: 
Descripció general: 

La producció ceràmica a Menorca s'ha caracteritzat per l'elaboració preferent d'elements de construcció, especialment, teules, rajoles i misons. També s'ha caracteritzat pel poc desenvolupament de l'obra de roda, sempre molt limitada a certes tipologies ceràmiques, i sobretot per la manca de producció de vaixella de taula fina de qualitat, que era importada de fora. Pel que fa a l'obra de roda, o feta al torn, la producció terrissera menorquina ha tingut com a tret principal el seu caràcter funcional, eminentment rústic i amb poca o nul·la decoració.

El gerrer ―nom que rep a Menorca l'artesà especialitzat en la producció de ceràmica popular i tradicional― seguia el procés de producció propi de l'ofici, és a dir, la recollida, la preparació i el modelatge del fang tendre i la seva posterior cocció al forn per convertir-lo en ceràmica mitjançant l'acció del foc. L'ofici es va desenvolupar majoritàriament a les poblacions de Ciutadella, Alaior i Maó, i en les últimes dècades ha sobreviscut com un ofici marginal. Si es considera el gerrer com aquell professional que ha après l'ofici de la pràctica i per transmissió familiar, que recull la matèria primera de Menorca, la prepara, la treballa manualment i la cou al foc, és a dir, la concepció tradicional de l'ofici, es pot afirmar que està quasi bé extingit a l'illa.

En les dècades de 1930 i 1940 hi havia unes quantes gerreries/teuleres repartides entre Ciutadella i Alaior, que tancarien en les dècades posteriors o, quan no, es reconvertirien en productores de nous materials de construcció. Els darrers anys ha sobreviscut una sola gerreria tradicional, la d'Arturo Gener Fuster, a Ciutadella, actiu entre les dècades de 1960 i 2010. Arturo Gener Fuster va fer feina tot sol bona part de la seva vida, i es va haver d’anar adaptant a una nova realitat, marcada per l'arribada massiva de productes fets amb materials nous ―sobretot de plàstic― i l'adopció del turisme com a motor principal de l'economia insular, tot conservant els processos propis de la terrisseria tradicional. Actualment, el seu fill, Arturo Gener López, manté el taller del seu pare i podria donar continuïtat a l'ofici. No obstant açò, ara per ara elabora encàrrecs puntuals, però no s'hi dedica professionalment.

La dècada de 1960 significà l'inici de la decadència de l'ofici, malgrat que visqué una certa revifada a partir de la dècada següent gràcies a un turisme en creixement. En aquest context va sorgir algun taller que reproduïa les formes ceràmiques tradicionals, sovint reinterpretant-les per fer-les més atractives com a objectes de decoració o de record, o combinant-les amb produccions ceràmiques més actuals. Fou el cas dels germans Lora Buzón, els quals, en els últims anys, s'han dedicat a la producció per encàrrec.

Les persones que treballen actualment en el ram del fang desenvolupen la seva activitat amb un plantejament allunyat de l'ofici tradicional. Són els artesans ceramistes ―ja no gerrers― que disposen de l'acreditació emesa per l'Administració. Que disposin de la carta d'artesà, la carta de mestre artesà o el document de qualitat artesana establerts a Menorca i que desenvolupin la seva activitat a temps complet, parcial o fora de la seva jornada de feina, ara per ara són molt pocs. El darrer gerrer registrat va ser Arturo Gener Fuster, que va rebre la carta de mestre artesà honorífic de l'Administració en reconeixement a la seva trajectòria i d'haver dedicat tota la seva vida al món de la terrisseria popular. De ceramistes que desenvolupin una activitat econòmica legalment establerta en el seu àmbit, sigui a temps complet o parcial, no arriba a la mitja dotzena en tot Menorca. Els pocs més que hi ha ho fan per encàrrec, de manera ocasional, i fora del seu modus vivendi habitual.

Els ceramistes solen disposar de taller propi, tecnologia més moderna i treballen amb fang de fora. Es dediquen a la producció de peces seriades pròpies ―peces de regal, objectes de decoració o vaixelles d'autor, principalment― o peces úniques d'encàrrec ―utilitàries o no― o fruit de la creativitat de l'artesà. Comercialitzen la seva producció a través de diferents mitjans, siguin plataformes digitals, venda directa, petites botigues, mercats artesans o fires. I n'hi ha que imparteixen tallers de ceràmica.

Val a dir, que en aquest context, la producció terrissera tradicional menorquina està totalment estancada. Es pot afirmar que a Menorca ja no és produeix ceràmica tradicional per a la seva comercialització. Quan se n'elabora és de manera ocasional i sempre per encàrrec, pel seu valor artístic, estètic, decoratiu, per nostàlgia o per col·leccionisme.

Història i transformacions de l'element: 

La terrissa és una de les tècniques de transformació de la matèria primera més antigues i universals. La presència de ceràmica en jaciments arqueològics d'arreu confirma que és una activitat que sorgeix en la prehistòria i que es dona en les comunitats humanes de manera paral·lela al desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, fruit de la necessitat de manipular els aliments resultants per fer-los aptes per al consum o per al transport, la conservació o l'emmagatzematge dels productes que aquestes activitats productives generen.

En el cas específic de Menorca, la presència de la ceràmica es documenta amb els primers pobladors de l'illa, arribats en la segona meitat del tercer mil·lenni aC. Les peces de ceràmica més antigues estan fetes a mà, empren com a matèria primera l'argila dipositada a les formacions càrstiques de l'illa ―sobretot les coves―, i utilitzen com desgreixant les estalactites i les estalagmites d'aquestes mateixes coves convenientment capolades. En el primer mil·lenni aC, el contacte amb les cultures clàssiques significa l'inici de l'arribada massiva a l'illa de ceràmica d'importació i, consegüentment, de noves tècniques de fabricació i de nous tipus de peces. A partir d'aquest moment la ceràmica que s'utilitza a Menorca és la característica de l'entorn geogràfic, polític i cultural a què pertany l'illa, és a dir, de la ceràmica púnica i romana a l'actual de fabricació industrial.

La ceràmica procedent dels jaciments arqueològics menorquins és una font molt important d'informació, i de l'estudi de la terrissa de procedència forana s'obtenen valuoses dades sobre els lligams culturals i comercials que ha mantingut l'illa amb altres territoris en els diferents períodes de la seva història. No obstant açò, la producció terrissera local, a excepció de la prehistòrica, segueix sent una tema d'estudi que resta pendent de fer, i és per aquesta raó que encara avui dia se sap ben poca cosa de la ceràmica produïda a l'illa al llarg dels segles. Tot sembla indicar, emperò, que al marge de la ceràmica d'importació arribada a través del comerç marítim a Menorca es desenvoluparia una producció pròpia de ceràmica utilitària que aniria evolucionant segons les modes i les necessitats de cada moment fins arribar a la considerada com a ceràmica «popular» o «tradicional» menorquina.

La ceràmica tradicional s'ha d'entendre com la pervivència al llarg dels segles d'unes formes bàsiques que tenen el seu origen, si més no, en el món clàssic, encara que els seus precedents més immediats, en el cas de Menorca, caldria buscar-los en la ceràmica popular baixmedieval de la conca de la Mediterrània occidental, especialment la de procedència catalana i mallorquina. Tot i que el treball de la terrissa podria haver estat, en els seus orígens, una activitat domèstica més desenvolupada per les dones, és en l'època andalusina, i sobretot en l'edat mitjana, quan es comença a regular a través de l'organització gremial dels oficis, moment en què passaria a ser una ocupació masculina i l'ofici s'aniria transmetent de pares a fills en obradors familiars.

La primera referència documental sobre l'existència de gerrers a l'illa la recull Florenci Sastre Portella en el seu treball La Ciutadella de Menorca en el tránsito a la modernidad (1982). Els documents del segle XVI consultats per l'autor citen tres persones que exercien l'ofici de teuler i dues que figuraven com a gerrers a Ciutadella. Aquest mateix treball fa referència, també, al topònim urbà de «gerraria» [sic] ―que l'autor situa en l'actual carrer de Sant Isidre― i del carrer que va de «fra menors a la gerraria» ―equivalent a l'actual carrer de la Puríssima―, la qual cosa ens indica que aquesta era una activitat que ja es desenvolupava en la ciutat de ponent en moments anteriors al segle XVI, sense oblidar la possibilitat de l'existència d'obradors fora de la murada o en altres poblacions. A manca d'estudis arqueològics específics sobre el tema, una bona font d'informació són, ara per ara, els inventaris notarials ―els documents que es redactaven en morir un individu i relacionats amb l'herència que deixava als seus successors―, que relacionen els atuells, entre ells els ceràmics, presents llavors en les cases menorquines.

A mitjan segle XVIII, l'enginyer britànic destinat a Menorca John Armstrong, en la seva obra The History of the Island of Minorca (1752), fa referència a l'explotació de mines de plom, utilitzat per envernissar terrissa i que s'exportava fora de l'illa. Aquest mateix autor descriu també les activitats de teulers i gerrers, i diu que la seva feina se circumscrivia a la producció de material de construcció i de ceràmica comuna de taula i de cuina, mentre que les peces fines s'importaven d'Espanya i França. En aquest mateix sentit, Christoph F. H. Lindemann, un capellà de les tropes alemanyes hannoverianes desplegades a Menorca durant la segona dominació britànica de l'illa, en el seu llibre Geographische und Statistische Beschreiburg der Inseln Minorka (1786), es refereix a la importació de peces de terrissa de Mallorca i de ceràmica fina del sud de França.

L'historiador Florenci Sastre Portella, en l'article Estat de Menorca al 1782 segons la Universitat de Ciutadella (1994), diu que arran del retorn de Menorca a la sobirania espanyola el 1782 ―període comprès entre la segona i la tercera dominació britànica, és a dir, entre 1782 i 1798―, i davant la petició de les autoritats de tenir un coneixement exhaustiu de la situació de l'illa en aquells moments, la Universitat de Ciutadella fa saber de la necessitat d'introduir o de perfeccionar diverses activitats industrials, entre elles la fabricació de terrissa, per evitar o reduir les despeses derivades de les importacions. En aquesta mateixa línia, Pedro Riudavets Tudurí, en la seva Historia de la isla de Menorca (1888), parla de l'explotació de mines de plom en els segles XVII i XVIII, i diu que a finals del segle XIX l'activitat terrissera estava molt estancada, ja que es limitava a la producció secular de teules. Segons aquest autor hi havia una gerreria a Alaior i dues teuleres ―una a Ciutadella i l'altra a Maó― que fabricaven material de construcció, i tota la ceràmica de taula i de cuina era d'importació.

La primera descripció detallada de la situació de la producció terrissera menorquina la devem a l'arxiduc Lluís Salvador en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), i contradiu en bona manera la visió del seu coetani Pedro Riudavets Tudurí. L'Arxiduc assegura que és una activitat abundant a l'illa, especialment a Ciutadella, on diu que hi ha fins a vuit fàbriques de teules ―destaca la de Trémol que, segons l'autor, disposava de maquinària a vapor per a la producció en sèrie― i que dedicaven bona part de la seva producció a l'exportació a Amèrica. Cita també l'existència de cinc teuleres a la colàrsega del port de Maó ―una menció especial li mereix la fàbrica Alfarera Balear per ser, segons l'autor, la més moderna de la ciutat, dedicada a la fabricació d'elements de construcció i d'obra de torn llisa i envernissada―, dues gerreries al poble d'Alaior, una teulera a Biniguardó (es Mercadal), i dues petites teuleres més, una a Ferreries i l'altra as Migjorn Gran. No obstant açò, el fet que parli majoritàriament de teuleres i poques vegades de gerreries, deixa en evidència que a finals del segle XIX l'activitat terrissera a Menorca se centrava en la producció d'elements per a la construcció ―teules, rajoles, llambordes i misons, majoritàriament―, perquè era econòmicament més rendible, mentre que la gerreria o l'obra de torn era complementària o, si més no, residual a les teuleres.

L'Arxiduc no només recull una llista de fabricants, sinó també les peces que es fabricaven a Ciutadella, Alaior i Maó amb els preus corresponents, i ho acompanya amb diverses il·lustracions que mostren la tipologia de la ceràmica llisa i envernissada que es produïa a Menorca a finals del segle XIX. Aquests dibuixos permeten constatar que la ceràmica tradicional elaborada a l'illa presentava forts lligams amb la del seu entorn geogràfic i cultural més immediat, i especialment amb la terrissa elaborada a Mallorca i Catalunya.

Antoni López Pons, en el treball encara inèdit per a l'Enciclopèdia de Menorca «La terrissa popular a Menorca», fa un repàs molt interessant de l'evolució de l'ofici de gerrer i de la producció terrissera a l'illa, i parla de totes aquestes qüestions. A més, de les dades del Boletín de la Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Menorca constata, en primer lloc, que en les primeres dècades del segle XX hi havia un domini absolut de material de construcció, teules, rajoles i misons, tant pel que fa a importacions com a exportacions. En segon lloc, observa que les exportacions de material de construcció es duien a terme de manera majoritària des del port de Ciutadella. I en tercer lloc, que en relació amb l’obra de torn eren majoritàries les importacions, però que hi havia una petita partida d’exportacions de «barro ordinario y vidriado», i de «loza», de manera majoritària des del port de Maó, testimoni de la pervivència de la producció d’aquest tipus de material entrat el segle XX. Dit açò, aquest autor conclou que la producció ceràmica a Menorca s'ha caracteritzat per la prioritat en la fabricació d'elements de construcció sobre l'obra feta a torn, la limitació de l'obra a torn local ―que defineix com a «ceràmica comuna», és a dir, utilitària, d'ús quotidià i amb poques floritures― i la importació de fora de la vaixella de taula de qualitat.

Tot indica, emperò, que la fabricació de terrissa menorquina va perdent força de manera progressiva en el decurs del segle XX, fins que arriba a desaparèixer en la majoria de poblacions. Ha sobreviscut pràcticament fins als nostres dies a través d'una producció de caràcter marginal i, majoritàriament, a través de produccions destinades al consum turístic, lúdic, de col·leccionisme i, en qualsevol cas, allunyat del concepte funcional que tenia dins la societat tradicional. Si durant les primeres dècades dels segle XX se sap que va arribar a haver-hi fins a quatre obradors a Alaior i, segons alguns testimonis, prop d'una dotzena a Ciutadella ―de fet, a Ciutadella encara hi ha un carrer dit de ses Gerreries―, en la segona meitat d'aquest mateix segle l'ofici era marginal. Els dos darrers obradors en actiu que venien de família de gerrers van ser Antoni Eusebi Sintes Pons, d'Alaior ―la nissaga familiar l'inicià el seu avi, Cristòfol Sintes Petrus, actiu entre 1924 i 1940―, i Arturo Gener Fuster, de Ciutadella.

El cas d'Arturo Gener Fuster és, possiblement, el més paradigmàtic de l'illa, perquè pot ser considerat el darrer gerrer de Menorca en el sentit més tradicional de l'ofici. La nissaga de Ca es Arturos, com eren coneguts, l'inicia Esteve Gener Camps (1875-1945) quan entra com aprenent en una gerreria de Ciutadella. Après l'ofici, comença a treballar pel seu compte, i donaran continuïtat al seu obrador el seu fill, Sebastià Gener Lluch (1910-2005), i després el seu net, Arturo Gener Fuster (1941-2017). Aquest va aprendre l'ofici de son pare, amb qui treballà quan traslladà l'obrador del carrer de ses Gerreries al camí de ses Capelletes, i exercí l'ofici fins després de jubilar-se. Durant els anys que va estar en actiu va viure de primera mà la transformació i la cada cop més marcada marginalitat de la seva professió, i va haver d'adaptar-se a la demanda d'una clientela canviant, sense perdre l'essència de l'ofici tradicional.

Els oficis tradicionals, entre ells el de terrisser, responen a la necessitat de satisfer les demandes d'un model econòmic preindustrial, i la norma quant a les característiques d'aquesta producció sol ser la funcionalitat. La irrupció de nous materials ―especialment el plàstic―, la generalització de l'ús dels electrodomèstics, l'equipament i la infraestructura disponibles avui a les llars, així com la progressiva substitució dels materials de construcció tradicionals pels prefabricats elaborats per grans industries, han suplert les funcions que cobrien abans els objectes ceràmics, que s’han vist desplaçats.

La pèrdua de la utilitat pràctica de la producció terrissera ha atorgat a la ceràmica una nova dimensió. Avui és valorada des d'una òptica artística, decorativa o de col·leccionisme, i la seva funció utilitària respon més a raons nostàlgiques que de practicitat. Així, la pèrdua de la utilitat de la terrisseria ha donat lloc a canvis substancials en la tipologia tradicional de les peces, tant pel que fa a les formes com als acabats, amb l'objectiu de reforçar el seu caràcter decoratiu en detriment del pràctic. Açò ha significat l'adaptació del producte als suposats gustos d'una clientela potencial, a l'aparició de formes noves, a la imitació o reinterpretació de peces foranes o als productes que són fruit de la creativitat de l'artesà.

La decadència de la ceràmica popular a Menorca es produeix a partir de la dècada de 1960 per les raons abans citades. Posteriorment, en la dècada de 1970, l'incipient turisme provocà una lleugera revifada de la producció terrissera, però no per la seva funcionalitat sinó pel seu caràcter decoratiu, sense que açò signifiqués l'expansió de l'ofici tradicional, que continuaria sent marginal. En aquest context algunes botigues d'objectes de regal comercialitzaren reproduccions de peces populars menorquines encarregades a tallers de fora. I des de llavors ençà, gràcies a l'estímul que representà la demanda turística, va aparèixer algun taller que reproduïa formes tradicionals sovint reinterpretades per fer-les més atractives als consumidors potencials com a objectes de decoració o com a souvenir. És el cas dels germans Lora Buzón.

Els germans Lora es van establir a Menorca en la dècada de 1970 decidits a iniciar-se en el món de la ceràmica, veient que l'incipient turisme significava la possibilitat d'accedir a un mercat nou amb perspectives de creixement. Sembla ser que el turista de llavors, a diferència de l'actual, mostrava interès pels objectes de cultura popular, i en especial per la ceràmica. Els germans Lora, de formació autodidacta, van muntar una botiga taller al port de Maó. Les il·lustracions de ceràmica popular de l'obra de l'Arxiduc, l'ensenyament que reberen del taller de Ca es Arturos de Ciutadella i la informació proporcionada per la gent gran foren la font d'inspiració de l'obra dels Lora. Als últims anys han treballat principalment per encàrrec, elaborant peces decoratives per a edificis i ceràmica llisa i envernissada, tant per a particulars com per a l'Administració.

La producció terrissera tradicional a Menorca ha viscut en les últimes dècades un procés inexorable d'extinció. Avui ni es comercialitza ni es produeix ceràmica tradicional menorquina més que de manera ocasional, per encàrrec i d'uns tipus molt concrets. El treball amb fang sobreviu precàriament des d'un plantejament completament diferent: el dels artesans ceramistes reconeguts per l'Administració que poden vendre els seus productes amb la certificació corresponent. Actualment el registre oficial de ceramistes compta amb una vintena d'entrades a Menorca, però no arriba a la mitja dotzena els que desenvolupen algun tipus d'activitat relacionada amb el món del fang.

Matèria primera: 

Terra, aigua, combustible vegetal (rama i llenya) i oxids minerals.

Processos i preparatius: 

Per descriure el procés d'elaboració de peces de ceràmica popular s'han pres com a referència les descripcions d'Arturo Gener Fuster ―recollides en el treball inèdit «La terrissa popular a Menorca», d'Antoni López Pons, per a l'Enciclopèdia de Menorca― sobre les feines que es feien al taller del seu pare i que ell continuà, a les quals s'han incorporat les aportacions del seu fill, Arturo Gener López, en una entrevista mantinguda amb ell amb motiu de l'elaboració d'aquesta fitxa.

Primer de tot s'havia de disposar d'una bona provisió de terra. Arturo Gener Fuster i el seu pare l'obtenien de llocs propers a l'obrador, perquè s'havia de transportar en carro. La treien del terme de Ciutadella, d'indrets com Sant Joan de Missa, Santa Rosa, So n'Olivaret, Son Morro, Son Cabrisses, la Vall i, més recentment, de llocs d'Alaior, Ferreries i es Mercadal. La pobresa del sòl de l'illa feia que la matèria primera del gerrer no fos fàcil d'aconseguir, per la qual cosa es pagava cara. Per obtenir terra de qualitat s'havia de comptar amb la conformitat del propietari del lloc, i pagar-li a ell i al carreter per poder-la treure i després carregar-la i transportar-la del lloc a l'obrador. Se solia arreplegar a l'estiu i es feia provisió per tot l'any. La terra s'extreia manualment amb l'ajut d'aixades, càvec i senalles; es carregava al carro i es duia al lloc de l'obrador destinat a guardar-la.

S'utilitzaven diferents tipus de terra i de qualitat diferent. La terra més valorada era la que tenia manco impureses, perquè així se simplificava el procés de porga. Arturo Gener Fuster emprava principalment dos tipus de terra. En primer lloc una terra blanquinosa, amb més impureses i més resistent a les altes temperatures, i en segon lloc una terra més vermellosa i argilosa que, malgrat que era més adequada per tornejar, no resistia tan bé les temperatures altes. Per tal que el fang fos més resistent, solien mesclar-les en una proporció de quatre parts de terra vermella per una de terra blanquinosa.

Una vegada tenien la reserva de terra, el primer pas era preparar-la per poder-la treballar. Agafaven una quantitat de terra, l'escampaven bé al terra, amb una gruixa aproximada de cinc centímetres, i la deixaven eixugar al sol. El temps d'assecatge depenia de si eren dies humits o secs, per la qual cosa aquesta feina se solia fer a l'estiu. A continuació, havien de picar i moldre per convertir els terrossos en pols. La molta es feia manualment amb una maça de fusta, o bé amb una mola o un carretó de batre estirat per un bístia, com si es batés el blat a l'era. Quan es feia la feina manualment, anaven retirant les pedres més grosses, l'herba o altres impureses que anaven detectant mesclades amb la terra. I, seguidament, la recollien i la porgaven amb l'ajut de sedassos, garbells o porgadors, a fi d'acabar de separar la pols obtinguda de les partícules no aptes i obtenir una pols fina i neta.

El pas següent consistia a colar la terra. Les porgueres que s'obtenien de la molta i el tamisatge les dipositaven en una pica gran i hi abocaven aigua fins a cobrir-les. Ho remenaven bé i hi afegien terra fins aconseguir la mescla i la consistència desitjada. Durant aquest procés, les pedres més feixugues s'anaven dipositant al fons de la pica. A continuació, passaven aquest coladís per un colador i l'abocava a poalades dintre d'una altra pica, tot deixant el pedreny i les petites impureses que havien quedat al fons en la primera pica. En la segona pica, ho deixaven reposar fins que el solatge de terra quedava al fons i l'excedent d'aigua en la superfície. Aquesta aigua es retirava i extreien el fang resultant per fer sa mola de fang, un munt en un racó de l'obrador. El procés de preparació de la terra depenia, emperò, dels atuells que haguessin d'elaborar. Per fer teules necessitaven un fang més resistent, mentre que per a l'elaboració de rajoles es podia treballar amb una fang més tou. Per a l'obra de roda el procés de preparació del fang requeria més temps, perquè s'havia de purgar i remenar més per aconseguir un fang més fi.

El pas següent era agafar els pilons que havien de treballar i els pastaven. La feina de pastar es feia manualment i en diverses tandes perquè la massa adquirís la uniformitat i l'elasticitat necessàries per treballar-la. Preparaven el fang en la quantitat que s'havia de treballar durant els dies de producció i feien servir els pastons necessaris per a la construcció de cada peça. Si no l’empraven el mateix dia i la superfície dels pastons s'enduria un poc, abans d'obrar-la la tornaven a pastar.

El pas següent era agafar el pastó que s'havia de tornejar i el posaven damunt el torn giratori per començar-lo a modelar amb les mans humitejades d'aigua. Quan en el taller hi treballaven diverses persones, les feines se solien repartir perquè retessin molt més. Quan es feia obra a torn, hi havia els treballadors de l'obrador que preparaven i pastaven el fang, mentre altres empraven la roda per fer les peces. Les peces es feien majoritàriament a mà, una a una, i se'n feien quantitats més o manco grosses segons la demanda. Hi havia atuells que es feien d'una sola peça, amb un únic pastó, i altres que s'havien de fer en dues o tres parts i després ajuntar-les. Era el cas, per exemple, de les gerres, que es feien en dues parts. Primer feien el ventre, el treien, i a continuació feien el coll per separat. Llavors tornaven a centrar el ventre damunt el plat de la roda i, quan era una mica dur, hi afegien el coll, i una mica més endavant hi posaven les anses. Entre pas i pas el fang s'havia de deixar eixugar un poc. Aquest és un procés que s'havia de dominar, perquè les gerres tradicionals tenien molt de ventre, i si la peça no s'elaborava bé seguint aquests passos es podia acabar esfondrant.

Una vegada tornejada la peça, la tallaven per la base per separar-la del plat del torn i la deixaven eixugar una mica si després hi volien fer un forat o un dibuix imprès. Per a açò empraven tampons amb el dibuix estampat que s'aplicava a pressió damunt la superfície mig seca, o si hi feien un forat empraven un ganivet o un motlle tallant amb la forma del forat que hi volien practicar.

L'elaboració de materials de construcció era bastant diferent. Per a les teules havien d'emprar un motlle metàl·lic corbat i les havien de fer entre dues persones: un que tallava la peça plana amb un bastiment i l'altre que la posava damunt la peça corbada i li donava forma. Per tal que el fang no s'aferràs al motlle, aquest abans s’espolsava amb cendra. Les teules es feien en terra, i després es posaven en prestatges de llenya perquè eixugassin.

A part de les teules, els productes més demandats eren les rajoles. Se'n feien de diferents tipus, però les més comunes eren les quadrades, tant d'interior com d'exterior. Per fer una rajola, agafaven un pastó de fang, li donaven la forma amb un motlle quadrat de llenya al terra de l'obrador i la deixaven eixugar un temps prudencial. Donar la forma a aquests elements era una feina relativament ràpida i permetia fer-ne en quantitats grans. Com que durant el procés d'assecatge se solien doblegar les puntes, s'havien de repassar, i açò ho feien amb l'ajut d'un rascador de ferro que passaven per damunt de la superfície plana de la rajola. Si era rajola d'interior havien d’aplicar una capa de terra vermella a la superfície que quedaria a la vista, la brunyien bé amb l'ajut d'una paleta o una espàtula i l'acabaven de retallar i escantellar amb una peça quadrada de ferro o amb un ganivet. Si eren rajoles d'exterior, no feia falta acabar-les així. Els misons també es feien amb motlles, com les rajoles, però de forma rectangular.

Una vegada elaborada la peça, tant la feta a torn com la de material de construcció, s'havia de deixar eixugar bé. El temps per assecar-se depenia del tipus de peça i, sobretot, de les condicions climàtiques. Les peces fetes a torn podien arribar a necessitar dues o tres setmanes per assecar-se. Si es tractava de peces fortes, com ara rajoles, teules o misons, es podia accelerar el procés posant-les directament al sol. No obstant açò, s'havia de vigilar el procés d'assecatge per evitar, tant com fos possible, el trencament o la deformació. Per evitar-ho, les peces menys fortes es deixaven assecar a l'ombra i com més a poc a poc millor. Sebastià Gener Lluch tenia uns porxos damunt l'obrador que emprava d'eixugador, mentre que Arturo Gener Fuster tenia una mena d'habitacle fet de maons foradats per on passava l'aire. Era fonamental en el procés d'assecatge que les peces s'organitzessin a l'eixugador de manera ordenada, tot evitant el contacte entre unes i altres, i que en les peces més delicades l'assecatge no fos sobtat, sinó gradual, com més lent millor.

Una vegada eixutes les peces, era el moment de preparar la cuita. La rama que empraven procedia de la neteja de les marines de l'illa. El forn s'havia de carregar de tal manera que el foc arribés per tots els racons i de manera més o manco uniforme, la qual cosa no era fàcil. La rajola d'interior s'havia de col·locar aparellada, cara amb cara, perquè les parts que anirien visites no toquessin la flama i quedessin d'un color vermell més intens. La rajola la col·locaven a la part inferior del forn perquè era més forta i aguantava millor les altes temperatures. Després hi col·locaven les teules. Les peces fetes a torn i les més delicades anaven a la part superior de forn, de manera que en cada fornada hi havia tot tipus de peces, i tot es coïa junt. Els misons se solien col·locar a la part superior, la qual cosa obligava a coure-los en dues fornades. Quan tenien el forn preparat, tancaven la boca amb misons i fang i començava la cuita. El procés de cocció s'anava seguint a través d'un forat que es deixava a la boca.

El temps de la cuita variava d'uns casos a altres. Tot depenia de la intensitat del foc, del tipus de peça que s'havia carregat o del criteri i l'experiència de cada gerrer. En general, una fornada podia durar unes quantes hores. Per exemple, en el forn gros que Arturo Gener Fuster tenia al camí de ses Capelletes, un cuita podia durar entre quinze i divuit hores aproximadament. A part del procés de cocció, també s'havia d'anar controlant la combustió de la llenya. Era molt important que el forn anés agafant la temperatura de cocció com més a poc a poc millor, per evitar un canvi brusc de temperatura i que es trenquessin les peces enfornades. Arturo Gener Fuster deia que «s'havia de fer tallar» el forn, açò és que quan s'hi afegia rama, s'havia de deixar fer fins que acabava la flama, fins que es veia la cendra. No s'havia de cremar seguit, sinó que calia estar entre deu i quinze minuts sense donar-li llenya per tal que el caliu es cremés. Si la terra no era de prou qualitat, les peces es podien arribar a aferrar per un excés de foc; és a dir, que la terra es fonia per excés de temperatura. Una vegada cuit, el forn s'havia de deixar refredar durant un parell de dies. Quan les peces s'havien d'envernissar en feien una primera cuita, els aplicaven el vernís i les coïen per segona vegada. Aquest tipus de peça s'allunyaven o protegien de la flama.

La darrera feina era descarregar el forn de les peces cuites, espolsar-les de cendra, mirar-les i fer-les sonar per comprovar si estaven o no esquerdades. Després les ordenaven a l'obrador segons la tipologia i la finalitat a la qual anaven destinades. El darrer pas era fer net el forn de cendra i deixar-lo a punt per a la fornada següent.

Arturo Gener Fuster va incorporar a l'obrador del camí de ses Capelletes certes màquines per millorar determinats passos del procés, algunes de les quals servien per a altres fins però que ell va adaptar a les seves necessitats. Aquestes màquines agilitzaven la preparació de la terra per obrar-la. Actualment, el seu fill utilitza per fer els seus encàrrecs la reserva de terra que va acumular el seu pare quan estava actiu, i empra com a matèria primera la mola de fang obtinguda de l'ús d'aquestes màquines.

La terra de Menorca necessita molta feina de preparació i és molt adequada per a la fabricació de materials de construcció i obra de roda tradicional rústica i utilitària. És una terra que té moltes impureses i moltes partícules de calç. És per açò que els artesans ceramistes que elaboren peces més fines compren l'argila de fora. Remi Lora Buzón, per exemple, ha emprat per a l'elaboració de segons quin tipus d'objectes la barreja de fang de fora ―de Breda, Girona― amb terra de Menorca. Per a les peces fetes amb altres tipus de fang ―com el fang refractari, el gres, la terracota, la porcellana, etc.― aquest es compra sempre de fora, i n'empren un o altre a criteri del ceramista i de la peça que es vol elaborar.

Arturo Gener Fuster utilitzava un parell de màquines elèctriques acoblades l'una a l'altra per preparar la terra. La primera era un molí, originàriament destinat a moldre blat, que capolava bé la terra i la passava per diferents tamisos fins a convertir-la en una pols finíssima. Aquesta mola estava connectada a una altra màquina que la barrejava amb aigua mentre la pastava fins a convertir-la en argila mal·leable. I d'aquí passava directament al munt de fang per començar-la a obrar. D'aquest munt, Arturo Gener López treu encara el fang que necessita per atendre els seus encàrrecs. Per pastar el fang, Arturo Gener Fuster, i actualment el seu fill, utilitzen una màquina elèctrica de pastar o pastadora.

Per a peces grosses, Arturo Gener Fuster utilitzava un torn elèctric transportable, que traslladava al costat del forn per poder enfornar les peces un cop tornejades i manejar-les el mínim possible. Per a l'elaboració de les peces de torn més demandades, com ara tests per a ramells, va incorporar al seu taller un torn mecànic de tests per a una producció en sèrie. També va adquirir una premsa manual per fer rajoles. Arturo Gener López no en fa servir cap, d'aquests aparells. Per la seva banda, per a la cocció de les seves peces utilitza dos fornets de foc de l'obrador del seu pare. Aquests tarden a coure entre deu i catorze hores. Les dues o tres primeres hores hi posa poca llenya, perquè faci poca flama. Quan el forn ha agafat la temperatura adequada, hi afegeix llenya perquè cogui amb força. Quan pel forat veu que les peces han tornat d'un color carabassa clar i les flames de foc surten punxegudes ―li diu sa capellana― vol dir que les peces ja estant cuites. Arribat aquest punt, tanca la boca per on es posa la llenya i les deixa refredar.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 

La producció terrissera ha canviat i evolucionat al llarg dels últims segles. En la primera meitat del segle XX es produïen dos tipus d'atuells: els productes destinats a la construcció, és a dir, teules, rajoles i misons, i les peces fetes a torn. No obstant açò, sembla que a Menorca no hi havia una especialització en el tipus d'atuells, sinó que més tost la majoria es dedicava a la fabricació de productes per a la construcció, i de manera complementària, i cum-alre-no residual, a l'elaboració d'obra a torn segons la demanda.

El taller de Ca ets Arturos treballava amb diferents tipus de productes. Entre els elements per a la construcció, els més demandats eren les balustres, els canals, les canonades, les claraboies, els colzes, els elements ornamentals, els filtres de cisterna, els fumerals, els misons, les rajoles, els respiralls, els sifons i les teules. Però només les teules, els misons i les rajoles es fabricaven de manera regular. La resta s'elaborava en funció de la demanda. Les rajoles més freqüents eren les de casa; és a dir, les rajoles vermelles tradicionals quadrades d'un pam per un pam. D'aquestes n'hi havia per a interior i per a exterior. També hi havia les rajoles d'era, una mica més grosses i gruixades que les de casa, i les rajoletes hexagonals, molt freqüents a les cases senyorials. La teula era la corbada de tipus àrab.

En relació amb l'atuell domèstic, Ca ets Arturos repetia uns pocs tipus de ceràmica llisa. Les feien en poques quantitats i, majoritàriament, sota demanda. Arturo Gener Fuster va aprendre a elaborar aquesta mateixa tipologia de peces, però pràcticament cap ha sobreviscut als nostres dies. Les que es mantenen vigents i es comercialitzen ―com ara els tians― estan fabricats a fora. Un tipus de ceràmica emblemàtica que encara es produeix a Menorca i que manté la seva funcionalitat original és la mesureta o lladriola de Sant Joan. S'utilitza per trencar les carotes en els Jocs des Pla durant les festes de Sant Joan i les encarrega el caixer senyor. Cada dos anys, un professional del ram del fang rep l'encàrrec d'elaborar certa quantitat de lladrioles (200 o 300 unitats), a les quals, des de fa uns anys, s'hi afegeix l'escut del llinatge nobiliari i l'any. El caixer senyor les regala a amics i familiars com a record del bienni que presideix.

De l'obrador d'Arturo Gener Fuster també sortien alfàbies, bevedores, botilles, cadufs, càntirs, caragoleres, castanyes, conilleres, gerres, gerros, cadafs, pardaleres, regadores, salseres/ancolles, tapadores i tests, entre altres coses. A part, Arturo Gener Fuster tenia una producció pròpia, de peces inventades o copiades d'altres indrets, o versions modernitzades de peces tradicionals sovint decorades i envernissades per fer-les més atractives i vendibles. També feia peces decoratives de mida petita, més bones de vendre i de transportar, com ara miniatures d'àmfores antigues o reproduccions de llànties romanes, o peces fetes amb motlle de monuments emblemàtics de l'illa a manera de souvenir, com la naveta des Tudons, les taules o l'obelisc de la plaça del Born de Ciutadella. També es va anar adaptant i donant resposta als encàrrecs de clients amb botiga pròpia o de clients directes que demanaven objectes especials o de formes concretes.

Una producció marginal però molt peculiar d'Arturo Gener Fuster, a la qual va dedicar bona part de la seva vida, van ser les pipes. L'avi d'Arturo Gener ja en feia fora hores per als pagesos que li’n demanaven, i el seu pare ho va continuar. Ell les va començar a produir amb quantitats importants a partir de la dècada de 1970, i eren molt demandades a Eivissa, tot coincidint amb l'època hippie. Arturo Gener Fuster assegurava que en va arribar a fabricar més de 100.000, i tenia set o vuit models diferents. Les feia amb un motlle de bronze, compost per dues valves i dos mascles que donaven lloc als buits de la cassoleta i de l'encaix del canó.

Actualment, Arturo Gener López realitza els encàrrecs de clients que coneixien la feina de son pare. Ha elaborat les lladrioles de Sant Joan de dos biennis (2016-2017 i 2019-2020) i alguns tipus de ceràmiques que ja elaborava el seu pare, com ara les bevedores, peces decoratives emmotllades, aplics i làmpades de paret, teules per a canals i peces de tipologies tradicionals per a usos decoratius, com ara càntirs o cadufs de mides més petites.

La producció dels artesans ceramistes és avui àmplia, i és demandada, eminentment, pel seu valor estètic o decoratiu. La funció pràctica en aquesta producció és escassa. El més freqüent són les vaixelles d'autor, els objectes decoratius o de regal de mida petita i la joieria, més vendible i fàcil de transportar. En aquests casos, tant la matèria primera com les tècniques i els motius decoratius són variats, i responen a la creativitat i al domini de la tècnica de l'artesà.

Terminologia de la tipologia de ceràmica tradicional menorquina:

  • Abeurador / bevedor/-a: Vas de terrissa en el qual posaven aigua per beure les gallines, coloms o altres ocells. De gerra: format per dues peces, una de troncocònica o cilíndrica amb obertures laterals a mitja alçada i l’altra en forma de gerra de boca estreta amb agafadors i col·locada a l'inrevés. De capelleta: en forma de campana amb una obertura lateral que acaba en forma de platet. De coloms: pla. De gàbia: com la de capelleta però petita i envernissada, per a ocells petits. De piqueta: rectangular i pla.
  • Alfàbia: Vas gran de terra cuita o de pedra, envernissat per dins i a vegades per defora, amb la part d'enmig (ventre) molt més ampla que la de baix (cul) i que la superior (boca), sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt petites. Servia per tenir-hi oli, aigua i altres líquids, la xulla del porc salada, etc. N'hi ha de diferents mides. Les més petites es diuen alfabietes.
  • Almud per cendres: En origen, mesura de grans de capacitat variable. A les Balears, una sisena part de la barcella. Té forma troncocònica amb agafadors laterals.
  • Ancolla / salsera: Vas de terrissa, en forma d'alfàbia però molt més petit i amb quatre anses, que servia per tenir saïm, mantega, mel, etc. Van envernissades la part interior, la vora i part de l'exterior del coll. Aquest tipus de recipient es coneix a la part de ponent de l'illa amb el nom de salsera, mentre que el d'ancolla s'utilitza només al llevant.
  • Asseuredora: Seient de terrissa per a lloc comú.
  • Bacina d’afaitar: Plat de ceràmica envernissada amb una escotadura semicircular a la vora per ajustar el coll a l'hora d'afaitar-se.
  • Balustre: Columna de balconada. Es feien amb motlle o a torn, ajuntant dues peces en forma de gerra estilitzada.
  • Baldraca: Contenidor d'aigua, de base plana i ampla, cos cilíndric, coll curt i boca estreta amb dues anses.
  • Botilla: Similar a la baldraca però més esvelta. Per a aigua.
  • Brullola: Recipient pla de forma circular, de parets rectes i baixes.
  • Buc d’abelles / casa d'abelles: Estri en forma de canonada amb tapadores foradades als extrems, per a les abelles.
  • Buidador: Recipient de forma arrodonida amb un forat lateral per inserir-hi un mànec. S'emprava per fer la bugada.
  • Cadaf / moc: Recipient esvelt, de forma troncocònica, cilíndrica o amb ventre, amb brec i una ansa. Per servir aigua i altres líquids.
  • Cadernet: Vas en forma de gerra petita. Per beure aigua.
  • Caduf: Recipient de forma cilíndrica de base rodona o punxeguda, coll diferenciat i boca ampla que es lligava a la roda d'una sínia i servia per treure aigua. Els cadufs més recents eren troncocònics amb una suau acanaladura a prop del coll per fermar-los a la roda de la sínia.
  • Cadufa: Gerreta de boca ampla i dues anses que servia per beure.
  • Canal: Peça de perfil en U, de forma allargada, que servia per recollir i conduir l'aigua. Pot ser plana: amb la base plana, sovint decorada per dins amb estries; o de cisterna: amb la base rodona.
  • Canó / canonada: Peça de forma cilíndrica i secció circular, amb un extrem més estret que l'altre per poder encaixar-se l'un dins l'altre i formar una sèrie o canonada.
  • Càntir / cànter: Contenidor d'aigua, de base plana, ventre voluminós, tancat a la part superior, amb una ansa central i dues obertures, una de més ampla per omplir i l'altra més estreta per beure a galet. De barca: de forma troncocònica, base ampla per assegurar l'estabilitat.
  • Caragolera: Contenidor de base plana, cos cilíndric, boca ampla amb una tapadora. El cos està ple de forats. Servia per fer dejunar els caragols abans de menjar-se'ls.
  • Castanya: Contenidor d'aigua en forma de cantimplora. Té un costat pla i l'altre bombat, amb una incisió en espiral. Un extrem és una mica pla, i a l'altre presenta dues anses, una boca estreta per omplir-la i a la part superior del costat bombat una altra obertura més estreta per beure a galet. Se solia fermar una corda entre les dues anses per poder-la penjar.
  • Claraboia: Peça de forma i grandària diverses, circular, rectangular o quadrada calada amb dibuixos simètrics imitant una rosassa. Se solia col·locar a la paret per ventilar una habitació.
  • Columna: Peça d'alçada diversa, de forma cilíndrica, amb base i capitell diferenciats. Se solia utilitzar per posar-hi a sobre un test o un altre element decoratiu.
  • Colze / colzo: Peça de secció circular, doblegada en angle d'obertura variable, amb un extrem més prim que l’altre per formar part d'una canonada.
  • Conillera: Estri complex format per un cos cilíndric, de base plana i amb una tapadora a la part superior. Du acoblat un canó d’un certa llargada. Servia per criar conills i poder accedir a les cries.
  • Cossi / còssil: Recipient gran, de forma troncocònica invertida i base plana, amb un forat a la part inferior. S'emprava per fer bugada.
  • Cossiol de sabater: Recipient de forma rodona o el·líptica, base plana i parets baixes amb dos agafadors. Envernissat o no a l’interior, s'utilitzava per deixar en remull les soles de les sabates.
  • Embut: Estri de secció circular, obert als dos extrems, un d'ells estret, que servia per acoblar-se a una canonada. De cisterna: amb la mateixa funció però per a la canonada de la cisterna.
  • Escudella: Recipient de forma semicircular amb peu anular. Pot tenir o no anses. Envernissada. Servia per beure líquids generalment calents, com brou, llet, etc.
  • Filtre de cisterna: Peça semiesfèrica foradada que es col·locava al forat d'entrada a la cisterna de l'aigua de pluja. Filtrava les partícules grosses que arrossegava l'aigua.
  • Floró: Ornament en forma de flor. Per decorar el sostre en el lloc on penja una làmpada.
  • Fogó: Estri de formes diferents, troncocònica o troncopiramidal invertides, parets gruixades, base plana, aïllada amb guix. A la part superior, on es col·loca el caliu, presenta tres i quatre escotadures per col·locar-hi una graella.
  • Fogonet: Estri de forma cilíndrica amb dues anses i format per dos cossos, l'inferior o peu amb obertures per refredar-lo, i el superior, casquet semiesfèric amb escotadures per col·locar-hi una graella i, a dins, el caliu. De petites dimensions i portàtil.
  • Formiguer: Recipient de dues peces semicirculars que s'acoblaven al tronc d'un arbre i s'omplien d'aigua perquè no hi pujassin les formigues.
  • Fornet de rostir: Estri format per dos cossos de forma semiesfèrica amb anses que s'acoblen. L'inferior conté diverses peces soltes que formen departaments per separar el caliu de l'aliment a cuinar. N'hi havia de dimensions diferents.
  • Fregador: Estri de forma plana amb regruixos utilitzat per fregar el terra.
  • Fumeral: Peça de forma molt variada que es col·locava a la teulada per sobre la campana d’una cuina o el conducte d’un forn i per on sortia el fum.
  • Gerra: Contenidor d’aigua de base plana i estreta, esquena ample coll diferenciat i boca d'amplada variable. Té dues anses que van de l’esquena al coll. Se'n fabricaven de diferent grandària. De coll ample: la variant més comuna, amb coll i boca amples. De coll estret o de fogó: més esvelta i amb coll i boca estrets. De carboner: grossa i panxuda. De perruquer: en essència forma de gerra esvelta, amb anses decorades amb formes diverses, tapadora i sovint una petita aixeta a la base, envernissada, i que els perruquers feien servir per rentar-se les mans. De formatjar: gran, alta i de boca ampla, amb quatre anses, per col·locar-hi el cavall de formatjar i anar donant forma a la fogassa tot traient l'excedent de xerigot.
  • Gerro: De forma semblant a una gerra però més esvelt. De funció ornamental, sovint presenta decoracions.
  • Guardiola / vidriola: Recipient clos, de forma arrodonida i base plana amb una escletxa a la part superior. S'utilitzava per guardar monedes, que no es podien treure sense trencar el recipient.
  • Hídria: Recipient que antigament servia per tenir-hi aigua. Més modernament, peça decorada amb relleus, de funció ornamental. Feta a motlle.
  • Jardinera: Peça en forma de paral·lelepípede que serveix per tenir-hi plantes. De penjar: variant amb uns forats per penjar a la paret.
  • Làmpada: Peça de forma molt variada, en general en forma de pantalla calada que es pot penjar a la paret, tapant una bombeta. Forma moderna.
  • Lladriola / mesureta: Recipient petit de forma cònica, base plana i boca ampla utilitzat antigament per mesurar quantitats petites de llet, fruits secs, etc. Actualment és una forma vigent perquè s'utilitza per trencar les carotes en els Jocs des Pla de les festes de Sant Joan de Ciutadella. Quan té aquesta finalitat es coneix només amb el nom de lladriola.
  • Maó / misó: Bloc quadrangular d'argila endurit al sol o cuit al forn. S'utilitzava com a element de construcció.
  • Maridet: Recipient de terrissa de forma rodona o el·líptica i base plana, amb anses i amb la part superior plana i foradada, amb un forat gros per on s'introduïa el caliu i forats petits per on sortia l'escalfor.
  • Menjadora: Recipient que s’utilitzava com a contenidor del menjar dels animals, en especial el gra per a l'aviram. Podia adoptar formes diferents segons l’animal a que anava destinat (coloms, gallines, ocells de gàbia)
  • Mesura: Recipient d'una capacitat determinada que s'utilitzava per mesurar líquids (oli, vi) o bé sòlids (gra, sucre).
  • Mesureta / lladriola: Recipient petit de forma cònica, base plana i boca ampla utilitzat per mesurar quantitats petites de llet, fruits secs, etc. Actualment és una forma vigent perquè s'utilitza per trencar les carotes en els Jocs des Pla de les festes de Sant Joan de Ciutadella. Quan té aquesta finalitat també es coneix amb el nom de lladriola.
  • Morter: Recipient de base circular i plana a l'exterior i semicircular a l'interior, parets gruixades i no molt altes, reforçades amb cordons pessigats distribuïts en vertical. Interior i boca envernissats. Mides diferents.
  • Motlle de fogó: Estri format per dues peces planes i corbades que es col·locaven juntes sobre el caliu formant un semicercle. A sobre s'asseia el recipient.
  • Niu: Recipient en forma de casquet esfèric utilitzat perquè els ocells hi fessin el niu. De colom: el mateix, més gran i amb un costat aplanat amb dos forats per a penjar.
  • Niera de pardals / pardalera: Estri format per dos cossos, un de cilíndric de base plana i boca ampla amb tapadora, i l’altre en forma de canó enganxat al primer. Servia per poder extreure les cries del niu.
  • Niu de conills / conillera: El mateix però de dimensions més grans.
  • Olla colera: Recipient de forma troncocònica, base plana i boca ampla amb quatre anses. Envernissada per dintre. De mides diverses. Servia per recollir el serigot que queia en prémer la fogassa en l'operació de formatjar. La mateixa funció tenia la gerra de formatjar.
  • Orinal: Recipient de forma globular, base plana amb peu anular, boca grossa de llavi ample i una ansa. Envernissat. Servia per fer-hi les deposicions. Orinal de partera / moixina: de forma cilíndrica o troncocònica, base plana, desenvolupament vertical, boca grossa de llavi ample i dues anses. Envernissat. Mateixa utilitat que l’orinal.
  • Palangana: Recipient de poca fondària, base plana, de forma ovalada o rectangular. Envernissada. Servia per servir aliments. De retratar: recipients per a productes fotogràfics.
  • Pipa: Estri de terrissa amb un cos cilíndric, base arrodonida i una canonada a la part inferior per inserir-hi un canonet de fusta. El cos pot ser llis o decorat. Es feia amb motlle.
  • Pom: Element decoratiu utilitzat en la construcció. De formes diverses, generalment esfèriques o de pinya.
  • Pot: Recipient de forma cilíndrica, base plana i boca de l'amplada del cos. De diferents mides. Envernissat. Servia per contenir aliments com per exemple saïm.
  • Rajola: Element de construcció, de forma quadrangular i gruixa considerable. De grandària i qualitat variades (de peu, de pam, fines, cremades, per a forns, retxades, per a eres, per a escalons). Les més freqüents de trobar avui són les rajoles de pam d'interior i de terrassa, així com les rajoles d'era i les rajoletes hexagonals d'interior, molt freqüents en les cases senyorials de Ciutadella.
  • Regadora: Atuell que en essència és una gerra amb un pom foradat adossat al ventre al costat d'una de les anses.
  • Respirall per a boer: Peça buida en forma de T que es col·locava a la teulada del boers per afavorir la circulació de l'aire.
  • Ribell: Recipient de forma troncocònica invertida i base petita, semblant a un plat gran. Envernissat. Utilitzat sobretot a la cuina per remullar aliments o per escurar.
  • Ribella: Semblant a l’anterior però amb peu anular i parets més altes. Envernissat. Servia per rentar-se. Fonda: de parets encara més altes.
  • Salera: Recipient gran de forma globular amb base plana, boca ampla i quatre anses. Se solia tapar amb un cobertora de fusta. S'utilitzava per deixar les fogasses en remull en salmorra.
  • Setrill: Recipient de parets bombades, base plana, boca estreta amb broc i una ansa. Envernissat per dintre i de manera parcial per fora. Per servir oli.
  • Setrilla: Recipient semblant a un càntir, de forma globular i base plana, boca lateral estreta i amb broc i una ansa en la part superior. Totalment envernissada. Contenidor d'oli.
  • Sifó: Peça en forma de S que es col·locava a la canonada i on l'aigua s'estancava impedint la comunicació de gasos entre les dues parts de la canonada.
  • Sopera: Recipient format per dues peces, una de forma globular amb peu anular, boca ampla i anses o agafadors sobre l'esquena, i l'altra, la cobertora, amb un pom a la part central. Envernissada. S’emprava per servir sopa a taula.
  • Tapadora / cobertora: Peça de forma circular amb un pom o agafador central que s'ajusta a la boca d’un recipient.
  • Test: Recipient de forma troncocònica invertida, base plana amb un forat central, boca ampla i llavi arrodonit. Serveix com a contenidor d'una planta. De penjar: amb un costat aplanat i un forat per penjar-lo. Llavi generalment ondulat. De planter: amb les parets foradades, per fer planters d’arbres. D'emblancar: de grans dimensions, amb agafadors laterals. Serveix per preparar la calç. Amb peu: amb peu diferenciat i alt. La boca sovint adornada amb un ribet.
  • Test de donar fum: Recipient de forma globular i base plana, boca ampla amb tapadora foradada i un canó estret adossat a la panxa pel qual es bufava per produir fum. S'utilitzava per fumar les cases d'abelles.
  • Teula: Peça de terra cuita, corbada formant una canal amb un cap més ample que l'altre. Col·locades de manera escalonada i alternant tires boca amunt amb tires boca avall formen la coberta d'un edifici.
  • Tià: Cassola, de diàmetre ample i molt baixa per a la cocció d'aliments al forn. Envernissada a la part de dintre i a la vora.
Distribució/Consum: 

Els productes terrissers es venien directament a l'obrador i anaven destinats al mercat local. En temps passats, quan es produïa més i en sèrie, una part era per a l'exportació, amb destinació a la Península, el nord d'Àfrica o, fins i tot, Amèrica.

La producció d'Arturo Gener Fuster es feia per encàrrec i es venia al client al seu obrador. Els productes encarregats per comerciants es venien en botigues de l'illa o a fora, normalment en l'àmbit nacional. Arturo Gener Fuster tenia una botiga pròpia al carrer de Corniola de Ciutadella. Allà hi tenia peces de producció pròpia en estoc, però també ceràmica d'ús corrent de fora de l'illa i objectes de decoració i souvenirs d'elaboració pròpia i de fora. Actualment la família manté la botiga a manera de mostrari, i no té un horari d'obertura predeterminat. Arturo Gener López elabora productes ceràmics de tipus molt concretes, de manera puntual i sempre per encàrrec.

Els germans Lora Buzón han comercialitzat els seus productes exclusivament a la botiga familiar del port de Maó, però també han produït per encàrrec. El perfil i la procedència de la seva clientela han estat diversos, com també ho ha estat la seva producció.

Els ceramistes amb l'acreditació oficial d'artesà comercialitzen la seva producció a través de diferents mitjans: plataformes digitals, venda directa, petites botigues, mercats artesans o fires; per la qual cosa la seva distribució i comercialització poden ser d’àmbit global. N'hi ha que combinen la seva activitat artesana amb la impartició de tallers de ceràmica, al seu propi taller o en escoles públiques o privades de l'illa destinades a un alumnat local.

Val a dir que la producció de ceràmica autòctona rarament es troba a les botigues destinades als turistes. Si s'exceptuen les peces antigues d'antiquaris i brocanters, la ceràmica tradicional està fora dels circuits de comercialització massiva.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per a la descripció del prototipus de gerreria vigent a Menorca en la primera meitat del segle XX s'ha partit de la informació proporcionada per Arturo Gener Fuster ―recollida en el treball inèdit «La terrissa popular a Menorca», d'Antoni López Pons, per a l'Enciclopèdia de Menorca― de l'obrador del seu pare situat al carrer de ses Gerreries de Ciutadella abans de traslladar-se, a finals de la dècada de 1950, a una parcel·la del camí de ses Capelletes. Aquesta informació s'ha complementat amb la visita al taller d'Arturo Gener Fuster del camí de ses Capelletes de la mà del seu fill amb motiu de l'elaboració d'aquesta fitxa.

La gerreria solia ser un edifici de dues plantes sense o amb poques compartimentacions, amb les funcions distribuïdes en diferents àmbits dintre d'un mateix espai. Quan es trobava dins el poble, solia ser un immoble que donava a dos carrers (la gerreria de Sebastià Gener donava al carrer de ses Gerreries i al camí de ses Capelletes, actual carrer de Màrius Verdaguer). En l'espai immediat a l'entrada emmagatzemaven la terra, i era on guardaven el carro i on hi havia un estable per a la bístia. A continuació hi havia el lloc on preparaven el fang per poder-lo obrar, amb una mola o trull per moldre la terra i les piques per fer el coladís. Seguidament, hi havia l'obrador pròpiament dit, amb la roda i el forn. Al fons de tot hi solia haver la botiga on venien la producció, que solia tenir un accés directe des d'un altre carrer. El pis superior l'empraven d'eixugador. Segons la producció, hi podia haver espais dedicats exclusivament a l'elaboració de certs tipus de productes, per exemple, la fabricació de teules i rajoles, que necessitaven de més espai, ja que la feina es feia al terra.

Una de les parts més importants de l'obrador era el forn, al costat del qual hi havia el ramer. L'obrador de Sebastià Gener Lluch no era gaire gros, però seguia la tipologia dels forns àrabs, fets de misons refractaris. Era de planta quadrada i tenia tres compartiments. El compartiment inferior, o el clot del forn, estava per davall del nivell del terra, i era on es cremava la rama. El sostre del clot del forn estava cobert d'una volta amb forats pels quals l'escalfor i les flames del foc passaven al pis superior. Aquest era la part d'entremig del forn, la qual tenia el pis més o manco a nivell del terra, i era on disposaven les peces de fang per a la seva cocció. Aquesta cambra estava coberta amb una volta amb forats pels quals passava el fum cap a un altre compartiment, l'alcuba, en direcció cap al fumeral. L'alcuba tenia com a finalitat mantenir i prolongar l'escalfor de la cambra on coïen les peces.

Atesa la marginalitat de l'ofici a Menorca, el nivell de mecanització de les gerreries era molt reduït, per la qual cosa la major part de les feines es feien manualment amb diferents utensilis. L'estri fonamental dels gerrers eren les seves pròpies mans, i la matèria primera la terra i l'aigua. Les eines més utilitzades eren les següents:

  • Corba: Peça de ferro de forma rectangular i corbada que servia de motlle per donar la forma encorbada a les teules abans de coure-les al forn.
  • Ganivet: Instrument tallant emprat per fer forats i per escantellar (bisellar) les rajoles.
  • Garbell: Receptacle que té el fons ple de forats iguals que serveix per separar objectes de grandària desigual, deixant passar els uns i retenint els altres. En la gerreria s'emprava per porgar la terra.
  • Maça / maç: Instrument compost d'una peça de fusta, massissa i relativament voluminosa, que per un cap té una prolongació més prima que serveix de mànec o agafador, i que el gerrer emprava per picar i capolar la terra.
  • Metre: Estri per mesurar el diàmetre, l'amplària o l'alçada de les peces de fang durant el seu procés de fabricació.
  • Roda / torn: Aparell de fusta compost per un disc gran situat horitzontalment a la part inferior d'un banc i unit per un eix amb un altre disc més petit situat a la part superior; el gerrer fa voltar amb el peu el disc inferior, i aquest comunica la rotació al de dalt, damunt del qual es col·loca la peça de ceràmica que s'ha de treballar per un procediment similar al d'un torn.
  • Fil de tallar / tallador: Tros de fil d’emplomar o filferro amb un agafador de fusta als extrems que serveix per separar la peça ja tornejada del plat de la roda.
  • Perfil: Peça normalment de fusta, o d'un altre material, de formes diferents, que el gerrer utilitza per tornejar els perfils de certes peces.
  • Motlles: Peces fetes de diferents materials i formes que s'utilitzaven perfabricar certs tipus de ceràmiques en sèrie o per fer forats. Els motlles per fabricar rajoles i misons solien ser quadrats o rectangulars i de llenya; mentre que els de fer teules eren de ferro, tenien forma rectangular i presentaven la característica forma corbada de les teules, motiu pel qual es coneixien amb el nom de corba.
  • Rascador: Eina de ferro una mica corbada que s'emprava per rascar les puntes a les rajoles una vegada eixutes i abans de coure al forn.
  • Rodet / rodeta: Peça circular de diàmetre variable, amb diferents tipus de relleus, que el gerrer emprava com a eina complementària per realitzar acanaladures o altres motius decoratius quan tornejava la peça a la roda.
  • Paleta / espàtula: Espàtula de llenya que s'emprava per brunyir les peces de fang i recollir les restes de fang quan es treballava la roda.

 

A finals de la dècada de 1950, Sebastià Gener Lluch va traslladar el seu obrador al camí de ses Capelletes de Ciutadella, on va treballar el seu fill, Arturo Gener Fuster, fins que es jubilà. Actualment és propietat del fill d'aquest, Arturo Gener López, que hi fa feines puntuals de gerrer i on manté la infraestructura que utilitzà son pare. Es tracta d'un obrador situat en una petita parcel·la immediata al nucli urbà, on hi ha una sèrie de construccions senzilles, fetes sense cap planificació, destinades a satisfer les necessitats de producció de Sebastià i Arturo Gener els anys que van estar en actiu. Hi ha un espai per preparar i emmagatzemar la terra, un altre per pastar-la, un espai per elaborar les peces de fang i treballar la roda manual, un eixugador i, a l'exterior, tres forns petits i un de gros. Els forns són de tipus àrab, de misons refractaris, i couen les peces amb foc i llenya. Un dels petits és inutilitzable, i el gros ha perdut el fumeral. Per coure les comandes que rep, Arturo Gener López utilitza els dos forns petits que queden.

En aquest obrador hi ha les eines necessàries per a l'elaboració manual de les peces de torn i de motlle, a més d'una sèrie de màquines originals o adaptades per realitzar certes feines. Les eines per obrar són el torn de peu, el filferro per tallar els pilons i per separar les peces tornejades del plat de la roda, i tot tipus de rodetes i perfils de diferents mides i materials per tornejar, perfilar i decorar les peces en el torn. Per preparar la terra hi ha un molí elèctric per moldre-la i porgar-la (originàriament destinada a moldre blat per farina). Acoblat a ell hi ha una altra màquina elèctrica que barreja la pols de terra resultant amb aigua fins a convertir-la en fang per obrar. També hi ha una pastadora o màquina de pastar fang, dues premses manuals per fer rajoles i misons ―una de grossa i una altra de més petita― i un torn o màquina a motor per fer tests. Aquestes dues darreres no s'empren avui dia.

Els ceramistes actuals han introduït tecnologia nova als seus tallers per a una producció més eficient i còmode. Hi sol haver la roda de peu i el torn elèctric, la galletera o màquina de pastar el fang, i el forn elèctric o de gas per a la cocció de les peces.

Antigament, la terra es recollia amb aixades, càvecs i senalles, i la transportaven amb carro. La reserva de terra que actualment té l'obrador de Ciutadella va ser extreta i traslladada amb una excavadora i un camió. La recollida de rama es feia amb aixades, destrals, dalls, serres de mà, verducs i xerracs, i es transportava fins a l'obrador també amb carro. En temps més recents, Arturo Gener Fuster pràcticament no emprava rama, utilitzava com a combustible palets o retalls de llenya d'altres fàbriques. El fill d'Arturo Gener utilitza llenya de Menorca subministrada per empreses especialitzades en la comercialització de fusta per escalfar llars; mentre que els ceramistes actuals prescindeixen de tota aquesta infraestructura.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Abans no hi havia un model concret d'organització. No obstant açò, la transmissió de coneixements i l'aprenentatge de l'ofici antigament se solia fer de generació en generació, de pares a fills, i estava directament relacionat amb la transmissió que feia una persona amb més experiència, a la qual la comunitat reconeixia un bon saber fer, principalment per les qualitats funcionals i estètiques dels seus productes, als aprenents o ajudants amb els quals treballava. El model organitzatiu, per tant, seguia les pautes entre mestre i aprenent.

En les antigues gerreries, per tant, hi havia una clara repartició de les feines. L'aprenent es dedicava essencialment a la preparació dels estris i la matèria primera. En aquest sentit, a ell li corresponia la feina de picar la terra, porgar-la, pastar-la i traginar-la. Era tasca també de l'aprenent la feina de buidar el forn, amuntegar el material sortit del forn, donar la rama, treure la cendra, etc. També en una gerreria hi podia haver una certa especialització, amb operaris més centrats amb la fabricació de materials de construcció, l'ús de la roda o l'aplicació dels vernissos.

Arturo Gener Fuster va treballar pràcticament tot sol tota la seva vida, per tant assumia tots els passos de la producció ceràmica, des de la recollida de la terra fins a la venda del producte ceràmic resultant. El seu fill afronta també els encàrrec tot sol.

També solen treballar tot sols o en equips molt reduïts els ceramistes amb l'acreditació artesana. Són molt pocs els que es dediquen de manera exclusiva a l'ofici de ceramista. En aquests casos solen treballar per compte propi, desenvolupant una activitat econòmica legalment establerta, en règim d'autònoms i amb taller propi. Algun d'ells és membre d'alguna associació professionals ―hi ha Arteme (Associació d'Empreses d'Artesania de Menorca) i Entremans (Associació d'Artesans de Menorca)―. I hi ha hagut algun intent d'organitzar-se entorn d’una cooperativa artesana, però han estat iniciatives que no han reeixit.

Participants/Executants: 

Els darrers gerrers treballaven pràcticament sols o amb molt pocs operaris. Antigament, per al bon desenvolupament de l'ofici, es comptava amb ocupacions complementàries: el carreter i el ramer. El carreter era el responsable de traginar la terra des del punt d'extracció fins a la gerreria. El ramer era el que duia la llenya per coure les peces en el forn (que es pagava a tant la fornada). Ambdós oficis han desaparegut.

Actualment, en el registre d'artesans de Menorca del ram del fang o terrissers hi ha set professionals amb la carta de mestre artesà (CMA), deu amb la carta d'artesà (CA) i set amb el document de qualificació artesanal (DQA). Però pocs desenvolupen la seva activitat a Menorca i s'hi dediquen professionalment. El registre s'hauria d'actualitzar.

Ús i funció: 

Productiu.

Patrimoni relacionat: 
Patrimoni relacionat: 

En l'àmbit del patrimoni cultural immaterial, hi ha les festes de Sant Joan, en què s’utilitzen unes peces fetes amb la tècnica del gerrer, les lladrioles, per rompre les carotes en els Jocs des Pla del dia de Sant Joan.

Atesa la durabilitat i la resistència de la ceràmica al pas del temps, les peces històriques i les tradicionals, tant de producció menorquina com forana, són molt abundants i configuren un patrimoni moble que abraça pràcticament totes les èpoques històriques. De ceràmica popular tradicional n'hi ha arreu de l'illa, i es pot trobar tant en l'àmbit domèstic privat en objectes d'ús o de decoració, com formant part de col·leccions públiques i privades, i també en antiquaris i brocanters. Les peces de ceràmica d'èpoques antigues i la ceràmica procedent d'excavacions arqueològiques regulades nodreixen els fons del Museu de Menorca i del Museu Municipal de Ciutadella.

INTERPRETACIÓ: 
Significació simbólica/socioeconòmica: 
Procés artesanal
Significació simbòlica/socioeconòmica: 

La incidència que han tingut en el desenvolupament econòmic i social els oficis relacionats amb el ram del fang ha variat d'unes èpoques a unes altres, però hi han estat present des d'antic. La seva presència al llarg del temps, i la continuïtat i vigència fins als nostres dies, encara que d'una manera molt marginal i en un concepte prou allunyat del concepció tradicional, són l'evidència de l'arrelament i la importància que han tingut al llarg de la història.

El context globalitzat en el qual es mou l'economia menorquina han extingit l'ofici i, en el millor dels casos, ha abocat els artesans ceramistes a una producció pròpia o per encàrrec valorada pel seu valor estètic o artístic, i comercialitzada sota el paraigua de producte artesà de qualitat reconegut per l'Administració. Tota professió artesana s'hauria de protegir, promocionar i garantir-ne la pervivència futura, perquè se sustenten en els principis de sostenibilitat que propugna la reserva de biosfera de Menorca.

SALVAGUARDA: 
Transmissió: 

En tractar-se d'un ofici artesà, que només s'aprenia amb l'experiència, tradicionalment era de base familiar, i es transmetia de pares a fills en el si d'una mateixa família. Els fills començaven a aprendre l'ofici des de ben petits per poder arribar a assolir els coneixements necessaris i poder-lo desenvolupar satisfactòriament. En temps enrere, no era estrany trobar als obradors els fillets de les famílies responsables que, a banda d'aprendre l'ofici de ben jovenets, realitzaven tasques concretes i, sovint, eren un treballador més ja a edats molt primerenques, en un context en què la regulació del treball infantil era pràcticament inexistent. En el cas de Ca es Arturos, com s'ha vist, els coneixements de l'ofici es van transmetre de pares a fills, d’Esteve Gener Camps a Arturo Gener Fuster i, posteriorment, al fill d'aquest, Arturo Gener López.

Els artesans ceramistes que actualment desenvolupen una activitat econòmica legalment establerta entorn de l'artesania del fang no solen venir de famílies que s'hagin dedicat al sector. L'inici en la professió sorgeix de la iniciativa pròpia, i de l’afany i la voluntat personal de dedicar-se al món de l'artesania. Adquireixen els coneixements tècnics a través d'un procés previ de formació, reglada o no, o a través de l'experimentació i la pràctica. En el desenvolupament de l'ofici hi juga un paper important la creativitat i la capacitat de superació personal i professional de l'artesà.

L'oferta de tallers de ceràmica per part de les escoles d'art i tallers locals satisfà la demanda d'un públic interessat a conèixer i practicar la tècnica com una activitat d'oci o com a hobbie. En cap cas es planteja o va dirigit a un alumat interessat a aprendre l'ofici per dedicar-s'hi professionalment.

Viabilitat / Riscos: 

Els productes que resulten dels oficis tradicionals han tingut com a denominador comú la seva funcionalitat, és a dir, respondre a les necessitats i satisfer les demandes d'un model econòmic preindustrial. La irrupció de nous materials ―com ara el plàstic, el vidre emmotllat, l'alumini, el metacrilat, etc.―, l'arribada massiva d'objectes molt barats produïts en sèrie fets amb aquests nous materials, el desenvolupament de la tecnologia i la maquinària en l'àmbit domèstic ―electrodomèstics de tota mena, vitroceràmica, focs d'inducció, etc.―, així com la substitució dels materials de construcció tradicionals pels prefabricats ―els microciments, el formigó o el pvc, per exemple― han substituït les funcions que abans satisfeien els objectes tradicionals, entre ells els ceràmics, i els han desplaçat. Els hàbits de consum i els mitjans de venda actuals ―de l'obrador local i el petit comerç a les grans cadenes comercials o la venda online―, també són factors que repercuteixen en la producció artesana.

Si, per una banda, l'activitat terrissera ha pogut perdurar a l'illa, encara que d'una manera molt residual, malgrat els canvis tecnològics i econòmics que ha viscut la societat en les darreres dècades, d’altra banda, l'escassa valoració dels oficis manuals, la devaluació de la terrissa en favor d'altres suports, la qualitat i el baix cost dels productes importants massivament i el context econòmic globalitzat en el qual estem immersos l'han posada en una situació molt delicada. Les exigències legals que du implícit el desenvolupament de qualsevol activitat professional, la dedicació que requereix la feina artesana, els costos que comporta i la fiscalitat a la qual està sotmesa, tampoc no faciliten la rendibilitat econòmica i fan que avui dia certs oficis artesans siguin inviables en la seva concepció tradicional. En definitiva, la producció terrissera tradicional no presenta unes perspectives clares de desenvolupament a curt i mitjà termini, més aviat el contrari, està pràcticament extingida a Menorca i amb poques possibilitats de recuperar-se.

No obstant açò, la major sensibilització de la societat actual envers el canvi climàtic i i el consum responsable ―revalorització del producte de proximitat o de km0 i el reciclatge, per exemple―, podrien contribuir a una canvi de tendència i tenir conseqüències positives per a la producció artesana.

Les administracions haurien de desenvolupar polítiques que protegeixin i garanteixin la transmissió dels oficis que són senya d'identitat de la cultura menorquina. Aquestes podrien anar encaminades a afermar el caràcter patrimonial de l'obra i la tècnica, crear un marc legal específic per als oficis en risc o implementar plans estratègics a llarg termini per fomentar i formar nous professionals. Apostar per l'autenticitat, fomentar els mercats artesans amb producte local genuí o desenvolupar accions destinades a crear una imatge diferenciada de l'artesania menorquina, són mesures que es podrien aplicar. Plantejar els reptes de l'activitat dels oficis artesans en extinció i la seva adaptació al mercat és fonamental per a la seva recuperació i pervivència futura.

La valoració de la producció ceràmica des d'una òptica artística i decorativa, i la presència dels mestres artesans reconeguts per l'Administració que poden vendre els seus productes amb el certificat corresponent de qualitat, esdevenen plantejaments nous per a la pervivència dels professionals del ram del fang a l'illa.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La ceràmica tradicional, excepte algun tipus concret en alguna localitat concreta ―en referim a les lladrioles de Sant Joan, a Ciutadella―, rep poca o nul·la atenció entre la població. En no produir-se, no es comercialitza i, per tant, tampoc és demandada pel turista.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Hi ha les associacions de professionals de l'àmbit de l'artesania Arteme (Associació d'Empreses d'Artesania de Menorca), adherida a PIME Menorca (Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Menorca), i Entremans (Associació d'Artesans de Menorca). També hi ha hagut algun intent d'organitzar-se entorn d’una cooperativa artesana, però han estat iniciatives que no han reeixit.

L'ofici de gerrer/terrisser/ceramista està inclòs en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears, de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2014 el Govern de les Illes Balears aprovà el decret que regula els requisits per a l'obtenció de la carta d'artesà (CA), la carta de mestre artesà (CMA), la carta de mestre artesà honorífic (CMAH) i el document de qualificació artesanal (DQA) per als oficis inclosos en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears. Arturo Gener Fuster va rebre la carta de mestre artesà honorífic per tota una vida dedicada a la gerreria. Actualment no hi ha cap mestre artesà gerrer registrat a Menorca.

Per altra banda hi ha el Centre Artesanal de Menorca, creat a iniciativa del Consell Insular de Menorca en col·laboració amb el Govern de les Illes Balears i que actualment gestiona la Fundació Foment del Turisme de Menorca. És un espai polivalent que permet exposicions individuals i col·lectives, activitats educatives i una botiga de productes artesans. Disposa d'una exposició permanent que presenta diferents oficis artesanals que compten amb la certificació corresponent, entre els quals hi ha el de gerrer, amb l'exemple d'Arturo Gener Fuster i Remi Lora Buzón. No debades, el Centre Artesanal de Menorca treballa en la promoció, la difusió i la dignificació dels oficis artesans.

Els diferents municipis organitzen mercats artesans en celebracions concretes i, principalment, en temporada d'estiu, on alguns mestres artesans ceramistes exposen i venen els seus productes.

Malgrat la decadència que ha viscut l'ofici de gerrer en les darreres dècades, l'atenció que li han prestat els investigadors ha estat molt escassa, per no dir nul·la. Les publicacions i els estudis monogràfics sobre la terrisseria tradicional menorquina i sobre l'ofici de gerrer són pràcticament inexistents. L’Institut Balear de Disseny va fer publicar uns quants anys uns catàlegs per oficis del que se considerava producció tradicional, a la vegada que va promoure la publicació de monografies d’àmbit balear, entre les quals hi va haver La ceràmica popular a les Balears (1997), de Guillem Rosselló Bordoy i Baltasar Coll Tomàs. Des de fa uns anys s'està treballant en els toms d'antropologia de l'Enciclopèdia de Menorca, i en un proper tom es preveu la inclusió del treball «La terrissa popular a Menorca», d'Antoni López Pons.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

No n'hi ha.

RECURSOS ASSOCIATS: 
Bibliografia: 
  • ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vol. Palma.
  • ARMSTRONG, John (1752). The History of the Island of Minorca. [N’hi ha una reedició de J. Vidal i S. Sapiña de 1930 i reeditada per Edicions Nura el 1978].
  • AUTORS DIVERSOS (1998). Mallorca i el comerç de la ceràmica a la Mediterrània. Govern Balear i Fundació La Caixa. Palma de Mallorca.
  • BARCELÓ, Maria i ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem (1996). Terrissa. Dades documentals per a l’estudi de la ceràmica mallorquina del segle XV. Canon Editorial. Palma.
  • BONET, Antoni (1997). Feines i oficis d’ahir a la part de ponent. Quaderns de Folklore, 63. Col·lectiu Folklòric de Ciutadella. Ciutadella.
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel i MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Artesanal des Mercadal). Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • CAMPS, Antoni (coord.) (1999). Menorca en el Barroc i les relacions comercials amb la Mediterrània. Un femer de ceràmica d’importació del segle XVII trobat a Ciutadella. Ajuntament de Ciutadella de Menorca i Institut Menorquí d’Estudis. Ciutadella.
  • CAMPS, Antoni (coord.) (2000). La història de Ciutadella de Menorca a través dels fons ceràmics del Museu Municipal de Ciutadella. Ajuntament de Ciutadella de Menorca. Ciutadella de Menorca.
  • CAMPS, Antoni (2007). «Estudi dels materials arqueològics d’un abocador dels segles XVI i XVII del carrer de Sant Sebastià (Ciutadella de Menorca, Illes Balears)». A: Revista de Menorca, tom 88 (II) juliol-desembre 2004. Maó. Pàg. 77-115.
  • COLL, Baltasar i ROSSELLÓ-BORDOY, Guillem (1997). Ceràmica popular a les Balears. Institut Balear de Disseny, Àmbit Serveis Editorials SA. Barcelona.
  • GUAL, Joana Maria (1997-1998). «Ceràmica d'importació de l'abocador del carrer de sa Muradeta (Ciutadella de Menorca». Estudis Baleàrics, 58-59. Palma de Mallorca. Pàg. 151-161. 
  • HERNÁNDEZ SANZ, Francesc (1908). Compendio de geografia e historia de la isla de Menorca. Maó.
  • ISBERT, Francesc i ANDREU, Cristina (coord.) (2006). Sa Raval des Castell. La Història d’un poble a través del material arqueològic. Govern de les Illes Balears i Consell Insular de Menorca. Menorca. 
  • LINDEMANN, C. F. H. (1786). Geographische und Statistische Beschreiburg der Inseln Minorka. Leipzig. [N’hi ha una traducció al català de l'Institut Menorquí d'Estudis de 2002].
  • LÓPEZ PONS, Antoni. «La terrissa popular a Menorca». Escrit inèdit per al tom XV, vol. 2, de l'Enciclopèdia de Menorca.
  • LLABRÉS, Joan (1977). «La ceràmica popular en Mallorca». A: Estudios Monográficos del Museo Arqueológico de la Porciúncula, 4. Palma.
  • LLABRÉS, Joan i VALLESPIR, Jordi (1980). «Els nostres arts i oficis d'antany. I». A: Estudis Monogràfics del Museu de La Porciúncula, 6. Palma.
  • MARQUÈS, Miquel Àngel (1993). Industrials i artesans de Menorca. El cas d'Alaior (1852-1936). Els orígens de la industrialització i els primers problemes socials. El Tall Editorial. Mallorca.
  • MOREY, Miguel (1998). Cerámica. Piezas tradicionales y piezas nuevas. Cuaderno de soluciones para alfareros. Vol. 1 Catálogo de tipologías. Institut Balear de Disseny. Conselleria d’Agricultura, Comerç i Indústria. Palma.
  • PONS, Joan (1996). Feines i oficis d'ahir a la part de llevant. Quaderns de Folklore, 58. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella.
  • RITA, Cristina; ANDREU, Cristina, i GUAL, Joana Maria (1988). «Ceràmiques de reblert d’una volta del convent de Sant Francesc de Maó». A: Meloussa, 1. Institut Menorquí d’Estudis. Maó. Pàg. 171-178.
  • RIUDAVETS TUDURÍ, Pere (1888). Historia de la isla de Menorca. Establecimiento Tipográfico de B. Fábregues. Maó.
  • SASTRE, Florenci (1982). La Ciutadella de Menorca en el tránsito a la modernidad. Consell Insular de Menorca. Menorca.
  • SASTRE, Florenci (1994). «Estat de Menorca al 1782 segons la Universitat de Ciutadella». A: Meloussa, 3. Institut Menorquí d'Estudis. Maó. Maó. Pàg. 107-124.
INFORMACIÓ TÈCNICA: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 2a fase (2019-2020)
Data de realització: 
23/02/2020
Darrera actualització de la fitxa: 
23/02/2020